Los Miserables, la pel.lícula

M'he deixat endur pel neguit i no he trigat ni dos dies a anar a veure Los Miserables. Feia temps que no veia una pel.licula en un cine de veritat: butaca confortable, imatge perfecte, so espectacular.

La història me la començo a saber de memòria. Potentíssima argumentalment. Tom Hooper ha armat un equip ple de grans noms on hi destaca Samantha Barks (fa 15 dies la vaig veure en directe) i l'escena memorable On my own.

El tema del doblatge o versió original ja comença a fer riure. El 95% del que surt de la boca dels personatges és en versió original i s'hi afegeixen els subtitotls. Cap estúpid no s'ha atrevit a carregar-se les cançons gravades en directe pels actors. El que resulta ridícul són les traduccions de quatre frases parlades. Amb el Viva Francia del Gavroche he sentit vergonya aliena. Parlant d'això del doblatge, val la pena el "30 minuts" del 23/12/12.

Òbviament, qui no li agradin els musicals les dues hores i mitja se li faran eternes. Jo n'he assaborit cada minut.

Els Miserables, a La Passió

Sí, sí, ni Les Misérables ni Los Miserables. Així, amb l'article masculí i plural en català. La primera vegada que l'obra es representa en català de dalt a baix. Per cloure els actes de celebració del 25è aniversari del Teatre La Passió i del 10è aniversari de l’Escolania i Cor Jove d’Olesa, les dues entitats han representat Els Miserables, el musical de Claude-Michel Schönberg. El 15 i 16 de desembre, a Olesa de Montserrat, sota la direcció escènica d’Oriol Garrido i Esther Baró i la direcció musical d’Eduard Vila. Una proposta molt agosarada que només pot sortir de temeraris inconscients o d'algú que els té molt ben posats.
Després de Londres i Barcelona, Olesa de Montserrat. D'aquí a uns dies cauran els meus quarts Miserables.

Tenint en compte la naturalesa del muntatge i que els actors són amateurs, alerta amb Joan Gil fent de Thénardier i Xavier Gil, de bisbe i d'Enjolràs. A algun graó per sobre la resta. Si no són professionals ho podrien ben ser. I dos moments a destacar: l'encertada i espectacular resolució de la complexa escena de la barricada i el fantàstic tot del casament de Màrius i Cosette, amb el cor de dansa i els Thénardier. Una feinada al darrere de tot plegat.

Ser a l'escenari al final d'una obra i tenir una platea amb 1500 persones dempeus i ovacionant-ne ha de ser una sensació molt bemparida. Un tresor per guardar amb clau al calaix dels grans records. El sou dels aficionats.

Oliver! al Bord Gáis Energy Theater

Oliver! es va estrenar el 1960 al West End. El 1968 se'n va fer la pel.lícula. El 2009 es va tornar a representar a Londres, amb Rowan Atkinson en el paper de Fagin. Del 2011 al 2013 està de gira per diverses ciutats del Regne Unit. La producció professional és com Oliver! El musical, al Teatre Municipal de Berga, més o menys.

Oliver! es representa a Dublin del 12 de desembre al 13 de gener de 2013. Al Bord Gáis Energy Theatre, espectacular i modern, a tocar del riu Liffey. El teatre va obrir portes el març de 2010 i té capacitat per a més de 2000 persones. El muntatge està produït per l'històric Cameron Mackintosh.

Quatre nens entre 9 i 12 anys fan el paper de Dodger i quatre més el d'Oliver. Vaig veure Jaydon Vijn i Sebastian Croft en acció. Un altre dels Dodgers, Daniel Huttlestone és Gavroche a l'esperada pel.lícula Les Misérables, que s'estrena ben aviat. Samantha Barks, la potent Nancy a Oliver!, també surt a la pel.lícula de Tom Hooper, en el paper d'Èponine. El popular Neil Morrisey, molt conegut al Regne Unit pels seus papers a la televisió, brilla amb llum pròpia en el paper de Fagin.

L'obertura amb Food glorious food ja et deixa amb la boca oberta. Magnífica coreografia amb un parell de desenes de nens i nenes. I els dos millors moments: Consider yourself i Who will buy? Necessitaria veure les peces deu vegades per poder gaudir de tots els detalls. Tot es mou a escena, espectacle aclaparador. Per altra banda, no m'ha impactant tant My name de Bill Sykes, més recitat que cantat.
Un musical molt estimat i que ha arrelat fort. Ho prova el públic cantant alguns dels temes més coneguts o l'espontani que s'anticipa i demana des del pati de butaques: I want some more

Bravo Oliver!

