El cap de setmana del 26 i 27 de març se celebra a Lleida la Trobada de Monitors i Monitores Qui, si no tu!Mil monitors i monitores compartint un cap de setmana d'experiències, bons moments, gresca i formació. La Trobada de Monitors i Monitores de Catalunya 2011 està organitzada conjuntament per les entitats diocesanes d’Educació en el Lleure dels Bisbats de Catalunya. Vaig participar molt activament a les trobades de Tona (2005) i a la de Berga (2001) i en guardo grans records. En aquesta de Lleida la meva participació ha estat com a tallerista.
Durant la tarda del dissabte 26 s'han organitzat 41 tallers relacionats amb el món del lleure. Amb el Teti, hem preparat la sessió Les xarxes socials i les activitats de lleure. La part de Twitter ha estat molt interessant. Les xarxes socials són imparables i els centres d'esplai i els equips de monitors no en queden al marge. Us deixo aquí la meva presentació. #quisinotu
Té molt mèrit que una obra de La Farsa ompli dues vegades la platea del Teatre Municipal de Berga. Algunes coses es deuen estar fent bé. Unes 800 persones han vist Mentiders, entre la funció del 2 d'octubre de 2010 i la del diumenge 20 de març de 2011. Es farà una tercera representació? No. O més ben dit: no, però.
El fet és que l'èxit de l'octubre es va tornar a repetir diumenge passat. Després d'un assaig general més aviat fluix, la funció davant les gairebé 400 persones va estar a un alt nivell. Un magnífic text d'Anthony Neilson, dirigit i interpretat amb molta qualitat. Teatre amateur però teatro del bueno. El doble èxit de Mentiders ha de ser una injecció d'il.lusió i energia per a La Farsa i per al teatre amateur de la ciutat i comarca. Ben segur que naixeran nous projectes i se'n consolidaran d'altres que enriquiran la vida cultural berguedana.
Atenció: vídeo amb spoylers. Si encara coneixeu l'obra potser el vídeo us desvetllarà alguns interrogants. Quedeu avisats.
Quan s'apaguen els llums i un sol focus l'emmarca a l'escenari, quan embolcalla la guitarra amb el seu cos fràgil, quan frega les cordes amb els seus dits de sucre, quan la seva veu dibuixa una suau melodia. És única. L'àngel de rínxols negres i ulls penetrants ho captiva tot.
Katie Melua va ser una hora i tres quarts damunt l'escenari de L'Auditori de Barcelona. Sense encantar-se en inacabables presentacions entre cançó i cançó, sense bisos i més bisos, sense fer cantar tornades eternes al públic. Inici i final de concert molt emocionants i un espectacle audiovisual molt complet. Bé en el terreny del rock/pop/dance, excel.lent en el blues i el jazz i excelsa en la cançó íntima i tendra. The closest thing to crazy viscuda en directe, pell de gallina. Perquè la vida, a voltes, ens regala dosis de bellesa. I els àngels canten.
I què passa quan sumes dues veus meravelloses? Katie Melua + Eva Cassidy =
Ara mateix no se m'acudeix cap altra novel.la negra més negra que aquesta. L'autor d'Alta tensió és Harlan Coben, un dels grans escriptors internacionals d’aquest gènere, va néixer a Newark (New Jersey, Estats Units) el 4 de gener de 1962. D’origen jueu, Després de llicenciar-se va treballar per una agència de viatges, publicant el seu primer llibre en 1990. Més tard va iniciar la sèrie de thrillers protagonitzats per Myron Bolitar que el farien famós.
Alta tensió (el títol original és Live Wire), la desena novel·la protagonitzada per Myron Bolitar, guanyadora del IV Premi Internacional de Novel·la Negra RBA, acaba de publicar-se simultàniament a tot el món. En català ha anat a càrrec La Magrana. No sóc cap expert però la traducció en català grinyola una mica, no?
Ideal per a qui vulgui llegir baralles, persecucions, crims, putes, joc, estrelles de rock, drogues, mafiosos, cadàvers i encara més coses. Quin paio, aquest el Bolitar... res a veure amb aquells detectius de barret i gavardina amb olor a naftalina. Bolitar era una jove promesa del basquetbol nord-americà, el millor jugador del seu estat, però en el seu debut a l’NBA, amb els Boston Celtics, una greu lesió de genoll, va acabar amb la seva carrera. Va canviar les cistelles per la toga, llicenciant-se en Dret a Harvard. Busca informació a Facebook i Google i utilitza els smartphones amb tota naturalitat.
