Així i tot

Els Pastorets de Mataró

2012-01-23T20:04:00.000+01:00

Dins l'elit. Els de Mataró són uns dels Pastorets de més qualitat i amb més base social i històrica. Un referent. El 2016 celebraran el seu centenari.

La direcció canvia de mans cada 2 o 3 anys. Això vol dir que hi ha gent capacitada i es poden permetre aquesta rotació. En la majoria de Pastorets, no és així i es dirigeix com es pot. És el 3r cop que veig l'espectacle i la vegada que m'ha impressionat menys. Les 3 hores i mitja em van costar de passar. El repartiment no em va meravellar com en altres ocasions i, sobretot, els tocs personals de direcció no em van convèncer. Així i tot, continuen sent magnífics en quant a participació i coordinació, escenes de conjunt rodones (com la del temple), el pròleg, decorats, efectes, el text de Ramon Pàmies, la música, el cant... I la Sala Cabanyes en sí, bressol i pedrera de teatre d'on han sortit i sortiran grans noms.

10 dies de representació en una sala d'unes 430 persones d'aforament. I moure uns 400 actors i personal tècnic cada dia de funció. Cal un equip molt preparat i amb moltes ganes per tirar tot això endavant. I a Mataró el tenen.
I l'acollida als berguedans va ser fantàstica. Com sempre.

La vampira del Raval

2012-01-20T00:54:00.000+01:00

Quina una aquesta l'Enriqueta Martí! Ho tenien clar els nens a la Barcelona de principis de s.XX. Si la vampira hagués viscut a Massachusetts, per exemple, ja faria anys que n'haurien fet la pel.lícula. Com que era catalana, de moment, té la novel.la La mala dona de Marc Pastor i, ara, el musical.

Des del 14 de desembre, es pot veure, al Teatre del Raval, el musical La Vampira del Raval. Ambientat a la Barcelona de començaments de segle, explica, en clau de musical tragicòmic i estil burlesc, la vida d’Enriqueta Martí, personatge real i molt sinistre. Un tema difícil de portar a escena però resolt encertadament. Per a aconseguir-ho, Jaume Villanueva ha comptat amb la música d’Albert Guinovart, i el text i les lletres de Josep Arias Velasco. Actors de categoria i que estan esplèndids, amb menció especial per a un magnífica Mercè Martínez (que alterna el paper amb Roser Batalla) en el paper d’Enriqueta Martí. També a escena: Valentina Raposo, Jordi Coromina, Mingo Ràfols, Roger Pera i un pletòric Pep Cruz.

Un nou musical i autòcton és una gran notícia. I si la música és d'Albert Guinovart és una garantia.

La nevada del cucut

2012-01-12T15:20:00.004+01:00

Quina tapa! Bravo per la portada d'aquesta novel.la. Sembla que ja l'agafes d'una altra manera si d'entrada et trobes amb aquest bell rostre femení de mirada serena i confiada. Una bona entrada a La nevada del cucut, la història la Tònia i la Lali. Dues dones que viuen en existències paral.leles separades per 100 anys. La Tònia escriu al camp, a la llum d'espelmes; la Lali escriu per sobreviure a la Barcelona del s.XXI. La nevada del cucut és també una novel.la sobre l'escriptura, sobre la necessitat d'escriure i de comunicar-se amb algú que rebrà allò que s'ha escrit. Que hi ha algú?

La nevada del cucut és també un gran homenatge a la figura de Caterina Albert i un homenatge a les dones que escrivien quan era només cosa d'homes i les dones no havien de saber de segons quins temes. Això és el que em diu la Mila. Hi estic d'acord.

Blanca Busquets, nascuda a Barcelona, viu a cavall entre la capital i Cantonigròs. Treballa de realitzadora i guionista a les emissores de Catalunya Ràdio des del 1986, i ha treballat de redactora durant set anys a Televisió de Catalunya. La nevada del cucut és la seva cinquena novel·la, editada per Rosa dels Vents, guanyadora del Premi Llibreter.

No ha estat la mare sinó el pare el que hi ha accedit, es veu que a en Ciri li agrado, m'espera i em vigila, me'l trobo pertot arreu, saps. La mirada de la Roser era angoixada i trista, és que a mi no m'agrada i em fa por, Tònia, mira què li va passar a la Pepa. Ha començat a fregar amb èmfasi una taca en una camisa, amb molt d'èmfasi, com si li anés la vida, com si així pogués treure els mals esperits que la sotjaven amb aquella idea.

Pastorets de Vilanova i la Geltrú

2012-01-07T01:44:00.000+01:00

Com cada Nadal des del 1967, L’Escotilló Grup de Teatre porta a l’escenari del Círcol Catòlic de Vilanova i la Geltrú un dels contes nadalencs més populars dels que es representen durant les festes, Els Pastorets, o l'adveniment de l'Infant Jesús, el conegut text de Josep M. Folch i Torres. Són uns Pastorets de sempre: tres hores, dirigit a públic familiar, els pecats capitals, Lluquet festejant Isabeló, els dimonis perseguint els pastors per la platea, Je-je-je-remies, Llucifer tirant sal a les sopes...
Tothom qui fa Pastorets hauria de veure altres Pastorets que no siguin els seus. És molt edificant.
Personalment, cada vegada estic més convençut que el text de Pitarra (representat actualment a Berga, Molins de Rei, Sant Quirze de Besora i La Pobla de Lillet) és el de més qualitat literària.
Melcior, Gaspar i Baltasar no s'han volgut perdre la representació del dia de Reis i, abans de tornar cap a l'Orient, han anat a adorar el naixement del Círcol Catòlic.
Veniu fúries de l'infern i que s'esberli la Terra!

12a Cursa de Sant Silvestre

2011-12-31T19:35:00.002+01:00

Complint tradicions. Al lloc de sempre, amb els de sempre. Com el 2010, el 2009... Quants cops hi he participat? 6, 7, 8? No ho sé, no ho controlo. Aquest any érem 500 i pujant. Tanco l'any corrent pels carrers de Berga. 5 quilòmetres assequibles. En principi, havien de ser a ritme suau però, com passa sovint a les curses, et vas animant i acabes més rebentat del previst.

És la 12a edició de la Cursa de Sant Silvestre de Berga, organitzada pel Club Atlètic Berga. A les 17:30 h curses de diverses categories infantils i, a les 18:30 h, la cursa dels adults. Cap a casa ben suats, dutxa i sopar per encarar el nou any.

Que sigui el nostre un any ple de pau i salut. Vinga, aneu-vos a posar les calces vermelles, no comenceu a menjar-vos el raïm als quarts i a veure si endevineu quin serà el primer anunci del 2012. I recordeu: aquesta és l'última nit de l'any, no de la vostra vida.

La classificació - Sant Silvestre 2011

Roger Mas i la Cobla Sant Jordi

2011-12-29T00:52:00.001+01:00

Tres concerts al Teatre Comarcal de Solsona. Una magnífica manera de tancar el 2011. Entrades esgotades per als tres concerts que serviran per enregistrar un disc en directe, fusió de música de cobla i cançó d'autor.

El projecte conjunt entre Roger Mas i la Cobla Sant Jordi es va estrenar en la passada edició de la Fira Mediterrània de Manresa. Hi havia, llavors, molta expectació per veure i escoltar aquesta fusió musical que s'havia preestrenat l'abril a l'Auditori de Barcelona. Els arranjaments per a cobla de les cançons de Mas són del berguedà Xavier Guitó. La intenció és que el disc es presenti oficialment el proper 24 de març a l'Auditori de Barcelona, i que doni pas a una gira pel país.

Interessant mescla del so potent de la cobla amb la cançó. Esperava més temes propis del cantautor. Tanmateix, un excel.lent concert. I amb el públic de Solsona als peus dels artistes. És un privilegi de pocs ser profetes a la pròpia terra.

cuita a dur-me a l'altra riba,

que mos ullets tenen son

i el caminar m'afadiga.

El rei tardaner

2011-12-25T03:15:00.001+01:00

- Sempre falta el mateix –rondinava la Rentadora tot esclarint la roba, mentre els ànecs nadaven sobre elriu de paper de plata. El Caganer, sempre tan pragmàtic, ja ho havia dit a laFiladora, que algun any no arribaria a temps i els faria quedar malament. ElsPastors de l’Anunciata ni se n'havien adonat que faltava un Rei, feina tenien amantenir el caliu i escalfar les sopes. Sant Josep sortia de tant en tant delportal amb l’excusa de cercar un parell de branquillons pel foc. Des d’allípodia veure millor com els altres dos, a l’altra punta, dalt del camellesperaven amb impaciència l'arribada del seu company. Els Àngels ja feia estonaque afinaven el Glòria. Faltava ben poc per a la mitja nit i ni els mateixosanimalons, allà quiets, ensumant la molsa humida, gosaven pensar què passariasi no hi era a temps.

Mitja nit. L’Estel resplendentenvia el seu raig, per l’escletxa, al bell mig del portal. Un cop més Jesús ésnat. I dalt la muntanya de suro, els Reis, tots tres, amb la mirada fixa al’Estrella; el tardaner però, amb un somriure sota el nas. Un sospirtranquilitzador omple el pessebre i Maria, tot aclucant els ulls, fa un petitgest amb el cap. Només ella sap que el tardaner fa de Rei tot l’any, finsl’últim minut, portant aquelles coses que potser ningú no ha demanat.

Ramon M. Serchs

Nadal 1995

L'acabadora

2011-12-22T15:20:00.000+01:00

La Sardenya dels anys 50. La vida al camp. La mort al poble. On acaba la pietat i comença el delicte. No cal saber gaire res més de la novel.la. Simplement llegir-la i deixar-se portar. Que ningú s'esperi una comèdia lleugera o una novel.la rosa ensucrada. Res d'això. Aquí podeu llegir el primer capítol en pdf.

L'acabadora ha guanyat els premis Mondello i Campiello, uns dels més importants a Itàlia. Juntament amb el Premi Strega.

Maria Listru i Bonaria Urrai m'han fet passar molt bones estones de lectura.

Michela Murgia: 39 anys, catòlica, independentista sarda. Diu jo era rica abans de tenir diners. Una sentència que diu molt de l'autora i de la mentalitat sarda. Recomanable entrevista a La Vanguardia.

Havien passat quatre anys des de l'afer de la partió de Pran'e boe, i Nícola Bastíu no podia entendre com el seu pare havia pogut deixar-ho córrer sense fer res. A la banda sud del tros, el de la part de les oliveres, podava la bardissa a cops furiosos de podadora, girant els ulls de tant en tant en direcció contrària, per sobre el mur de pedra seca, on Manuela Porresu feia dies que esperava sota la pèrgola de casa seva el moment adequat per recollir els fruits del camp, que s'havia ampliat quasi dos-cents metres precisament gràcies a la demarcació de límit desplaçada al terreny dels Bastíu.

Cursa de Queralt

2011-12-18T15:06:00.002+01:00

Dins els actes de suport a la Marató de TV3 2011, avui diumenge a Berga s'ha organitzat la Caminada i Cursa a Queralt. L'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà ha organitzat l'esdeveniment amb la col.laboració de l'Ajuntament de Berga, Càrniques Valldan i l'Agrupament Escolta Santa Maria de Queralt i Geralda de la Portella. Els ingressos recollits es destinen a la Fundació de la Marató de TV3.

La cursa era la clàssica volta fins al Portet. Un recorregut força habitual en els entrenaments dels corredors locals. Serrat de Fullaracs, Font Calenta, el Portet, Queralt i baixar pel dret. 12,5 quilòmetres.

Em sembla que he trigat poc més d'hora i mitja. M'he sentit molt bé i he pogut fer un descens atzel.lent. El fet d'anar creuant qui estava fent la caminada era una motivació extra. Gràcies pels molts ànims rebuts. Molt bon ambient. Satisfet. Propera parada: Cursa de Sant Silvestre.

Que comenci la festa

2011-12-18T08:51:00.001+01:00

Dissabte 17 de desembre es va celebrar el tradicional Sopar de les Garrofes. Durant el sopar es va conèixer el veredicte del jurat del 39è Concurs de Garrofes. Francesc Ribera, amb el treball amb el lema "I tal dia farà un any", es va proclamar guanyador. Durant el sopar també es va fer una votació entre els 109 assistents. El Premi Popular se'l va endur Marc Marginet.

Es van presentar 15 treballs, una participació altíssima. La classificació entre els 6 finalistes estava molt cara. Les meves Garrofes no van passar el tall. Us deixo aquí "Que comenci la festa" per si.

Felicitats a tots els participants i els finalistes. Les Garrofes estan més vives que mai.

Los Miserables

2011-12-15T14:38:00.000+01:00

Dimecres 14 de desembre. Barcelona Teatre Musical. Galliner. Des d'allà, Los Miserables. Res de Les o Els. Los. Així, en espanyol. Ni a Londres ni a Nova York no s'han atrevit a tocar ni un pèl el títol original en francès de la novel.la (1862) de Victor Hugo. Aquí a Espanya, sí: tradueixen el títol i tot el llibret en anglès del musical (1980) de Boublil i Schönberg. Más que un musical, una leyenda. Això dels idiomes i els musicals no ho entendré mai.

Llengües a banda, Los Miserables val molt la pena. Sobretot gràcies al Sergi i el Joan, dos berguedans que, des del fossu, aporten el seu art a la banda. Vaig sortir entusiasmat, gairebé eufòric. Espectacular. Història amb un contingut argumental potentíssim + composició musical magnífica de Claude-Michele Schönberg + gran muntatge i producció + interpretacions d'alta qualitat.

Vaig veure Les Misérables a Londres fa més de dos anys. S'hi representa cada nit des del 1985. En el món mundial, el musical més longest-running. Ronden les 10.000 funcions. I és la segona obra teatral, només per darrere de The Moustrap.

Ep! Silenci. Escolta. Pots sentir el poble cantar? ¿Canta el pueblo su canción? Do you hear the people sing? Un jorn més? ¿Sale el sol? One day more?

I tornarà a arribar Nadal

2011-12-13T15:30:00.002+01:00

www.elspastoretsdeberga.cat

Prendran nova vida les figures del Pessebre. Comença el compte enrere. 10 dies mal comptats i Nadal, és a dir, Pastorets. Cada any el mateix però cada any diferent. I sempre aquella inquietud perquè sembla que allò no acaba de funcionar o no arribarem a temps per.

Un últim esforç, ja sigui a Berga, Mataró, Calaf, Sabadell o qualsevol altre punt del nostre país. Teatre popular, convencions establertes, complicitats secretes. I la bonica rutina d'un poble que segueix entestat en perpetuar les seves tradicions.

Falta ben poc perquè les campanes ens recordin de bell nou el misteri de Betlem i revisquin els personatges dels Pastorets. I perquè Satan desperti.

Trobareu Els Pastorets de Berga a:

L'any que ve serà millor

2011-12-08T19:14:00.001+01:00

Aprofitant la setmana dels tres divendres, escapada cap a La Villarroel. Des del 30 de setembre s'hi representa L'any que ve serà millor. I l'han prorrogada fins el 8 de gener, com a mínim.

No sé massa què afegir al què es diu al Voltar i voltar. Gairebé ho subscric tot. Comèdia d'esquetxos, innumerables descomptes per comprar l'entrada, sala plena (unes 400 persones), 4 actrius, ... No és el tipus de teatre que em motiva però, així i tot, vaig passar una bona estona.

Els gags més o menys enllaçats són obra de la col.laboració de 4 dones: Marta Buchaca, Carol López, Mercè Sarrias i Victòria Szpunberg. A l'escenari, 4 dones més: Neus Barnaus, Mireia Pàmies, Vanessa Segura i una immensa Alba Florejachs. A la direcció, una altra dona: Mercè Vila Godoy. I al pati de butaques, moltes dones.

El final in crescendo és de lu millor de l'obra. La gent es posa a aplaudir progressivament. El mateix desenvolupament de l'escena et convida a riure i, finalment, al llarg aplaudiment.

Correr

2011-12-07T14:54:00.001+01:00

La locomotora humana, Emil Zátopek, el txec que va córrer en llibertat durant l'ocupació nazi i la posterior època comunista a Txecoslovàquia. Un corredor d'estil poc ortodoxe que va esdevenir llegenda a la seva terra i a la història de l'atletisme. El millor moment de Zátopek va arribar als Jocs Olímpics de Helsinki (1952) on es va imposar als 5.000 m, 10.000 m i Marató. A més de les medalles d'or, va batre els rècords mundials de les tres proves.

Correr també m'ha recordat la història de la Marató. Allò del Filípides que, després de córrer 40 km fins a Atenes per anunciar la victòria contra els perses, va caure mort de fatiga. Els anglesos ho van canviar i la distància va quedar establerta en la que és actualment. El 1908, es van celebrar els Jocs Olímpics a Londres. Poc més de 42 km era la distància que separava Windsor de l'estadi de White City, a Londres. Els últims metres es van afegir perquè l'arribada sigués just davant de la llotja presidencial on seia la reina Victòria. I van quedar aquests 42.195 m.

La lectura de Correr és fàcil i ràpida. Una bona manera de conèixer part de la història de l'atletisme i la figura d'Emil Zátopek. I una bona manera que et vinguin ganes de sortir a córrer. Llegint l'obra de Jean Echenoz he recordat quan corria la mitja marató per sota de l'hora i mitja o quan feia marxes d'ultraresistència. La pputa fascitis plantar va arribar gairebé fa dos anys per quedar-s'hi. M'he de conformar a córrer en petites dosis. C'est la vie!

Sona Bach

2011-12-04T15:25:00.001+01:00

Cinc músics a l'escenari interpreten diverses versions de Johann S.Bach, un dels millors compositors de la història de la música. Un espectacle adaptat i pensat per als més menuts, per a famílies i per a escoles. Entremig de les versions de Bach, sonen cançons populars com Dalt del cotxe, el Ball de Sant Ferriol o Qui la ballarà?, corajades pel públic.