El repte era ambiciós, majúscul, sense precedents. I la nota final ha estat excel.lent. Èxit rotund. Aplaudiments unànims. Una demostració més que, quan treballem conjuntament, podem fer-ho tot.

El resultat d'hores de feina ben feta i de la il.lusió de molts. I a un nivell artístic altíssim. No em sorprendria que alguna de les joves promeses acabés dedicant-s'hi professionalment. El talent hi és.

No recordo l'última vegada que un espectacle va omplir dos dies seguits el Teatre Municipal de Berga. Fins la bandera. I tot això a un preu regalat: 11 euros! He pagat el doble i el triple per obres de molta menys qualitat que l'Oliver berguedà.

Felicitats a l'Escola de Música de Berga, l'Escola de Ballet M.Alba i l'Agrupació Teatral la Farsa. Un plaer haver aportat la meva petita part en aquest projecte que recordarem anys enllà.

Oliver! El musical

Al Berguedà sabem fer musicals? Diumenge 17 a les 6 i dilluns 18 a les 9 teniu l'oportunitat de comprovar-ho. L'Escola Municipal de Música de Berga, l'Agrupació Teatral la Farsa i l'Escola de Ballet M.Alba han unit esforços i estrenen aquest cap de setmana al Teatre Municipal de Berga. Més de cent persones entre músics i actors.

En uns temps on és molt difícil portar al Teatre Municipal produccions externes, ens haurem d'espavilar nosaltres mateixos. Si els berguedans volem cultura no podem esperar només que ens la portin de fora. Les entitats culturals locals són la base del nostre ric patrimoni. I si aquestes treballen de bracet les unes amb les altres prenen encara molta més força. Aquest cap de setmana l'escenari s'omplirà de llum altra vegada i el millor reconeixement serà una platea plena contemplant el treball de mesos. Tot el respecte per a tothom qui farà possible un altre petit miracle.

Tertúlia a Ràdio Berga (14/06/12) A partir del min.37

Natxo Tarrés & The Wireless a Berga

En el 30è aniversari de la mort de Bob Marley, el manresà Natxo Tarrés ha reunit una banda amb experimentats músics provinents de grups com Macaco o Gossos, amb l'objectiu de fer una relectura lliure dels cèlebres temes del rei del reggae. Amb aquesta nova visió, el Natxo i els Wireless pretenen apropar la poesia i trajectòria de Bob Marley al gran públic, més enllà dels qui ja coneixen i admiren de fa temps el músic més universal. 

Berga necessita un espai polivalent de capacitat mitjana per portar a escena concerts d'aquest tipus. Mentre no sigui possible, hem d'anar a espectacles amb la platea mig plena/mig buida i amb l'amfiteatre desert. El Teatre Municipal s'omple dues o tres vegades l'any. No és fàcil que les 761 localitats (490 a platea i 271 a l'amfiteatre) estiguin ocupades.

Dissabte 10 de març, a Berga. El concert, molt bé. Algunes versions més encertades que altres. Em va agrada Jammin' i hi vaig trobar a faltar Stir it up. Va a gustos. Els comentaris ultrahippies entre cançó i cançó tampoc no són del meu estil però van amb l'espectacle.

Live Music in New Orleans

El Mardi Gras, beads for tits,  el majestuós Mississipi, pantans amb caimans, la història de les plantacions i l'esclavisme, French Quarter, Bourbon Street, el vudú, el Cafe du Monde, l'espectacular Superdome, crancs, pelicans. De tot el de New Orleans em quedo amb la música. De tot tipus, amb predomini del jazz i el dixieland.  Al carrer o als locals. Músics anònims i altres més coneguts. Big Al Carson, l'enorme cantant, actua al Funky Pirate gairebé cada nit des de 2006. O Dukes of Dixieland, fundada el 1948, va recórrer el Mississipi amunt i avall a bord del Natchez recaptant fons per als damnificats del Katrina el 2005. Només va faltar anar al Preservetion Hall. 

La ciutat de Fats Domino, Aaron Neville o Louis Armstrong traspua música pertot arreu. Diuen que Austin, Nashville i NOLA (New Orleans + Louisiana) són les tres ciutats d'Estats Units on hi ha concerts cada dia i a cada racó. En falten dues.

