Festa Major de Vilafranca

30 d'agost. Sant Fèlix. Vilafranca del Penedès. Una de les festes majors més singulars del país. El que sempre surt a la TV3 són els castells que fan les quatre colles grans a la Plaça de la Vila però la Festa Major vilafranquina és molt més que castells. Cercavila, processó, concerts i folklore omplen places i carrers de gent que viu intensament la festa.

La diada castellera va començar a les 12:30 h. Castellers de Vilafranca, Minyons de Terrassa, Colla Vella dels Xiquets de Valls i Colla Joves Xiquets de Valls munten castells en 4 rondes (3 construccions i 1 pilar de tancament). Va ser un gran dia per als Verds, que fins i tot van atrevir-se amb el 3 de 10, en 3a ronda. Estar-se les 5 hores dret a la Plaça de la Vila per Sant Fèlix fa que fins i tot els berguedans, patumaires i ignorants en el tema castells sembla que hi entenguin una mica.

Després de dinar (a quarts de 7 de la tarda), hi ha l'opció del concert de banda o sardanes. O simplement descansar perquè a quarts de 8 comença la processó de Sant Fèlix. Tota la comitiva (Drac, Gegants, Balls, Àliga, Moixiganga...) precedeix la imatge del sant pels carrers de Vilafranca. El recorregut comença i acaba a l'església de Santa Maria. Gràcies a l'hospitalitat de l'Eloi Miralles, que ens va obrir les portes de casa seva, vam poder gaudir d'una vista privilegiada del pas de la comitiva per la Plaça de la Constitució. Pels volts de les 11 hi ha l'espectacular entrada del sant, moment intens i fugaç amb focs artificials, pilars humans, gralles i bullici de gent. Seguidament, una multitud empeny cap a l'interior de l'església per cantar els goigs.

Sobre actituds 2.0

Després d'algunes recents experiències a la xarxa, el cap s'ha posat a barrinar i anaven apareixent reflexions sobre el 2.0. Doncs això, que he anat fabricant una llista sense pensar-ne dues vegades l'estructura.

Facebook

• No felicito ningú en obert pel seu sant o aniversari.
  
• Si m'arriba alguna petició d'amistat d'alguna empresa/asociació/producte la ignoro per defecte. Els perfils són només per persones humanes. Es pot crear una pàgina o un grup. No és nou.
• No m'agrada que m'etiquetin en fotos o vídeos. I no ho permeto.
• Esborro totes les invitacions a esdeveniments. No hi crec.
  

Twitter

• Trobo de gran utilitat les llistes i els hashtags. I m'aprofito de les avantatges. Amb Hootsuite, per exemple.
• No dic "Bon dia".
• No penjo fotos ni vídeos des del mòbil. Perquè no puc. La vaig cagar en la compra del meu últim Samsung.
• La proporció 80-20 la trobo raonable. 80% d'actualitzacions sobre esdeveniments o temes diversos i un 20% sobre temes personals per humanitzar una mica el compte.

I en general

• Si se'm pregunta, intento respondre sempre (correu-e, missatges interns...)
• Em registro a tot el que surt (Netvibes, Foursquare, Linkedin...). Moltes vegades ho deixo oblidat durant molt temps i, altres, per sempre més.
• Sóc més a Twitter que a Facebook
  

Jesucrist era marica

Vaig fer la meva gràcia passejant-me per diverses llibreries dient el títol del llibre que buscava. Em vaig guanyar alguna cara comprometadora de qui sentia el nom del llibre. Sort que aviat el vaig trobar en un prestatge, sense haver de demanar res més. Agafar-lo, pagar i marxar.

La culpa de tot això és d'en Jair Domínguez (@vedellconsagrat al Twitter), l'autor de Jesucrist era marica i altres contes, el llibre més freak que he llegit. El Jair el sento a La Segona Hora de RAC1, guioneja (Crakòvia, Polònia, Buenafuente...) i és un immens provocador. El títol té ben poc a veure amb el contingut però sobre una portada amb rosa predominant, hi queda molt bé. Són històries rares, sense connexió, sense buscar el detall, sense estalviar les atrocitats. Humor molt negre. Se'm fa força difícil descriure què hi podeu trobar. Qui ho vulgui saber que el llegeixi. És molt curt. No hi ha dibuixos.
L'edició de Jesucrist era marica no està a l'alçada i hi ha massa faltes d'ortografía que fan força mal d'hulls. Val 12 eurus. Si voleu us el deixo o us el podeu descarregar per Internet i anar-lo fullejant a Cal Felip V mentre descarregueu.

El John Lennon, per la seva banda, era feliç compartint moments de deliciosa calma amb la pollosa de la seva dona, o sigui que no tenia ni idea del frenètic caos que acostuma a acompanyar la vida de músic. En Lennon tenia idees totalment oposades a les dels altres Beatles, que només volien comprar-se màquines del temps i anar de putes tot el dia.

Origen

Ja he vist Origen (#inception). S'ha acabat caminar pel carrer i que tothom se'm mirés malament sense saber perquè. No fa ni una setmana que s'ha estrenat i sembla que si no l'has vista t'hagi de passar alguna cosa.

