Antònia Font al Poblenou

Hi eren tots: els més trendy, els més cool, els més vintage, els més gafapastes i els més superfans. I jo enmig de tot aquests bestiari il.lustrat. Més o menys m'agraden els Antònia Font però mai no han estat dins dels meus grups preferits.

Dijous 28 d'abril de 2011. El primer dels tres concerts a Barcelona. El lloc escollit per retornar a la capital catalana després de noséquants anys va ser el Casino de l'Aliança del Poblenou, una espècie una mica millorada del Teatre Patronat a Berga o Sala Els Carlins a Manresa. Un miler de butaques antigues o, si hem de ser moderns, diguem vintage. El lloc no complia els mínims per a l'ocasió. A més, des d'algunes localitats l'acústica era lamentable.

Amb 20 minuts de retard va començar el concert de presentació de Lamparetes. Una darrera l'altra van sonar les cançons del nou disc. En general, lletres enginyoses i cançons avorrides. Després van tocar les bones de sempre. La interacció del grup amb el públic va ser insuficient. Amb només un Gracis! de tant en tant no en tinc prou. I el Pau Debon no té l'afinació i el ball com a les seves millors virtuts, que diguem.

Em va agradar i ja està. No entenc aquesta tendència - que darrerament sembla generalitzada - d'enlairar-los als altars de la música. Potser tanta modernitat no ens deixa veure el bosc. O jo ja no entenc res de res.

Pop ràpid

Els gafapastes a la tele. Aquesta sèrie la fan al 33 però acabareu abans si aneu directament a Internet. Porten 4 capítols emesos i té alguns aspectes que estan bé. Va sobre urbanites amb Iphone, tios guais que estan in, que porten jerseis vintage o frikis, van a bars de gintònics on poden triar entre 36 ginebres diferents i són superfans de grups raros.

Dirigida i escrita per Marc Crehuet, la sèrie gira al voltant de les històries del Fede i l'Albert, els components de The Frederics, un grup de pop ràpid que intenta obrir-se camí en el món de la música. En aquest sentit, música independent, humor i modernitat es barregen entre els ingredients d'aquesta 'sitcom' de 13 capítols, interpretada per Francesc Ferrer i Alain Hernández. S'agraeix que els actors no siguin els de sempre (estil Ventdelplà, Ermessenda, Infidels & Cia).
Integrades en cada capítol hi ha dues actuacions de grups o solistes de casa nostra. Una cosa semblant al que feia a Els joves. The New Raemon, Maria Coma, Mazoni, Sanjosex, Mishima o Love of lesbian són alguns dels artistes que van passant per Pop ràpid.

Cursa de Sant Jordi - Cercs 2011

Hem acabat. Jo i la meva fascitis plantar crònica hem completat els 13 quilòmetres i els 740 m de desnivell de la cursa de Sant Jordi - Cercs organitzada per l'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà. L'última cursa de muntanya la vaig fer el 20 de setembre de 2009! La Volta la Maria d'Avià. Durant la llarga travessa pel desert havia arribat a pensar que no correria mai més una cursa de muntanya. El guanyador ha completat el recorregut amb 1:07. Jo ho he fet amb 1:36. Tanmateix, em sento vencedor. No canto victòria perquè les molèsties al meu peu sé que no desapareixeran però si, de tant en tant, puc fer alguna cursa ja em dono per satisfet.

Des del Pavelló de Sant Jordi hem pujat pel torrent dels Avellaners i, tot seguit, hem recorregut la base dels cingles de Vall Llòbrega fins al Mal Pas, amb Peguera a la nostra dreta. El canvi de vessant fins a anar a buscar la part inferior de la Baga de les Nou Comes ens ha ofert un paisatge espectacular. Un tram pel recorregut de l'antic tren miner, el camí cap a la Casa Nova de les Garrigues però trencant molt abans per enfilar una forta baixada per tornar a Sant Jordi.

La propera cursa? Ja es veurà. Aquesta l'he gaudit com si fos l'última.

L'home de la maleta

S'ha de respectar la normativa i escriure en un llenguatge purament literari? O es pot escriure en argot utilitzant els barbarismes i impureses del llenguatge de carrer? L'home de la maleta està escrit en català de Casserres, perquè ens entenguem. Tal com raja, vaja. Hasta ha lograt que m'haigui fet un tip de riure llegint la transcripció directa d'aquest llenguatge oral.

Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és un d’aquells escriptors que xino-xano i sense fer gaire soroll va deixant empremta. Amb L'home de la maleta ha guanyat el Premi Sant Jordi 2010, un dels guardons més prestigiosos de la nostra literatura. És escriptor, periodista i publicista. També ha conreat la poesia satírica. Actualment, col.labora al programa de ràdio El Món a RAC1, amb la secció "La paraula del dia"
El protagonista és un home gran, irritable i rondinaire que no pot entendre com l'homosexualitat, les famílies monoparentals o els nous invents tecnològics poden estar tan assimilats a la societat actual. Un conservador que no s'ha adaptat al s.XXI perquè continua fent els judicis morals de mitjans del s.XX.
Filòlegs reaccionaris i puristes de pell fina absteniu-vos si no voleu que us agafi horticària i altres patologies pitjors. Qui no s'esgarrifi amb apellido o llimpiesa, qui vulgui passar una estona divertida llegint el llenguatge oral, L'home de la maleta és un llibre magnífic.

