La Ratonera

Des de la seva estrena, el 1952, s'està representant ininterrumpudament a Londres. Aviat es compliran els 60 anys en cartell. Récord absolut. Per tant, un clàssic de la història del teatre. The Moustrap és una obra de teatre d'intriga i policial. Va ser escrita per Agatha Christie el mateix 1952 i l'acció està ambientada als anys 40. Un text fantàstic que ha resistit bé el pas del temps
Vuit personatges queden atrapats a la casa-hostal Monkswell, degut a la neu, i es veuen involucrats en un recent crim ocurregut a Londres. Es crea un clima de misteri i suspens entre ells, desconfiant els uns dels altres. Com diu la cançó Three blind mice, queda un ratolí per eliminar. El sergent Trotter proposa un pla per esbrinar qui és l'assassí i qui serà la propera víctima.
A Madrid se n'han fet i es faran diverses produccions a teatres diferents. Vaig veure funció intersetmanal al Teatro Muñoz Seca, entre Callao i Sol. El teatre en sí ja ajuda a entrar en l'ambient i l'època de l'obra. És una mica Patronat (Berga) perquè ens entenguem. Ja havia llegit l'obra, per tant, sabia qui era l'assassí. Així i tot, bona representació sense arribar a ser magistral. Alguns dels actors deuen estar de moda per sortir a sèries espanyoles que jo no miro mai. No en vaig conèixer cap.

El Rey León

Ja havia vist el musical a Londres i tenia ganes de repetir entenent-lo al 100%. De fet, algun personatge el vaig entendre més en la versió anglesa que en l'espanyola. El càsting de El Rey León el formen actors de tot el món i alguns tenen autèntiques dificultats per fer-se entendre. Mai no he entès perquè és evident que les òperes no es tradueixen i amb els musicals sembla el més normal. No costaria tant posar uns subtítols al teatre. En fi.
Des del 1r amfieatre - és el que té comprar les entrades amb poques setmanes d'antelació - vam ser a una funció d'entre setmana al Teatre Lope de Vega de la Gran Vía de Madrid. Ple com un ou. El musical s'estarà a Madrid un mínim de 2 a 3 anys. Van estrenar l'octubre i el ritme de venda d'entrades és altíssim.
La primera part va ser força accidentada. La canalla, els petits que interpreten Simba i Nala, no tenien el dia i hi va haver massa relliscades de paper per part d'altres actors. A la segona part, l'espectacle va remuntar. Destaquen les grans interpretacions dels catalans Sergi Albert (Scar) i també d'Albert Gràcia (Pumbaa), participants de Buscant la Trinca, entre molts altres projectes.
Ah! I els localismes permesos a l'espectacle (sevillana de Timon i Pumbaa i cançons de Zazu engabiat) els vaig trobar de gust dubtós. Tanmateix, el públic autòcton va gaudir de valent aquests moments espanyolitzats que no formen part de l'espectacle original.
Així i tot, totalment recomanable. Espectacular. The Lion King és dins els 3 o 5 millors musicals de la història.


Pedra de tartera

La novel.la de Maria Barbal (Tremp, 1949) va ser escrita el 1985. Ben aviat es va convertir en un fenomen editorial no només al nostre país. Més de 50 edicions en diverses llengües. Ambientat fonamentalment en el Pallars nadiu de l'autora, la història és el relat en primera persona de la vida de la Conxa. Un retrat de la primera meitat del s.XX.
De convertir la novel.la en peça teatral se n'ha encarregat Marc Rosich i la direcció va a càrrec de Lurdes Barba. Destaca la gran interpretació d'Àurea Màrquez que l'ha portada a guanyar el 38è Memorial Margarida Xirgu, el reconeixement a la millor interpretació teatral femenina de la temporada.
Un fet no gaire habitual i que ajuda molt a donar credibilitat és que els actors parlen en català del Pallars i no en català central com estem acostumats. Les projeccions amb imatges de l'època també són un gran reforç per a l'obra.
Es va representar al Teatre Nacional de Catalunya del 26 de gener al 20 de març de 2011. L'existosa gira va passar per Berga i m'ho vaig perdre. Finalment, l'he vista al Kursaal de Manresa, amb algun canvi del repartiment original. Després de l'obra, ha valgut molt la pena la taula rodona amb els actors al mateix escenari.