A Origen, Dom Cobb (Di Caprio) és el millor en l'art de l'extracció: apropiar-se dels secrets del subconscient just en el moment en què la ment de la víctima es més vulnerable: quan dorm. Tercer nivell, Fisher, arquitecte, tótems, Filipa, químic, hotels sense gravetat, furgoneta voladora i més de dues hores de gran pel.lícula.
Per veure Origen s'ha d'estar atent, despert i concentrat. No és d'aquelles pel.lícules per mirar mentre planxes o mentre migdiadeges al sofà. En aquests casos és ideal una comèdia pastel del Hugh Grant. No sé si m'explico. Pel nivell de concentració de l'espectador, Origen em va recordar força a Memento també de Christofer Nolan.
Per fer-se l'alternatiu i l'enrotllat molts diran que està sobrevalorada, que el repartiment està mal plantejat i bla bla bla. A mi no em faria res tornar-la a veure. És la pel.lícula més interessant que he vist en molt de temps.

La revolta dels animals

Animal Farm en la versió original en anglès (1945), és un conte satíric de George Orwell (escriptor i periodista britànic) sobre un grup d'animals d'una granja que expulsen els humans i creen un sistema de govern propi. La revolta dels animals (també traduïda com La rebel.lió dels animals) és una crítica a la Revolució Russa i una sàtira sobre la corrupció al socialisme de la URSS en el mandat d'Stalin.

Molts dels animals vénen a representar a algú de la Revolució Russa. El Vell Patriarca, l'ideòleg, seria Lenin o fins i tot Karl Marx; el senyor Jones, expulsat de la granja pels animals, seria Nicolau II de Rússia; els gossos representen la policia i la seva brutalitat i així seguiríem amb la resta de personatges.
La revolta dels animals és una faula i una dura crítica política. Per més que hagin passat més de 60 anys, encara avui són força vigents molts dels missatges de l'obra d'Orwell.

A la fi de l'estiu, les notícies del que havia succeït al Mas dels Animals s'havien difós per la major part del Comtat. Cada dia Boladeneu i Napoleó aviaven vols de coloms amb instruccions de barrejar-se amb els animals de les masies veïnes, a la fi d'explicar-los la història de la Revolta i ensenyar-los la tonada de "Bèsties d'Anglaterra".

Glee

Will Schuester, el professor d'spanish d'un institut americà, es converteix en el reponsable del Glee Club. Un grup d'inadaptats trobaran en la música una via d'evasió per a les seves frustracions. La història d'uns perdedors que tenen la oportunitat de convertir-se en veritables estrelles de la música.

Aparentment, Glee no sembla que hagi de ser gran cosa. La típica història del somni americà (tothom ho pot aconseguir qualsevol cosa si s'ho proposa): el quarterback i capità de l'equip de futbol, el gafapastes que s'endú totes les collejas, el director d'institut exigent i malcarat... personatges molt estereotipats i un argument força suat. Però el que en principi és una sèrie trivial per a adolescents té alguns components que la converteixen en bon producte d'entreteniment per a tota classe de públics. Bons guions, bon sentit de l'humor i excel.lents cançons.

Els números musicals de Glee són d'una alta qualitat. Diuen que té punts de contacte amb American Idol o les pel.lícules High School Musical. No ho sé, no n'he vist mai res. Sí que em recorda una mica a la sèrie dels 90 Salvados por la campana, pel seu humor satíric. Glee ha estat definit com un musical post-modern. En cada capítol hi apareixen clàssics de sempre però també cançons del moment (Amy Winehouse, Beyoncé, Lady Gaga...) portades al terreny del musical.

La sèrie es va començar a emetre per la Fox el setembre de 2009. El 2010 ja ha guanyat numerosos premis entre els quals destaquen el Globus d'Or a la Millor Sèrie - Comèdia o musical i el Premi del Sindicat d'Actors al Millor repartiment de televisió - Comèdia. I està nominada a 9 categories dels Premis Emmy, és a dir, que aviat serà protagonista a l'apartat de cultura i espectacles dels telenotícies.

El diari d'Anna Frank

Abans de viatjar a alguna part del món m'agrada llegir un llibre de temàtica o ambientació del lloc de destí. Allargues per davant el viatge uns dies més. En aquest cas, he escollit un clàssic que no em van posar mai com a lectura obligatòria a l'institut.

El diari d'Anna Frank és un diari íntim escrit per la mateixa Anna Frank mentre s'amagava amb la seva família i quatre amics, durant l'ocupació alemanya d'Amsterdam a la Segona Guerra Mundial. El text explica els sentiments i les experiències diàries que vivien en aquell amagatall, al final de la Segona Guerra Mundial, (atenció spoyler!) fins al dia que els nazis els van descobrir i els van portar a camps de concentració. (fi de l'spoyler). El diari d'Anna Frank, mostra una història tendra i terrible a l'hora.

A veure què tal l'Anne Frank Museum. Espero no trobar-hi turistes espanyols d'aquells que es queixen perquè l'audioguia no és en espanyol o s'exclamen perquè a recepció no els parlen en espanyol. No els aguanto.