Crec que tothom té aquell grup o artista que escolta d'amagat i li fa una mica de cosa reconèixer que li agrada. O ho diuen amb la boca petita i si poden no ho diuen. En el meu cas és l'Alejandro Sanz. Com dius? L'Alejandro Sanz. Què? L'Alejandro Sanz. Sí, sí, m'agrada. Què passa? Tampoc no en sóc un súperfan. Ara no ens passem. Però trobo que és un músic de cap a peus i té algunes cançons realment rodones.
El Sanz el vaig descobrir molt d'hora amb allò del Pisando fuerte i Se le apagó la luz. Quan feien el Bona nit família a la ràdio. Cançons romanticones per a adolescents histèriques. Però des d'aquella època ha plogut molt i la seva música ha evolucionat a camps molt interessants com el pop-rock, el funky o el flamenc. No es lo mismo (2003) és un molt bon àlbum i l'últim, El tren de los momentos, no el tinc gaire sentit.
Corazón partío va ser considerada com a millor cançó durant 70 setmanes, innumerables premis i és un artista venerat arreu del món. Així i tot, cau malament. Deixant a part el Sanz que viu a Miami i que fa declaracions que sovint no m'agraden, el Sanz músic ha fet grans creacions i les que farà.
2 comentari/s:
Mira!! pensava el mateix, t'ho juro!! Jo no sóc músic, evidemuà, però penso que el Sanz fa bona música i que és un bon músic. El que passa és que, les coses com siguin, té més una presència de tu mediàtic i relacionat amb coses de la premsa del cor, i potser la gent no valora tant la seva feina perquè queda "ennegrida" per la pàtina aquesta de què et parlava.
Un bon comentari, sí senyor!
A mi també m'agrada, també ho dic amb la boca petita (si cal dir-ho, si no cal no ho dic). Potser quan siga més gran i canvie de públic se n'adonarà més gent...
Hi ha tres o quatre cançons (si hay Dios, labana...) que m'agraden molt. És un secret.
Publica un comentari a l'entrada