Sense cartera

Fa gairebé un mes que, mar enllà, la cartera va desaparèixer de la meva bossa. Tècnicament, crec que se'n diu furt. Segons la denúncia Estava en un bar per tal de celebrar una festa i va guardar la cartera en un lloc dins la barra del bar. Quan va finalitzar la festa, la cartera ja no era en el lloc. Exacte: hi continuava havet el mòbil i el passaport però la cartera s'havia volatilitzat.

Hi he perdut temps i diners.
Denúncia a la comissaria dels Mossos d'Esquadra. Fàcil i ràpid. No ho hagués dit mai.
Cartera nova. Després d'anar uns dies amb les monedes sueltes per les butxaques és el primer que s'ha de solucionar. Cap a la botiga i 30 euros de cartera. De les baretetes.
Nova targeta de crèdit. Comissió de manteniment: 25 euros anuals. Perdoni senyoreta, com??? La cara d'indignació la devia espantar. És que s'ha apujat des del... No em vaig haver de queixar massa per passar de 25 a 0 en 10 segons. I tota la gent que no protesta?
Nou DNI al C/Lleida (al costat de Pl.Espanya), de Barcelona. Demanant cita prèvia una setmana abans. 10 euros de taxes i una foto. Si vols renovar-te'l al Berguedà t'hi pots florir esperant. El duplicat del DNI no te'l fan nou per 4 anys sinó que caduca quan caducava el robat. És a dir, si se't caducava al cap de 4 mesos, has de fer tots els tràmits ara i, d'aquí 4 mesos, tornar-hi. Molt bé, eh?
Duplicat del permís de conduir. Sí, ja ho sé: pots anar a una gestoria i que t'ho facin tot. Pagant. També pots anar a l'Oficina Local de Trànsit de Sabadell. Jo vaig escollir la Direcció General de Trànsit a la Gran Via, de Barcelona (edifici La Campana). Cues per entrar a l'edifici, per demanar informació, per pagar les taxes i per demanar el duplicat. Abans d'entrar, em faig unes fotos a l'establiment del costat: 6 euros. Les taxes per demanar el duplicat són 18,80 €. I si te l'han robat? També. És com si et robessin dos cops. I les fotos? No, no calen, ja les tenim de l'anterior permís.
Nova targeta de la Seguretat Social. Em vaig informar fa dies però tinc els tràmits una mica encallats. Me n'he cansat i, de moment, no em penso posar malalt. Per més que en tingui motius.

El sumatori qualitatiu i quantitatiu de les molèsties ocasionades puja un bon picu. En definitiva, que si el lladre hagués volgut el doble dels diners que hi portava, amablement li hauria fet una donació. I una propineta pel detall d'haver-ho demanat abans d'agafar.

Què

Cinc joves menors d'edat amb causes obertes amb la justícia, ingressen en un programa de consciensació de valors mentre esperen una sentència ferma del jutge.

L'encarregat de dirigir aquest programa és en Josep (Ivan Labanda), el tutor, que s'enfronta a la seva primera experiència com a responsable d'un grup d'aquestes característiques.

Un espectacle on els personatges busquen la llibertat, l'amor, l'amistat, i una segona oportunitat.
Què, és un espectacle musical amb text i música inèdita, basat amb una idea absolutament original. Què, és comèdia, vitalitat, és música i crítica.
La música és de Manu Guix i la direcció va a càrrec d'Àngel Llàcer. El repartiment és el format per gent molt jove i amb no massa experiència. Però sobrada de qualitat. Són Carla Gaya, Roger Berruezo, Mariona Castillo, Marc Pociello, Ivan Labanda i José Luis Cortés.

El gran mèrit d'aquest musical és que està fet del no res. La història, les cançons, el text, el vestuari, l'escenografia, etc. Tot és original i creat expressament per l'obra. La demostració que al nostre país també sabem fer musicals de nivell. Costa omplir l'escenari i aguantar el ritme amb només 6 actors i hi vaig trobar a faltar unes coreografies una mica més treballades. Però altres qualitats compensen aquesta mancances. Sobretot les cançons.

Alias

Alias és una sèrie de televisió que va ser emesa per l'ABC del 2001 al 2006. És una sèrie d'espionatge i acció basada en la lluita dels serveis d'intel.ligència nordamericans contra el crim internacional organitzat. La sèrie és creada per J.J.Abrams (pare de Lost) i destaca pels seus imprevisibles girs argumentals.

La protagonista, Sydney Bristow (encarnada per l'actriu Jennifer Garner), és reclutada per l'SD-6, una branca d'una gran organització criminal que a ulls dels seus treballados és una divisió secreta de la CIA. Quan Sydney se n'adona de l'engany, acudeix a l'autèntica CIA on la recluten perquè exerceci d'agent doble per ajudar a desmontar la SD-6. A la CIA es retroba amb el seu pare, que també és agent doble. Que si tomba, que si gira i embolica que fa fort.

Ara som a Egipte, a la següent escena som a París passant per Los Angeles, i a la següent a Corea. L'actriu Jennifer Garner és camaleònica i tan aviat la trobem vestida de cambrera, com d' universitària recatada, com de superagent especial a l'estil Lara Croft.

La sèrie té ganxo per l'habilitat dels guionistes per transformar-la contínuament. L'argument gira constantment. Així i tot, té consistència i continuïtat. No arriba al nivell de Prison Break, ni 24 (ni, per suposat, de Lost) però és un entreteniment de qualitat.

