Oceà, al Versus Teatre

No havia tingut encara l'ocasió d'anar a veure mai cap obra al Versus Teatre. Dijous 8 d'agost, em vaig estrenar amb Oceà, adaptació de la novel.la d'Alessandro Baricco. Dia de l'estrena, també, per a Retret Teatre.

En aquesta història hi apareix de gent estranya que busca el mar per foragitar les seves pors, sentiments amb els quals pot connectar qualsevol espectador. Sempre transcorrent en els límits entre el somni i la realitat. Fa uns anys, vaig llegir la novel.la de Baricco (aclaparat per Seda) i, globalment, em va agradar, malgrat ser una lectura exigent.

Sota la direcció i adaptació d'Ivan Padilla, 6 actors a l'escenari durant 60 minuts: Francesca Vadell, Bàrbara Roig, Lara Díez, Ramon Bonvehí, Dani Ledesma i el mateix Ivan Padilla. Tots ells cares noves, per a mi. El personatge número 7 és Cels Campos, a l'escenari però només expressant-se amb el seu piano i la música que ha compost expressament pel muntatge. El tema principal guanyarà l'Òscar a millor cançó d'obra de teatre de petit format. Bellesa.

Una manera molt propera de viure el teatre i una obra molt diferent. Sala petita i butaques als dos laterals de l'escenari. Els actors, a tocar. Fins el 29 de setembre.

Vimbodí vs. Praga, a Vilanova i la Geltrú

El 8 i 9 d'octubre de 2011, la Farsa representava al Teatre Municipal de Berga "Vimbodí vs. Praga", de Cristina Clemente. Éxit notable tant a nivell interpretatiu com per les 650 persones que van veure l'espectacle. Aquelles representacions van deixar molt bon regust. Tant, que ahir vam anar a Vilanova i la Geltrú, on Rosegall Teatre representava l'obra al Teatre Principal.

Per casualitat, vam saber que a la Festa Major de Vilanova hi representaven "Vimbodí vs. Praga" el dimarts 6. Doncs, anem-hi. No és pas tan lluny.
Molt interessant veure com un altre grup de teatre amateur porta a escena una obra que ja has fet. La idea general no era tan diferent de la nostra: vestuari, escenografia... El text de Clemente emociona. El paper de la Pilar té una força extraordinària i el de l'Ariadna un encant especial. Bons records.
I, a poc a poc, molt lentament, se'n va tornar al fons del mar.

Nit de reis

Barcelona. Parc de l'Estació del Nord. Un dijous a les 7 de la tarda. Parking Shakespeare representa "Nit de reis", la nova proposta del col·lectiu teatral que comanda el manresà Pep García-Pascual. Fa 5 anys que la companyia escenifica versions de Shakespeare amb un èxit creixent. No es paga entrada, ni es reserva plaça. Tampoc no passen el barretet: posen una galleda al centre al final de la funció i els espectadors hi posen el que creuen convenient. Una companyia que m'encanta des que els vaig descobrir a la Fira de Teatre de Tàrrega el 2011.

Viola es disfressa d’home, passa a dir-se Cesari i entra al servei del Duc d’Orsino, de qui s’enamora perdudament; però el Duc d’Orsino (que no es fixa en Cesari perquè és un home) està enamorat perdudament d’Olívia. I, així, una quinzena de personatges i actors.

Les representacions van començar el 15 de juliol i s'allarguen fins el 4 d'agost. Cada dia a les 7 menys els dimecres. Val molt la pena. Els actors a tocar dels espectadors. Teatre a un pam de la cara.

Estrena d'Arsènic i puntes de coixí

L'Agrupació Teatral la Farsa porta uns anys de molta activitat i, aquest 2013, es torna a produïr el miracle d'estrenar una obra. Assajant des de mig febrer. Començant a preparar-ho tot amb jaqueta i nas vermell dins del gèlid Teatre Municipal i acabant amb les primeres calors de l'estiu. Un llarg trajecte ple d'aventures i coneixences que, finalment, arriba a la fi. El 22 i 23 de juny toca recollir.

Arsènic i puntes de coixí serà un èxit. El text és adequat i la feina i la il.lusió hi són totes. El públic respondrà i els actors rebran un càlid aplaudiment al final de la funció. El reconeixement a la feina ben feta. I qui no vingui s'ho perdrà perquè no la tornarem a fer.

Trigarem força temps a veure grans produccions nacionals al Teatre Municipal de Berga. Mentrestant, els berguedans mateixos restem dempeus per mantenir la flama ben encesa. Prenguem el teatre!

