Berga, una història per conèixer

Les historiadores berguedanes Dolors Santandreu (Premi Ciutat de Berga a la Cultura 2009) i Rosa Serra són les autores de Berga, una història per conèixer, editat per Zenobita edicions. Va volar de les llibreries berguedanes durant la diada de Sant Jordi. Una síntesi sobre els 12.000 anys d'història de la capital berguedana, des de l'origen fins l'actualitat. Es tracta d’un projecte coeditat amb l’Àmbit de Recerques del Berguedà i que ha comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Berga.

Capítols curts i llenguatge senzill que el fan de bon llegir. Potser els més entesos en la matèria trobaran que li falta profunditat però per al lector normalet baixa molt bé. Entre històries de la cova de Can Maurí o la canal dels Avellaners, no te n'adones i ja ets a les guerres carlines.
Per cert, el disseny de la portada i la forma del llibre en general no està al nivell del contingut.
Molts l'heu comprat. Ara us falta el següent pas: llegir-lo. No feu com amb el totxo de la Patum que el vau comprar perquè un bon berguedà l'havia de tenir i només vau mirar les fotos el primer dia i el teniu al prestatge acumulant pols.

Sobre la fascitis plantar

Després de fer 3 mitges maratons d'asfalt i un entrenament de 30 km vaig petar. Fascitis plantar. El nom sonava molt malament. És la inflamació aguda del teixit connectiu de la planta del peu. Dolor al teló, al pont i a sota els dits, a tota la planta, vaja. La recuperació es presentava llarga i complicada i, parlant amb altres corredors amateurs com jo, les espectatives no eren gaire bones. Tothom m'ho pintava molt malament. Mesos i fins i tot anys amb dolor. Les ganes de trobar solucions em van fer buscar per Internet. No ho feu mai! Sempre topes amb els pitjors casos.

Repòs atlètic absolut. De córrer 4 o 5 dies a la setmana a no corre'n cap. Un cop dur. He estat dos mesos parat. El meu consol ha estat una mica de bici i una mica de gimnàs. Fa només uns dies que vaig tornar a trotar i ja m'he atrevit a fer una hora per muntanya. Estaré molt temps a tornar a tastar l'asfalt! No canto victòria però no em fa gens de mal.

Després d'acceptar el problema vaig començar sessions de fisioteràpia i cap al podòleg a fer-me unes plantilles (les hagués fet abans!). En moments dolents vaig arribar a pensar que no tornaria a córrer. Les sessions de fisio han estat doloroses però finalment efectives. Vaig començar amb una inflamació gran com una avellana i l'hem reduït considerablement fins a gairebé desaparèixer. 3 visites a medicina esportiva, 4 al podòleg, 11 al fisio i gel 3 vegades al dia. No estic al 100% però pressento que sóc al final del túnel.

No tinc pressa. Les lesions s'han d'acceptar i s'ha de tenir prudència i paciència. I, al cap i a la fi, només corro per ser una mica més feliç.

Ventrilòquia

Mai no m'ha interessat gaire la poesia. No l'entenc. Per començar ja no sé ni què és la poesia. A veure què diu el diccionari. Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. Una definició on hi cap tot, vaja. Jo sóc d'aquells que si no rima i no té tantes síl.labes costa molt que m'entri.

Així i tot, considero que és extremadament complicat posar-se a escriure poesia. I encara més que es tradueixi en llibre. I aquest és el camí que va iniciar fa un temps el Xavi. La meva admiració per als audaços com ell.

Ventrilòquia (Editorial Òmicron) és el segon recull de poemes del berguedà Xavier González-Costa, una evolució del treball sobre la soledat que va començar amb Lluny de qualsevol lloc. Es va presentar el dissabte 17 d'abril a la Biblioteca Ramon Vinyes i Cluet, de Berga. Tenint en compte que això de la poesia mai no ha estat un gènere de masses, la sala feia goig.

Mentrestant, seguiré esperant el dia del despertar de la passió per aquest art de la paraula. Des de la meva ignoràcia poètica, he gaudit amb Ventrilòquia.

#Política 2.0

Actualment ens comuniquem a la xarxa, construim i debatem, la informació flueix a velocitat de vertigen i tothom hi pot participar. És la societat 2.0. El nom comença a fer una mica de ràbia però em sembla que ja no el podem canviar. Ha quedat.

Saber utilitzar les eines 2.0 ha de ser per a tothom, i els polítics en particular, un exercici de responsabilitat a favor del bé comú. Aquest és probablement la clau del llibre d'Ernest Benach #Política 2.0. En Benach, a part de ser sempre al palcu del Camp Nou repapat mirant tots els partits del Barça i menjant canapés a la mitjapart, també fa de president del Parlament de Catalunya. El reusenc és un ferm defensor de les potencialitats d'Internet des dels seus inicis i s'ha convertit en un referent nacional a la xarxa. I tot això deixant de banda si és d'aquest color polític o d'aquest altre.
A #Política 2.0 es parla de l'actual desafecció que els ciutadans senten per la política, de les eines que ens proporciona la xarxa i la seva aplicació en la política, de la responsabilitat de cadascú en utilitzar aquestes eines... Els més moderns tenen la versió electrònica del llibre. Jo encara no hi he arribat i continuo amb el paper de sempre. Les pàgines que parlen estrictament de política les he travessades en diagonal però en conjunt l'he trobat interessant.
Per cert, al llibre parla sovint de Parlament 2.0. Doncs doneu un tomb al web del Parlament. Feia temps que no hi entrava i realment val molt la pena, més que pel contingut (que et pot interessar més o menys) per l'estructura i funcionalitats.