Roger Mas i la Cobla Sant Jordi

Tres concerts al Teatre Comarcal de Solsona. Una magnífica manera de tancar el 2011. Entrades esgotades per als tres concerts que serviran per enregistrar un disc en directe, fusió de música de cobla i cançó d'autor.

El projecte conjunt entre Roger Mas i la Cobla Sant Jordi es va estrenar en la passada edició de la Fira Mediterrània de Manresa. Hi havia, llavors, molta expectació per veure i escoltar aquesta fusió musical que s'havia preestrenat l'abril a l'Auditori de Barcelona. Els arranjaments per a cobla de les cançons de Mas són del berguedà Xavier Guitó. La intenció és que el disc es presenti oficialment el proper 24 de març a l'Auditori de Barcelona, i que doni pas a una gira pel país.

Interessant mescla del so potent de la cobla amb la cançó. Esperava més temes propis del cantautor. Tanmateix, un excel.lent concert. I amb el públic de Solsona als peus dels artistes. És un privilegi de pocs ser profetes a la pròpia terra. 

cuita a dur-me a l'altra riba,

que mos ullets tenen son

i el caminar m'afadiga.

Los Miserables

Dimecres 14 de desembre. Barcelona Teatre Musical. Galliner. Des d'allà, Los Miserables. Res de Les o Els. Los. Així, en espanyol. Ni a Londres ni a Nova York no s'han atrevit a tocar ni un pèl el títol original en francès de la novel.la (1862) de Victor Hugo. Aquí a Espanya, sí: tradueixen el títol i tot el llibret en anglès del musical (1980) de Boublil i Schönberg. Más que un musical, una leyenda. Això dels idiomes i els musicals no ho entendré mai.

Llengües a banda, Los Miserables val molt la pena.  Sobretot gràcies al Sergi i el Joan, dos berguedans que, des del fossu, aporten el seu art a la banda. Vaig sortir entusiasmat, gairebé eufòric. Espectacular. Història amb un contingut argumental potentíssim + composició musical magnífica de Claude-Michele Schönberg + gran muntatge i producció + interpretacions d'alta qualitat.

Vaig veure Les Misérables a Londres fa més de dos anys. S'hi representa cada nit des del 1985. En el món mundial, el musical més longest-running. Ronden les 10.000 funcions. I és la segona obra teatral, només per darrere de The Moustrap.

Ep! Silenci. Escolta. Pots sentir el poble cantar? ¿Canta el pueblo su canción? Do you hear the people sing? Un jorn més? ¿Sale el sol? One day more?

Sona Bach

Cinc músics a l'escenari interpreten diverses versions de Johann S.Bach, un dels millors compositors de la història de la música. Un espectacle adaptat i pensat per als més menuts, per a famílies i per a escoles. Entremig de les versions de Bach, sonen cançons populars com Dalt del cotxe, el Ball de Sant Ferriol o Qui la ballarà?, corajades pel públic.

Al trio del Concert de Patum 2011 (Fortuny-Willis-Gómez) s'hi afegeixen el bufacoses Xavi Lozano i Marina Albero. Trossos de músics tots ells. Llibert Fortuny ha estat l'encarregat dels arranjaments de les peces de Bach. L'espectacle forma part de L'Auditori Educa, el servei educatiu de L'Auditori.

Sona Bach té una durada totalment adequada als infants: una hora. Ells queden amb la boca oberta i els adults també.

Mnozil Brass

Metall i humor. Músics i actors. Un espectacle per gaudir de bona música i riure a la vegada. Vindrien a ser Pagagnini però en metall. No els he vist mai en directe ni els coneixia fins avui. I ara no puc parar de mirar els seus vídeos a la xarxa i escoltar-los a l'Spotify.

Mnozil Brass és una banda d'instruments de metall formada per 7 músics-comediants. La banda va néixer en una taverna de Viena el 1992 i, actualment, estan fent més de 120 concerts en un any. Els austríacs també tenen sentit de l'humor? Es veu que sí.

Mnozil Brass va tocar a Alzira el 2 de juliol de 2011. En els propers 6 mesos no s'aproparan a les nostres terres. Ens haurem de conformar a continuar gaudint-los per la xarxa.

Músics metaleros, apreteu el play. Els altres també.

