La pista de sorra

Com és que feia tant que no llegia Camilleri? És l'amo. Els casos de Montalbano desembussen eficientment el pensament. Grotesc, divertit, sorneguer... com m'agrada aquest paio.

Un cavall apareix mort a la porta de la casa del comissari Montalbano. En el mateix dia, s'assabenta del estrany robatori d'uns cavalls en unes quadres. Per acabar-ho d’arrodonir, més tard han trobat al camp el cos gairebé nu d’un home assassinat d’un tret a l’esquena. Augello, Fazio, Galluzo i Gallo tornen a acompanyar Montalbano en les aventures de La pista de sorra. Aquesta vegada s'hi afegeix la misteriosa Rachelle Sterman.

Sempre que llegeixo Camilleri em ve al cap el viatge a Vigata (Porto Empedocle, realment). Només hi vam passar en cotxe pel costat, sense fer-hi parada. La guia marcava aquella zona com una de les més lletjges i insegurues de tota Sicília. De fet, perquè té els temples, però la ciutat d'Agrigento no és precisament una ciutat de postal.

La pista de sorra és un bon llibre per retrobar el gust per la lectura. Un inici trepidant i àgil t'empeny a llegir la novel.la d'una revolada.

Es prengueren el cafè a la cuina mentre esperaven que tornessin els altres dos. Tot seguit el comissari es va dutxar i afaitar, es va canviar de roba perquè la que s'havia posat estava tota tacada i quan va tornar a la sala veié en Fazio al porxo parlant amb dos individus vestits com si fossin astronautes acabats de sortir d'una nau especial.
A la platja hi havia una furgoneta amb les portes de darrere tancades. El cavall no es veia enlloc, o sigui que ja el devien haver carregat.

Mentiders

Després de mesos d'assajos, arriba el gran moment de l'estrena. Compte enrere. Tic-tac tic-tac. La Farsa estrena una nova obra: Mentiders. d'Anthony Nielson. Una comèdia per passar una bona estona. Serà el dissabte, 2 d'octubre de 2010 a les 10 de la nit al Teatre Municipal de Berga.

A Mentiders, dos policies es troben amb la complicada tasca d’haver d’anunciar, la nit de Nadal, un tràgic succés a una parella d’ancians. La situació se’ls escapa de les mans i han de fer front a un seguit d’esdeveniments inesperats i surrealistes que els portaran al límit de la bogeria. Mentiders és una comèdia amb un embolcall de caramel, però amb un contingut no sempre dolç, a vegades picant, fins i tot àcid. Mentides, a voltes pietoses i a voltes carregades de sarcasme, que deixaran el públic carregat de dubtes i de preguntes. Què hi ha de veritat?

I la tornareu a fer un altre dia? NO (per ara). Per tant, feu el favor de venir el 2 d'octubre al teatre.

Olive Kitteridge

Una història bonica i trista. Real i quotidiana. Per somriure i plorar. Olive Kitteridge són tretze relats, tretze contes connectats entre ells, tretze capbussades a les profunditats de la naturalesa humana, tretze petites joies que emocionen en molts paràgrafs, t'arranquen el somriure en altres i meravellen de tan ben escrits i tan ben traduïts.

Tot gira al voltant de l'Olive Kitteridge, una mestra jubilada que viu en un poblet de Maine, a Nova Anglaterra. L'Olive no és una dona precisament afable sinó més aviat una mica àcida i amb un caràcter peculiar, els seus alumnes la recorden amb por. Està casada amb en Henry Kitteridge, el farmacèutic del poble, i tenen un fill, en Christopher, amb qui l'Olive hi té una relació difícil.

L'obra d'Elizabeth Strout és també una reflexió sobre el pas del temps i el procés d'envellir. La novel·la va ser guardonada amb el prestigiós Premi Pulitzer l'any 2009. Precisament ahir, en el suplement de Cultura de l'Avui, hi havia una entrevista a doble pàgina amb l'escriptora.

La complexitat, lucidesa i vitalitat de l'Olive m'han tingut captivat en una de les millors lectures en molt temps.

Una nit freda de juny els Kitteridge van viure un episodi terrible. En aquell moment, en Henry tenia seixanta-vuit anys i l'Olive en tenia seixanta-nou i, malgrat que no eren una parella especialment juvenil, tampoc feien cara de vells ni tenien aspecte malaltís. Tot i això, un any després la gent d'aquest poblet costaner de Nova Anglaterra estava d'acord en una cosa: aquell episodi els havia fet canviar tots dos.

