Olor de Colònia

Sílvia Alcàntara va néixer a Puig-reig el 1944 i, als anys 60, es va traslladar a Terrassa, on viu actualment. Va créixer en una època en què no va poder aprendre a escriure en català. Ho va fer de gran, en un taller d'escriptura. Anys després, Olor de Colònia n'és l'exquisit fruit, la seva primera novel.la, que s'ha guanyat a pols ser un dels llibres de moda d'aquest 2009.
Ficció però basada en fets viscuts per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records, l'autora en teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi mor l'escrivent i això fa que les relacions de poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable.
Un entramat interessant de personatges on no hi falten el director, l'escrivent, el mossèn, el campaner, el fuster, la canalla, les monges... un petit món en una colònia tèxtil als anys 50.
No sé on vaig llegir que comparaven Olor de Colònia amb Rodoreda. L'estil narratiu, aquell escriure-ho tot seguit amb pocs diàlegs explícits, capítols curts... potser sí que recorden una mica La plaça del diamant, salvant les distàncies.

Passà per davant de la quadra dels telers automàtics, les finestres ennegrides encara parlaven de la desgràcia, però a dins, amb tots els llums encesos, una quadrilla d'homes treballaven sense parar perquè tot tornés a la normalitat ben aviat. Va treure el cap a la quadra dels telers petits, els de garrot, allà el foc no hi havia arribat i ja tornaven a funcionar com sempre. Sort en tindrien per poder servir les comandes més urgents.