Populina. Llibert Fortuny & Manel Camp

Llibert Fortuny i Manel Camp, dos caràcters diferents però que es complementen de meravella, han estrenat Populina a la Fira Mediterrània de Manresa. Camp al piano i Fortuny al saxo, dos genis de dues generacions, repassen en clau de jazz cançons populars i conegudes per a tothom com El testament d'Amèlia, Muntanyes del Canigó o L'hereu Riera. L'estrena s'ha fet dissabte 5 de novembre a l'Auditori Mestre Blanch del Conservatori de Manresa, en dues sessions amb les entrades exhaurides de fa dies. L'espectacle segueix el format de Mozart en jazz, on el duet revisionava les melodies de Mozart.

Amb el públic a la butxaca des del primer moment, Fortuny i Camp han redibuixat les melodies populars catalanes des de la seva particular òptica, amb una complicitat destacable. En el tram final, ha aparegut el Llibert més experimental amb improvitzacions amb l'EWI (Electronic Wind Instrument) i multitud d'efectes amb el suport del seu Mac.

Pell de gallina en molts moments, sobretot en la lectura al terreny de la balada de Muntanyes del Canigó. Dos gegants de la música del país, massa sovint poc valorats pel gran públic.

Foto: Àlex Gómez Ribera

1r Concurs de Cobles del Berguedà

Gairebé 50 músics tocaran dissabte 29 d'octubre a Berga al 1r Concurs de Cobles del Berguedà. A les 6 de la tarda començarà aquest concurs inèdit amb la presència de la Cobla Principal de Berga, la Cobla Pirineu, la Cobla Ciutat de Manresa i la Cobla de l'Escola Municipal de Berga. Cadascuna de les formacions musicals interpretarà tres sardanes de set tirades i concursarà per rebre el reconeixement del jurat tècnic i del públic assistent, que també podrà votar. L'actuació culminarà amb la interpretació conjunta de la sardana Berga, ciutat pubilla, de Francesc Mas Ros. 

L'acte és organitzat per Tres Branques sccl, amb la col.laboració de l'Associació de productors agroalimentaris del Berguedà, l'Ajuntament de Berga, el CFI Cercs-Berguedà, l'Associació Sardanista Cim d'Estela i el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA).

La idea surt de la Competència de Cobles (CoCo) de Banyoles que s'organitza fa més de 10 anys per Sant Martirià. Al Pla de l'Estany, hi ha diverses competicions on hi participen les millors cobles del país (Selvatana, Principal de la Bisbal, Montgrins, Sant Jordi, Ciutat de Girona...) i es posa el punt i final amb la magnífica sardana Somni, de Manel Saderra i Puigferrer, interpretada per 4 cobles.

El 1r Concurs de Cobles del Berguedà aposta per un format d’audició i ballada de sardanes diferents, reunint 4 cobles que tenen arrels al Berguedà i fomentant-ne i difonent-ne la feina que fan per a la cultura popular i tradicional catalana. S'espera que aquest format generi un interès especial entre el públic. En aquest sentit, l’objectiu és que l’acte sigui capaç de satisfer els incondicionals de la cobla de sempre i que, a més, sigui capaç d’atraure nous públics. 

El debat sobre el futur la sardana és vigent des de fa anys arreu del país. No hi entraré ara. El que és evident és que el món de la cobla és ben viu al Berguedà. D'una comarca d'uns 40.000 habitants en sortirien músics per formar 7 o 8 o potser més cobles. Impensable en la majoria d'indrets del país! Alguns d'ells seran dissabte a la Plaça Viladomat disposats a demostrar aquest bon moment coblístic. Que udolin les canyes i trempin els metalls.

Blood Brothers

Visita a Londres, musical segur. Després dels tres imprescindibles - Fantasma, Rei Lleó i Miserables - la tria no era fàcil. L'escollida va ser una obra de llarg recorregut: Blood brothers, al Phoenix Theatre.

Blood brothers és un musical escrit per Willy Russell, basat en la novel.la de 1844 The Corsican Brothers. Explica la història d’una mare soltera que està esperant bessonada. Abans no neixin els nens, fa un pacte amb la seva mestressa on acorda que li cedirà un dels dos fills però que mai hauran de saber que són germans. L'un viu amb tots els luxes i l'altre es cria al carrer, en la pobresa d'un barri de ciutat.
Es va estrenar el 1983. Des del 1988 es representa ininterrumpudament al West End, sent una de les produccions de major durada en la història dels musicals.
Blood Brothers tan sols té dos o tres músics en directe, la majoria de peces són bases gravades. Els atractius de l'obra no són ni la música ni les grans coreografies sinó la força del text i les excel.lents interpretacions. A més a mes, el Phoenix Theatre no és un local gaire gran i afavoreix, així, a sentir propera l'acció. Amb una boca d'escenari petita, senzills jocs de llums, escenografia i vestuaris austers, canvis escènics efectius i les potents interpretacions dels actors, l'obra aconsegueix emocionar.