Transalpine-run 2010

Dissabte 11 de setembre va finalitzar la Gore-Tex Transalpine-run 2010. Són 305 km de recorregut per parelles entre Ruhpolping (Alemanya) i Sesto (al sud del Tirol), travessant Àustria. 8 etapes de muntanya d'una mitjana de més de 38 km cada dia, en 8 dies consecutius sense descans. Uns 26.000 de desnivell acumulat. Perquè ens entenguem, seria com anar de Berga a Ensija i tornar, durant 8 dies seguits. Diuen que és més dur que Sables o l'Ultratrail del Montblanc.

Doncs 2 berguedans es van plantar a la sortida el 4 de setembre a Alemanya. Un membre de la parella es va lesionar el peu a 3 etapes pel final quan s'havien situat en la 14a posició de la classificació general. L'altre va continuar sol fins al final, acumulant un total de 37 hores i classificant-se en la 5a posició dels 75 corredors que van acabar individualment. Em trec el barret.
La classificació final la van encapçalar la parella formada pels britànics Andy Simons i Tom Owens amb un temps de 28 hores i mitja. Unes màquines. En els trams plans, anaven a 3'40'' al quilòmetre.
La visita al final de la Transalpine-run m'ha permès descobrir una petita part d'una de les zones més boniques d'Europa. Imprescindible per a qualsevol amant de la muntanya. Les Dolomites, Patrimoni Natural de la Humanitat per la Unesco.

Deixeu-me un tenor

El col·lectiu manresà La Bodega Teatre va presentar, el dissabte 4 i diumenge 5 de setembre al Teatre Kursaal de Manresa, la comèdia d'embolics Deixeu-me un tenor.

Lend me a Tenor, de Ken Ludwig, es va estrenar originàriament al Globe Theatre del West End el 1986, i va estar 10 mesos en cartell. A Broadway hi va arribar el 1989.
L'acció transcorre el 1934 a la Gran Opera de Cleveland, on s'està produint 'Otello' de Verdi, amb l'estrella Tito Merelli (Albert Gràcia), 'Il Stupendo', com a protagonista. El tenor, però, arriba tard a la cita i acompanyat, inesperadament, de la seva dona, Maria (Àngels Sánchez). Per diversos contratemps, Merelli acaba consumint una doble dosi de tranquil·litzants, que li fan perdre el coneixement. A partir d'aquí, la troca es va embolicant desembocant en situacions delirants.
Em va agradar especialment el trio principal masculí: Miquel Górriz, Jordi Figueras i Albert Gràcia. I, en conjunt, és una obra per passar 2 hores i mitja molt agradables. Si finalment surt de gira per Catalunya, espero que tingui bona acollida.

Campionats de Catalunya d'Orientació

El cap de setmana del 4 i 5 de setembre de 2010 es van disputar els Campionats de Catalunya de Mitja i Llarga Distància d'Orientació, en el marc del I Trofeu Ferran Santoyo. Els campionats van estar organitzats pel C.E. Farra-O i el Club Orientació Berguedà. Durant els matins de dissabte i diumenge es feien els campionats de Mitja i Llarga distància a Capolat, en un terreny entre la Mina i Taravil. Dissabte a la tarda, es va disputar la cursa urbana per dins de Berga. Més de 400 atletes van participar en les diverses proves. Els corredors berguedans eren comptats. De fet, la majoria de berguedans no devien ni saber que es feien aquests campionats. Però això seria un altre tema.

En les proves d'orientació, hi ha diverses categories depenent del nivell dels corredors. Jo vaig competir dissabte en la mitja distància i en la categoria bàsica, la d'iniciació. Em falta encara rodatge per competir en categories superiors. Vaig fer un temps de 43:37. No sé quan va fer el primer però jo ho hauria d'haver fet amb 10-15 minuts menys. Vaig cometre un error força gran.

L'orientació és combinació entre córrer i interpretar el mapa. Et dónen un mapa del terreny al punt d'inici de cursa i uns punts que has d'anar unint, amb el suport d'un dispositiu electrònic. És una mena de joc-esport, hi ha més alicients que simplement córrer. Val la pena provar-ho.

El mapa:

Els meus temps (entre la fita 1 i la 2 vaig embarrancar molt fort):