El meu cor pertany al Papa

Escoltant Ella Fitzgerald em va venir aquesta cançó altra vegada a la memòria. De fet, El meu cor pertany al papa és en realitat My heart belongs to daddy, escrita el 1938 per Cole Porter per al musical Leave it to me! D'aquesta cançó de Porter se n'han fet moltes versions. Les més conegudes són les de Marilyn Monroe, el 1960, i la d'Ella Fitzgerald, el 1972, en l'àlbum Ella loves Cole, centrat en el compositor i lletrista americà Cole Porter (1891-1964), autor de molts d'allò-que-se'n-diuen estàndards.
El 1995, Brams van fer la seva particular lectura d'aquest estàndard. A l'adaptació sui generis que en van fer, li trobo trets pitarrencs, que em recorden a Don Jaume (Com us deia, Fontanelles, el rei Jaume està fotuuut...) i altres rimes bandarres d'aquest estil.
Això de versionar temes d'altri no és nou però és divertit estirar del fil i buscar l'origen de segons quines melodies i/o cançons.

La de la Marylin (la de la Fitzgerald no l'he trobada):

La dels Brams:

A veure si hi trobeu les 7 diferències.

XIX Travessa Núria-Queralt

La XIX edició de la Núria-Queralt ha arribat amb grans novetats. Gran part del recorregut d'aquesta clàssica és nou. Sobretot, des del refugi de Rebost fins al final. 96 km en total.
Al contrari que anys enrere, no he fet la caminada. Però no m'he pogut estar d'anar a veure companys i coneguts en diversos trams del recorregut.

El recorregut ha estat duríssim i molts corredors (molt més que altres anys) han acabat abandonant. Poc després de sortir de Núria els va caure una pedregada espectacular que ja va minvar la moral de molts. A Saldes també se n'hi han quedat uns quants. Molts destacaven la duresa del tram entre Can Cerdanyola i Saldes, passant pel Coll de la Bauma i Gresolet. En fi, que avui al matí-migdia al Parc del Lledó, de Berga, hi havien arribat poc més de 100 participants, dels 440 que van prendre la sortida ahir al Santuari de Núria. I tots els arribats ho han fet amb pitjors temps que altres anys. Entre la pedregada inicial i el canvi de recorregut, la travessa s'ha endurit força.

Això de les caminades de resistència està de moda. Simultàneament a la Núria-Queralt es feia l'Andorra Ultra Trail, a pocs quilòmetres de distància, i també d'una duresa extrema.
A Andorra ha guanyat el Kilian Jornet. Si surt alguna cosa als mitjans de comunicació segur que a una travessa que té 19 anys d'història no li fan ni cas. Tira molt més la cursa andorrana. Injusta realitat.

La bella i la béstia

El 19 de juliol acaben les representacions de La Bella y la Bestia al Barcelona Teatre Municipal, antic Pavelló d'Esports, al costat de les fonts de Montjuïc. Sembla que tornen a l'octubre però no hi ha res de segur. En principi, s'havia programat per més temps però la setmana passada van informar a la plantilla que hi havia canvi de plans. Crisi. Vaig aprofitar una de les últimes funcions per anar a veure aquesta superproducció. Hi ha gran quantitat d'ofertes i descomptes per aconseguir entrades. No estava ple però amb un pati de 1.800 butaques no m'estranya.
És un musical grandiós, de dues hores i mitja que passen volant.
David Ordinas (Bestia) i María Adamuz (Bella) estan fantàstics. La Bella té una veu dolça i encantadora i una presència tendra. Mercè Martínez (Sra.Potts) està esplèndida, patint dins d'un vestit molt calurós que l'ha fet aprimar uns quants quilos. També destaquen Lumière i Din don. L'únic que no em va agradar gens va ser el Pablo Puyol (Gastón). Potser és perquè ja el tenia prejutjat d'entrada (UPA dance) però no em va agradar gens la seva veu nassal i artificial.
El muntatge és senzilament espectacular. L'escenografia balla a l'escenari. Grans portes, escales, cases... dansen fins a col.locar-se en el lloc precís a cada escena. Uns moviments màgics, dirigits per una sola persona des d'un comandament totalment mecanitzat. Tot el muntatge és el mateix de Madrid i, quan acabin a Barcelona, viatja cap a Milà.
Una formació de 14 músics, amb representació berguedana, hi posa la banda sonora, amb una partitura molt completa, made in Disney, i temes mundialment coneguts. La cançó principal cantada per la Mercè Martínez (Sra.Potts) és deliciosa.
Al final de la funció vam tenir la sort de veure les entranyes de teatre, molt ben guiats. Ens vam passejar per l'escenari, vam veure la maquinària, l'atrezzo, els vestits... els actors ja no hi eren ja que tenen els vestuaris a l'altra punta del pavelló, contràriament al dels músics. Hi ha dies que actors i músics ni es veuen.

