Cross a Llívia

Dissabte, 23 d'agost a la tarda es va disputar el 1r Cross Popular Vila de Llívia. Un centenar de corredors vam prendre la sortida a les 18.30 h en un circuít de 8,2 km. Abans s'havien disputat altres curses més curtes de categories infantils i juvenils.

Ens vam apuntar una mica a cegues. La informació per Internet era força escassa i trucant no t'aclarien gaire res. No sabíem si era per asfalt, ni si hi havia desnivells pronunciats, ni cap on anava el circuit. Al final va resultar ser un recorregut pràcticament pla tot i que els corredors locals ens avisaven d'una pujada a l'inici. Sortia i acabava davant del pavelló i recorria pistes i camins pel costat dels camps de conreu que envolten el poble. Ja voldria aquest terreny a prop de casa per entrenar!
Personalment, un temps de 33:21, a 4:04 minuts per quilòmetre de mitjana. Un molt bon ritme. El primer classificat va baixar dels 30 minuts.

Un sopar a cal Fabian Martin va refer les forces.

Ultra Trail del Montblanc

Ultra Trail del Mont Blanc 2008. 166 km i 9400 m de desnivell positiu per fer en un màxim de 46 hores, els dies 29, 30 i 31 d'agost. Una bogeria. Això és dues vegades la Núria-Queralt! Encara no m'he tornat boig i aquesta vegada seré espectador d'aquesta prova dels Alps que comença i acaba a Chamonix. Animarem els berguedans que tenen el valor d'afrontar aquesta duríssima prova.

El North Face Ultra Trail Montblanc (UTMB) és una de les competicions de llarga distància més importants del món. Aquest 2008 celebra la seva VI edició amb el ja conegut recorregut al voltant del massís del Mont Blanc. Una cursa disputada en plena natura que segueix en gran mesura la senda internacional de la Gran Volta del Mont Blanc i que implica nombrosos passos en altitud sota condicions molt difícils com la nit, el vent, el fred, la pluja o la neu.

El mateix cap de setmana, també es disputa "la curta": de Courmayer (Itàlia) a Chamonix. Només 96 km.

Mapa:Perfil:

El club de la lucha

El club de la lucha és la pel.lícula dirigida per David Fincher (Seven, Alien 3...) el 1999. Està basada en la novel.la de Chuck Palahniuk escrita el 1996. Un protagonista sense nom lluita contra la creixent desilusió sobre la cultura del consumisme i la frustració que sent per les seves relacions superficials la feina burocràtica que fa. En un intent per superar-ho, crea un club de boxa clandestí com a nova forma de teràpia. La pel.lícula va fer que la història es convertís en un fenomen en la cultura popular. També ha rebut moltes crítiques pel seu tractament explícit de la violència.
Edward Norton i Brad Pitt fan dues interpretacions enormes. Helena Bonham Carter és Marla i el cantant Meat Loaf interpreta a Bob. Entre moltes curiositats que es descobreixen navegant per la xarxa, he sabut que el número de telèfon de Marla Singer (555-0134) és el mateix que el de Teddy a Memento o que a Bonham Carter (160 cm) li van haver de posar plataformes per no semblar tan baixeta al costat dels dos protagonistes de més de metre vuitanta.
Feia temps que tenia ganes de tornar a veure aquesta gran pel.lícula i finalment vaig trobar el moment. Quan la vaig veure per primera vegada em va impactar. La tenia mitificada i temia que, al revisar-la anys després, em decepcionés. Res d'això. Continua sent una de les meves pel.lícules de capçalera.
Una gran pel.lícula es mereix un gran final. I qui va escollir la cançó de tancament la va clavar amb els Pixies preguntant-se Where is my mind?

Ho sé perquè ho sap en Tyler.

La mala dona

Principis de segle XX. Barcelona. Fa un temps que hi van desapareixent infants, fills de prostitutes, que no gosen denunciar els segrestos a la policia. El rumor popular, però, es va fent més i més fort fins que un inspector, Moisès Corvo, comença a interessar-se pel cas. Corvo és un inspector de personalitat obscura, amb deixos de Lestrade, Montale o Montalbano. Fins i tot de Harry el Brut.
Marc Pastor és l'autor d'aquesta novel.la negra, guanyadora del primer premi Crims de Tinta. Pastor és diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d'Esquadra.

La novel.la és basada en fets reals. A final de febrer de 1912 va ser detinguda a Barcelona Enriqueta Martí Ripollès, acusada del segrest i assassinat d’un nombre indeterminat de criatures. Enriqueta Martí era una autèntica mala dona. Prostituta, alcavota, estafadora, lladre, pidolaire, segrestadora i assassina, va rebre el nom popular de “la vampira del carrer Ponent”. Va ser provat que utilitzava sang, greix, ossos i vísceres dels infants per elaborar ungüents i cataplasmes que venia a gent rica com a medecines i productes de bellesa.

És una història molt morbosa. Enganxa. Molt recomanable pels amants de la novel.la negra i la novel.la històrica.

Més Cavalls del Vent

Amb quatre ratlles sobre els Cavalls del Vent no n'he tingut prou i he hagut d'escriure una mica més. Una espècie de diari de ruta. Per cert, per què es diu Cavalls del Vent? Sí, sí, ja ho sé que aquelles banderoles de l'Himalaia són pregàries i s'anomenen Cavalls del Vent. Però què tenen a veure les banderoles amb el Cadí? Per què la travessa no es diu Tanquem a les 8 o Canyon del Colorado? Ningú no m'ho ha sabut explicar.

Descarrega-ho aquí.