Els Pastorets de Calaf

Una vegada finalitzats els Pastorets de Berga, sempre enriqueix veure altres Pastorets de Catalunya. Se n'aprèn. Més del que sembla. El diumenge 18 de gener va ser el torn dels Pastorets de Calaf.

El teatre on es representa l'obra, el Casal de Calaf, és nou i ben equipat. Amb bons accessos, una entrada acollidora, pati amb 700 butaques (totes plenes), vestidors amplis, sala polivalent, escenari de gran amplada i suficient profunditat, etc. Un molt bon equipament. I net i endreçat.
A l'obra, hi apareixen un centenar d'actors amateurs, de Calaf i rodalies. Tots els que parlen ho fan sonoritzats amb micros inal.làmbrics, cosa que s'agraeix. Destaca l'elevat nivell interpretatiu sobretot dels personatges principals. Alguns efectes visuals i sonors valen molt la pena.
El text representat és de Josep Maria Folch i Torres, el del Lluquet, Rovelló, Jeremies, Isabeló, l'àvia a la vora del foc... el més popular, conegut i representat. Personalment, penso que no és el millor text de Pastorets que existeix. Crec que l'obra de Pàmies i, especialment, Pitarra estan molt per sobre. El director dels de Calaf és Daniel Anglès, amb la direcció resident de Martí Viñas i Isabel Gallego. Com els de Berga, els Pastorets de Calaf també han sofert canvis profunds durant els darrers Nadals que han modernitzat i dignificat l'espectacle.
Els berguedans ens vam sentir molt ben acollits, en part, potser perquè el programa Objectiu Pastorets ha creat vincles i noves coneixences entre diverses localitats pastoretenques.

Si això és un home

El tenia pendent de fa molt temps i finalment m'he decidit. Si això és un home és l'obra de Primo Levi. De lectura obligada per entrar en l'horrorosa història dels camps d'extermini nazis.

Primo Levi (1919-1987) va ser un escriptor italià d'origen jueu. Va ser un resistent antifeixista, supervivent de l'Holocaust. És conegut principalment pel relat de l'any que va estar presoner en el camp d'extermini nazi. Si això és un home està considerada una de les obres més importants del s.XX. El 1987, gairebé cinquanta anys després de sortir del camp d'extermini, després d'haver donat testimoni en diferents llibres, en conferències i xerrades per a joves, Primo Levi se suïcidà.

Si això és un home és la viva descripció del procés físic i psíquic de destrucció d'una persona. La vida quotidiana del Lager (camp) i les vivències del Häftlinge (presos). L'impacte del moment del tatuatge; els repetits moments de nuesa, treball, fam i fred; el definitiu moment de la Selekcja (selecció dels que havien d'anar a la cambra de gas).

Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d'un home. En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrera del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem.

Música cubana

Cuba és música. La trobes a qualsevol racó de l'illa. Passejant per Centro Habana, d'una casa atrotinada m'arriba el bum bum bum-bum d'un reggaeton de Gente de Zona. Ella tiene el pelo largo y la cara de revista, ella es farandulera, a ella le gustan los artistas. La multitud es mou al ritme de Los Van Van al concert del Malecón. La salsa regna al Trastevere, la Benny, la Casa de la Música. De Santiago a l'Havana. La Charanga Habanera, Compay Segundo, Buena Vista Social Club. I a cada bar, terrassa o restaurant un grupet de músics tocant en directe. Perds el compte de tants que n'arribes a trobar: quartets, trios, duets, guitarres, flautes, percussions... i la majoria són molt bons. Un plaer per les orelles mentre menges o tomas. Els èxits més repetits i demanats pels turistes són dos i amb molta diferència: Chan chan, de Compay Segundo, i Hasta siempre comandante, de Carlos Puebla.

A l'altra banda de l'agitació i moviment que provoquen la salsa i el reggaeton, hi trobem la intimitat i relaxació dels cantautors. Els històrics Pablo Milanés i Silvio Rodríguez o la protesta de Frank Delgado.
Un record per a cada cançó, un moment per a cada melodia.

Odissea als aeroports

Fa poc més d'un any, en una de les primeres entrades ja explicava una experiència caòtica a l'aeroport. Doncs, l'he superada.

A veure, traiem la calculadora. Comencem el viatge a la 1 de la nit del dijous al divendres, hora de casa. Des de l'altra banda de l'Atlàntic, més de 7 hores de vol. L'avió no pot aterrar a Madrit i ens desvien a Alacant. 6 hores d'espera sense tenir cap informació. Finalment, volem a Madrit. Arribem a les 8 a Madrit. Després de taulells, reclamacions, cues, munts de maletes sense amo, crits, plors i caos general, ens diuen que no hi ha cap vol fins l'endemà. Més cues, maletes, caminades amunt i avall i fem nit tirats a Barajas. El llit una mica dur pel meu gust. El vol a Barcelona també surt amb retard. Em deixo molts detalls entremig perquè no acabaria mai. El fet és que havia d'arribar a casa a quarts de 7 de la tarda i hi arribo a quarts de 12 del migdia de dissabte. Total: més de 34 hores de viatge, 6 hores d'espera a Alacant i 10 més a Barajas. Fets pols.
En aterrar a Madrit divendres al vespre, el pilot ens anunciava que ens fixéssim bé en la preciositat del paisatge amb dos ditets de neu. Molt trempat ell...
Als aeroports he seguit una dieta d'uns entrepans deliciosos, de mig pam, embotit de plàstic i a 4 eurus i mig.
Per cert, el viatge molt bé. I que tan maco i que tan bon temps.