Al trio del Concert de Patum 2011 (Fortuny-Willis-Gómez) s'hi afegeixen el bufacoses Xavi Lozano i Marina Albero. Trossos de músics tots ells. Llibert Fortuny ha estat l'encarregat dels arranjaments de les peces de Bach. L'espectacle forma part de L'Auditori Educa, el servei educatiu de L'Auditori.

Sona Bach té una durada totalment adequada als infants: una hora. Ells queden amb la boca oberta i els adults també.

La Ratonera

2011-11-25T14:09:00.001+01:00

Des de la seva estrena, el 1952, s'està representant ininterrumpudament a Londres. Aviat es compliran els 60 anys en cartell. Récord absolut. Per tant, un clàssic de la història del teatre. The Moustrap és una obra de teatre d'intriga i policial. Va ser escrita per Agatha Christie el mateix 1952 i l'acció està ambientada als anys 40. Un text fantàstic que ha resistit bé el pas del temps

Vuit personatges queden atrapats a la casa-hostal Monkswell, degut a la neu, i es veuen involucrats en un recent crim ocurregut a Londres. Es crea un clima de misteri i suspens entre ells, desconfiant els uns dels altres. Com diu la cançó Three blind mice, queda un ratolí per eliminar. El sergent Trotter proposa un pla per esbrinar qui és l'assassí i qui serà la propera víctima.

A Madrid se n'han fet i es faran diverses produccions a teatres diferents. Vaig veure funció intersetmanal al Teatro Muñoz Seca, entre Callao i Sol. El teatre en sí ja ajuda a entrar en l'ambient i l'època de l'obra. És una mica Patronat (Berga) perquè ens entenguem. Ja havia llegit l'obra, per tant, sabia qui era l'assassí. Així i tot, bona representació sense arribar a ser magistral. Alguns dels actors deuen estar de moda per sortir a sèries espanyoles que jo no miro mai. No en vaig conèixer cap.

El Rey León

2011-11-24T16:58:00.001+01:00

Ja havia vist el musical a Londres i tenia ganes de repetir entenent-lo al 100%. De fet, algun personatge el vaig entendre més en la versió anglesa que en l'espanyola. El càsting de El Rey León el formen actors de tot el món i alguns tenen autèntiques dificultats per fer-se entendre. Mai no he entès perquè és evident que les òperes no es tradueixen i amb els musicals sembla el més normal. No costaria tant posar uns subtítols al teatre. En fi.

Des del 1r amfieatre - és el que té comprar les entrades amb poques setmanes d'antelació - vam ser a una funció d'entre setmana al Teatre Lope de Vega de la Gran Vía de Madrid. Ple com un ou. El musical s'estarà a Madrid un mínim de 2 a 3 anys. Van estrenar l'octubre i el ritme de venda d'entrades és altíssim.

La primera part va ser força accidentada. La canalla, els petits que interpreten Simba i Nala, no tenien el dia i hi va haver massa relliscades de paper per part d'altres actors. A la segona part, l'espectacle va remuntar. Destaquen les grans interpretacions dels catalans Sergi Albert (Scar) i també d'Albert Gràcia (Pumbaa), participants de Buscant la Trinca, entre molts altres projectes.
Ah! I els localismes permesos a l'espectacle (sevillana de Timon i Pumbaa i cançons de Zazu engabiat) els vaig trobar de gust dubtós. Tanmateix, el públic autòcton va gaudir de valent aquests moments espanyolitzats que no formen part de l'espectacle original.

Així i tot, totalment recomanable. Espectacular. The Lion King és dins els 3 o 5 millors musicals de la història.

Pedra de tartera

2011-11-21T13:05:00.001+01:00

La novel.la de Maria Barbal (Tremp, 1949) va ser escrita el 1985. Ben aviat es va convertir en un fenomen editorial no només al nostre país. Més de 50 edicions en diverses llengües. Ambientat fonamentalment en el Pallars nadiu de l'autora, la història és el relat en primera persona de la vida de la Conxa. Un retrat de la primera meitat del s.XX.

De convertir la novel.la en peça teatral se n'ha encarregat Marc Rosich i la direcció va a càrrec de Lurdes Barba. Destaca la gran interpretació d'Àurea Màrquez que l'ha portada a guanyar el 38è Memorial Margarida Xirgu, el reconeixement a la millor interpretació teatral femenina de la temporada.

Un fet no gaire habitual i que ajuda molt a donar credibilitat és que els actors parlen en català del Pallars i no en català central com estem acostumats. Les projeccions amb imatges de l'època també són un gran reforç per a l'obra.

Es va representar al Teatre Nacional de Catalunya del 26 de gener al 20 de març de 2011. L'existosa gira va passar per Berga i m'ho vaig perdre. Finalment, l'he vista al Kursaal de Manresa, amb algun canvi del repartiment original. Després de l'obra, ha valgut molt la pena la taula rodona amb els actors al mateix escenari.

Enxaneta

2011-11-20T21:46:00.001+01:00

He aconseguit veure Enxaneta al cine. I ho dic així perquè trobo molt desproporcionada la campanya de publicitat amb la més que insuficient oferta als cinemes. Al Bages Centre, a Manresa, es va poder veure el dijous 17 de novembre (dia de l'estrena) a les 6 de la tarda, dissabte 19 a les 15:50 i diumenge 20 també a les 15:50. Tres úniques sessions el primer cap de setmana. I a hores que no conviden massa. Per tant, se n'havien de tenir moltes ganes. La sala presentava una entrada excel.lent.

Dit això, Enxaneta és un documental en 3D, produït per Televisió de Catalunya, sobre el món dels castells. La majoria d'imatges són del Concurs de Castells del 2010 a Tarragona, però també d'altres diades (Decennals, Tots Sants...). Ja sé que el Minyons no van al Concurs però la seva presència al documental purament testimonial no fa justícia.

Així i tot, Enxaneta emociona. Durada correcte, imatges espectaculars i bona narració. Destaquen les explicacions de la Sara, idees clares i expressió excel.lent amb només 12-13 anys. Altament recomanable tant si t'agraden els castells com si no.

Jo confesso

2011-11-18T21:06:00.001+01:00

Jo confesso és una llarga novel·la de 1000 pàgines, plena de secrets escampats de cap a cap de sis segles i connectats amb la vida del protagonista, Adrià Ardèvol. Amb elegància exquisida s'entrellacen les històries de Nicolau Eimeric, Ali Bahr, Felix Morlin i Aribert Voigt. Temps diferents, personatges distints i un violí: el Vial.

Han passat vuit anys des que Jaume Cabré va començar a escriure Jo confesso, en fa set que va aparèixer la novel·la anterior, Les veus del Pamano, i durant tot aquest procés de creació, Cabré ha esdevingut un escriptor internacional, un escriptor europeu, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Es pot pensar que 8 anys són molts per escriure un llibre però quan el llegeixes te n'adones potser són pocs.
Jo confesso que m'ha costat molt llegir la novel.la. És una obra exigent, que demana un esforç de concentració important al lector, amb continus canvis de temps, d'espai i de persona. No és un llibre per llegir 10 minutets cada dia. És una novel.la tan potent que tinc la sensació que algun dia necessitaré fer-ne una segona lectura.

- La meva decisió és aquesta. T'hi hauràs de posar fulles - vaig gosar dir.
Això era una declaració de guerra. Però no podia fer-ho de cap altra manera. Vaig sortir del despatx del pare sense mirar enrere.
- Hau.
- Sí?
- Ja et pots pintar la cara amb els colors del guerrer que entra en batalla. Negre i blanc de la boca a les orelles i dues ratlles grogues de dalt a baix.
- No fotis conya. que estic tremolant.
L'Adrià es va tancar a la seva habitació, disposat a no cedir ni un pam. si era la guerra, era la guerra.

Mnozil Brass

2011-11-12T14:55:00.001+01:00

Metall i humor. Músics i actors. Un espectacle per gaudir de bona música i riure a la vegada. Vindrien a ser Pagagnini però en metall. No els he vist mai en directe ni els coneixia fins avui. I ara no puc parar de mirar els seus vídeos a la xarxa i escoltar-los a l'Spotify.

Mnozil Brass és una banda d'instruments de metall formada per 7 músics-comediants. La banda va néixer en una taverna de Viena el 1992 i, actualment, estan fent més de 120 concerts en un any. Els austríacs també tenen sentit de l'humor? Es veu que sí.

Mnozil Brass va tocar a Alzira el 2 de juliol de 2011. En els propers 6 mesos no s'aproparan a les nostres terres. Ens haurem de conformar a continuar gaudint-los per la xarxa.

Músics metaleros, apreteu el play. Els altres també.

Populina. Llibert Fortuny & Manel Camp

2011-11-06T01:02:00.002+01:00

Llibert Fortuny i Manel Camp, dos caràcters diferents però que es complementen de meravella, han estrenat Populina a la Fira Mediterrània de Manresa. Camp al piano i Fortuny al saxo, dos genis de dues generacions, repassen en clau de jazz cançons populars i conegudes per a tothom com El testament d'Amèlia, Muntanyes del Canigó o L'hereu Riera. L'estrena s'ha fet dissabte 5 de novembre a l'Auditori Mestre Blanch del Conservatori de Manresa, en dues sessions amb les entrades exhaurides de fa dies. L'espectacle segueix el format de Mozart en jazz, on el duet revisionava les melodies de Mozart.

Amb el públic a la butxaca des del primer moment, Fortuny i Camp han redibuixat les melodies populars catalanes des de la seva particular òptica, amb una complicitat destacable. En el tram final, ha aparegut el Llibert més experimental amb improvitzacions amb l'EWI (Electronic Wind Instrument) i multitud d'efectes amb el suport del seu Mac.

Pell de gallina en molts moments, sobretot en la lectura al terreny de la balada de Muntanyes del Canigó. Dos gegants de la música del país, massa sovint poc valorats pel gran públic.

Foto: Àlex Gómez Ribera

L'home (un drama)

2011-10-30T09:38:00.000+01:00

Divendres 28, dissabte 29 i diumenge 30 d'octubre de 2011. Tres representacions de l'obra guanyadora del 1r Premi de Teatre del Centre Moral Instructiu de Gràcia i la Fundació de la Festa Major de Gràcia. L'home (un drama) es representa, al mateix Centre Moral, en homenatge a totes les víctimes dels maltractaments.

Xavier Gonzàlez-Costa, membre de l'Agrupació Teatral la Farsa, recull un premi darrere l'altre, entre teatre i poesia. Fa uns 15 dies, per exemple, va guanyar el IX Guillem d'Efak amb l'obra de teatre juvenil La caputxeta que escombrava l'escaleta. Per no parlar dels que ha rebut en poesia. Suposo que, com passa en molts casos, a la seva pròpia terra és poc profeta i els reconeixements li arriben de sud enllà.

L'home (un drama) és una obra sòbria i crua. Farcida de contingut, de paraules precises. Interpretada notablement a Gràcia, on destaquen Natàlia Bernat (Maria) i el joveníssim Ventura Vallès (Toni). Penso que, en la posada en escena, hi havia un abús dels moments sense acció ni diàleg, adormint el ritme de l'obra. Potser algun efecte sonor hi hauria ajudat. Bona representació, de totes maneres.

Al final de L'home (un drama) de dissabte 29, es va realitzar una taula rodona sobre els maltractaments, amb diverses persones relacionades amb el tema i la presència del mateix autor del text i el director de l'obra, Joan Guinart.

Foto: Quirze Grifell

Els bojos del bisturí

2011-10-27T15:16:00.001+02:00

El Dr. Guillem Salgado és a punt de donar la conferència més important de la seva carrera. A mig assaig del discurs a la seva consulta, rep la visita inesperada de la infermera Melón amb qui va tenir una relació amorosa fa 18 anys, fruit de la qual va néixer l'Oriol. L'intent de voler-ho amagar desencadena un seguit de mentides on tothom s'hi veu embolicat. Un vodevil amb tres portes que s'obren i es tanquen, molts equívocs i aquell que sap només això però allò no ho sap i no pot dir allò altre.

Àngel Llàcer dirigeix Els bojos del bisturí, una adaptació de It runs in the family, de Ray Cooney, estrenada a Londres fa més de 40 anys. Vuit actors i una hora i mitja de durada al Teatre Condal del Paral.lel barceloní.

És una llàstima desaprofitar actors amb potencial còmic com David Verdaguer, per exemple, en aquest text tan anacrònic. Humor lleuger i suat, situacions impossibles estirades innecessàriament, esquetxos previsibles... Una obra escrita i dirigida per fer riure que no va aconseguir-ho ni una vegada en mi. No gasto aquest tipus d'humor. Només alguna de les interpretacions em va arrencar algun somriure.

Ja coneixia alguna cosa de Ray Cooney i no m'havia agradat. Se li han acabat les oportunitats. Mala elecció per a un dimecres al vespre. M'he d'informar molt millor sobre què vaig a veure.

1r Concurs de Cobles del Berguedà

2011-10-24T20:31:00.000+02:00

Gairebé 50 músics tocaran dissabte 29 d'octubre a Berga al 1r Concurs de Cobles del Berguedà. A les 6 de la tarda començarà aquest concurs inèdit amb la presència de la Cobla Principal de Berga, la Cobla Pirineu, la Cobla Ciutat de Manresa i la Cobla de l'Escola Municipal de Berga. Cadascuna de les formacions musicals interpretarà tres sardanes de set tirades i concursarà per rebre el reconeixement del jurat tècnic i del públic assistent, que també podrà votar. L'actuació culminarà amb la interpretació conjunta de la sardana Berga, ciutat pubilla, de Francesc Mas Ros.

L'acte és organitzat per Tres Branques sccl, amb la col.laboració de l'Associació de productors agroalimentaris del Berguedà, l'Ajuntament de Berga, el CFI Cercs-Berguedà, l'Associació Sardanista Cim d'Estela i el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA).

La idea surt de la Competència de Cobles (CoCo) de Banyoles que s'organitza fa més de 10 anys per Sant Martirià. Al Pla de l'Estany, hi ha diverses competicions on hi participen les millors cobles del país (Selvatana, Principal de la Bisbal, Montgrins, Sant Jordi, Ciutat de Girona...) i es posa el punt i final amb la magnífica sardana Somni, de Manel Saderra i Puigferrer, interpretada per 4 cobles.

El 1r Concurs de Cobles del Berguedà aposta per un format d’audició i ballada de sardanes diferents, reunint 4 cobles que tenen arrels al Berguedà i fomentant-ne i difonent-ne la feina que fan per a la cultura popular i tradicional catalana. S'espera que aquest format generi un interès especial entre el públic. En aquest sentit, l’objectiu és que l’acte sigui capaç de satisfer els incondicionals de la cobla de sempre i que, a més, sigui capaç d’atraure nous públics.

El debat sobre el futur la sardana és vigent des de fa anys arreu del país. No hi entraré ara. El que és evident és que el món de la cobla és ben viu al Berguedà. D'una comarca d'uns 40.000 habitants en sortirien músics per formar 7 o 8 o potser més cobles. Impensable en la majoria d'indrets del país! Alguns d'ells seran dissabte a la Plaça Viladomat disposats a demostrar aquest bon moment coblístic. Que udolin les canyes i trempin els metalls.

2h resistència en BTT - Avià

2011-10-22T19:46:00.001+02:00

Hem fet 10 voltes al circuit de 3 km llargs. Ens hem quedat a les portes de poder començar la onzena. Avià Cop de Pedal ha organitzat aquesta tarda les 2 hores de resistència en BTT. Una competició per parelles que consisteix en donar les màximes voltes en un mateix circuit als voltants d'Avià.

Una manera de fer esport molt explosiva, donant el màxim durant 8-15 minuts i descansant aquest mateix interval mentre l'altre pedala. 120 minuts de prova, hem fet 10 voltes, despeju la x = surt la volta a uns 12 minuts. Els que han guanyat han fet 14 (?) voltes i el nostre equip gintonic.cat ha quedat als 2/3 del total.

Ja sé que això de la BTT no és lu meu però tenia ganes de competició i volia tastar aquest tipus de prova. No me'n penedeixo però no hi tornaré. Tècnicament sóc força limitat en bicicleta de muntanya però m'he trobat bé de forma, a mesura que anava acumulant quilòmetres.

Dos caps de setmana consecutius competint a Avià. Si diumenge vinent organitzen la travessa al llac de Graugés completo aquest triatló particular.

Person of interest

2011-10-20T21:16:00.003+02:00

Una de les sèries més esperades d'aquesta temporada. Es va estrenar a l'estat espanyol el 6 de octubre. Person of interest porta la signatura de JJ Abrams i Jonathan Nolan i té com a actors principals el gran Michael Emerson i James Caviezel.

Gent anònima és investigada perquè pot estar involucrada en algun crim en un futur immediat. No investiga ni la policia, ni l'FBI, ni cap tipus d'equip especial sortit d'un organisme oficial. La persona encarregada d'aquesta vigilància és un tal Finch, a qui el govern li va encarregar la construcció d'una impressionant màquina que vigila, identifica i classifica tota la població en base al seu número de la seguretat social. I com classifica? Com a persones d'interès i persones de no-interès. La màquina té càmeres i micròfons per tot el món: carrers, parcs, cases... i busca persones involucrades en crims, com a víctimes, testimonis o autors. Caviziel és Reeves, exagent de la CIA que tothom dóna per mort. Reeves haurà d'evitar aquests crims.

Un argument una mica enravessat però la parella formada entre Ben Linus i el Cristu de La Pasión de Cristo pot donar molt joc i fer d'aquesta sèrie una sèrie d'interès. De moment, els primers capítols són entretinguts.

La idea no es nova del tot, però la forma en què se presenta resulta innovadora, amb capacitat per obrir el debat sobre la creixent vigilància tecnològica que ens envolta.

Volta la Maria 2011

2011-10-16T12:27:00.001+02:00

Diumenge corrent al costat de casa. Territori conegut. És la tercera edició de la Volta la Maria, una cursa de muntanya amb 15,5 quilòmetres de recorregut i amb 650 metres de desnivell positiu. Organitzada per l’entitat Avià Cop de Pedal, és de duresa moderada.