La Godiva va forta avui. És la primera vegada que la veig fer de germana gran. Ves per on. Es deu haver sentit retratada. És la que sempre s'ha queixat més de restrenyiment. Potser els homes no li duren perquè es cansen de sentir la mateixa cançó: Que si vaig, que si no vaig, que si la fibra és tan bona, que d'axiò no en puc pendre peqruè restreny, que fa tres dies que no vaig... No m'ho invento. Això és història oral o memòria històrica, digueu-n'hi com vulgueu.

Fora de joc

Teatre Municipal de Berga. Dissabte 9 d'abril de 2011. 10 de la nit. Fora de joc, de Sergi Belbel.

Els quatre membres d'una família de la petita burgesia i un immigrant argentí que cuida l'avi són els protagonistes d'una obra que explora les relacions humanes en un context de crisi. Amb el futbol com a medicina transitòria per a les preocupacions profundes, Anna Azcona, Mingo Ràfols, Francesc Lucchetti, Queralt Casasayas i Jordi Andújar protagonitzen un text alhora àcid i humorístic.

El llenguatge utilitzat és proper al cinema i les escenes s'enllacen amb interessants efectes de so i llum. La senzilla escenografia s'aprofita molt bé i, amb pocs elements, porta l'acció a molts i diversos espais. Fora de joc és un text de Sergi Belbel, amb direcció de Cristina Clemente.

Divendres 8 d'abril de 2011 moria Alfred Lucchetti, doblador i actor amb una extensa carrera en teatre, cinema i televisió. Amb tants anys d'activitat, més d'una vegada havia tingut relació amb Berga i l'Agrupació Teatral la Farsa. Poc més de 24 hores després d'aquesta trista notícia, el seu germà Francesc actuava al Teatre Municipal de Berga. El públic va acompanyar amb un sentit aplaudiment final l'Alfred i la seva família. En pau descansi.

Córrer o morir

Després d'anys i panys de triomfs i èxits, per fi sembla que els grans mitjans de comunicació comencen a fer una mica de cas al millor esportista català de tots els temps i un dels millors a nivell mundial. Per als aficionats a la muntanya no ens descobreixen res de nou.

Córrer o morir és el diari d'un guanyador, una filosofia de vida, una lliçó i un exemple per a tots. Hi ha descripcions magnífiques. Et fa sentir els paisatges a través les paraules. Un domini del llenguatge molt per sobre de l’esportista comú i el futbolista sobrevalorat que no sap fer una O amb un got. Quedo bocabadat que ho hagi escrit tot ell.
El llibre no és exactament una biografia. Sí que parla d'experiències d'infància, de família, de curses. Però també sobre passió, natura, l'art de córrer. Ens explica els seus secrets, les seves tècniques, els seus trucs. Ens fa preguntes, ens interroga sobre les qüestions més essencials de la nostra existència. Com una persona tan jove pot arribar a certes reflexions!
És motiu de cesse si algú, a aquestes alçades, encara no sap qui és Kilian Jornet. Però mai no és tard. Nascut el 1987, va passar els primers anys de la seva vida al refugi del Cap del Rec i ja de ben jove es va interessar per l’esquí i el món de l’alta muntanya. És l’actual campió mun­dial de skyrunning, una de les proves físiques més dures del planeta. Ha pujat i ha baixat el Kilimanjaro més ràpidament que cap altra per­sona al món, ha guanyat la Zegama-Aizkorri. Ha fulminat totes les millors marques mun­dials en cada repte que s’ha proposat: l’Ultra Trail del Mont Blanc, la Transpirenaica, la volta al llac Tahoe… Viatja per tot el món destrossant rècords i deixant un record d’humanitat i senzillesa allà on trepitja.
Córrer o morir encara fa més gran Kilian Jornet. Feia temps que no gaudia tant amb un llibre. Sempre podré presumir que un dia vaig córrer uns quilòmetres al seu costat en una cursa a Bellver o que el vaig veure guanyar la seva primera Ultra Trail del Montblanc a Chamonix.

www.kilianjornet.cat
A Facebook
A Twitter
Contra de La Vanguardia 30/03/2011

He vist gent seure al terra en creuar la meta de l'UTMB i quedar-se asseguts durant hores amb la mirada perduda, amb el més gran somriure dintre seu, encara sense creure's que el que acaben de fer no forma part d'una trampa de la ment. Sabent que en despertar-se podrien dir-se que sí, que ho van aconseguir, que van vèncer tots els temors i que van baixar dels somnis per fer-los realitat. He vist persones que, tot i arribar quan els primers ja han tingut temps de dutxar-se, de dinar i fins i tot de fer una bona migdiada, se senten vencedors, i no canviarien el que senten per res del que els poguessis oferir. I els envejo, perquè, en el fons no correm per això? (...) La victòria no és ser capaços de posar el nostre cos i la nostra ment al límit per descobrir que aquests límits ens han portat a descobrir-ne de nous? I empènyer, a poc a poc, els nostres somnis?