L'objectiu d'En Myron era simple: deixar-lo fora de combat amb el menor rebombori possible i sense malferir-lo. Amb la mateixa mà amb què havia desviat el cop de puny, aprofitant que era alçada i amb l'índex i el dit del mig entrellaçats, va llançar un atac en forma de dard a la cavitat tova que hi ha sota la nou del coll. Va encertar-lo de ple. Aquell italoamericà va començar a deixar anar un soroll de gloc-gloc. Les seves mans van cobrir-se instintivament el coll, deixant-lo completament exposat.
La rua de Carnestoltes a Berga ha estat un èxit de participació. Malgrat la crisi, els canvis en l'organització, els entreniments tecnológics dels nous temps, qui critica i no aporta res (aquest no falla mai)... Malgrat tot això i més, la festa està totalment consolidada. Hi hauria d'haver un daltabaix perquè d'aquí 3-5 anys desaparegués, no entra en cap pronòstic. D'acord que sempre hi ha aspectes que es poden millorar (podríem fer llista) però la rua del dissabte a Berga fa uns quants anys que fa patxoca. Al calendari berguedà, hi ha la data marcada.
M'agrada que les colles es reuneixin, es barregin, es relacionin, pensin conjuntament, potencïin la creativitat - que tant manca últimament - , dediquin més o menys hores i esforços a desenvolupar una idea, busquin solucions a problemes i contratemps, aquell que no saps si vindrà, aquell que no col.labora, aquell que no paga. És un magnífic exercici de treball en equip. Trobo curiosa l'actitud de molts a qui no els agrada la festa. Alguns fins i tot et miren per sobre les espatlles de reüll com dient mira aquest vulgar i ordinari, es disfressa d'allò que hauria volgut ser i no ha estat i no podrà ser i no sé quantes teories filosòfiques més. No és tan complicat: una mica d'alegria, carcamals! Una altra cosa: a la festa, a Berga sempre n'hi hem dit Carnestoltes. No m'interessa cap debat filològic sobre Carnaval vs Carnestoltes. Que cadascú n'hi digui com vulgui. Visca el rei dels poca-soltes i, fins Dimecres de Cendra, tot s'hi val.
Passejant per la llibreria Altaïr vaig anar a parar a la secció de muntanya. Sense pressa, vaig fullejar i llegir contraportades d'uns quants llibres, degustant-los. Finalment, assessorat per personal d'Altaïr, vaig escollir Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat, d'Eduard Sallent.
Explica l'aventura viscuda per uns alpinistes osonencs en una de les muntanyes amb més personalitat del Catxmir pakistanès: el Nanga Parbat, 8.125 m, la novena més alta del món. Després del K-2, molts la consideren la segona més difícil d'ascendir. La història és explicada detalladament però sense embuts ni grandiloqüències. El seu realisme impressiona. Descriure què es pot arribar a sentir a la muntanya és gairebé impossible, tanmateix, l'autor s'hi apropa molt si és que no ho aconsegueix.
Eduard Sallent va néixer als Hostalets de Balenyà el 1971. Iniciat a la muntanya de la mà del seu pare, amb setze anys descobreix l'escalada, l'alpinisme i l'esquí de muntanya. El Nanga Parbat li dóna la benvinguda a les grans muntanyes de l'Himàlaia. A partir d'aquell fet s'inicia en la literatura i, com a autoteràpia, apareix Mentre hi hagi llum (Desnivel, 2002). Dos anys més tard, publica Per ser tan blanca (Desnivel, 2004). Actualment, viu a Sant Miquel de Balenyà amb la família. I continua escalant muntanyes.
Mentre bec a petits glops de l'enfundada cantimplora d'alumini, continuo observant davant meu. Em fa la sensació d'estar assegut en un tron reial. I de tota aquesta vall i aquestes muntanyes en faria el meu reialme. Per la immensa majoria de la gent, val la pena aquest regne de l'inútil? Què hi donen aquí? Diners? Premis? Comoditats? Luxes?... Res?
No, no es dóna res material aquí. Aquí s'hi VIU intensament, aquí m'adono de com pot arribar a ser d'insignificant qualsevol persona davant de tanta grandiositat i de tanta bellesa insuperable. Aquí ho tinc tot.
El cap de setmana del 26 i 27 de març se celebra a Lleida la Trobada de Monitors i Monitores Qui, si no tu! Mil monitors i monitores compartint un cap de setmana d'experiències, bons moments, gresca i formació. La Trobada de Monitors i Monitores de Catalunya 2011 està organitzada conjuntament per les entitats diocesanes d’Educació en el Lleure dels Bisbats de Catalunya. Vaig participar molt activament a les trobades de Tona (2005) i a la de Berga (2001) i en guardo grans records. En aquesta de Lleida la meva participació ha estat com a tallerista.
