Beth a la Font del Balç

Com la setmana passada, ahir vaig peregrinar altre cop cap a la Font. Hi tocava la Beth. Al concert del Feliu hi havia molta gent, al de la Beth moltíssima.
El concert ja va començar amb força retard, amb la cantant anar signant autògrafs sense cap pressa a dins del bar. Quan per fi va començar va argumentar que esperàvem que hi fóssim tots. Si algú arriba tard és el seu problema, no? És una falta de respecte per als que vam ser puntuals (la majoria). No he entès mai perquè sempre s'ha de començar més tard de l'hora anunciada.
La Beth té una veu molt personal i característica. Aquella veu trencadissa, sensual, que sembla que tingui un mal de coll permanent i li hagi de sortir un gall en qualsevol moment.
La cantant, acompanyada d'un guitarrista, va obrir el concert amb cançons dels seus discs. Totes sonaven igual: com temes de final de pel.lícula romanticona, els que acompanyen els crèdits. Ni una versió de Ben Harper no va aconseguir enganxar-me al concert. Al tercer tema ja tenia ganes d'anar-me'n a dormir. I ho vaig fer tan depressa com vaig poder. Potser al final va connectar amb el públic però la part que jo vaig veure va ser ensopídissima i no em va aportar res.
Jo no m'esperava gran cosa d'aquest concert però la multitud que hi havia a la Font del Balç - atreta sens dubte per les aparicions televisives de la de Súria i no per la seva música- no sé com es va quedar de satisfeta. Molts segur que hi anàvem a sentir el Dime i el que devien sentir va ser decepció. En fi, aquest espectacle no es mereixia tant públic. El que fa la tele.

3 comentari/s:

kiku ha dit...

Faig de Risto i li poso un 3:
1 punt per què està bona, 1 punt per què m' agrada la veu, i 1 punt per què hi havia molta gent, ambient i ties. Cap d' aquestes 3 coses és un mèrit afegit. Per arribar a 10 li faltaven unes quantes coses a aportar, i no en va aportar cap.

Marcel ha dit...

Per cert: tu Xavi que ets un músic consumat i experimentat i un apassionat de les coses ben fetes, t'animo que et compris, escoltis i gaudeixis del darrer disc del Roger Mas: "Les cançons tel·lúriques". Canela de la fina. És un fenomen!

xavi ha dit...

Mas controlat. Una mica excèntric però amb molta personalitat.