Més de 200 corredors en una cursa que ha crescut molt els últims anys. Merescudament. S'han doblat els participants de la primera edició. La feina ben feta. I el nivell esportiu que hi havia avui era espectacular. Ha guanyat Just Sociats amb un temps de poc més d'una hora.
A més a més, la novetat d'aquest any ha estat la Mini Volta la Maria, diverses curses per categories on hi han participat gairebé 300 infants. Un encert. Avià tenia un aspecte envejable aquest matí de diumenge.

El meu peu? Amb gel ara mateix (mentre escric això). La fascitis plantar continua castigant-me. He estrenat les quartes plantilles en un any i mig. Si puc fer una sortideta com la d'avui de tant en tant, signo ara mateix.

A Ràdio Berga: Just Sociats i Alba Xandri guanyen la tercera Volta a la Maria d'Avià

Vimbodí vs. Praga

2011-10-10T00:02:00.000+02:00

Duesrepresentacions: dissabte 8 i diumenge 9 d’octubre de 2011. El Teatre Municipalde Berga ha presentat una molt bona entrada els dos dies. Un total de 650espectadors. Un èxit, per sobre de les expectatives. Un èxitquantitatiu però també qualitatiu. La bona feina feta durant mesos s’ha vistsobre l’escenari. I tothom n’ha sortit molt content: actors i públic. Una bonadosi d’energia per continuar endavant.

Penso que amb El retaule del flautista, Mentiders i, ara, Vimbodí vs. Praga s’ha marcat unnivell molt meritori que ha d’esperonar a mantenir-lo i seguir millorant. Amb més de 50 anys d’història, com és natural, La Farsa ha tingut alts ibaixos. Actualment, des de fa dos o tres anys, es travessa un moment dolç.

Reconec que laprimera vegada que vaig llegir el text no em va acabar de convèncer i no elveia representat per La Farsa. Però la directora ho va veure claríssim i, gràcies a la seva insistència, el projecte va tirar endavant. Un encert. El text de Cristina Clemente és tristi alegre, tràgic i divertit, lleuger i profund a la vegada. Al final, m'ha captivat.

Tot esperant Vimbodí vs. Praga

2011-10-04T15:38:00.004+02:00

El 27 de maig de 2011 es va fer el primer assaig-lectura amb els actors. I des d'algunes setmanes enrere que ja se'n coïa alguna, llegint aquí i allà i parlant amb l'un i amb l'altra. Gairebé mig any després, arriba l'estrena.

L'Angelina Vilella, la directora de l'obra que presentem, va anar a veureVimbodí vs. Praga a la Sala Tallers del TNC a primers de 2011. Va pensar que era una obra molt adequada a les característiques de la La Farsa i així és com va començar a caminar el projecte. En un inici de 2011 intens per a l'entitat berguedana - amb Els Pastorets, Mentiders i Revisió anual (Mai no és tard) - l'activitat no cessava i després d'una obra en venia immediatament una altra.

Per a la festa major d’un dels barris més emblemàtics de Gràcia se celebra el concurs d’engalanar carrers. Dos grups articulats a l'entorn de dos líders es disputen el guardó principal. Aquest és el punt de partida de la història. Cristina Clemente (Barcelona, 1977) va estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i a la Sala Beckett. En televisió ha treballat com a guionista a El cor de la ciutat i actualment és també guionista de La Riera.

Com va passar també amb El Retaule del Flautista (2008), al tractar-se d'una obra amb un ampli repartiment suposa una complicació afegida a l'hora de coordinar les agendes de tots els voluntaris que participen en el muntatge.
L'espectacle, d'1 hora i 45 minuts de durada sense mitja part, es podrà veure al Teatre Municipal de Berga. Molta merda als companys de La Farsa que seran davant del públic el 8 i el 9 d'octubre. Nits de cansament i tardes de migdiada dedicades a assajar, quan semblava que no ens en sortiríem, hores invertides i esforços suats es veuran recompensats quan Puff, el drac màgic que viu al fons del mar, surti a jugar a l'escenari.

La importància de ser Frank

2011-09-30T00:06:00.000+02:00

L'actor, director i dramaturg Ivan Campillo ha adaptat el clàssic d'Oscar Wilde La importància de ser Frank, una crítica satírica de l'època victoriana amb molts nexes amb la societat actual. Des del 5 d'agost al Teatre Gaudí, unes instal.lacions petites, humils però acollidores i amb el públic situat als quatre costats de l'escenari. Les representacions s'han prorrogat fins el 30 d'octubre.

La història gira al voltant de John, que es fa passar per Frank per a poder escapar-se del camp i anar a la ciutat. Allà es reuneix amb Algernon, qui està esperant la visita de la seva tieta Lady Bracknell i la filla d’aquesta, Miss Prism, de la que John està enamorat. Tot el que comença sent una típica història romàntica canvia el ritme a mitja obra i es converteix en un disbarat quan John descobreix com d’important és dir-se Frank si vol tirar endavant les seves pretensions amoroses. Vuit actors dónen vida al magnífic text d'Oscar Wilde.

Els jocs de paraules esquitxen tot el text com es pot comprovar en el mateix títol, que juga a la confusió amb el nom Frank i l'adjectiu franc. En la versió original, The Importance of Being Earnest, earnest (que sona igual que el nom propi Ernest) significa seriós i, per tant, el títol vindria a ser una cosa així com La importància de ser seriós. Penso que la traducció al català és molt encertada.
Durant l'hora i mitja de durada, constantment tens ganes de treure una llibreta i anar apuntant les enginyoses frases de Wilde que els personatges van desgranant.
Com vols que me'n vagi sense menjar res? Això no ho fa ningú! Només els vegetarians i aquesta classe de gent!

Cop de Rock

2011-09-22T01:03:00.001+02:00

Dagoll Dagom ha tornat al Teatre Victòria amb un musical de creació pròpia. Cop de Rock recull les cançons més conegudes i repassa la històriadel rock català, però també tracta temes com les segones oportunitats o els amors i desamors. Roger Berruezo, Mariona Castillo i Paula Vives, entre d’altres, donen vida al grup de joves que creen un grup de rock als anys 90. La música s’interpreta en directe amb una banda amb un pianista, un bateria, dos guitarristes i un baix.

Joan Lluís Bozzo dirigeix l’obra, de la qual també n'ha elaborat el guió. La coreografia va a càrrec de Cristina Allande i la producció musical, de Toni i Xasqui Ten.
La tria dels temes és discutible. Suposo que cadascú hi posaria les seves. Deu ser impossible ser objectiu. El que més sobta és que no n'hi hagi ni una de Sangtraït. La llista amb totes les cançons.
Confesso que hi anava amb força prejudicis, pensant que veuria una obra carrinclona i xirucaire. I ha superat les expectatives que en tenia. Cop de Rock té un toc còmic marca Dagoll Dagom i les cançons encaixen - generalment - amb encert dins la història que flueix. M'ha convençut especialment Mariona Castillo, amb experiència als musicals Mamma Mía i Què o les sèries Majoria absoluta i Temps de silenci, entre d'altres. Una veu encisadora i una interpretació excel.lent.
Un musical pensat i produït en català. No només per aixó, però es un dels motius perquè el públic s'apropi al Victòria a veure i escoltar una història amb la banda sonora de les nostres vides. Canto en la llengua en què somio. Jo també.

El casament dels petits burgesos

2011-09-11T02:56:00.001+02:00

Dissabte, 10 de setembre. Segona obra de la 38a edició dels Festivals d'Estiu de Teatre de Berga. L'obra de Bertolt Brecht en versió de la companyia Gataro i sota la direcció de Víctor Álvaro. El muntatge s'ha representat més de mig any a l'Almería Teatre de Barcelona i ha gaudit de bona acollida en el circuit independent de la capital. Gataro és una companyia de poc més d'un any de vida formada per actors joves. A Berga, han hagut de fer una adaptació del format degut a les grans diferències entre el Teatre Municipal i l'Almería.

Bertolt Brecht no és un autor fàcil de portar a escena. El muntatge de Gataro és histriònic i la història d'aquestos nuvis acabats de casar és representada per uns personatges estrafets i volgudament sobreinterpretats. Nou actors i actrius que canten, ballen, toquen i actuen. Penso que, al públic berguedà, no li ha entrat bé el que es volia transmetre. Un públic massa conservador i poc predisposat a veure produccions arriscades.
Jo no he estalviat cap aplaudiment. M'agraden les noves i valentes maneres d'entendre i representar teatre. Sempre s'aprèn.

FiraTàrrega

2011-09-09T15:08:00.002+02:00

Del 8 a l'11 de setembre de 2011 se celebra la 31a edició de la FiraTàrrega. Los Galindos, amb l’espectacle inaugural Entròpic, van convertir l’espai Hort del Barceloní en un gran circ de carrer, amb tres escenaris, vint artistes, música en directe i més de 5.000 espectadors.

La FiraTàrrega inclou espectacles d'àmbit nacional i internacional, propostes de 28 països diferents, 260 funcions d'un centenar de companyies.

Dels espectacles vistos el primer dia - dijous 8 de setembre - en destaco 3:

{DayDream} de NuyanWorks. Primer treball del videocreador Jordi Guim que, mitjançant tècniques digitals, crea projeccions sobre façanes d'edificis. Original i modern. La tecnologia com a font de creació artística.

Somni d'una nit d'estiu, de Parking Shakespeare, companyia catalana que porta obres del dramaturg anglès als parcs, places i espais exteriors. La versió d'aquest clàssic de Shakespeare, de poc més d'una hora, és d'un nivell interpretatiu excel.lent.

The Wolves, de la companyia basca Deabru Beltzak. Espectacle itinerant amb titelles mecanitzats i robotitzats de gran format i molts efectes especials. Em va recordar el tipus d'espetacle Cavalls de Menorca, de Tutatis Productora.

Sukkwan Island

2011-09-07T15:32:00.004+02:00

Un pare i un fill, per voluntat del pare, se’n van a viure un any en una cabana atrotinada a Sukkwan Island, enmig del no-res i del fred d’Alaska. Des de l'inici, ja s'intueix que allò no seran precisament unes vacances idíl·liques; més aviat al contrari. La tècnica narrativa ens ajuda a penetrar en les relacions pare-fill i també a endinsar-nos en el pensament de l’adolescent i de l’home adult. El paisatge i el clima extrem dibuixen un escenari perfecte per a aquesta tragèdia en tota regla.
David Vann debuta amb aquesta novel.la crua i esfereïdora. Sukkwan Island comença amb un ritme pausat que ajuda a entrar a l’escenari, un indret remot amb l’aclaparadora naturalesa envoltant-ho tot, i amb en Jim i en Roy que de mica en mica s’adonen que estan ben poc preparats per afrontar els reptes que els planteja la vida lluny de la civilització.

Hi ha llibres que els acabes i el record es va desdibuixant fins a gairebé a esborrar-se, al cap d'un temps. Aquest és diferent, colpeja de valent. El recordaré durant força temps. Prohibida la seva lectura durant fredes tardes depriments d'hivern.

Una poderosa novel.la que alimenta com un bistec de carn sense patates, ni amanida, ni cap tipus d'acompanyament. No hi ha ni una mica de compassió perquè el lector pugui relaxar-se i confortar-se.

Els dos dies següents, sota la pluja, van tallar els pals per al sostre i per a un segon sostre més petit. Van serrar els troncs a la mida justa i els van netejar de branques amb una destral. En Roy observava aquell pare de rostre adust i mal afaitat mentre treballava, amb l'aigua freda de la pluja que li regalimava de la punta del nas.

Desclassificats

2011-09-04T01:03:00.004+02:00

L'obra de Pere Riera ha encetat la 38a edició dels Festivals d'Estiu de Teatre. Tres obres de primera fila seran al Teatre Municipal de Berga els tres primers dissabtes de setembre. La segona obra és un clàssic, El Casament dels Petitburgesos de Bertolt Brecht, el 10 de setembre. I el 17 de setembre es podrà veure la tercera obra programada, Pedra de Tartera, de Maria Barbal, una producció del TNC.

Desclassificats la protagonitzen tres dels grans noms del teatre català: Abel Folk, Emma Vilarasau i Toni Sevilla. Luxe dalt l'escenari. La millor periodista del país s'enfronta al president del govern en una entrevista compromesa per totes les parts. La tensa relació entre el periodisme i el poder i com la vida personal influeix en la professional.

S'ha fet curta. Una hora i quart que et deixen amb ganes de més. Però una hora i quart de bon teatre i excel.lents interpretacions.

Monte d'Oro

2011-09-01T15:38:00.006+02:00

El Monte d'Oro (2.389 m) és un dels grans cims de l'illa de Còrsega. Es tracta d'una ascensió moderadament difícil, amb un desnivell de 1500 m positius, on cal certa experiència alpinística i unes quantes hores per davant per fer els 16 km d'excursió.

Còrsega té prop de 50 cims que superen els 2.000 metres, la majoria d'ells són visibles de la costa. El més alt és el Monte Cintu (2.706 m) però també tenen anomenada el Monte Renoso, el Monte Rotondo o l'Incudine. L'illa és una muntanya dins del mar. Té una orografia molt accidentada i un terreny molt pedregós i agrest. El bosc desapareix a poca alçada i la pedra pren tot el protagonisme. Costa avançar quilòmetres perquè cada passa l'has de suar de valent.

Vam fer l'excursió pujant per la cara nord (per Puzzatelli) i de baixada vam enllaçar amb el famós GR20 que travessa l'illa, tan apreciat pels excursionistes. De baixada vam gaudir d'un fantàstic bany a les Cascade des Anglais, innumerables gorgs d'aigua cristal.lina. La presència de més i més banyistes t'indica que et vas apropant a la carretera. Sortida i arribada: Vizzavona.
L'excursió és molt més dura del que sembla. Per distància i desnivell, seria comparable a la Pica d'Estats, per Pinet o Vallferrera.

Que comenci la festa

2011-08-29T14:51:00.004+02:00

Al bell cor de Roma, en l'immens parc de Vil·la Ada, l'especulador immobiliari Salvatore Chiatti organitza una festa fastuosa que vol ser l'esdeveniment social més gran de la història d'Itàlia. Hi són convidats tots els vips de la societat romana: actors, polítics, futbolistes, models, cantants... També hi assisteixen el famós escriptor Fabrizio Ciba, en plena crisi creativa, i les Bèsties d'Abbadon, una secta satànica al caire de l'extinció.

La festa acaba de manera molt sorprenent. Encara no sé si m'agrada com resol la història. Sí que sé que, en conjunt, he gaudit molt amb la lectura.

Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és l'autor d'aquesta comèdia, un autèntic antidepressiu. Costa molt que un llibre em faci riure i aquest ho ha aconseguit. Ja em va agradar molt l'anterior novel.la Com Déu mana, molt més crua que aquesta però amb el mateix sentit de l'humor fi i corrossiu.

En Mantos havia arribat a pocs metres de la cantant. Amb els braços creuats, la Larita mirava l'escenari una mica avorrida. Era menuda, però ben proporcionada. I semblava que no hi pintés res, allà al mig.

Un paio llargarut, amb barba negra i ulleres de sol, vestit amb una jaqueta de cuir ratada, botes de cowboy de pell de serp, uns texans bruts i una camisa de franel.la a quadres, se li havia enganxat i no parava de riure i de clavar-li colzades, com si es coneguessin de tota la vida. Però ella no semblava que es divertís gaire.

El camp del terrissaire

2011-08-22T00:01:00.002+02:00

Quan travesso alguna època de crisi de lectura no trobo millor manera de superar-la que agafant un nou cas del comissari Montalbano. Camilleri és el meu antídot.

A l'última novel.la del prolífic autor sicilià, hi apareixen els protagonistes de sempre: Montalbano, Augello, Catarella, Fazio, la màfia, el bon menjar, les passions de l'amor. I tot en el marc de la Sicília que tan bé retrata Camilleri.

A El camp del terrissaire, es constata que Montalbano s'està fent gran però, malgrat això, resol el cas amb la seva astúcia i intuïció de sempre. En un terreny dels voltants de Vigata, es troba el cos d'un home esquarterat. Ningú no sap qui és el desconegut, però aviat apareix una exòtica forastera, la Dolores, que denuncia la desparició del marit.

Un cop més, una novel.la ràpida i fàcil de llegir, divertida i entretinguda. I amb molt humor. Superant les anteriors La pista de sorra i La lluna de paper.

El gust de la fartanera li va passar de cop tan bon punt va posar els peus a comissaria. Quan en Catarella el veié entrar va abaixar la mirada, com si busqués vés a saber què per terra, i el va saludar sense mirar-lo. Una maniobra tan ridícula que resultava infantil. Per què no volia que li veiés la cara? Va fer com aquell qui res i un cop al despatx el va trucar per telèfon.
- Catarella, podries passar un segon?
Només d'entrar al despatx ja es va adonar que tenia els ulls vermells i inflats.

Palio di Siena

2011-08-19T15:44:00.009+02:00

Feia uns quants anys que ho tenia pendent. Finalment, vaig viure una de les festes més importants del món. Il Palio és una cursa (o una justa) que se celebra a Siena (Toscana) cada 2 de juliol i 16 d'agost. Amb orígens a l'Edat Mitjana, el del 2 de juliol és el Palio di Provenzano, en honor a la Mare de Déu de Provenzano. Des de 1701, també se celebra el 16 d'agost el Palio dell'Assunta, en honor de l'Assumpció de Maria. Una magnífica - i llarga - desfilada precedeix la cursa i atrau milers de persones d'arreu del món. Es calcula que a la Piazza del Campo hi ha uns 70.000 espectadors. 10 genets i cavalls dónen tres voltes a la plaça. Tota l'emoció esclata en 1 minut i mig. Anar al mig de la plaça és gratuït però cal ser-hi d'hora per tenir una bona posició. La desfilada comença cap a les 5 de la tarda. Sent-hi una hora abans n'hi ha prou si no vols ser a primera fila. Si no ets el Pep Guardiola i vols anar a un balcó pots acabar pagant les ganes.

