La pista de sorra

Com és que feia tant que no llegia Camilleri? És l'amo. Els casos de Montalbano desembussen eficientment el pensament. Grotesc, divertit, sorneguer... com m'agrada aquest paio.

Un cavall apareix mort a la porta de la casa del comissari Montalbano. En el mateix dia, s'assabenta del estrany robatori d'uns cavalls en unes quadres. Per acabar-ho d’arrodonir, més tard han trobat al camp el cos gairebé nu d’un home assassinat d’un tret a l’esquena. Augello, Fazio, Galluzo i Gallo tornen a acompanyar Montalbano en les aventures de La pista de sorra. Aquesta vegada s'hi afegeix la misteriosa Rachelle Sterman.

Sempre que llegeixo Camilleri em ve al cap el viatge a Vigata (Porto Empedocle, realment). Només hi vam passar en cotxe pel costat, sense fer-hi parada. La guia marcava aquella zona com una de les més lletjges i insegurues de tota Sicília. De fet, perquè té els temples, però la ciutat d'Agrigento no és precisament una ciutat de postal.

La pista de sorra és un bon llibre per retrobar el gust per la lectura. Un inici trepidant i àgil t'empeny a llegir la novel.la d'una revolada.

Es prengueren el cafè a la cuina mentre esperaven que tornessin els altres dos. Tot seguit el comissari es va dutxar i afaitar, es va canviar de roba perquè la que s'havia posat estava tota tacada i quan va tornar a la sala veié en Fazio al porxo parlant amb dos individus vestits com si fossin astronautes acabats de sortir d'una nau especial.
A la platja hi havia una furgoneta amb les portes de darrere tancades. El cavall no es veia enlloc, o sigui que ja el devien haver carregat.