Cicle de Muntanya del Berguedà

Del 2 al 8 de marça de 2009, arriba el 26è Cicle de Muntanya. Una setmana sencera de projeccions, xerrades, col·loquis, exposicions i concursos amb la muntanya com a eix central. El Club Esquí Berguedà, el Centre Alpí Gironella i el Cquie de Puig-reig organitzen aquest cicle de projeccions de muntanya del Berguedà.
  • Dilluns 2 - 21h Llar d'avis de Puig-reig. Joan Cunill - "Els alps amb esquís"
  • Dimarts 3 - 21h Llar d'avis de Puig-reig. Jordi Magallon - "Viatge amb bicicleta per Ladakh"
  • Dimecres 4 - 21h Esgésia vella, Gironella. Lluc Pellissa i Laia Acero - "Índia una muntanya de Xapatis"
  • Dijous 5 - 21h Esgésia vella, Gironella. David Palmada "Pelut" i Ester Ollé - "Intifada, la via d'artificial mes dificil del mon"
  • Divendres 6 - 21h Teatre Municipal, Berga. Cecília Buil - "Pakistan i Alaska, alpinisme als extrems"
  • Dissabte 7 - 20h Teatre Municipal, Berga. Patrick Gabarrou - "Cerví somni d'un infant"
  • Diumenge 8 - 19h Teatre Municipal, Berga. Sebastián Álvaro - "Nadie nos dijo que fuera imposible"

Hi destaca la presència mediàtica de Sebastián Álvaro, el director del Programa de TVE "Al filo de lo Impossible". Però segur que totes els actes valdran molt la pena. Podeu ampliar la informació al lloc web del Cicle.

Living l'Havana

Barelona. Gran Via entre Balmes i Rambla Catalunya. Llibreria Altaïr, nascuda el 1979, la lllibreria europea més gran especialitzada en viatges. El que no trobis allà no ho trobes enlloc. Hi ha mapes, guies, espai cultural, taules, butaques... s'hi ha d'anar amb calma. Em vaig aturar davant la gran tria sobre Cuba i em vaig firar.
Living L’Havana (Columna edicions) és un breu relat escrit en primera persona sobre un suposat viatge que va fer Ferran Torrent a Cuba. La narració comença quan entra a l'avió i acaba la primera nit a l'Havana. A l'avió, coneix Tano i Vicent T, dos visitants habituals de Cuba, que li expliquen què trobarà a l'illa caribenya: el món de la prostitució, el tabac, la gastronomia, el comunisme...
Living l'Havana és un relat llarg, una novel.la curta, un fragment d'un viatge. No té una trama concreta, és pur detall del que el protagonista es trobarà a Cuba. Parla de l'arròs, del tabac, dels taxistes, del Nacional, de l'Havana Libre... Si has de visitar o has visitat aquest país, és un molt bon llibre per informar-te abans o comparar amb el que has vist.
Descobreixes la manera de viure dels cubans, com intenten guanyar diners de forma extraoficial, l'extès mercat de la prostitució, on s'ha de comprar i on s'ha de menjar, quins mitjans de transport s'han d'agafar... També és una espècie d'anecdotari del viatge, amb els tocs d'humor d'en Torrent, que t'arrenquen el somriure unes quantes vegades.
Doncs això, un relat àgil que ve de gust llegir. Sobretot, si t'agrada viatjar.

Carnestoltes a Berga

El Carnestoles a Berga compta amb una història relativament curta però intensa i plena de bons moments. Climent Vilella comparteix a Internet les imatges dels Carnestoltes del passat.

Carnestoltes 2002



Carnestoltes 1999



Carnestoltes 1990



5a de Lost

Què té aquesta sèrie perquè atrapi a tanta gent? Aquesta és la gran pregunta. Els seguidors de lost estem una mica malament. Si esteu aprop d'una conversa entre losties i no heu vist mai la sèrie ja podeu escapar-vos i deixar-los en el seu món. O millor: ja podeu córrer a buscar la 1a temporada i començar a empassar-vos capítols.
Als USA va començar la 5a temporada el 21 de gener de 2009. Consta de 17 episodis. La sèrie ja té un final definit. Serà el 2010 amb la 6a temporada. En aquesta 5a temporada, s'utilitzen diverses línies temporals per narrar la història. Això és una constant a Lost. Pel que es veu en els primers capítols, nous personatges com Charlotte, Miles o Faraday prenen més protagonisme, juntament amb els habituals. El ritme és trepidant i desconcertant com sempre. Creen molts interrogants i en resolen pocs. En molts moments, tinc la sensació que em perdo i que la cosa s'embolica més i més. Però, així i tot, cada vegada m'agrada més.
El complexe i críptic desenvolupament de Lost ha fet que cadascú creïi la seva teoria per explicar els enigmes de la sèrie, com en el seu dia va passar amb Twin Peaks. Aquestes teories intenten explicar els interrogants de l'argument, misteris sobre l'illa, els supervivents i els detalls que es van acumulant a cada capítol.
Felicitats per qui hi estigui enganxat. Si no, la porta és oberta i hi ha un rètol que posa Benvingut a l'univers lostie.