Tanmateix, el Palio és molt més que una simple cursa de cavalls. Hi ha innumerables llibres i estudis sobre els origens i la simbologia. La riquesa històrica i la força de la tradició és extraordinària. Així i tot, el seu autèntic valor penso que és la intensitat i passió amb la qual es viu la festa. Intergeneracional i multitudinària. Profundament sentida.

Tot gira entorn de les 17 contrade o barris de Siena. Cadascun amb el seus colors, el seu animal, la seva seu, el seu patró, el seu lema, els seus càntics. Cada barri mobilitza centenars de veïns no només durant els dies del Palio sinó durant gairebé tot l'any. Existeixen aliances i rivalitats més o menys oficials entre les contrades. Aquila és amiga de Civetta i Drago, Chiocciola i Tartuca són adversàries. No sé fins a quin punt aquestes rivalitats són ben enteses. Els infants escridassen l'adversari, imitant els grans que s'emboliquen en disputes que massa sovint arriben a les mans.

La carriera la corren 10 de les 17 contrades. 7 són les que no han participat el darrer Palio i 3 van a sorteig. Els dies anteriors, es fan fins a 6 proves amb cavalls i genets (generalment professionals provinents de Sardenya) entre altres actes preparatoris.

A Internet, el Palio suspèn clarament. No té un web que estigui a l'alçada de la festa i la presència a les xarxes socials és deficient. Potser la festa està tan consolidada i té tanta afluència de visitants que no li cal promoció, mostrar-se al món i arriscar-se a la massificació que li faci perdre l'essència. Em recorda a.

El dia abans del Palio, vam viure el sopar de la contrade d'Istrice. Parlaments del capitano, el priore i el genet. Aplaudiments enfervorits. Càntics de la gent. Tensió la nit abans del gran dia.

La Giraffa va vèncer el Palio després de 7 anys, amb el genet Andrea Mari i el barbero (cavall) Fedora Saura. Vam viure la festa de celebració als carrers del seu barri. Quantes emocions bianco-rossi.

Reportatge a La 2 (castellà)

Reportatge Palio (anglès)

The Coolest Stuff On The Planet (anglès)

Blood Brothers

2011-08-18T14:23:00.005+02:00

Visita a Londres, musical segur. Després dels tres imprescindibles - Fantasma, Rei Lleó i Miserables - la tria no era fàcil. L'escollida va ser una obra de llarg recorregut: Blood brothers, al Phoenix Theatre.

Blood brothers és un musical escrit per Willy Russell, basat en la novel.la de 1844 The Corsican Brothers. Explica la història d’una mare soltera que està esperant bessonada. Abans no neixin els nens, fa un pacte amb la seva mestressa on acorda que li cedirà un dels dos fills però que mai hauran de saber que són germans. L'un viu amb tots els luxes i l'altre es cria al carrer, en la pobresa d'un barri de ciutat.
Es va estrenar el 1983. Des del 1988 es representa ininterrumpudament al West End, sent una de les produccions de major durada en la història dels musicals.
Blood Brothers tan sols té dos o tres músics en directe, la majoria de peces són bases gravades. Els atractius de l'obra no són ni la música ni les grans coreografies sinó la força del text i les excel.lents interpretacions. A més a mes, el Phoenix Theatre no és un local gaire gran i afavoreix, així, a sentir propera l'acció. Amb una boca d'escenari petita, senzills jocs de llums, escenografia i vestuaris austers, canvis escènics efectius i les potents interpretacions dels actors, l'obra aconsegueix emocionar.

La versió catalana es va estrenar el desembre de 1994 al Teatre Condal de Barcelona, amb grans noms com: Àngels Gonyalons, Joan Crosas, Roger Pera i sota la direcció de Ricard Reguant.

Llàgrimes de Sant Llorenç

2011-08-09T14:51:00.001+02:00

Aviat l'home del temps de guàrdia ens explicarà que la pluja de meteors es pot veure cada any des de mitjans de juliol, que entre el 8 i el 14 d'agost és quan se n'observen més i que s'assoleix un màxim d'activitat al voltant del 12 d'agost, quan es poden veure fins a 100 meteors per hora, segons l'any.

Els Persèids s'anomenen també Llàgrimes de Sant Llorenç per la proximitat de la festa del sant, el 10 d'agost. Com que els Persèids apareixien la nit que se'l recordava, es van associar amb les llàgrimes que va plorar el sant quan es rostia en una graella. Les Llàgrimes de Sant Llorenç no és la pluja més gran de meteors però sí que és la més popular i la més observada a l'hemisferi nord. En general, a l'agost, fa bon temps, molts fan vacances, ve de gust contemplar la immensitat de l'univers i debatre sobre la vida intel.ligent a altres planetes o sobre la existència de Déu. És que som tan poca cosa...

Es tenen més possibilitats de veure meteors il.luminant el cel i poder demanar molts desitjos si es dirigeix la vista cap a la constel.lació de Taure, per sota de la de Perseu i Cassiopea (la que té forma de W). L'excel.lent aplicació per a mòbil Google Sky Map pot ajudar molt a dirigir correctament la vista. O podeu fer pràctiques en aquest web o en aquest altre. Tanmateix, el 2011 té números de ser un dels pitjors en l'observació del fenomen: dissabte 13 hi ha lluna plena i els núvols són freqüents durant molts dies d'aquest estiu.

Game of Thrones

2011-08-04T14:39:00.002+02:00

Aquesta sèrie americana de la cadena HBO està basada en les novel.les Song of Ice and Fire, de l'escriptor George R.R.Martin. Se centra en les violentes lluites dinàstiques entre diverses famílies nobles pel control del Tro de Ferro, del continent de Ponent.

La primera de les 7 novel.les (titulada precisament A Game of Thrones) va ser publicada el 1996. La primera temporada de la sèrie, de 10 capítols, es va estrenar l'abril de 2011 a Amèrica i, poc després, a l'estat espanyol. Concretament, a Canal Plus. Personalment, després d'un episodi pilot excel.lent, penso que els següents capítols perden una mica de gas.
És una sèrie molt ben valorada. També rep l'aprovació dels qui s'han llegit els llibres. El fenomen fan a la xarxa és espectacular, com passa amb moltes sèries d'èxit.
Una espècie de Senyor dels Anells, però amb més sang i més sexe. Ideal per als amants de la fantasia medieval. Un cóctel de guerra, dracs, espases, llops, incest, poder i traïció. Winter is coming.

Sóc triatleta

2011-07-30T20:37:00.015+02:00

He finalitzat una prova de triatló: nedar, bici i córrer. Dissabte 30 de juliol, el Superesprint Popular de Banyoles, juntament amb gairebé 400 més. Una bona prova per al meu debut en triatló, amb distàncies molt curtes. No és un Ironman - ni molt menys! - però per algun lloc es comença. Més tard, s'han fet proves classificatòries per al Campionat d'Espanya i, diumenge 31 de juliol, Copa d'Europa Premium (natació: 1,5km / ciclisme: 40km / cursa a peu: 10km) amb la presència del campió del món Javier Gómez Noya, entre altres atletes destacats. Banyoles, capital del triatló.

Fa temps que corro i vaig en bici però, a principis d'any, nedava com un gosset i no feia ni dues piscines seguides. Amb la lesió crònica al peu, em vaig tirar a la piscina amb l'objectiu d'aprendre a nedar i fer un triatló. Repte aconseguit.

Se m'ha fet molt curt. Amb ganes de repetir i augmentar distàncies. Per aprendre els mecanismes, aquest tipus de prova m'ha anat perfecte però m'han faltat metres per buidar-me. Hi haurà una propera vegada.

Classificació Masculina (en natació, tinc marge per millorar)

Un tranvía llamado deseo

2011-07-29T15:01:00.004+02:00

El clàssic de Tenessee Williams sota la direcció de Mario Gas, al Teatre Tívoli. Una història sobre les diferències socials, la marginació, la necessitat de ser estimat. Williams, nascut el 1911 a Columbus (Mississippí), va estrenar el 1947 a Broadway Un tranvía llamado deseo. Quatre anys després, Elia Kazan la va portar al cinema, amb Vivien Leight i Marlon Brando com a protagonistes.

L'espectacle, dins del Festival Grec, ha representat el retorn als escenaris d'Ariadna Gil (Stella Kowalski), que no feia teatre des de fa 13 anys. Juntament amb Vicky Peña (Blanche), Roberto Álamo (Stan) i Àlex Casanovas (Mitch) completen el quartet protagonista.

Fumen sense parar. Alguna denuncia per empaperar actors, productora, recinte i fer una mica de soroll? No fa pas gaire, van ser notícia L'hort dels cirerers i Hair, per exemple.
A mig estiu, no abunden les propostes teatrals a Barcelona. I menys, en català. Per un 28 de juliol no hi havia gaire tria. Obra massa llarga, ritme lent i pesat, algunes interpretacons sobreactuades. Em va agradar especialment Casanovas i, a Roberto Álamo, li van clavats els papers de tios durs i catxes. En general, n'esperava molt més. Molt carrincló tot plegat, a conjunt amb la decoració d'antes de l'interior del Tívoli.

#berga22m 2 mesos

2011-07-22T00:01:00.019+02:00

Dos mesos després de #berga22m, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació ja no interessen tant a la majoria dels que es presentaven a les eleccions municipals. Fa dos mesos, parlava de la situació de canditats i partits berguedans a la xarxa. No deu ser gaire diferent als altres municipis.

El web de CIU ha quedat inactiu. L'activitat també ha baixat a la pàgina a Facebook, Twitter, Youtube i Issuu. Al blog de l'alcalde hi ha 3 escrits en 7 mesos.
L'última notícia d'Actualitat del web del PSC és del 4 de març del 2011. El web de campanya va quedar enterrat el dia després de les eleccions. Allà també hi han quedat els perfils de Twitter, Facebook i Youtube de l'alcaldable, que es va retirar pocs dies després del 22m.
La CUP continua actualitzant la majoria de canals: lloc web, pàgina a Facebook, Twitter, Youtube, Issuu.
El PP no té lloc web. El bloc s'actualitza molt puntualment. A Facebook, existeix la pàgina comarcal actualitzada molt irregularment. El Twitter va viure només 5 dies.
El perfil (no pàgina) a Facebook d'Esquerra - sincronitzat amb el Twitter - juntament amb el web de campanya van morir just despres del 22m, als 2 mesos de vida. A l'Actualitat Local del web corporatiu, l'última actualització és del 5 d'agost de 2010.
De PxC ni rastre. Ni abans, ni durant, ni després. Bé, sí: aquest vídeo.
SI té domini propi dins el web a nivell nacional on no hi ha hagut mai contingut. Estan inactius el perfil (no pàgina) comarcal a Facebook i el compte a Twitter, creat 4 dies abans de les eleccions.
ICV té un perfil comarcal (no pàgina) a Facebook. El compte a Twitter, creat poques setmanes abans de la campanya, segueix força actiu. El web corporatiu del Bages-Berguedà-Solsonès està actualitzat el 12/04/11 per última vegada. El seu alcaldable va obrir un blog el 26/02/11. Inactiu des del 15/05/11

Tot això, a nivell corporatiu. A nivell personal, força integrants de les llistes electorals van descobrir les xarxes socials amb les eleccions. Alguns continuen utilitzant-les. Per a la majoria tan sols eren un instrument més de campanya electoral.

Plateau de Beille

2011-07-16T21:46:00.012+02:00

La 14a etapa del Tour ha arribat a Plateau de Beille, entre Tarascon i Ax-les-Thermes. Només 168,5 km. A tocar de casa, vaja. No hi podíem faltar.

A l'hivern, Plateau de Beille és una de les extensions pirinenques esquiables més grans, amb més de 70 km de pistes d'esquí. A l'estiu, és pastura per a vaques, cavalls, ciclistes, senderistes i tots aquells altres istes que volen gaudir del magnífic paratge natural.

El port en bici es de los que se agarra i largo pero duro que diria el Perico. 15,8 km de pujada amb una pendent mitjana del 7,9%. Amb algunes rampes del 12 i 13%. O sigui: com els Rasos de Peguera o una mica més dur.

L'etapa ha estat una decepció. L'hem seguida des de la pancarta de 2 km a meta, en una tele d'uns anglesos (?). Victòria per al belga Vanendert, el mallot groc continua sent per a Voeckler i els favorits que continuen especulant i esperant a no sé què.
La caravana publicitària no ha decepcionat. He recollit 2 gorres, 3 bosses de caramels i altres coses que no sé ni què són i van de cap a les escombraries. Ho he aconseguit enmig d'una multitud completament embogida al veure que des dels cotxes llançaven algun objecte gratis. Es desconeix el nombre de ferits a l'intentar agafar un clauer.

Un món a l'abast de la mà

2011-07-10T22:26:00.006+02:00

Dissabte 9 de juliol de 2011, van finalitzar les III Jornades Programari Lliure organitzades pel Telecentre de Berga. El taller "Xarxes socials. Un món a l'abast de la mà" va cloure les jornades que van començar el dijous 7 de juliol. En aquest taller, amb el Teti vam parlar de Facebook, Twitter, el recent presentat Google Plus i Dropbox i cloud computing. Quatre hores i mitja que es van fer molt curtes. Davant d'uns 25 participants, vam parlar de Facebook, Twitter, Google Plus, Dropbox i cloud computing, principalment. A més d'entrar en altres debats no tan tècnics, més de concepte o morals.

He explicat unes quantes vegades Twitter i ho continuo trobant un repte força complicat. És un concepte difícil d'introduir a aquell/a qui no hi està familiartzat. És fàcil embolicar-se en retweets, hashtags, llistes, mentions, hootsuite, unfollow i altres paraulotes d'aquestes. Espero haver aconseguit l'objectiu.

Twitter. Un món a l'abast de la mà on Prezi

The Killing

2011-07-08T15:33:00.005+02:00

Aquesta sèrie dramàtica, basada en una altra sèrie de la televisió danesa, està produïda per la Fox i es pot veure a la cadena AMC. La primera temporada consta de 13 capítols d'uns 40 minuts. Al juny de 2011, es va confirmar una segona temporada de 13 capítols més.

Amb l'acció situada a Seattle (Washington), Sarah Linden segueix la investigació de l'assassinat de l'adolescent Rosie Larsen. Cada capítol cobreix un dia i, la 1a temporada completa, les dues primeres setmanes del cas. Ho fa seguint tres fils argumentals: la investigació policial, la lluita de la família de la víctima contra el dolor i la campanya electoral d'un alcaldable que es veu involucrat en tot plegat.
Who killed Rosie Larsen? Substituïu Rosie Larsen per Sarah Palmer. Exactament la mateixa idea que a Twin Peaks. L'argument de The Killing no aporta gaire res de nou: una noia assassinada, una poli bona acompanyada d'un poli dur, l'home de mitjana edat guapot que es presenta com el canvi en la campanya electoral, el fill pijo-malcriat i sobreprotegit pel pare podrit de dòlars. Un tòpic rere un altre. Així i tot, la sèrie manté l'interès i la tensió, fa un retrat excel.lent del dolor i, malgrat tot, atrau. En destaca el gran treball en fotografia i estètica, sobre la base del clima gris i plujós de Seattle i la decadència dels barris marginals.
El capítol final d'aquesta primera temporada de The Killing ha provocat opinions molt extremes. Tant es diu que és un insult a la intel.ligència com que és un final antològic. Aviat hi arribaré per tenir el meu propi judici.

III Jornades Programari Lliure

2011-07-05T15:21:00.004+02:00

Del dijous 7 al dissabte 9 de juliol de 2011, el Telecentre de Berga organitza les III Jornades Programari Llire del Berguedà. Unes jornades que tenen com a objectiu debatre i aprofundir en el fenomen digital, en les eines que ens permeten compartir i difondre el coneixement, en la col.laboració i la lliure distribució d'aquestes eines.

En l'edició del 2010, hi van participar Richard Stallman i Pau Garcia-Milà. Stallman és considerat l'ideòleg del Programari Llire i Garcia-Milà volta el món explicant l'èxit d'Eyeos. Aquest 2011, per fer pujar el llistó, entre altres, hi han convidat el Sergi Fernández. Jo hi faré una mica el mindundi.

Si no sabeu què fer el matí del dissabte 9 de juliol, serem al Telecentre de Berga fent una xerrada-taller sobre xarxes socials. Parlarem de Facebook, Twitter, Dropbox, Google, Evernote i altres paraulotes d'aquestes. Ah, qui vingui, s'ha d'apuntar aquí.

Sota un cel de marbre

2011-06-29T15:09:00.001+02:00

La princesa Jahanara, filla del sultà de l’Hindustan, explica a les seves nétes el seu origen veritable. Tota una vida de perills, amor i vexacions per les lluites familiars pel tron del Paó. Dara n’és l’hereu, però Aurangzeb és més fort i el cobeja des de menut. El Shah Jahan i la seua esposa Muntaz Mahal governen l’imperi amb saviesa. A la mort de l'esposa, l’emperador cau en una profunda depressió, però se sobreposa. En record de la seva esposa, mana construir el Taj Mahal.

John Shors ha passat gran part de la seva vida a l'estranger. Després de graduar-se el 1991 a la Universitat de Colorado (on va estudiar escriptura creativa) Shors va anar a viure a l'Àsia. El destí el va portar a Kyoto (Japó) on va treballar com a professor d'anglès durant tres anys. Amb la motxil.la a l'esquena va visitar deu països. Durant el seu viatge va escalar algunes muntanyes de l'Himàlaia i va estudiar dels monuments de l'Índia. Shors actualment viu a Boulder (Colorado) amb la seva dona i els seus dos fills.