Un musical de capçalera. D'aquells que s'han de veure.

IV Cursa Pedraforca-Saldes

Aquesta IV Cursa Pedraforca-Saldes no la vaig córrer. La vaig viure des d'altres punts de vista. La prova es va disputar el diumenge 28 de juny de 2009, amb sortida i arribada a la plaça de Saldes. Organitzada per l'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà, la cursa va comptar amb uns 300 participants.

El recorregut de la prova, puntuable per la Copa Catalana de Curses d'Alta Muntanya, sortia de Saldes per passar pel refugi Lluís Estasen, pujant pel Coll del Verdet fins arribar al punt més alt, el Pollegó (2.498 metres). A partir d´aquest punt, en el quilòmetre 7 del recorregut, s'iniciava la baixada per la tartera fins arribar de nou a la població de Saldes. En total poc més de 13 quilòmetres però havent de superar molt desnivell.

La cursa la va guanyar Pere Aurell (Diedre) amb un temps d'1:42:04. El primer corredor berguedà va ser Pau Bartoló (1:51:36), en dotzena posició. En categoria femenina es va imposar l'avinyonenca Lourdes Aymerich (2:16:55).

Penso que qualsevol corredor (bici, asfalt, muntanya...) hauria d'haver provat, alguna vegada, tots els papers en una cursa. No tot és córrer i competir. També s'aprenen coses "fent" de públic i moltes més col.laborant en l'organització. Moltes actituds poc respectuoses i destructives segur que s'evitarien. No és que passés res en especial (lu de sempre...) però ho tenia al pap i ho volia deixar dit.

Californication

Una altra sèrie: Californication. Això de poder veure les sèries directament per Internet està molt bé. Vaig tastant ara l'una ara l'altra.

Californication és una sèrie de televisió d'EEUU, que combina drama i comèdia. Fou estrenada el 2007 pel canal de televisió Showtime. Hank Moody és un escriptor de Nova York traslladat a Los Angeles. Amb ell han viatjat la seva parella (Karen) i la seva filla (Becca) de 12 anys encara que no estan casats. Són a L.A. per seguir el rodatge de l'adaptació al cinema de la seva gran novel.la. Tot i ser un èxit, la pel.lícula s'ha convertit en una comèdia romàntica de la qual l'escriptor està indignat.

La sèrie se centra en l'evolució de Hank per superar la seva crisi creativa i personal. Per una banda, té molt talent però porta més de cinc anys sense escriure un sol llibre, i per l'altra, encara està enamorat de la seva ex. En Hank és feliç si pot beure, consumir una mica de droga o anar al llit amb alguna dona atractiva cada nit. La sèrie no es talla ni un pèl tractant el tema del sexe.

En Hank Moody és el David Duchovny, o sigui, en Mulder d'X-files. Quin pàjaru! Un degenerat que, tanmateix, cau bé. Un personatge molt interessant.
Els capítols són curtets, d'una mitja hora escassa, i baixen molt bé. M'he fet autèntics farts de riure amb alguns moments de la sèrie. Els primers capítols són molt divertits. No sé com evolucionaran.

Música i acció!

Comencen les colònies. Els escenaris ja estan a punt per rebre els actors.

1a Cursa del Pi

Avui diumenge 21 de juny, s'ha disputat la 1a Cursa del Pi, puntuable per la Copa Catalana de Curses d'Orientació. Organitzada pel Club Orientació Berguedà (COB) pels voltats del Pi de les Tres Branques (Castellar del Riu). M¡ha sorprès veure la gran feinada que hi ha al darrere de l'organització d'una cursa d'orientació. Suposa un gran desplegament logístic i de mitjans.

Avui m'he endinsat en un terreny totalment desconegut per a mi: les curses d'orientació. Tot un món. És molt diferent de les curses de muntanya que faig habitualment. En les curses d'orientació és tant o més important l'estratègia i l'interpretació del mapa que l'aspecte físic. Jo m'hi he introduït per primera vegada i crec que, en un principi, mareja una mica i costa d'entendre: mil categories, tres controls de sortida diferents, sistema de xips... Els participants no surten tots alhora, cadascú té la seva hora de sortida. Tots surten i arriben al s mateixos punts però els circuits són força diferents depenent de la categoria. La meva categoria era Iniciació-Adults. S'havien de trobar 13 fites (controls de pas) marcades amb valises enmig del bosc i amb l'ajuda d'un mapa. He trigat molt (14 minuts) a situar-me i a trobar la primera però a partir de llavors m'he sentit molt còmode. 3,8 quilòmetres en 49 minuts. Segon classificat de la meva categoria.

En la cursa hi han participat uns 400 corredors. Molt bon ambient a Els Roures, centre neuràlgic de l'esdeveniment. M'han quedat ganes de repetir.