La versió catalana es va estrenar el desembre de 1994 al Teatre Condal de Barcelona, amb grans noms com: Àngels Gonyalons, Joan Crosas, Roger Pera i sota la direcció de Ricard Reguant.

Tot esperant Patum

A poques hores de l'inici de tot, només hi ha al cap una cosa. Per fer un bon preparatori, repasso escrits cuinats mesos enrere, com el Que no toques avui? i el Que no toques avui? (II) O aquesta manera diferent de viure la festa, La Patum dels músics.

Així i tot, la millor manera d'esperar Patum és escoltant bona música. Si no sou una de les gairebé 1.000 persones que ja han vist el vídeo, us deixo el resum del memorable 14è Memorial Ricard Cuadra. Excel.lent. Per contraposició, a partir de demà dimecres, torna el so patumaire de sempre.

Ah, i bona Patum.

Llibert Fortuny i el Memorial Ricard Cuadra

Dijous 16 a Barcelona i dissabte 18 de juny a Berga arriba una nova edició - la catorzena - del Concert de Patum - Memorial Ricard Cuadra. El Memorial Ricard Cuadra és una associació sense ànim de lucre creada després de la mort, el 1997, de Ricard Cuadra amb l'objectiu de preservar i editar la seva obra i continuar la seva tasca d'investigació, dignificació i experimentació de i amb la música de la Patum. Aquesta tasca dóna fruits cada any en forma de concert, al qual participen, desinteressadament, més de 50 músics.

Són molts els que han aportat la seva música al Concert de Patum i han permès que cada any es presenti un producte musical de primer nivell. Albert Guinovart o la Companyia Elèctrica Dharma són els noms més coneguts. Cal destacar també la incansable tasca de creació i innovació dels directors musicals Sergi Cuenca i Robert Agustina .
L'edició del 2011 la protagonitza un dels millors saxofonistes del món. La majoria d'aficionats que fem el que podem a la Banda del Memorial mai no tornarem a tocar amb músics tan bons. A més a més, Gary Willis (professor a l'ESMUC) i David Gómez completen la formació i mantenen el llistó ben amunt.
Llibert Fortuny va néixer el 1977 a Las Palmas de Gran Canaria. Poc després va retornar a Catalunya d'on és originària la seva família. Als 7 anys va començar la seva relació amb la música estudiant solfeig, guitarra i piano. Als 11 començà a tocar el saxo, instrument que, al cap de poc temps, es convertiria en el seu inseparable company de viatge. Amb vincles familiars a Gósol, va començar a tocar la Patum d'adolescent a la Cobla Pirineu, introduït per Jaume Badrenas. Des de llavors, la seva relació amb aquesta cobla i la festa ha estat constant. És un dels músics més premiats en l'àmbit del jazz català als darrers anys. Ha actuat al festival Temporada Alta de Girona, al MOMA i a la sala Jazz Standard de Nova York, al Palau de la Música, s'ha encarregat de la direcció musical de La Marató de TV3, entre molts altres punts del seu extens currículum.

El Memorial Ricard Cuadra es vesteix de jazz. I al més alt nivell musical.

Manel a Berga

Amb un quart d'hora de retard, dissabte 21 de maig, s'han obert les cortines del Teatre Municipal de Berga amb El Miquel i l'Olga tornen. Algun acord extra i trobant-hi molt a faltar la veu femenina. La bola de cristall, amb un tempo molt arrossegat i lent, ha estat la segona peça.

El concert ha arrencat definitivament amb El gran salt, Pla quinquennal i Boomerang. I ha acabat de connectar amb el públic amb l'aparició de l'ukelele a Dona estrangera, En la que el Bernat se't troba i La cançó del soldadet, amb la narració d'un conte-introducció Made in Manel (història extreta de Big, de Tom Hanks?) Han continuat amb Flor groga - una de les més fluixes del nou disc - i amb Aniversari, ben defensada sense tot el guarniment instrumental. Captatio benevolentiae, Ai, Dolors! i Benvolgut han tancat la part del concert "oficial". No he entès mai això d'haver de sortir de l'escenari, fer-te pregar i tornar a entrar.