Beneath a marble sky (títol original) és la magnífica recreació de l'ambient, l'art i l'esperit d'un món desaparegut. Odis entre germans, entre religions, batalles, lluites pel tron, elefants, espases i turbants. Sota el seu cel, sota un cel de marbre.

Tot i que és possible que el meu pare no sabés res de traïcions ni de gelosies, un dels seus fills sí que en sabia. Però no va ser fins quatre mesos més tard que vaig ser del tot conscient de la mena de sentiments que tenia Aurangzeb, i de la seva capacitat de traïció. Fins aleshores havia pogut intuir la seva hostilitat envers tots nosaltres: Aurangzeb feia tanta ostentació del seu disgust com de l'espasa que comença a dur penjada al costat. Un dia la víctima de la seva còlera podia ser Dara, l'endemà jo mateixa.

Tot esperant Patum

2011-06-21T15:28:00.010+02:00

A poques hores de l'inici de tot, només hi ha al cap una cosa. Per fer un bon preparatori, repasso escrits cuinats mesos enrere, com el Que no toques avui? i el Que no toques avui? (II) O aquesta manera diferent de viure la festa, La Patum dels músics.

Així i tot, la millor manera d'esperar Patum és escoltant bona música. Si no sou una de les gairebé 1.000 persones que ja han vist el vídeo, us deixo el resum del memorable 14è Memorial Ricard Cuadra. Excel.lent. Per contraposició, a partir de demà dimecres, torna el so patumaire de sempre.

Ah, i bona Patum.

Llibert Fortuny i el Memorial Ricard Cuadra

2011-06-15T15:11:00.007+02:00

Dijous 16 a Barcelona i dissabte 18 de juny a Berga arriba una nova edició - la catorzena - del Concert de Patum - Memorial Ricard Cuadra. El Memorial Ricard Cuadra és una associació sense ànim de lucre creada després de la mort, el 1997, de Ricard Cuadra amb l'objectiu de preservar i editar la seva obra i continuar la seva tasca d'investigació, dignificació i experimentació de i amb la música de la Patum. Aquesta tasca dóna fruits cada any en forma de concert, al qual participen, desinteressadament, més de 50 músics.

Són molts els que han aportat la seva música al Concert de Patum i han permès que cada any es presenti un producte musical de primer nivell. Albert Guinovart o la Companyia Elèctrica Dharma són els noms més coneguts. Cal destacar també la incansable tasca de creació i innovació dels directors musicals Sergi Cuenca i Robert Agustina .
L'edició del 2011 la protagonitza un dels millors saxofonistes del món. La majoria d'aficionats que fem el que podem a la Banda del Memorial mai no tornarem a tocar amb músics tan bons. A més a més, Gary Willis (professor a l'ESMUC) i David Gómez completen la formació i mantenen el llistó ben amunt.
Llibert Fortuny va néixer el 1977 a Las Palmas de Gran Canaria. Poc després va retornar a Catalunya d'on és originària la seva família. Als 7 anys va començar la seva relació amb la música estudiant solfeig, guitarra i piano. Als 11 començà a tocar el saxo, instrument que, al cap de poc temps, es convertiria en el seu inseparable company de viatge. Amb vincles familiars a Gósol, va començar a tocar la Patum d'adolescent a la Cobla Pirineu, introduït per Jaume Badrenas. Des de llavors, la seva relació amb aquesta cobla i la festa ha estat constant. És un dels músics més premiats en l'àmbit del jazz català als darrers anys. Ha actuat al festival Temporada Alta de Girona, al MOMA i a la sala Jazz Standard de Nova York, al Palau de la Música, s'ha encarregat de la direcció musical de La Marató de TV3, entre molts altres punts del seu extens currículum.

El Memorial Ricard Cuadra es vesteix de jazz. I al més alt nivell musical.

Berga-Rasos-Berga

2011-06-12T13:19:00.006+02:00

No estava previst però ahir sopant em vaig acabar d'animar a tornar a fer la clàssica Berga-Rasos-Berga. Potser és la caminada-cursa que he fet més vegades (4?). No ho recordo. No sóc un malalt de les estadístiques.

La Berga-Rasos-Berga és una marxa no competitiva organitzada pel centenari Club Esquí Berguedà. Uns 250 participants han pres la sortida d'aquesta 13a edició de la marxa de 25 km. Tenint en compte que la setmana passada es va celebrar la Marató de Muntanya i la Cursa d'Alta Muntanya amb recorreguts molt similars, penso que el número de participants és molt destacable.

Personalment, he baixat de les 4 hores, em sembla. Vaig sense rellotge i no sé què ha passat amb el cronòmetre oficial. En fi, m'és igual. Ara escric això amb gel a la planta del meu peu. Demà ja m'ho trobaré. Xavi, vés fent.

Aquesta és la ruta del 2010. Amb un cop d'ull per sobre, diria que no hi ha hagut modificacions importants.

El misantrop

2011-06-09T15:24:00.004+02:00

Sala Gran del TNC. Dimecres 8 de juny de 2011. Els pesos pesants del teatre català posen en escena una de les peces més brillants de Jean-Baptiste Poquelin (París 1622-1673), o sigui, és a dir i perquè ens entenguem, Molière. Jordi Boixaderas, Marta Marco, Jordi Bosch, Lluís Soler, Rosa Novell... sota la direcció de Georges Lavaudant. La versió traduïda de El misantrop és del mateix director del TNC. Sergi Belbel ha aconseguit una versió actualitzada passant del vers a la prosa i sense traïr en absolut a Molière. I amb un aire molt actual.
Sempre he tingut especial devoció per Marta Marco i, a l'estil misatrop, diria que un conegut em va dir que no sssuporta les esses sonores de la Novell i el seu posat de diva. Boixaderas, Bosch, Soler i els Martínez són unes bèsties.

La posada en escena és atemporal, no està situada en cap època concreta. Il.luminació molt destacable, maquillatges i pentinats espectaculars, escenografia aparentment inexistent però que acaba tenint un pes important dins del muntatge. Molts detalls i molt teatre en aquesta gran comèdia sobre la hipocresia humana.

Tweets protegits

2011-06-04T01:24:00.010+02:00

En la configuració del compte, Twitter et dóna la possibilitat de protegir el que escrius de manera que només els seguidors que has acceptat - prèvia sol.licitud - puguin veure els teus tweets. Un 10% dels usuaris de Twitter opten per aquesta opció en la configuració.

Si protegeixes els teus tweets (poses el candau al teu compte) és perquè vols controlar qui llegeix el què escrius, aprovant els nous seguidors que t'hagin sol.licitat seguir-te. Llavors has de saber que:

Tot i que hi va haver un forat en la privacitat

- Si qualsevol usuari fa una cerca dins de Twitter tampoc no apareixes en els resultats.

- Si t'inclouen en una llista pública (com la que hi ha al lateral dret d'aquest bloc) el que escrius no hi apareix.

- No té massa sentit que et retweetegin. Igualment només els seguidors que hagis acceptat veuran el RT.

hashtags

- Promocionar el teu perfil de Twitter a altres llocs d'internet (Facebook, blogs...) també és incoherent, entenent que només vols que uns quants et segueixin.

Personalment, penso que la filosofia de Twitter és precisament obrir-lo al món i no blindar-lo només a aquells qui tries. Per fer això, hi ha altres xarxes socials. Però no és la meva intenció convèncer ningú perquè cadascú utilitza Twitter com vol. No hi ha una manera correcta i una d'incorrecta. Tanmateix, hi ha certs comportaments que em sorprenen i sí que convindria una mica més de coherència i coneixement de l'eina, en alguns casos.

Terra baixa, a Gironella

2011-05-31T15:18:00.002+02:00

L'obra d'Àngel Guimerà és una de les més representades i traduïdes del teatre català. Un clàssic. Nascut el 1845, quan Guimerà va escriure Terra Baixa tenia uns cinquanta anys i era un escriptor d'una llarga trajectòria literària i específicament teatral. L'obra es va estrenar a finals de s.XIX i fou un èxit de públic i crítica. Uns 120 anys més tard, professionals i amateurs continuen representant-la. Recordo la producció del TNC (ja fa 10 anys!) amb Julio Manrique i Marta Marco o la de la Farsa, dirigida per Daniel Tristany l'any 2000. I alguna relectura de tant en tant.

El dissabte 14 de febrer de 1981, els Amics del Teatre de Gironella portaven Terra baixa a l'escenari del Teatre Cinema Victòria. Amb la il.lusió de tornar a representar dignament la mateixa obra, el dissabte 21 de maig i el diumenge 29 de maig de 2011 al Local del Blat de Gironella, actors i actrius van repetir l'experiència, amb 30 anys més a les espatlles. Gairebé tots els actors que van pujar a l'escenari el 1981 van repetir el 2011 sota la direcció de Jordi Vallbona, que també interpretà el paper de Manelic. Per cert, tot i no ser un teatre, el Local del Blat té un nom molt apropiat per a Terra baixa.

Malgrat les noves formes d'oci i cultura del s.XXI i totes les dificultats econòmiques i infrastructurals, el teatre amateur dels pobles continua ben viu.

[…] I t'he estimat encara més al venir-te a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l'aigua els cims a ajuntar-se amb l'aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d'amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m'atraus a mi; perquè et desitjo i t'estimo, Marta!

Pep Isanta, no oblidem

2011-05-28T10:18:00.002+02:00

Eleccions #berga22m

2011-05-25T23:40:00.015+02:00

A les eleccions municipals a Berga del 22 maig, CiU va aconseguir el 40,20% dels vots (2.654), 9 regidors i majoria absoluta, el PSC va sumar el 17,28% (1.141) i 4 regidors, la CUP va obtenir un 16,16% dels vots (1.075) i 3 regidors i el PP va sumar el 6,53% dels sufragis (431) i 1 regidor. L’índex de participació es va situar en el 54,20%, el nivell més baix en unes eleccions municipals a Berga. El 2007 havia votat el 57,13% del cens. ERC (4,60 %), PxC (4.52 %), SI (3,59%) i ICV (2,51 %) es queden fora del consistori.

Resultats ajberga.cat

La campanya tradicional no va presentar massa novetats (cartells, tríptics, banderoles, actes al carrer, debats...) A la xarxa, la campanya electoral ha canviat considerablement respecte a altres eleccions. A nivell personal, alguns dels polítics berguedans són presents més o menys activament a la xarxa. I a nivell corporatiu?

CIU té un web complet i actualitzat i canals a la majoria de xarxes socials: pàgina a Facebook (no arriba a les 100 persones que "els agrada") Twitter, Youtube i Issuu. La majoria d'aquests canals han estat oberts setmanes abans de les eleccions. Ha publicat molts vídeos a Youtube i aquest seria el de campanya. I, tot i que amb molt poca activitat, Juli Gendrau també té el seu bloc.
El web del PSC està completament oblidat. El web de campanya (molt mal posicionat als cercadors) és més complet i s'ha anat actualitzant regularment. Les últimes setmanes, el PSC va obrir un compte a Twitter de la seva candidata i va sincronitzar-lo amb una pàgina a Facebook (22 likes). Al canal de Youtube no hi ha res.
La CUP compta amb un web actiu i funcional, pàgina a Facebook (655 "likes"), perfil a Twitter, a Youtube, a Issuu. I vídeo de campanya. Utilitza de fa temps Internet i les xarxes socials.
El PP no té lloc web. Tan sols un bloc actualitzat per última vegada el 17/04/11. A Facebook, existeix la pàgina comarcal i l'última actualització és del 16/02/11.
Esquerra té un perfil (hauria de tenir pàgina) a Facebook i està sincronitzat amb el que diu el Twitter. Al lloc web fa temps que ningú no hi toca res i el 20/03/11 van obrir un web de campanya, molt mal posicionat als cercadors.
De PxC ni rastre. No té presència corporativa a la xarxa.
SI té domini propi, dins el web a nivell nacional, però no hi ha contingut. Té un perfil (no pàgina) a nivell comarcal a Facebook, va crear un compte a Twitter 4 dies abans de les eleccions i cada x minuts anava repetint 4 o 5 tweets amb el hashtag #berga22m.
ICV té un perfil comarcal (no pàgina) a Facebook i va obrir un compte a Twitter - força actiu - poques setmanes abans de la campanya. El web corporatiu és del Bages-Berguedà-Solsonès i està actualitzat el 12/04/11 per última vegada. Hi ha un compte creat a l'Slideshare amb una sola presentació publicada. El seu alcaldable va obrir un blog el 26/02/11

Per altra banda hi ha diversos espais a la xarxa que també han bullit d'activitat política berguedana. Berguedà Actual, Regió7, Ràdio Berga o el blog anònim Confidencial Berguedà, sorgit especialment per les eleccions municipals al Berguedà.

No pretenc fer cap anàlisi subjectiva de la utilització d'Internet i les xarxes socials per part dels partits que es van presentar a les eleccions municipals de Berga. Tan sols és un recull de les eines que han utilitzat durant les setmanes abans de les eleccions del 22 de maig. Potser me'n deixo alguna o hi ha algun error. Es pot anar esmenant i completant.

XI Pujada i baixada a Queralt

2011-05-23T14:41:00.017+02:00

Un circuit de 14 km pels camins de tota la vida. Fullaracs, Garreta, el Portet, GR107, l'Alou, Sant Pere de Madrona, el Castell i entrada per Santa Magdalena. Un recorregut uns 4 km més llarg que habitualment.

El Club Atlètic Berga no passa pels seus millors moments i això es nota a les curses que organitza. De fet, actualment, només la Sant Silvestre i la Pujada i baixada a Queralt. Aquest 2011 ha deixat d'organitzar la Mitja Marató de Berga. En la cursa d'ahir: un centenar de participants, web insuficient, avituallaments escassos i pobres... Malgrat tot cal reconèixer l'esforç dels qui dediquen hores a tirar endavant l'entitat.
La XI Pujada i baixada a Queralt l'he acabada amb un temps d'1 hora i 34 minuts. Molta calor i molt còmode que la sortida i l'arribada siguin a 2 minuts de casa. El peu? Anar fent... La jove Mireia Miró s'ha imposat en categoria femenina sense despentinar-se, classificant-se en 11a posició a la general.

El reportatge de TV Berga:

Manel a Berga

2011-05-22T00:28:00.006+02:00

Amb un quart d'hora de retard, dissabte 21 de maig, s'han obert les cortines del Teatre Municipal de Berga amb El Miquel i l'Olga tornen. Algun acord extra i trobant-hi molt a faltar la veu femenina. La bola de cristall, amb un tempo molt arrossegat i lent, ha estat la segona peça.

El concert ha arrencat definitivament amb El gran salt, Pla quinquennal i Boomerang. I ha acabat de connectar amb el públic amb l'aparició de l'ukelele a Dona estrangera, En la que el Bernat se't troba i La cançó del soldadet, amb la narració d'un conte-introducció Made in Manel (història extreta de Big, de Tom Hanks?) Han continuat amb Flor groga - una de les més fluixes del nou disc - i amb Aniversari, ben defensada sense tot el guarniment instrumental. Captatio benevolentiae, Ai, Dolors! i Benvolgut han tancat la part del concert "oficial". No he entès mai això d'haver de sortir de l'escenari, fer-te pregar i tornar a entrar.

Els bisos han començat amb la lenta Criticarem les noves modes de pentinats, una elecció dubtosa. La versió de Pulp Gent normal i Al mar! han fet aixecar gairebé tothom dels seus seients. Per cert, el Ford Fiesta groc s'ha convertit en l'Ibiza groc. Jo ja ho hauria deixat aquí. Però faltava Deixa-la, Toni, deixa-la per acabar de repassar totes les peces de 10 milles per veure una bona armadura.
Bona vetllada i el Teatre Municipal de Berga ple a vessar. Poques vegades passa. Un concert sense gens de marge per la impovització entre cançó i cançó. Volia sentir si deien Berga amb e oberta o tancada però ni això. Espero que els 4 Manel s'ho hagin passat bé ja que per la seva expressivitat sóc incapaç d'endevinar-ho. Jo sí.

Cursa Vilada-Picancel 2011

2011-05-16T15:35:00.005+02:00

Última prova del Triangular de Curses del Berguedà, organitzat per l'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà. Diumenge 15 de maig més de 100 (?) corredors hem completat un itinerari per la serra de Picancel i les Canals de Sant Miquel, vorejant el Salga Aguda (1.172 m) i el Serrat del Migda (1.108 m). Un dels racons més bonics del Berguedà.

Després de la pluja reneixen tots els colors del bosc. Els rajos de sol, com espases d'Star Wars, han anat esquinçant la boira i s'han escolat entre la frondositat de les Canals de Sant Miquel. Temperatura agradable. Només eren 14,5 km però, a la majoria, se'ns han fet llargs. Un recorregut molt tècnic, amb pronunciades rampes de pujada i descensos ràpids amb el perill acumulat de la pluja caiguda la tarda i nit anteriors. Res de trams plans, tan sols els 3 o 4 km finals vorejant el pantà de la Baells però amb les cames massa castigades.
Unes 2 hores per completar el recorregut. Sense presses, assaborint cada pujador, gaudint de cada fanguera.

Recull de fotos de la cursa

Un ós panda al pas de zebra

2011-05-12T15:06:00.000+02:00

Segona novel·la de Roc Casagran i segona novel·la seva que llegeixo (és el llibre de Sant Jordi) i, la segona bona, com la primera. També és a la llista "llegit de Roc Casagran" Camí d'Ítaca (2006) escrit conjuntament amb Oleguer Presas. No he llegit res de la seva poesia i sí que he seguit i segueixo la seva activitat a la xarxa: a Twitter i articles a directe.cat.
Roc Casagran (Sabadell 1980), és escriptor, professor, golafre i dormilega, com ell mateix es defineix. Ha escrit diversos llibres de poemes i el 2007 es publicava la seva primera novel.la Austràlia (Premi Pin i Soler 2007, Columna).