Enxaneta

He aconseguit veure Enxaneta al cine. I ho dic així perquè trobo molt desproporcionada la campanya de publicitat amb la més que insuficient oferta als cinemes. Al Bages Centre, a Manresa, es va poder veure el dijous 17 de novembre (dia de l'estrena) a les 6 de la tarda, dissabte 19 a les 15:50 i diumenge 20 també a les 15:50. Tres úniques sessions el primer cap de setmana. I a hores que no conviden massa. Per tant, se n'havien de tenir moltes ganes. La sala presentava una entrada excel.lent.
Dit això, Enxaneta és un documental en 3D, produït per Televisió de Catalunya, sobre el món dels castells. La majoria d'imatges són del Concurs de Castells del 2010 a Tarragona, però també d'altres diades (Decennals, Tots Sants...). Ja sé que el Minyons no van al Concurs però la seva presència al documental purament testimonial no fa justícia.
Així i tot, Enxaneta emociona. Durada correcte, imatges espectaculars i bona narració. Destaquen les explicacions de la Sara, idees clares i expressió excel.lent amb només 12-13 anys. Altament recomanable tant si t'agraden els castells com si no.

.

Jo confesso

Jo confesso és una llarga novel·la de 1000 pàgines, plena de secrets escampats de cap a cap de sis segles i connectats amb la vida del protagonista, Adrià Ardèvol. Amb elegància exquisida s'entrellacen les històries de Nicolau Eimeric, Ali Bahr, Felix Morlin i Aribert Voigt. Temps diferents, personatges distints i un violí: el Vial. 
Han passat vuit anys des que Jaume Cabré va començar a escriure Jo confesso, en fa set que va aparèixer la novel·la anterior, Les veus del Pamano, i durant tot aquest procés de creació, Cabré ha esdevingut un escriptor internacional, un escriptor europeu, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Es pot pensar que 8 anys són molts per escriure un llibre però quan el llegeixes te n'adones potser són pocs.
Jo confesso que m'ha costat molt llegir la novel.la. És una obra exigent, que demana un esforç de concentració important al lector, amb continus canvis de temps, d'espai i de persona. No és un llibre per llegir 10 minutets cada dia. És una novel.la tan potent que tinc la sensació que algun dia necessitaré fer-ne una segona lectura.

- La meva decisió és aquesta. T'hi hauràs de posar fulles - vaig gosar dir.
Això era una declaració de guerra. Però no  podia fer-ho de cap altra manera. Vaig sortir del despatx del pare sense mirar enrere.
- Hau.
- Sí?
- Ja et pots pintar la cara amb els colors del guerrer que entra en batalla. Negre i blanc de la boca a les orelles i dues ratlles grogues de dalt a baix.
- No fotis conya. que estic tremolant.
L'Adrià es va tancar a la seva habitació, disposat a no cedir ni un pam. si era la guerra, era la guerra.



Mnozil Brass

Metall i humor. Músics i actors. Un espectacle per gaudir de bona música i riure a la vegada. Vindrien a ser Pagagnini però en metall. No els he vist mai en directe ni els coneixia fins avui. I ara no puc parar de mirar els seus vídeos a la xarxa i escoltar-los a l'Spotify.
Mnozil Brass és una banda d'instruments de metall formada per 7 músics-comediants. La banda va néixer en una taverna de Viena el 1992 i, actualment, estan fent més de 120 concerts en un any. Els austríacs també tenen sentit de l'humor? Es veu que sí.
Mnozil Brass va tocar a Alzira el 2 de juliol de 2011. En els propers 6 mesos no s'aproparan a les nostres terres. Ens haurem de conformar a continuar gaudint-los per la xarxa.
Músics metaleros, apreteu el play. Els altres també.



Populina. Llibert Fortuny & Manel Camp

Llibert Fortuny i Manel Camp, dos caràcters diferents però que es complementen de meravella, han estrenat Populina a la Fira Mediterrània de Manresa. Camp al piano i Fortuny al saxo, dos genis de dues generacions, repassen en clau de jazz cançons populars i conegudes per a tothom com El testament d'Amèlia, Muntanyes del Canigó o L'hereu Riera. L'estrena s'ha fet dissabte 5 de novembre a l'Auditori Mestre Blanch del Conservatori de Manresa, en dues sessions amb les entrades exhaurides de fa dies. L'espectacle segueix el format de Mozart en jazz, on el duet revisionava les melodies de Mozart.
Amb el públic a la butxaca des del primer moment, Fortuny i Camp han redibuixat les melodies populars catalanes des de la seva particular òptica, amb una complicitat destacable. En el tram final, ha aparegut el Llibert més experimental amb improvitzacions amb l'EWI (Electronic Wind Instrument) i multitud d'efectes amb el suport del seu Mac.
Pell de gallina en molts moments, sobretot en la lectura al terreny de la balada de Muntanyes del Canigó. Dos gegants de la música del país, massa sovint poc valorats pel gran públic.

Foto: Àlex Gómez Ribera