The Phantom of the Opera

Her Majesty's Theatre, un d'aquells teatres antics que fan cantonades al West End de Londres. Divendres 9 d'abril. El musical amb més solera del món mundial. Un clàssic.

L'obra original és de Gaston Leroux i es va editar el 1909. Ha sigut adaptada nombroses vegades al cinema i actuacions teatrals. En destaca la pel.lícula del 2004 dirigida per Joel Schumacher. i protagonitzada per Gerard Butler. El musical d'Andrew Lloyd Weber es va estrenar el 1986 a Londres i el 1988 a Nova York. És una obra gòtica que combina el gènere romàntic, terror, misteri i tragèdia. S'explica la història d'un home misteriós que aterroritza l'Òpera de París per atraure l'atenció d'una jove vocalista que estima amb passió malaltissa. Em va anar força bé refrescar prèviament l'argument a la Viquipèdia ja que el nivell d'anglès és el que és.

Els números de l'obra són de vertigen. És el musical que ha recaptat més diners, milions d'espectadors arreu del món, milers de representacions, centenars de màscares... Des de l'estrena a Londres el 1986, s'hi representa diàriament. Actualment també hi ha produccions estables a Las Vegas, New York i 4 més de gira.

Després de veure The Lion King i Les Miserables, completo la trilogia amb The Phantom. Espectaculars tots ells. No sé amb quin em quedo. Per tenir un póker de grans musicals de la història m'hi faltaria Cats, però ja fa uns anys que la van deixar de fer.

Weeds

Una mare de família benestant que trafica amb marihuana. Molt simplificadament així és com es podria definir Weeds. Tot transcorre a Agrestic, un barri residencial ric de Los Angeles. El marit de Nancy Botwin (Mary Louise Parker) ha mort recentment i de manera inesperada i la vídua comença a traficar marihuana per tot el barri per poder mantenir l'estil de vida de classe mitjana-alta. La vida de la Nancy gira a l'entorn dels seus dos fills, Shane, un excèntric i solitari nen de 8 anys, i Silas, un adolescent obsessionat amb el sexe.

Weeds es va començar a emtre als EUA a Showtime (igual que Dexter o Californication) el 2005. A l'estat espanyol la van començar a emetre Canal Plus i Cuatro però van punxar. L'han anat canviant de dia i no sé si encara la fan. És impossible seguir una sèrie per la televisió. El 2010 torna Weeds amb la 6a temporada. Això diu la seva pàgina oficial de Facebook.

La Nancy viu constantment en el caos però sempre - de vegades miraculosament - se n'acaba sortint. Malgrat ser clarament una comèdia, en alguns moment fa girs cap al drama tocant els temes de la mort del pare o les angoixes econòmiques familiars. Tanmateix, en els 30 minuts de cada episodi, se t'instal.la un somriure a la cara.

El noi de Sarajevo

Jordi Cussà (Berga, 1961) acaba de publicar El noi de Sarajevo, la guerra dels Balcans viscuda per un adolescent. Als 13 anys ja era membre de l'Agrupació Teatral La Farsa i el 1978, amb tres companys més, va fundar Anònim Teatre. Aquesta vinculació amb les arts escèniques el va portar a escriure obres pròpies per representar-les i un pas següent va ser la narrativa. L'any 2000 va publicar la seva primera novel.la Cavalls salvatges, sobre la generació dels pringats dels 80 marcada per les drogues. El ritme de publicacions ha estat més o menys constant des d'aleshores i la dècada finalitza amb El noi de Sarajevo.

L'última novel.la de Cussà va ser la guanyadora del XI Premi del Lector de L'Odissea, amb un ampli jurat de 100 lectors. El protagonista és Dusko, un nen de Sarajevo que viu feliçment i compleix 12 anys el març del 1992, els dies previs a l'inici de la guerra a Bòsnia. A partir d'aquest momet, comencen mesos d'atrocitats i la lluita per la supervivència d'en Dusko. L'escriptor berguedà no ha estat mai als Balcans, però El noi de Sarajevo es nodreix de rigor històric i de petites històries quotidianes que va poder conèixer gràcies a l'amistat amb Boban Minic.
El noi de Sarajevo és força diferent d'altres novel.les que havia llegit de l'autor. Així i tot, no hi falten localismes berguedans, frases acabades sobtadament amb una conjunció i un punt o dues paraules convertides en una de sola. Marca de la casa. Així com Cavalls salvatges o La serp em van costar molt de travessar, amb Clara i les ombres, Contes d'anada i de tornada i El noi de Sarajevo he gaudit de grans moments de lectura. Probablement, Cussà és el millor escriptor berguedà de l'actualitat i en l'elit de tota la història.

L'estrèpit de l'avió va provocar un renec del Bruno i un escopit al cingle de l'Slobodan. El Drago només va esbufegar suaument, aclucant els ulls un instant. A continuació es va produir un túnel de silenci, remarcat pel zumzeig decreixent dels avions invisibles.