Un ós panda al pas de zebra és la història paralel.la d’una noia de Sabadell, Blanca, que treballa per l’Ajuntament en temes multiculturals, i un noi de Gàmbia, Baljo, que se la juga per venir al paradís europeu. Al món d’en Baljo hi ha Gàmbia, persones que viuen al dia i somriuen malgrat les dificultats, barcasses que es perden per l’Atlàntic. Al món de la Blanca hi ha la societat del benestar, l’amor perfecte i l’amor que destrossa.
Una novel.la d'humor i tendresa en una història actual i propera sobre la solidaritat i l'amor.

Mentre aquell home blanc, salvador de vides anònimes lluny de casa, apallissava vilment el seu rival, en Baljo va començar a xerrar, com qui té davant un confessor. Estimava la Fanta. Se n'havia enamorat. Era una noia taaan... Com podia fer-s'ho per dir-li que li havia robat el cor? Com se suposava que podria manegar-s'ho per convèncer-la de casar-se i construir un futur junts? Què li podia oferir, amb el seu sou escarransit?

4t 1a a La General

2011-05-05T15:28:00.012+02:00

Entre l'abril i el maig, el dissabte a la nit els 4t 1a eren a La General. Sí, aquells que es dedicaven a tocar als menjadors de les cases. Van oferir un concert íntim i pur per adequar-se a un espai tan gran i una parròquia tan minsa. Butaques a la pista, espelmes i cerveses. I a pèl. Músics i públic com un sol tot.

Recordaré temps aquest concert per insòlit i peculiar i per la seva qualitat musical. I perquè els 4t 1a no es mereixien tenir-hi tan poca gent a escoltar-los. I perquè La General, que aposta decididament per la música en directe, tampoc no s'ho mereixia. Els 4t 1a van fer un concert més que notable, amb cançons ben construïdes, bon humor i una afinació i conjunció dels elements excel.lent.

En fi, gairebé tothom s'ho va perdre. Estem molt maleducats musicalment i preferim deixar-nos portar per les riuades a arriscar-nos una mica a escoltar allò no tan conegut.

No he trobat enlloc la versió que van fer de Radiohead, un No surprises de pell de gallina. Des de llavors, no l'he deixada de cantar per dins.

Antònia Font al Poblenou

2011-04-30T15:01:00.006+02:00

Hi eren tots: els més trendy, els més cool, els més vintage, els més gafapastes i els més superfans. I jo enmig de tot aquests bestiari il.lustrat. Més o menys m'agraden els Antònia Font però mai no han estat dins dels meus grups preferits.

Dijous 28 d'abril de 2011. El primer dels tres concerts a Barcelona. El lloc escollit per retornar a la capital catalana després de noséquants anys va ser el Casino de l'Aliança del Poblenou, una espècie una mica millorada del Teatre Patronat a Berga o Sala Els Carlins a Manresa. Un miler de butaques antigues o, si hem de ser moderns, diguem vintage. El lloc no complia els mínims per a l'ocasió. A més, des d'algunes localitats l'acústica era lamentable.

Amb 20 minuts de retard va començar el concert de presentació de Lamparetes. Una darrera l'altra van sonar les cançons del nou disc. En general, lletres enginyoses i cançons avorrides. Després van tocar les bones de sempre. La interacció del grup amb el públic va ser insuficient. Amb només un Gracis! de tant en tant no en tinc prou. I el Pau Debon no té l'afinació i el ball com a les seves millors virtuts, que diguem.

Em va agradar i ja està. No entenc aquesta tendència - que darrerament sembla generalitzada - d'enlairar-los als altars de la música. Potser tanta modernitat no ens deixa veure el bosc. O jo ja no entenc res de res.

Pop ràpid

2011-04-24T17:40:00.007+02:00

Els gafapastes a la tele. Aquesta sèrie la fan al 33 però acabareu abans si aneu directament a Internet. Porten 4 capítols emesos i té alguns aspectes que estan bé. Va sobre urbanites amb Iphone, tios guais que estan in, que porten jerseis vintage o frikis, van a bars de gintònics on poden triar entre 36 ginebres diferents i són superfans de grups raros.

Dirigida i escrita per Marc Crehuet, la sèrie gira al voltant de les històries del Fede i l'Albert, els components de The Frederics, un grup de pop ràpid que intenta obrir-se camí en el món de la música. En aquest sentit, música independent, humor i modernitat es barregen entre els ingredients d'aquesta 'sitcom' de 13 capítols, interpretada per Francesc Ferrer i Alain Hernández. S'agraeix que els actors no siguin els de sempre (estil Ventdelplà, Ermessenda, Infidels & Cia).
Integrades en cada capítol hi ha dues actuacions de grups o solistes de casa nostra. Una cosa semblant al que feia a Els joves. The New Raemon, Maria Coma, Mazoni, Sanjosex, Mishima o Love of lesbian són alguns dels artistes que van passant per Pop ràpid.

Cursa de Sant Jordi - Cercs 2011

2011-04-17T13:27:00.008+02:00

Hem acabat. Jo i la meva fascitis plantar crònica hem completat els 13 quilòmetres i els 740 m de desnivell de la cursa de Sant Jordi - Cercs organitzada per l'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà. L'última cursa de muntanya la vaig fer el 20 de setembre de 2009! La Volta la Maria d'Avià. Durant la llarga travessa pel desert havia arribat a pensar que no correria mai més una cursa de muntanya. El guanyador ha completat el recorregut amb 1:07. Jo ho he fet amb 1:36. Tanmateix, em sento vencedor. No canto victòria perquè les molèsties al meu peu sé que no desapareixeran però si, de tant en tant, puc fer alguna cursa ja em dono per satisfet.

Des del Pavelló de Sant Jordi hem pujat pel torrent dels Avellaners i, tot seguit, hem recorregut la base dels cingles de Vall Llòbrega fins al Mal Pas, amb Peguera a la nostra dreta. El canvi de vessant fins a anar a buscar la part inferior de la Baga de les Nou Comes ens ha ofert un paisatge espectacular. Un tram pel recorregut de l'antic tren miner, el camí cap a la Casa Nova de les Garrigues però trencant molt abans per enfilar una forta baixada per tornar a Sant Jordi.

La propera cursa? Ja es veurà. Aquesta l'he gaudit com si fos l'última.

L'home de la maleta

2011-04-14T15:24:00.004+02:00

S'ha de respectar la normativa i escriure en un llenguatge purament literari? O es pot escriure en argot utilitzant els barbarismes i impureses del llenguatge de carrer? L'home de la maleta està escrit en català de Casserres, perquè ens entenguem. Tal com raja, vaja. Hasta ha lograt que m'haigui fet un tip de riure llegint la transcripció directa d'aquest llenguatge oral.

Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és un d’aquells escriptors que xino-xano i sense fer gaire soroll va deixant empremta. Amb L'home de la maleta ha guanyat el Premi Sant Jordi 2010, un dels guardons més prestigiosos de la nostra literatura. És escriptor, periodista i publicista. També ha conreat la poesia satírica. Actualment, col.labora al programa de ràdio El Món a RAC1, amb la secció "La paraula del dia"
El protagonista és un home gran, irritable i rondinaire que no pot entendre com l'homosexualitat, les famílies monoparentals o els nous invents tecnològics poden estar tan assimilats a la societat actual. Un conservador que no s'ha adaptat al s.XXI perquè continua fent els judicis morals de mitjans del s.XX.
Filòlegs reaccionaris i puristes de pell fina absteniu-vos si no voleu que us agafi horticària i altres patologies pitjors. Qui no s'esgarrifi amb apellido o llimpiesa, qui vulgui passar una estona divertida llegint el llenguatge oral, L'home de la maleta és un llibre magnífic.

La Godiva va forta avui. És la primera vegada que la veig fer de germana gran. Ves per on. Es deu haver sentit retratada. És la que sempre s'ha queixat més de restrenyiment. Potser els homes no li duren perquè es cansen de sentir la mateixa cançó: Que si vaig, que si no vaig, que si la fibra és tan bona, que d'axiò no en puc pendre peqruè restreny, que fa tres dies que no vaig... No m'ho invento. Això és història oral o memòria històrica, digueu-n'hi com vulgueu.

Fora de joc

2011-04-10T00:52:00.008+02:00

Teatre Municipal de Berga. Dissabte 9 d'abril de 2011. 10 de la nit. Fora de joc, de Sergi Belbel.

Els quatre membres d'una família de la petita burgesia i un immigrant argentí que cuida l'avi són els protagonistes d'una obra que explora les relacions humanes en un context de crisi. Amb el futbol com a medicina transitòria per a les preocupacions profundes, Anna Azcona, Mingo Ràfols, Francesc Lucchetti, Queralt Casasayas i Jordi Andújar protagonitzen un text alhora àcid i humorístic.

El llenguatge utilitzat és proper al cinema i les escenes s'enllacen amb interessants efectes de so i llum. La senzilla escenografia s'aprofita molt bé i, amb pocs elements, porta l'acció a molts i diversos espais. Fora de joc és un text de Sergi Belbel, amb direcció de Cristina Clemente.

Divendres 8 d'abril de 2011 moria Alfred Lucchetti, doblador i actor amb una extensa carrera en teatre, cinema i televisió. Amb tants anys d'activitat, més d'una vegada havia tingut relació amb Berga i l'Agrupació Teatral la Farsa. Poc més de 24 hores després d'aquesta trista notícia, el seu germà Francesc actuava al Teatre Municipal de Berga. El públic va acompanyar amb un sentit aplaudiment final l'Alfred i la seva família. En pau descansi.

Córrer o morir

2011-04-02T14:07:00.009+02:00

Després d'anys i panys de triomfs i èxits, per fi sembla que els grans mitjans de comunicació comencen a fer una mica de cas al millor esportista català de tots els temps i un dels millors a nivell mundial. Per als aficionats a la muntanya no ens descobreixen res de nou.

Córrer o morir és el diari d'un guanyador, una filosofia de vida, una lliçó i un exemple per a tots. Hi ha descripcions magnífiques. Et fa sentir els paisatges a través les paraules. Un domini del llenguatge molt per sobre de l’esportista comú i el futbolista sobrevalorat que no sap fer una O amb un got. Quedo bocabadat que ho hagi escrit tot ell.
El llibre no és exactament una biografia. Sí que parla d'experiències d'infància, de família, de curses. Però també sobre passió, natura, l'art de córrer. Ens explica els seus secrets, les seves tècniques, els seus trucs. Ens fa preguntes, ens interroga sobre les qüestions més essencials de la nostra existència. Com una persona tan jove pot arribar a certes reflexions!
És motiu de cesse si algú, a aquestes alçades, encara no sap qui és Kilian Jornet. Però mai no és tard. Nascut el 1987, va passar els primers anys de la seva vida al refugi del Cap del Rec i ja de ben jove es va interessar per l’esquí i el món de l’alta muntanya. És l’actual campió mundial de skyrunning, una de les proves físiques més dures del planeta. Ha pujat i ha baixat el Kilimanjaro més ràpidament que cap altra persona al món, ha guanyat la Zegama-Aizkorri. Ha fulminat totes les millors marques mundials en cada repte que s’ha proposat: l’Ultra Trail del Mont Blanc, la Transpirenaica, la volta al llac Tahoe… Viatja per tot el món destrossant rècords i deixant un record d’humanitat i senzillesa allà on trepitja.
Córrer o morir encara fa més gran Kilian Jornet. Feia temps que no gaudia tant amb un llibre. Sempre podré presumir que un dia vaig córrer uns quilòmetres al seu costat en una cursa a Bellver o que el vaig veure guanyar la seva primera Ultra Trail del Montblanc a Chamonix.

www.kilianjornet.cat
A Facebook
A Twitter
Contra de La Vanguardia 30/03/2011

He vist gent seure al terra en creuar la meta de l'UTMB i quedar-se asseguts durant hores amb la mirada perduda, amb el més gran somriure dintre seu, encara sense creure's que el que acaben de fer no forma part d'una trampa de la ment. Sabent que en despertar-se podrien dir-se que sí, que ho van aconseguir, que van vèncer tots els temors i que van baixar dels somnis per fer-los realitat. He vist persones que, tot i arribar quan els primers ja han tingut temps de dutxar-se, de dinar i fins i tot de fer una bona migdiada, se senten vencedors, i no canviarien el que senten per res del que els poguessis oferir. I els envejo, perquè, en el fons no correm per això? (...) La victòria no és ser capaços de posar el nostre cos i la nostra ment al límit per descobrir que aquests límits ens han portat a descobrir-ne de nous? I empènyer, a poc a poc, els nostres somnis?

Twitter i les activitats de lleure

2011-03-27T03:50:00.004+02:00

El cap de setmana del 26 i 27 de març se celebra a Lleida la Trobada de Monitors i Monitores Qui, si no tu! Mil monitors i monitores compartint un cap de setmana d'experiències, bons moments, gresca i formació. La Trobada de Monitors i Monitores de Catalunya 2011 està organitzada conjuntament per les entitats diocesanes d’Educació en el Lleure dels Bisbats de Catalunya. Vaig participar molt activament a les trobades de Tona (2005) i a la de Berga (2001) i en guardo grans records. En aquesta de Lleida la meva participació ha estat com a tallerista.

Durant la tarda del dissabte 26 s'han organitzat 41 tallers relacionats amb el món del lleure. Amb el Teti, hem preparat la sessió Les xarxes socials i les activitats de lleure. La part de Twitter ha estat molt interessant. Les xarxes socials són imparables i els centres d'esplai i els equips de monitors no en queden al marge. Us deixo aquí la meva presentació. #quisinotu

Twitter i les activitats de lleure on Prezi

Mentiders II

2011-03-22T15:42:00.007+01:00

Té molt mèrit que una obra de La Farsa ompli dues vegades la platea del Teatre Municipal de Berga. Algunes coses es deuen estar fent bé. Unes 800 persones han vist Mentiders, entre la funció del 2 d'octubre de 2010 i la del diumenge 20 de març de 2011. Es farà una tercera representació? No. O més ben dit: no, però.

El fet és que l'èxit de l'octubre es va tornar a repetir diumenge passat. Després d'un assaig general més aviat fluix, la funció davant les gairebé 400 persones va estar a un alt nivell. Un magnífic text d'Anthony Neilson, dirigit i interpretat amb molta qualitat. Teatre amateur però teatro del bueno.
El doble èxit de Mentiders ha de ser una injecció d'il.lusió i energia per a La Farsa i per al teatre amateur de la ciutat i comarca. Ben segur que naixeran nous projectes i se'n consolidaran d'altres que enriquiran la vida cultural berguedana.

Atenció: vídeo amb spoylers. Si encara coneixeu l'obra potser el vídeo us desvetllarà alguns interrogants. Quedeu avisats.

Mentiders. 20mar11 from Agrupació Teatral la Farsa on Vimeo.

Katie Melua a Barcelona

2011-03-17T15:29:00.005+01:00

Quan s'apaguen els llums i un sol focus l'emmarca a l'escenari, quan embolcalla la guitarra amb el seu cos fràgil, quan frega les cordes amb els seus dits de sucre, quan la seva veu dibuixa una suau melodia. És única. L'àngel de rínxols negres i ulls penetrants ho captiva tot.

Katie Melua va ser una hora i tres quarts damunt l'escenari de L'Auditori de Barcelona. Sense encantar-se en inacabables presentacions entre cançó i cançó, sense bisos i més bisos, sense fer cantar tornades eternes al públic. Inici i final de concert molt emocionants i un espectacle audiovisual molt complet. Bé en el terreny del rock/pop/dance, excel.lent en el blues i el jazz i excelsa en la cançó íntima i tendra. The closest thing to crazy viscuda en directe, pell de gallina.
Perquè la vida, a voltes, ens regala dosis de bellesa. I els àngels canten.

I què passa quan sumes dues veus meravelloses? Katie Melua + Eva Cassidy =

Alta tensió

2011-03-14T17:13:00.006+01:00

Ara mateix no se m'acudeix cap altra novel.la negra més negra que aquesta. L'autor d'Alta tensió és Harlan Coben, un dels grans escriptors internacionals d’aquest gènere, va néixer a Newark (New Jersey, Estats Units) el 4 de gener de 1962. D’origen jueu, Després de llicenciar-se va treballar per una agència de viatges, publicant el seu primer llibre en 1990. Més tard va iniciar la sèrie de thrillers protagonitzats per Myron Bolitar que el farien famós.

Alta tensió (el títol original és Live Wire), la desena novel·la protagonitzada per Myron Bolitar, guanyadora del IV Premi Internacional de Novel·la Negra RBA, acaba de publicar-se simultàniament a tot el món. En català ha anat a càrrec La Magrana. No sóc cap expert però la traducció en català grinyola una mica, no?

Ideal per a qui vulgui llegir baralles, persecucions, crims, putes, joc, estrelles de rock, drogues, mafiosos, cadàvers i encara més coses. Quin paio, aquest el Bolitar... res a veure amb aquells detectius de barret i gavardina amb olor a naftalina. Bolitar era una jove promesa del basquetbol nord-americà, el millor jugador del seu estat, però en el seu debut a l’NBA, amb els Boston Celtics, una greu lesió de genoll, va acabar amb la seva carrera. Va canviar les cistelles per la toga, llicenciant-se en Dret a Harvard. Busca informació a Facebook i Google i utilitza els smartphones amb tota naturalitat.

L'objectiu d'En Myron era simple: deixar-lo fora de combat amb el menor rebombori possible i sense malferir-lo. Amb la mateixa mà amb què havia desviat el cop de puny, aprofitant que era alçada i amb l'índex i el dit del mig entrellaçats, va llançar un atac en forma de dard a la cavitat tova que hi ha sota la nou del coll. Va encertar-lo de ple. Aquell italoamericà va començar a deixar anar un soroll de gloc-gloc. Les seves mans van cobrir-se instintivament el coll, deixant-lo completament exposat.

