La plaça del Diamant

El tió va ser generós i savi i va cagar unes entrades per anar a veure La plaça del diamant al TNC. El 2008 és l'Any Rodoreda, commemorant així el centenari del naixament d'una de les escriptores catalanes més internacionals. Al mateix temps que representaven l'obra al Teatre Nacional, per TV3 feien un programa especial sobre l'autora i la seva obra cabdal.
Sense massa pretencions us diré que l'obra teatral adaptada per Benet i Jornet em va satisfer. M'havia rellegit el llibre setmanes abans i crec que l'adaptació és força fidel i encertada. La durada (gairebé 4 hores amb 2 descansos) és l'únic però. No sé com es podria escurçar més, no hi ha res que hi sobri. Però és llarga, sí. Tècnicament és espectacular. Com belluguen els elements de l'escenografia i com acompanyen els efectes audiovisuals . I un nivell artístic altíssim sense arribar a ser brillant. La Sílvia Bel fa un treball grandiós però no em va fer vibrar. Qui destaca més - i es va endur més aplaudiments - és la Mercè Arànega en el paper d'Enriqueta. I una personal predilecció que tinc per Carles Martínez i Anna Sahun.
En l'altra crònica diria que Barcelona és molt maca però... ja m'està bé només anar-hi de tant en tant. Cues per entrar a l'FNAC, per demanar informació, per pagar, per sortir, per entrar al metro (degut a la vaga d'autobusos)... tot amanit amb un llefiscós plugim. A l'entrada al teatre que es plantegin donar caramels per a la gola o que Iniston regali unes mostres. I, per acabar, la millor frase de la jornada. Una adolescent amb aspecte d'Spice Girl al final de l'obra: Lo que hay que hacer pá aprobar la sele y no leerse el libro...