M'ha estat inevitable comparar aquesta caminada amb la dels Carros de foc que vam fer ara fa un any. Són diferents. Als Carros de foc hi havia més gent, més aigua i més alta muntanya. Als Cavalls del Vent hi ha més contrast de paisatges i la sento més propera. Ah, tampoc no he trobat cap explicació lògica del perquè es diu Carros de Foc.
Descarrega-ho aquí.

Cavalls del vent

Els Cavalls del Vent és la travessa que dòna la volta al Cadí-Moixeró, passant per vuit refugis del Parc Natural. És un recorregut molt interesant i variat: hi ha trams d'alta muntanya (com la Tossa d'Alp) i molts trams de bosc i corriols.

Oficialment, la travessa es desenvolupa en unes alçades d’entre els 910 metres fins els 2.510. el desnivell total positiu és d’uns 5.200 metres, i el recorregut d’uns 97 km.

La nostra expedició ha completat la travessa amb 32 hores, entre el 7 i el 8 d'agost. Hem començat i acabat a Rebost i fet nit al Lluís Estasen, als peus del Pedraforca. El récord absolut el té el campió del món Kilian Jornet amb un temps de 9 hores i 48 minuts.

Tant a prop de casa i molts llocs no els havia vist mai. La teníem pendent i per fi ha caigut. Una molt bona experiència.

Jo he servit el rei d'Anglaterra

Bohumil Hrabal (Brno 1914 - Praga 1997) fou un dels escriptors txecs amb més renom del segle XX juntament amb Jaroslav Hasek, Karel Capek, Milan Kundera i Franz Kafka. Morí en caure d'una finestra del cinquè pis d'un hospital de Praga mentre provava d'alimentar coloms. El suïcidi per salt des d'un cinquè pis apareix a més d'un dels seus llibres. Per tant, avui encara segueix el debat si la mort de Hrabal va ser accidental o voluntària.

Aquests dies es torna a parlar de Hrabal perquè fa poc s'ha estrenat la pel.lícula de Jo he servit el rei d'Anglaterra, dirigida per Jiri Menzel. És una producció txeca del 2006 i no la deixen gens malament. No l'he vista però he llegit que fa justícia a la novel·la.
L'altra gran obra de Hrabal és Trens rigorosament vigilats. Menzel també en va fer l'adaptació cinematogràfica i va guanyaar l'Òscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa el 1967.
Sempre escric sobre els llibres quan estic a mig llegir-los i potser hauria de canviar el costum. Però aquesta història m'està sorprenent agradablement. El cambrer de Jo he servit el rei d'Anglaterra descobreix el poder dels diners molt aviat i aspira a gaudir-ne tant com pugui. Observant els clients dels diferents hotels per on transcorre la seva ascendent carrera, comprèn com els diners aporten admiració, impunitat, dones, elegància... La vida d'un petit gran personatge entre la Bohèmia de la primera república fins a la imposició del comunisme a Txecoslovàquia.

Cursa popular de Bagà

Avui 2 d'agost, dissabte de Festa Major, s'ha disputat la XVII Cursa Popular de Bagà amb un recorregut de 8,6 km tots sobre asfalt. La prova ha estat organitzada pels Amics de l'Atletisme de Bagà i ha comptat amb uns 130 participants.

Ha estat una prova familiar tant en la competició com en l'organització. Hi havia diverses categories i uns quants joves atletes corrent. En molts casos corrien dues generacions de la mateixa família. L'organització és d'aquelles d'abans: sense pàgina web, sense xip, el perfil de la prova està dibuixat a mà, la caixa on guarden les agulles imperdibles per penjar els dorsals té anys d'història... un ambient molt autèntic i acollidor.

Personalment, he fet una marca de 37 minuts 5 segons. Feia molt temps que no corria per asfalt i n'estic ben satisfet. El recorregut és d'anar i tornar. En el quilòmetre 4 o 5 hi ha una forta pujada i la tornada cap a Bagà, per la carretera de Gisclareny, es fa tot cara avall. No sé qui ha guanyat, ni quin temps ha fet, ni quin he quedat jo. a la classificació. Però m'és igual. En fi, feia massa que nom em penjava el dorsal i ja ho trobava a faltar.

Beth a la Font del Balç

Com la setmana passada, ahir vaig peregrinar altre cop cap a la Font. Hi tocava la Beth. Al concert del Feliu hi havia molta gent, al de la Beth moltíssima.

El concert ja va començar amb força retard, amb la cantant anar signant autògrafs sense cap pressa a dins del bar. Quan per fi va començar va argumentar que esperàvem que hi fóssim tots. Si algú arriba tard és el seu problema, no? És una falta de respecte per als que vam ser puntuals (la majoria). No he entès mai perquè sempre s'ha de començar més tard de l'hora anunciada.

La Beth té una veu molt personal i característica. Aquella veu trencadissa, sensual, que sembla que tingui un mal de coll permanent i li hagi de sortir un gall en qualsevol moment.
La cantant, acompanyada d'un guitarrista, va obrir el concert amb cançons dels seus discs. Totes sonaven igual: com temes de final de pel.lícula romanticona, els que acompanyen els crèdits. Ni una versió de Ben Harper no va aconseguir enganxar-me al concert. Al tercer tema ja tenia ganes d'anar-me'n a dormir. I ho vaig fer tan depressa com vaig poder. Potser al final va connectar amb el públic però la part que jo vaig veure va ser ensopídissima i no em va aportar res.
Jo no m'esperava gran cosa d'aquest concert però la multitud que hi havia a la Font del Balç - atreta sens dubte per les aparicions televisives de la de Súria i no per la seva música- no sé com es va quedar de satisfeta. Molts segur que hi anàvem a sentir el Dime i el que devien sentir va ser decepció. En fi, aquest espectacle no es mereixia tant públic. El que fa la tele.