Manel i els professors europeus

Dijous, 12 de febrer. Concert al Kursaal de Manresa. Inicialment, s'havia programant l'espectacle a la sala petita però la gran demanda va obligar traslladar-lo a la sala gran. 9 del vespre. Ple com un ou. Apareixen quatre nois a l'escenari que, ja des de l'inici, tenen el públic a la butxaca. Després d'un començament vacil.lant (amb problemes tènics de so, resolts eficientment) l'actuació agafa ritme i, en general, és rodona. Així ho demostra el pati de butaques dempeus al final del concert. La cirereta la posen els espontanis convidats a pujar a l'escenari a cantar Corrandes de la parella estable i la versió desacomplexada i divertida de La tortura, de Shakira.
Hi ha artistes que fan cançons i n'hi ha que fan discos. Manel ha fet un treball completíssim amb Els millors professors europeus. La sonoritat d'aquest disc em recorda a Antònia Font, Albert Pla, Manu Chao, Bob Dylan, Jaume Sisa.
Dins de Els millors professors europeus, costa destacar alguna cançó en particular. Al mar és la més coneguda juntament amb Ai Dolors, una cançó per a tots els públics, senzilla i preciosa a la vegada. La ironia i el surrealisme és la constant en tot el disc i es nota especialment a Els guapos són els raros.
Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé, en pocs mesos, han passat de l'anonimat absolut a començar a fer-se un espai dins del panorama musical. La qualitat del disc dels quatre de Gràcia ha aconseguit crear-los un nom. Merescudament. I no ha calgut una gran campanya de màrketing, el boca-orella i Internet han fet la feina. Caldrà seguir-los per comprovar si, amb un segon disc, aconsegueixen consolidar-se.



I a vegades ens en sortim! I a vegades una carambola de sobte ens indica que ens en sortim!

Fringe

Abans de veure els primers capítols de la 5a temporada de Lost, faig un tast de Fringe, una altra sèrie que en parlen molt bé. Primer va ser Twin Peaks i vaig continuar per The Sopranos, 24, Prison Break, Alias. Deixant Lost en una categoria especial (molt per sobre de totes les altres), pel meu gust, la millor 1a temporada és la de Prison Break, seguida per 24.
Fringe és una sère de televisió de ciència-ficció (una espècie de X-Files a la moderna) co-creada per J.J.Abrams, Alex Kurtman i Roberto Orci. La sèrie es va estrenar el setembre de 2008 a la FOX (USA) i CTV (Canadà). A casa nostra no tinc ni idea si la fan a la 4 o a la 6. No es poden seguir sèries per la televisió.
Fringe tracta d'un científic investigador anomenat Walter Bishop (descrit com una mescla de Frankenstein i Albert Einstein i que està interpretat per John Noble), el seu fill Peter Bishop (Joshua Jackson), i una agent del FBI, Olivia Dunham (l'australiana Anna Torv) que torna a reunir pare i fill després de 17 anys separats.
A Fringe li costa agafar ritme però té capítols força brillants. El ser capítols tancats (una mica més llargs que els clàssics 42 minuts) fa que el nivell de qualitat varïi molt d'un a l'altre. L'episodi pilot de dues hores va costar 10 milions de dòlars desbancant així una altra sèrie d'Abrams, Lost, com el pilot més car de la història de la televisió. Tota o gairebé tota l'acció passa a Massachussets (Boston, Cambridge, Harvard...) la qual cosa em resulta un xic familiar. I la sèrie té algun punt d'humor força graciós, sobretot en les escenes del professor xiflat.

Novecento

Novecento, La leggenda del pianista sull'oceano és el monòleg teatral d'Alessandro Baricco, escrit el 1994. El text tan pot ser representat com pot fer-se'n una lectura en veu alta. És senzill, equilibrat i exquisidament bonic. Novecento és com un d'aquells quadres que aparentment són molt simples. Però el què fan realment és economitzar els recuros: buscar el menor nombre de traços per aconseguir una gran obra. L'artista presenta la base que exigeix al públic crear i convertir-se també en artista. En la línia Baricco, un escriptor diferent que em captiva. No em cansaré de recomanar Seda i Oceà.
Novecento narra la singular i bonica història de Danny Boodmann T.D.Lemon Novecento, un home de nom llarg que ha viscut tota la seva vida a l'interior del vaixell de vapor Virginian, viatjant de punta a punta de l'oceà. Hi neix i hi mor sense haver trepitjat mai terra ferma. Novecento és el millor pianista de tots els temps. Es realitza amb la música, viu suspès entre el seu piano i el mar i alleugereix els cors dels passatgers del Virginian que temen la immensitat de l'oceà.
Al 1998, es va estrenar la pel.lícula La leggenda del pianista sull'oceano dirigida per Giuseppe Tornatore i amb Tim Roth de protagonista.