Els bisos han començat amb la lenta Criticarem les noves modes de pentinats, una elecció dubtosa. La versió de Pulp Gent normal i Al mar! han fet aixecar gairebé tothom dels seus seients. Per cert, el Ford Fiesta groc s'ha convertit en l'Ibiza groc. Jo ja ho hauria deixat aquí. Però faltava Deixa-la, Toni, deixa-la per acabar de repassar totes les peces de 10 milles per veure una bona armadura.
Bona vetllada i el Teatre Municipal de Berga ple a vessar. Poques vegades passa. Un concert sense gens de marge per la impovització entre cançó i cançó. Volia sentir si deien Berga amb e oberta o tancada però ni això. Espero que els 4 Manel s'ho hagin passat bé ja que per la seva expressivitat sóc incapaç d'endevinar-ho. Jo sí.

4t 1a a La General

Entre l'abril i el maig, el dissabte a la nit els 4t 1a eren a La General. Sí, aquells que es dedicaven a tocar als menjadors de les cases. Van oferir un concert íntim i pur per adequar-se a un espai tan gran i una parròquia tan minsa. Butaques a la pista, espelmes i cerveses. I a pèl. Músics i públic com un sol tot.

Recordaré temps aquest concert per insòlit i peculiar i per la seva qualitat musical. I perquè els 4t 1a no es mereixien tenir-hi tan poca gent a escoltar-los. I perquè La General, que aposta decididament per la música en directe, tampoc no s'ho mereixia. Els 4t 1a van fer un concert més que notable, amb cançons ben construïdes, bon humor i una afinació i conjunció dels elements excel.lent.

En fi, gairebé tothom s'ho va perdre. Estem molt maleducats musicalment i preferim deixar-nos portar per les riuades a arriscar-nos una mica a escoltar allò no tan conegut.

No he trobat enlloc la versió que van fer de Radiohead, un No surprises de pell de gallina. Des de llavors, no l'he deixada de cantar per dins.

Antònia Font al Poblenou

Hi eren tots: els més trendy, els més cool, els més vintage, els més gafapastes i els més superfans. I jo enmig de tot aquests bestiari il.lustrat. Més o menys m'agraden els Antònia Font però mai no han estat dins dels meus grups preferits.

Dijous 28 d'abril de 2011. El primer dels tres concerts a Barcelona. El lloc escollit per retornar a la capital catalana després de noséquants anys va ser el Casino de l'Aliança del Poblenou, una espècie una mica millorada del Teatre Patronat a Berga o Sala Els Carlins a Manresa. Un miler de butaques antigues o, si hem de ser moderns, diguem vintage. El lloc no complia els mínims per a l'ocasió. A més, des d'algunes localitats l'acústica era lamentable.

Amb 20 minuts de retard va començar el concert de presentació de Lamparetes. Una darrera l'altra van sonar les cançons del nou disc. En general, lletres enginyoses i cançons avorrides. Després van tocar les bones de sempre. La interacció del grup amb el públic va ser insuficient. Amb només un Gracis! de tant en tant no en tinc prou. I el Pau Debon no té l'afinació i el ball com a les seves millors virtuts, que diguem.

Em va agradar i ja està. No entenc aquesta tendència - que darrerament sembla generalitzada - d'enlairar-los als altars de la música. Potser tanta modernitat no ens deixa veure el bosc. O jo ja no entenc res de res.

Pop ràpid

Els gafapastes a la tele. Aquesta sèrie la fan al 33 però acabareu abans si aneu directament a Internet. Porten 4 capítols emesos i té alguns aspectes que estan bé. Va sobre urbanites amb Iphone, tios guais que estan in, que porten jerseis vintage o frikis, van a bars de gintònics on poden triar entre 36 ginebres diferents i són superfans de grups raros.

Dirigida i escrita per Marc Crehuet, la sèrie gira al voltant de les històries del Fede i l'Albert, els components de The Frederics, un grup de pop ràpid que intenta obrir-se camí en el món de la música. En aquest sentit, música independent, humor i modernitat es barregen entre els ingredients d'aquesta 'sitcom' de 13 capítols, interpretada per Francesc Ferrer i Alain Hernández. S'agraeix que els actors no siguin els de sempre (estil Ventdelplà, Ermessenda, Infidels & Cia).
Integrades en cada capítol hi ha dues actuacions de grups o solistes de casa nostra. Una cosa semblant al que feia a Els joves. The New Raemon, Maria Coma, Mazoni, Sanjosex, Mishima o Love of lesbian són alguns dels artistes que van passant per Pop ràpid.