M'agrada Carnestoltes

2011-03-07T15:18:00.008+01:00

La rua de Carnestoltes a Berga ha estat un èxit de participació. Malgrat la crisi, els canvis en l'organització, els entreniments tecnológics dels nous temps, qui critica i no aporta res (aquest no falla mai)... Malgrat tot això i més, la festa està totalment consolidada. Hi hauria d'haver un daltabaix perquè d'aquí 3-5 anys desaparegués, no entra en cap pronòstic. D'acord que sempre hi ha aspectes que es poden millorar (podríem fer llista) però la rua del dissabte a Berga fa uns quants anys que fa patxoca. Al calendari berguedà, hi ha la data marcada.

M'agrada que les colles es reuneixin, es barregin, es relacionin, pensin conjuntament, potencïin la creativitat - que tant manca últimament - , dediquin més o menys hores i esforços a desenvolupar una idea, busquin solucions a problemes i contratemps, aquell que no saps si vindrà, aquell que no col.labora, aquell que no paga. És un magnífic exercici de treball en equip.
Trobo curiosa l'actitud de molts a qui no els agrada la festa. Alguns fins i tot et miren per sobre les espatlles de reüll com dient mira aquest vulgar i ordinari, es disfressa d'allò que hauria volgut ser i no ha estat i no podrà ser i no sé quantes teories filosòfiques més. No és tan complicat: una mica d'alegria, carcamals!
Una altra cosa: a la festa, a Berga sempre n'hi hem dit Carnestoltes. No m'interessa cap debat filològic sobre Carnaval vs Carnestoltes. Que cadascú n'hi digui com vulgui. Visca el rei dels poca-soltes i, fins Dimecres de Cendra, tot s'hi val.

Mentre hi hagi llum

2011-03-03T15:15:00.005+01:00

Passejant per la llibreria Altaïr vaig anar a parar a la secció de muntanya. Sense pressa, vaig fullejar i llegir contraportades d'uns quants llibres, degustant-los. Finalment, assessorat per personal d'Altaïr, vaig escollir Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat, d'Eduard Sallent.

Explica l'aventura viscuda per uns alpinistes osonencs en una de les muntanyes amb més personalitat del Catxmir pakistanès: el Nanga Parbat, 8.125 m, la novena més alta del món. Després del K-2, molts la consideren la segona més difícil d'ascendir. La història és explicada detalladament però sense embuts ni grandiloqüències. El seu realisme impressiona. Descriure què es pot arribar a sentir a la muntanya és gairebé impossible, tanmateix, l'autor s'hi apropa molt si és que no ho aconsegueix.

Eduard Sallent va néixer als Hostalets de Balenyà el 1971. Iniciat a la muntanya de la mà del seu pare, amb setze anys descobreix l'escalada, l'alpinisme i l'esquí de muntanya. El Nanga Parbat li dóna la benvinguda a les grans muntanyes de l'Himàlaia. A partir d'aquell fet s'inicia en la literatura i, com a autoteràpia, apareix Mentre hi hagi llum (Desnivel, 2002). Dos anys més tard, publica Per ser tan blanca (Desnivel, 2004). Actualment, viu a Sant Miquel de Balenyà amb la família. I continua escalant muntanyes.

Mentre bec a petits glops de l'enfundada cantimplora d'alumini, continuo observant davant meu. Em fa la sensació d'estar assegut en un tron reial. I de tota aquesta vall i aquestes muntanyes en faria el meu reialme. Per la immensa majoria de la gent, val la pena aquest regne de l'inútil? Què hi donen aquí? Diners? Premis? Comoditats? Luxes?... Res?

No, no es dóna res material aquí. Aquí s'hi VIU intensament, aquí m'adono de com pot arribar a ser d'insignificant qualsevol persona davant de tanta grandiositat i de tanta bellesa insuperable. Aquí ho tinc tot.

Sessió de Twitter

2011-02-26T15:43:00.006+01:00

Què hi ha millor, un dissabte primaveral d'hivern, que fer un taller sobre Twitter? Això és el que hem fet a l'Escola Vedruna de Berga, dins del taller de 20 hores "Internet, xarxes socials i tecnoaddicions"

Hem practicat, hem vist vídeos, mapes, casos d'èxit... i amb hashtag propi (#xarxesberga). No és fàcil explicar el Twitter. Espero haver-ho fet de manera dinàmica i pràctica.

Us deixo la meva presentació i uns quants enllaços interessants.

Truca un inspector

2011-02-24T14:47:00.003+01:00

Des del 4 de febrer, Josep Maria Pou ha tornat a la càrrega. Dirigeix i protagonitza An Inspector Calls, de J.B.Priestley, al Teatre Goya de Barcelona. Una obra amb un ús molt hàbil del suspens. John Boynton Priestley (1884-1984) escriptor, dramaturg, locutor i activista polític anglès, la va escriure el 1945 i s'ha representat i es representa a tot el mon amb èxit. Fins i tot se'n va fer una pel.licula el 1954.

Un inspector de policia es presenta al domicili de la família Birling i interromp el sopar amb què celebren el prometatge de Sheila. El motiu? Investigar la implicació dels comensals en el suïcidi d’una noia.

El text està molt ben teixit. La trama avança lentament i amb precisió. Sembla tot molt previsible però, de sobte, pren un gir inesperat aconseguint sorprendre. L'última mitja hora és el més interessant. D'entre els actors, em va sorprendre positivament David Marcé. Els altres cinc els havia vist més o menys: el Manel del Bar Manel (Josep M. Pou), el Rafeques (Carles Canut), la Nets del Super3 (Victòria Pagès), el Ramon de les Olives (Ruben Ametllé) i la Guiomar de Porca Misèria (Paula Blanco).

Molt clàssic, tot plegat. Qui esperi trobar-hi un teatre innovador, trencador i espectacular s'equivoca anant al Goya. Truca un inspector és teatre de tota la vida. Molt ben fet i d'un excel.lent nivell però res de nou. Una aposta segura.

Cicle de muntanya 2011

2011-02-18T15:53:00.002+01:00

El 8 de març comença la 28a edició del Cicle de muntanya, organitzat conjuntament pel CquiE (Centre Quitxalla Excursionista), CAG (Centre Alpí Gironella), i CEB (Club Esquí Berguedà).

S'organitza cada any al Berguedà i té l'objectiu de divulgar del muntanyisme en totes les seves disciplines (alpinisme, escalada, curses de muntanya, etc). Una setmana amb conferènc

ies de diverses personalitats nacionals i internacionals però també amb persones de la comarca que expliquen les seves experiències. Hi passen més de 1100 persones i l'interès és creixent any a any. Les xerrades es complementen amb concursos de fotografia, exposicions, sortejos de material de muntanya o recol.lectes per a iniciatives en el món del muntanyisme.

Del 8 al 13 de març, els amants de la muntanya tenim una cita a Puig-reig, Gironella i Berga.

Crims.cat

2011-02-10T19:29:00.004+01:00

Crims.cat (novembre 2010), de la nova editorial Alrevés, és una antologia a càrrec d’Àlex Martín i Sebastià Benassar. Són disset relats inèdits de gènere negre i escrits en català. Presenta autors de diferents edats i de diversos llocs dels Països Catalans que demostren que la novel·la negra en llengua catalana es troba en un molt bon moment.

Les trames són tan diverses com els diferents autors, però tots els relats presenten temes molt actuals: la bombolla immobiliària, la crisi, maltractaments, les màfies... tot i que no hi falten els temes de sempre: droga, joc i prostitució.

Com en tots els llibres de relats o contes hi ha de tot: uns que t'agraden molt i altres no tant. I alguns gasten molt bon sentit de l'humor. El del segrestador engarjolat, per exemple.

Què dius que els vas fer, als teus pares?

...

Que els vas matar mentre dormien? Va, home, va. Com vols que m'ho empassi, això?

...

Així doncs, és veritat: comparteixo aquesta cel.la amb un assassí. Ets el famós parricida de l'Eixample! El que no m'imaginava és que fossis un marrec.

A mi em fa vergonya dir-te per què sóc aquí, saps? Però com que tu m'ho has explicat, jo també ho faré.

Les Decennals de Valls

2011-02-03T21:28:00.003+01:00

Cada deu anys la ciutat de Valls celebra una de les festes amb més tradició i història de Catalunya: les Festes Decennals dedicades a la Mare de Déu de la Candela. Des de fa més de dos segles, Valls ha celebrat de manera ininterrompuda i de generació en generació les conegudes també com a “Festes de la Llum”.

Un dels actes estrella va ser la trobada de totes les colles castelleres dels Països Catalans, diumenge 30 de gener. 9.000 castellers, 57 colles. Val la pena l'especial Quarts de nou emès el dilluns 31 de gener.
Els dies de festa van començar el divendres 28 de gener i finalitzen el diumenge 6 de febrer. El cap de setmana del 5 i 6 de febrer hi serem. Representació berguedana al bressol dels castells. Hi destaca en concert Els 10 de les Decennals, amb tots els grans grups del país. Només m'hi falten Brams, Manel i Gossos. Si pensàveu anar-hi, o teniu l'entrada o ho teniu fotut: s'han exhaurit.
El seguiment 2.0 de les festes ha estat exemplar. Un web molt digne, una pàgina de Facebook molt activa o un compte Twitter que explica al moment tots els actes. El seguiment per Internet contrasta amb el dels mitjans tradicionals. La jornada castellera del diumenge 30 de gener, per exemple, ha passat força desaparcebuda en diaris i televisions. Mentre el TN Vespre d'aquell dia explicava les grandeses de la selecció espanyola d'handbol no trobava cap forat per dir absolutament res de l'extraordinària jornada castellera. Aquesta és la televisió pública que tenim.

Tanco amb un vídeo descobert fa poc. Per què m'agraden els castells. Els Marrecs de Salt a la Catedral de Girona. Tots Sants 2011. Gallina de piel.

El Mètode Grönholm

2011-01-28T15:31:00.005+01:00

L'últim català que faltava per veure El Mètode Grönholm ja l'ha vista. És allò que ho vas deixant a la carpeta de les coses pendents i, en tots aquests anys, encara no entenc perquè no ho havia resolt abans. M'arribo a encantar una mica més i no la veig. Està programada al Poliorama fins el 13 de febrer.

L’any 2003 el Teatre Nacional de Catalunya va programar, per primer cop. Des de llavors, els números de l'obra esparveren. Representaca a 35 països, traduïda a 25 idiomes, més de 2 milions d'espectadors...
Amb text de Jordi Galceran i sota la direcció de Sergi Belbel, Lluís Soler, Jordi Díaz, Roser Batalla i Jordi Boixaderas donen vida a quatre aspirants a cobrir el lloc de director comercial d’una important empresa sueca. Els candidats es veuen sotmesos a un seguit de proves que desembocaran en l’elecció final. De fet, això és el poc que sabia abans de veure l'obra, per tant, no anava gens condicionat.
Dels actors no seré jo qui en descobrirà la seva qualitat i trajectòria. Personalment, tinc el record de la Roser Batalla en el paper de Maria en el primer Mar i cel, cantant allò de Idriss, ets molt simpàtic, com t'ho puc agrair? I el Lluís Soler sempre me l'he imaginat en la pell del Satan dels Pastorets de Pitarra. Segur que quan va escriure El Bressol de Jesús, l'autor estava pensant en el Lluís Soler per aquest paper.
La suma d'un text brillant, una direcció excel.lent i una interpretació meravellosa donen, evidentment, un resultat espectacular.

Hair a Barcelona

2011-01-24T14:51:00.012+01:00

Av.Paral.lel. Volta per la multicultural Rambla del Raval i cap al Teatre Apolo. Diumenge, 6 de la tarda. Comença una nova representació del musical Hair. L'estrena va ser el 1967 a Broadway i el 1968 a Londres amb molt d'èxit. Des de llavors s'ha representat innumerables vegades arreu del món. El 1979 es va estrenar la versió cinematrogràfica dirigida per Milos Forman. Segons em va comentar el Ramon, Hair es va representar a Berga, concretament al Catalunya. No en tinc més dades: no sé ni qui, ni quan.

El tema principal de Hair és la cultura hippie dels Estats Units dels anys 60: amor, pau, llibertat sexual, drogues i alguns nus integrals que van provocar un fort impacte en el seu moment. L'obra va desafiar moltes de les normes establertes a l'època i va aixecar molta polseguera des de l'estrena. De fet, actualment continua desafiant moltes normes i tabús.

El muntatge a l'Apolo és espectacular, t'entra per tots els sentits. Em sembla que no havia vist un espectacle teatral tant potent en la il.luminació. I quants actors! A tota aquesta gent qui la paga? Ho vols veure tot però no t'ho atrapes, el moviment a l'amplíssim escenari (i a platea) és aclaparant. Pensant-ho fredament: em va agradar molt. De la mateixa manera, altres segur que s'hi senten incòmodes i/o deixen verd aquest musical multicolor.

I tot sota la batuta musical d'un berguedà. A més del Sergi, també hi ha el Joan i el Gabri posant-hi la banda sonora. Molt divertit el final de l'obra ;)

Algunes de les cançons de Hair han aconseguit la categoria de temassus mundials. És el cas d'Aquarius o Let the sunshine in, a tothom li sonen les melodies tot i que la majoria no sap que pertanyen a aquest musical.

Pastorets de Sabadell (II)

2011-01-17T14:59:00.006+01:00

Diumenge 16 de gener. Teatre Municipal la Faràndula. Sabadell. 6 p.m. Última de les 8 representacions dels Pastorets. 5.500 espectadors aquesta temporada. Déu n'hi dó.

Ara fa un any ja vaig veure els Pastorets de la Faràndula. Repeteixo el que vaig dir. Dins del top 5 dels Pastorets de Catalunya. Teatro del bueno.
Gràcies a l'hospitalitat del Miquel, Joan, Salvador, Olga i tota la gent de la Joventut de la Faràndula en general. Bona feina.

Sunset Park

2011-01-12T15:36:00.002+01:00

La nova novel.la de Paul Auster. Abans només havia llegit Invisible i Viatges per l'Scriptorium. Sunset Park és el millor dels tres. Me'n falten uns quants si vull llegir tot el què ha escrit aquest home.

A Sunset Park, Auster ens narra la vida d'un grup de personatges amb vides que es creuen a la ciutat de Nova York, la seva ciutat literària per excel.lència. En Miles Heller va abandonar fa uns anys la casa del seu pare i la seva madrastra, sense donar cap explicació. A punt d'arribar als trenta-anys està vivint a Miami i s'enamora de la Pilar. Tanmanteix, per una sèrie de circumstàncies, en Milles torna a Nova York on sempre ha mantingut contacte amb en Bing. Aquest té el projecte d'ocupar una casa abandonada del barri de Sunset Park, al cor de Brooklyn. En Miles i en Bing compartiran la casa amb l'Ellen, una artista plàstica que no acaba de trobar el seu estil, i l'Alice, que va fent treballs temporals per aconseguir els diners per acabar la seva tesi doctoral.

El capítol on parla de les vides estranyes i efemèrides dels jugadors de beisbol el vaig trobar molt interessant. Tot i no entendre-hi ben res en beisbol.

A mi m'agrada molt. I els que hi entenen ja l'estan recomanant amb totes les seves forces.

En Bing no sap si en Miles vol un canvi, però un dels membres originals del grup ha marxat de la ciutat i queda una habitació lliure per a ell si és que la vol. L'ocupant anterior es deia Millie, i substituir la Millie per en Miles sembla alfabèticament coherent, diu. Alfabèticament coherent. Un altre exemple de l'enginy d'en Bing, que no ha estat mai el seu punt fort, però l'oferta sembla sincera, i mentre en Bing continua descrivint les altres persones que viuen amb ell (...) és evident que intenta que el trasllat a Sunset Park sembli al màxim d'atractiu possible.

Els Pastorets de Manresa

2011-01-07T14:52:00.004+01:00

Els Pastorets estan d'aniversari a Manresa. Compleixen 100 anys. Són i han estat una activitat que ha identificat el Casal Familiar Recreatiu des de 1910. Actualment els Pastorets de la Sala Els Carlins ja han passat a formar part del patrimoni cultural de la ciutat de Manresa i són una referència obligada a les festes nadalenques.

El text representat és el de Josep M. Folch i Torres: Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús, com la gran majoria de representacions del país. 2 hores i 45 minuts amb mitja part inclosa i 7 representacions la temporada 2010-11. Una d'elles, la del dia de Reis, amb la visita de Ses Majestats com a cloenda de la representació. Cada vegada que assisteixo a una adaptació de Folch i Torres m'agrada menys aquest text. Tanmateix, com a espectacle per a infants funciona.
La Sala Els Carlins necessita una remodelació important. Quan entres al recinte, saltes uns quants anys enrere en el temps. Malgrat les innumerables mancances de la sala, l'adaptació dels Pastorets explota els recursos existents: la trapa dóna molt joc, els personatges ocupen constantment la platea, els laterals de l'escenari s'aprofiten per a l'acció... També en destaco la correcta dicció de la majoria d'actors i l'excel.lent interacció amb el públic infantil. El que no es pot permitir és que abans de començar o a la mitja part soni Campana sobre campana i similars. És gravíssim, no?
Felicitats per aquest espectacle centenari i per molts anys més.

Els Pastorets de Terrassa

2011-01-03T14:17:00.005+01:00

Els Pastorets de Terrassa ja van per la 90a edició de la representació del text de Folch i Torres. Les representacions es fan al Centre Cultural Unnim de la Rambla Egara (molt elegant), mentre esperen amb anhel poder reconstruir el seu teatre propi. Platea d'unes 300 persones i 7 representacions sempre plenes. Com a novetat aquest any han provat fer una matinal el diumenge 2 de gener: ple absolut.

El text de Folch i Torres és més representat arreu de Catalunya però personalment és dels que menys m'agrada. L'adaptació dels de Terrassa té petites diferències amb altres representacions del país (Calaf, Sabadell, Súria, Manresa...) tot i no ser trencadora amb el text original. Els personatges del Lluquet i el Rovelló brillen molt per sobre la resta i posen els fonaments que aguanten tota la funció. Bon treball de les fúries de l'infern i aprofitament màxim d'una escenografia modesta però molt efectiva.
Anar veient Pastorets d'arreu és un bon exercici per mirar els propis amb una altra perspectiva. I la llista és llarga.