Negli occhi della gente si vede quello che vedranno, non quello che hanno visto. Così, diceva: quello che vedranno.

Els homes que no estimaven les dones

Els homes que no estimaven les dones s'ha convertit en un dels fenòmens dels darrers temps. Ritme àgil i lectura força planera. El llibre combina corrupció política, espionatge, amor i d'altres ingredients. Feia molt temps que no trobava un llibre d'aquells que no pots parar de llegir. Va, l'ultima pàgina. Va, ara sí: l'última. I una altra. I una altra. I l'endemà tinc son.
Aquest és el primer títol d'una trilogia de l'autor suec que va morir el 2004 d'un atac de cor poc després de fer entrega al seu editor el tercer volum de la trilogia i poc abans de veure publicat el seu primer llibre. Stieg Larsson era periodista i reporter de guerra i expert en els grups d'extrema-dreta. Tenia en ment publicar 7 volums de la sèrie Blomkist però finalment els lectors només podrem gaudir de 3 volums.
Fa poques setmanes que ja es pot trobar en català la segona de les novel.les de títol llarg i estrany: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Tancarà la trilogia (que hauria d'haver estat heptalogia) La reina en el palau dels corrents d'aire.
El protagonista de Els homes que no estimaven a les dones és en Mikael Blomkvist, periodista i fundador de la prestigiosa revista econòmica sueca Millennium. Blomkvist és acusat i condemnat per difamació pels tribunals d'Estocolm. El seu delicte ha estat fer públiques una sèrie de greus acusacions contra un dels empresaris més importants del país. Abans d'entrar a la presó, però, rep una curiosa trucada: en Henrik Vanger, patriarca d'una altra de les sagues escandinaves més poderoses, li demana que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la seva neboda Harriet. Amb l'inestimable ajut de Lisbeth Salander, una jove pertorbadora i socialment inadaptada, carregada de tatuatges i pírcings, es veuran arrossegats dins una espiral de secrets i mentides que no s'haurien imaginat mai.
La versió cinematogràfica de la novel.la s'estrena a Suècia d'aquí a poques setmanes. A casa nostra encara no hi ha data.


El misteri de les flors mai no s'havia comunicat a la premsa; només unes poques persones en tenien coneixement. Trenta anys enrere, l'arribada de la flor era objecte d'una anàlisi exhaustiva (al Laboratori Forense de l'Estat, per part d'especialistes en empremtes digitals, grafòlegs, criminòlegs i un o dos familiars i amics del destinatari). Ara els actors del drama només eren tres: l'home dels aniversaris, cada dia més vell, l'excomissari i la persona que havia enviat la flor. Els dos primers, si més no, havien arribat a una edat en què ja es podien anar preparant per veure el grup encara més reduït.

La Mitja 09 - Granollers

Possiblement, a Granollers hi fan la Mitja Marató més famosa i amb més prestigi del país. És per això que l'anomenen simplement La Mitja. És una de les curses que he fet més vegades. Un recorregut agraït, milers de participants, molt públic animant i figures mundials de l'atletisme participant-hi.
El matí del diumenge 1 de febrer pintava molt negre. A l'arribar a Granollers, plovia però el temps va concedir una treva a partir de quarts de 10. A les 10.30 h es donava la sortida i no plouria fins gairebé el final de tota la cursa. 13 graus. Molta humitat.
En la cursa dels bons, es va imposar l'or olímpic de Marató a Pequín, el kenyà Samuel Wanjiru (1h:01.13). En dones, Marta Domínguez amb un temps d'1h:10.54, la seva millor marca personal. El també kenyà Abel Kirui va ser segon (1h:02.17) i el de Premià de Dalt (corrent pel C.A.Manresa) José Ríos, tercer amb 1h:03.11, la seva millor marca. Rosa Morató va debutar en la distància amb una meritòria tercera posició (1h:15.32)
En la cursa dels aficionats, gairebé 6.000 persones vam prendre la sortida. Personalment, vaig fer 1:34, dins dels meus paràmetres i millor del que preveia per l'entrenament que havia fet. Vaig començar els primers quilòmetres a ritme suau (a 4'50''/km) i vaig anar accelerant fent els 5 últims quilòmetres a gairebé 4 min/km.
Malgrat el mal temps, va ser tot un èxit altra vegada. Aviat començaran les curses de muntanya que és on realment em sento còmode i on gaudeixo més. Però, de tant en tant, no va malament una mica d'asfalt.