Sant Silvestre 2010

2010-12-31T19:21:00.007+01:00

No hauria d'haver corregut. Ja ho sé. Sortint de dos dies amb febre i la lesió al peu que no vol desaparèixer no són les millors circumstàncies per anar a suar al carrer l'última tarda de l'any. Ja ho sé. Que no hi vas a guanyar res, que estaràs 3 dies més malalt, que no et recuperaràs de la lesió. Ja ho sé. De vegades fem coses que no les hauríem de fer. L'únic segur és que avui tenia unes ganes enormes de córrer la Sant Silvestre de Berga i l'he correguda. A partir d'ara no hi ha res segur. No ho deia el Punset que no està demostrat que m'hagi de morir? Anava així?

Enfundat dins la disfressa de xai, envoltat dels meus, complint velles tradicions, he corregut els 5 km amb no sé quants minuts. No m'importa. No sé si la maleïda planta del peu se m'ha tornat a inflamar o no. No sé si la pressió que sento al pit em tornarà a fer pujar la febre. Sí que sé que he acabat l'any fent una de les coses que em fa feliç. He corregut durant uns minuts que he gaudit com si fóssin hores. I això ja no m'ho treu ningú. Avui he guanyat la meva pròpia cursa.

He estat 10 mesos sense sense competir. Avui havia de córrer sí o sí. El 2011 no pot anar gaire pitjor, atlèticament parlant.

Diu que érem uns 500 en la prova organitzada pel Club Atlètic Berga i l'Ajuntament. En fi, que tingueu una bona entrada d'any. Salut i quilòmetres.

Bones festes 2.0

2010-12-24T18:06:00.004+01:00

Em va arribar aquest original vídeo en una versió en portuguès, ja fa uns dies . La vaig trobar molt divertida. A partir de llavors - no recordo la font - m'ha anat arribant per innumerables vies i també en anglès.

El vídeo és de Viral Videos. El publicaven al seu Twitter (i Facebook) el 13 de desembre.

És la història de Nadal amb correus electònics, facebook, google maps, twitter... Si és que encara hi ha algú que no l'hagi vist, no us el perdeu. I bones festes 2.0

El ferro rovellat

2010-12-19T14:49:00.011+01:00

Ahir es va celebrar el Sopar de les Garrofes al Restaurant la Cabana de Berga. Al final del sopar es va llegir el veredicte del jurat del 38è Concurs de Garrofes i el meu treball “El ferro rovellat“ va obtenir el 3r Premi. El guanyador del concurs va ser el Xavi Gonzàlez-Costa (a la foto). Els treballs premiats es llegiran durant les representacions dels Pastorets de Berga, aquestes festes.

Al Concurs s'hi van presentar 7 treballs i se'n van llegir 5 durant el sopar. No sé si sóc excessivament pessimista però tinc la sensació que, si no es redreça el rumb, aquesta sana tradició té els anys comptats. Tampoc no tinc la vareta màgica per trobar una solució. Potser no s'hi pot fer res més.
Felicitats a tots els participants. Només aquell qui ha intentat posar-s'hi sap la dificultat que comporta escriure 44 garrofes.

Selecció dels treballs premiats del 38è Concurs de Garrofes

Us deixo el meu treball per si algú té la paciència de llegir-lo.

Per què he plorat?

2010-12-17T17:05:00.007+01:00

El No me la puc treure del cap d'ahir dijous, estava dedicat a la gran cançó del gran musical de la meva vida. Per què he plorat? és la icona dels musicals catalans, aquella melodia que, quan se't fica a dins, no te la pots treure del cap.

Deien també al programa que els musicals t'agraden o no t'agraden. En el meu cas, tinc la sort que m'encanten. El programa em va recordar les sensacions viscudes amb The Lion King, La Bella i la Béstia, Les Miserables, The Phantom of the Opera, fins i tot Moulin Rouge a la gran pantalla... El 22 de desembre, d'aquí a 5 dies, estrenen Hair a Barcelona amb important protagonisme berguedà i no sé què hi ha del cert en els rumors que aviat veurem El Rei Lleó a prop de casa nostra.

Mar i cel va marcar la infantesa i preadolescència de tota la meva generació. El 2004 es va tornar a estrenar però, malgrat la notabilitat de la reedició, mai no podia ser el mateix. Per què he plorat? era la protagonista del No me la puc treure del cap però jo em quedo amb la lírica i emotivitat de Cançó d'Osman en la versió original cantada per Òscar Mas. Em va decepcionar profundament el mateix tema amb la veu de Salva Racero el 2004.

2a de Fringe

2010-12-13T08:55:00.006+01:00

Fa força temps vaig empassar-me tota la 1a temporada de Fringe. Vaig trobar-me amb una sèrie que em recordava molt a X-Files, amb capítols molt interessants però sense una línia argumental contínua i regular. Les veus expertes parlaven tan bé de la 2a i 3a temporada de la sèrie que m'hi he hagut de reenganxar.

Fringe és una sèrie de televisió de ciencia-ficció que es va estrenar el 9 de setembre de 2008. Actualment, passen per la meitat de la 3a temporada. La sèrier fou creada per J. J. Abrams, Alex Kurtzman i Roberto Orci. Efectivament, porta el segell J.J.Abrams, creador de Lost. Per tant, fa el millor que sap fer: crear misteris que t'enganxen a devorar capítols. Fringe és una sèrie que ha aconseguit crear un univers propi amb un debat constant entre la ciència i la fe que està a l’alçada dels que genera Lost.

En català, TV3 va estrenar Fringe el 7 d'octubre de 2010. N'he remirat algun capítol.

Quimi Portet a La General

2010-12-07T14:51:00.003+01:00

Aquest 2010 ha estat el de la gran aposta de La General per la música en directe. Sempre hi ha hagut concerts a La General però potser no amb tanta continuïtat. Fent una repassada ràpida: Mishima, Els Amics de les Arts (dues vegades), Gossos, La Pegatina, Talco, Maria Coma, Ivette Nadal, Xana, The No Surrender Band, Elliot Murphy i molts grups locals i altres que em deixo.

Dissabte 4 de desembre La General i la Sobregaia Companyia van portar Quimi Portet a Berga, l'artista menys 2.0 de tots els que es fan i es desfan. Tal i com descriu al seu web o Micro "puestu" web informatiu orientat a la plebs abjecta i definitivament adotzenada: "NO TENIM NI FACEBOOK NI MYSPACE, NI TWEETER"
En Quimi Portet, un més que acceptable intèrpret de música moderadament modern, ofereix un espectacle ple de bones cançons tant musical com lletrísticament i amb una banda impecablement conjuntada. Gran Jordi Busquets. En Quimi interactua constantment amb el públic amb frases surrealistes i enginyoses i fa unes bromes que fan riure de valent als que les sentien i les podien entendre (gràcies, tècnic de so).
Per molts anys poguem tenir música en directe. Fa molt temps que no compro un CD però vaig cada vegada a més concerts. Aquest és el nou perfil dels consumidors musicals, no?

elspastoretsdeberga.cat

2010-12-01T22:39:00.014+01:00

Arriba desembre i comença el compte enrere de veritat per Pastorets. Aquest any ens hem acabat de modernitzar canviant el sistema de venda d'entrades. El sistema de Telentrada de (encara fins l'1 de gener de 2011) Caixa Catalunya ja és operatiu i tothom qui vulgui pot comprar ja les entrades. Els socis del club de cultura TR3SC tindran descompte en l'entrada.

El nou logo, productes de merchandising o la renovació de la web són uns passets més per aconseguir un aire més adequat als nous temps. Tradició i modernitat? Sí, és possible. També podeu trobar els Pastorets de Berga a Vimeo, Picasa, Facebook i Twitter.

Tota la maquinària està engegada. Falta ben poc perquè torni a arribar Nadal i prenguin nova vida les figures del pessebre.

El cartell és obra de Salvador Vinyes

Maleït karma

2010-11-26T15:58:00.003+01:00

Humor alemany. Oxímoron? En principi, els alemanys no es caracteritzen especialment pel seu sentit de l'humor. Però encara que no ho sembli, alguns en tenen. David Safier (Bremen 1966) és escriptor i novel.lista tot i que va començar com a periodista. Va treballar a ràdio i televisió i, des del 1996, treballa com a guionista. El 2007 va publicar la seva primera novel.la Meises Karma.

La presentadora de televisió Kim Lange està en el millor moment de la seva carrera quan pateix un accident i mor aixafada pel lavabo d’una estació espacial russa. És aleshores que la Kim s’assabenta que el mal karma al llarg de tota la seva existència l'hacondemnada a ser una formiga. En aquesta aventura, la Kim estarà acompanyada per un altre humà de mal karma que també s'ha reencarnat en un animal, el famós seductor Giacomo Casanova.

Maleït karma és una història lleugera, fàcil i divertida. Plena d'ironia i, a estones, gasta un bon sentit de l'humor. Ningú no podrà negar que és original. M'ha arrencat més d'un somriure i m'ha entretingut i divertit. No hi trobareu alta literatura però segur que no us avorrirà.
Si deixem de banda la part més evident (animals, reencarnacions, ironia...) el que realment persegueix la història és donar un missatge al final de la faula, una lliçó que faci reflexionar el lector, una moralina que ens faci adonar de la importància del dia a dia.

Que les formigues podien somiar encara no ho havia constatat cap científic. De fet, els científics no serveixen per a res. Si no, ja faria temps que haurien inventat un cafè instentani que fos bo. En comptes d'això, deixaven caure estacions espacials al cap de persones innocents. Sí, moltes gràcies. Em vaig imaginar com ruixava amb àcid fòrmic la cara dels científics russos que eren responsables de la meva mort.

L'hort dels cirerers

2010-11-22T15:24:00.005+01:00

L’obra d’Anton Thèkhov, en versió de David Mamet i direcció de Julio Manrique, s'ha estrenat fa cosa d'una setmana al Teatre Romea. Aquesta obra, la darrera de Thèkhov, fou estrenada el 1904 amb la presència del propi autor. Poc després, Thèkhov va morir a Alemanya.

L’obra explica la decadència d’una família benestant russa que veu com els deutes els fan perdre la seva propietat més preuada: una casa amb un gran hort amb cirerers. L'obra està plena de metàfores que parlen dels conflictes entre un passat enyorat i un present ignorat.

L'elenc de l'obra és extens i ple de grans noms

(Guallar, Selvas, Rañé...) i en molts moments són tots dalt l'escenari oferint un moviment escènic molt dinàmic.

És una obra amb una forta personalitat en la direcció, arriscada i innovadora. Perfecte perquè la crítica l'afalagui i el públic la suspengui. Sospito que se'n parlarà: bé o malament. De fet, ja ha esclatat una polèmica sobre l'obra i la llei antitabac. Personalment, em va agradar per les seva valenta posada en escena. Així i tot, em temo que no serà una obra de masses.

Un milió de girafes

2010-11-18T21:09:00.009+01:00

El 6 de juny del 2009, l'Ola Helland i el Jorgen estaven fent una birra en algun lloc de Noruega. La conversa es va anar embolicant i l'Ola va dir que era capaç de reunir un milió de girafes. Una idea estrafolària, a priori. El Jorgen li va dir que no ratllava fi. Totes les girafes havien de ser fetes manualment i la gent n'havia d'enviar proves. El termini era el 31 de desembre de 2010. La campanya de recollida de girafes va començar una mica freda però ràpidament va agafar una volada espectacular fins al punt que, en només 440 dies i molt abans del termini, ja tenia el milió de girafes. Jorgen was wrong.

El que va començar com una conya, avui té fins i tot el seu propi llibre, un recull de les millors girafes que ha rebut l'Ola. Evidentment, es pot comprar per Internet. I entrevistes a mitjans de comunicació de tot el món on l'Ola explica petites històries curiosíssimes sobre les girafes que ha rebut.

És un exemple claríssim d'una idea que enganxa i de l'excel.lent aprofitament dels recursos de la xarxa. Féu un volt per www.onemilliongiraffes.com

La història no és nova però no n'havia sentit res fins fa pocs dies. El mestre Ganyet en va parlar en una conferència. Quan expliques aquesta història a algú bàsicament hi ha dues reaccions que mostren claríssimament l'escletxa digital de la societat. Hi ha qui respon I per què? i uns altres diuen Com mola! De quin grup ets tu?

Herois

2010-11-16T23:04:00.018+01:00

Em va tocar. Vaig anar al cine sense esperar res i vaig sortir amb molt. Amb ganes de saber més sobre Herois i sobre Pau Freixas. Ànima 25/10/11 (min 29), per exemple.

Tots els qui vam viure els 80 tenim una pel.lícula plena de referents: aquell moneder cilíndric que es penjava al coll per portar monedes, ulleres enormes de pasta, samarretes del Mundial 82, bicicletes BH amb seient encoixinat en forma de L... Imatges que recorden a ET, Cuenta conmigo, els Goonies o Verano azul. Les cançons escollides per banda sonora hi van que ni pintades. (Forever Young és la gran cançó de la pel.lícula però atenció a Ti amo d'Umberto Tozzi). I tot ben empastat amb gust. Una petita joia, lluminosa i vital.
Només l'Eva Santolària hi sobra i el final el vaig trobar excessivament ensucrat pel meu gust. Així i tot, en conjunt, és una pel.lícula recomanable que ha de confiar en el boca-orella ja que no gaudirà de les promocions multimilionàries dels pastelorros americans que la majoria va a veure al cine. Si és que encara queda algú que vagi al cine.

Volta en bici a Lanzarote

2010-11-12T00:00:00.010+01:00

Combinació d'esport i turisme. Uns 250 km en bicicleta de muntanya voltant les illes de Lanzarote i la Graciosa en 5 etapes. No cal ser un crack en matemàtiques per veure que això dóna uns 50 km per etapa. Teníem temps per endavant i tant era invertir-hi 4 o 10 dies. Vam parar un parell de dies a Famara per fer unes pràctiques de surf i ho vam allargar uns dies més al final. Vam anar al nostre aire, amb tot a sobre i parant cada dia on ens venia de gust. La nostra ruta:

Etapa 1: Puerto del Carmen - Arrieta
Etapa 2: Arrieta - La Graciosa
Etapa 3: La Graciosa - Famara
Etapa 4: Famara - Playa Blanca
Etapa 5: Playa Blanca - Puerto del Carmen

Els atractius més grans de la volta són la petita illa de la Graciosa (especialment Pedro Barba i la preciosa, enorme i solitària Playa de las Conchas), la zona volcànica del Parc del Timanfaya, la població surfera de Famara i la Playa de Papagayo, al sud. La costa oriental, de Playa Quemada a Costa Teguise i Playa Blanca al sud són un circ per a guiris. Em vaig quedar amb les ganes de conèixer millor la Geria, la zona de les vinyes.

Val la pena? Suposo que, en conjunt, sí. Hi ha zones espectaculars per fer en BTT però no vaig gaudir de la totalitat dels quilòmetres: molts camins impossibles de pedalar-los dalt de la bici, carretera d'asfalt i trams com els Ajaches que s'han de fer per acabar de donar la volta però tenen poc atractiu.

Recomanacions i observacions:
- S'han de portar els tracks en GPS. Hi ha trams que no estan massa ben senyalitzats.
- Atenció a l'etapa que travessa els Ajaches (entre Playa de Papagayo i Playa Quemada). És curta però complicada pel terreny, la calor i les constants pendents.
- No hi ha ni un arbre ni un riu o rierol. Plou poquíssim. Aigua a dojo als bidons.
- És normal que bufi vent. Creueu els dits perquè no sigui massa fort.
- Es pot dormir en apartaments molt ben equipats i a preus molt assequibles (10 €/nit)
- Hi ha poquíssimes botigues de bicis. A la capital Arrecife i poc més.
- Imprescindible quedar-se un dia a la Graciosa. Magnífica illa sense asfalt de poc més de 500 habitants i només 29 km2.
- L'aeroport de Lanzarote no està preparat per rebre turisme en bicicleta. Empaquetar la pròpia bicicleta ens va portar força problemes.
- Aquestes rutes de dies (tant en bici com caminant) penso que el millor és fer-les en grups de 3 o 4 persones.

Més informació a:

L'any de la plaga

2010-11-10T11:28:00.010+01:00

Un thriller preapocalíptic, així defineix Marc Pastor L'any de la plaga. Després de l'èxit de La mala dona, l'autor presenta la seva tercera novel.la.

Víctor Negro és el protagonista de la història, un treballador social abandonat de fa poc per la Irene, la seva parella. Tot comença a canviar en el moment que algunes persones grans comencen a suïcidar-se. A les cases dels morts hi apareix una planta d'eucaliptus anomenada Eucalyptus gengsikhanensis. Les actituds d'amics i familiars són d'una passivitat molt sospitosa. Què està passant realment? En qui es pot confiar?

Les constants referències cinematogràfiques, literàries i musicals m'han fet gaudir encara més. No sé exactament l'edat de Víctor Negro però segur que som companys de generació.

M'ho he passat molt bé llegint la novel.la. No cal anar a buscar bons llibres a Suècia, ben a la vora trobem escriptors molt interessants.

Aquella setmana vaig viure en un món artificial de rèpliques d'edificis europeus, rius navegables enmig de la ciutat, palmeres dins de vestíbuls i luxe per obligació. Era tan fals que feia basarda. Tan prefabricat perquè semblés perfecte que no era real. Era una impostura, pura façana, un cos sense ànima. Era Matrix, sense les bales a càmera lenta però amb moltes ulleres de sol per dissimular les ressaques. Un monstre nascut del no-res al mig del desert, gros, fort, poderós i amb faccions reconeixibles. Però un monstre que no sabia de què parlar, ni tenia un creador concreta a qui poder culpar. Un Frankenstein orfe, desorientat i extremament atractiu.