Barcelona, al TNC

Any 1938. Les tropes falangistes avancen però Catalunya, de moment, resisteix. La Guerra Civil Espanyola va ser una mena de camp de proves per desenvolupar estratègies que després s'aplicarien a la Segona Guerra Mundial. El 26 d'abril de 1937, la Legió Condor arrasava Guernica. Entre el 16 i el 18 de març de 1938, els avions sembraven bombes sobre la capital catalana amb l'objectiu de desmoralitzar la població. I tants bombardejos més.

És en aquesta ciutat trencada on es desenvolupa l'acció de "Barcelona". Núria i Elena, dues amigues separades per la guerra, es retroben sota la pluja de bombes. I tota la història en un mateix escenari i dins d'un grup humà aparentment aliè als dos bàndols de la Guerra.

Porto un 2013 en estat de gràcia on cada obra escollida és un encert. Destacaria moltes coses de "Barcelona" però és que Emma Vilarasau ho il.lumina tot. Està immensa, com sempre. Una bèstia. Aquest cop, a la pell d'Elena, una actriu que torna triomfadora de la seva estada a França. M'agradaria saber la relació entre el personatge de Vilarasau i Elena Jordi, la millor actriu catalana d'inicis del segle XX, d'origen berguedà. És casualitat que el personatge de Riera es digui Elena i tingui unes tietes a Gironella?

Molt bon text de Pere Riera (Canet de Mar, 1974) que fa somriure i plorar i, sobretot, un necessari exercici de memòria història.

Els feréstecs

Últimament tinc bon ull a l'hora de triar què vaig a veure al teatre. Beneït siga l'aire! M'he alçat del seient a gust a aplaudir l'hora i mitja plaer que m'han regalat la colla de feréstecs, al Teatre Lliure. Prorrogat. Fins el 16 de juny teniu temps per anar-hi.

Els feréstecs és considerada una de les obres mestres de Carlo Goldoni que es va estrenar l'any 1760. Lluís Pasqual ha situat el muntatge als Països Catalans i a la Primera República. Tracta sobre quatre feréstecs conservadors, contraris a la vitalitat dels joves. Noms consagrats com Jordi Bosch, Laura Conejero, Boris Ruiz, Rosa Renom o Carles Martínez al costat de nous descobriments com Laura Aubert o Pol López

Cap dels personatges no parla català central sinó diverses varietats dialectals de la llengua. Quanta riquesa. No n'he sentit cap en lapao. Figúrate!

Una història catalana

Entro al teatre poc condicionat. Ningú no m’ha parlat de l’obra, no n’he llegit ni escoltat cap opinió i no he vist cap reportatge a l’Ànima o al TN. Una història catalana sorpèn. Comença de manera diferent, segueix diferent i acaba diferent.

Jordi Casanovas va estrenar Una història catalana a la Sala Tallers (avui tancada) del Teatre Nacional de Catalunya, dins del Projecte T6. El 2013 ha fet el salt a la Sala Gran, amb alguns canvis de guió i molts canvis en el repartiment. Tres històries que s’entrellacen sense forçar. A l’estil de 21 gramos. De fet, les fonts són molt diverses i hi veig tocs de Reservoir Dogs, El gran Lebowski  o Tor. Tretze cases i tres morts. Ah! El final del 2n acte és per posar-se dempeus, treure's el barret i dir "Sí, senyor". Western per la vena. Només hi manca un garbuix de branques rodolant empeses pel vent. Corre Joe!
El canvi de registre i accent dels actors és notable i, en el cas de David Bagès, excel.lent. Noms consagrats i joves talents com Vicky Luengo. I un plaer veure'ls tots ells des de primera fila, a pocs centímetres. Va anar d'un pèl que no m'aixeco i redueixo el Cala amb tres moviments ràpids. L'hauria agafat per sorpresa. I li hauria fet veure a la Mercedes que allò era una història impossible. Gir inesperat de guió.
El text de Jordi Casanovas demostra que encara queda molt bon teatre per escriure. El desenllaç és a l'alçada de les expectatives generades en els dos primers actes. Bravo.
El TNC mig ple. O mig buit. No cessen els assots de l'IVA i les retallades .

Robert Zucco

Bernard-Marie Koltès va escriure Roberto Zucco el 1988, una obra de teatre inspirada en fets reals que relata la història d'un assassí en sèrie italià, Roberto Succo, elevada a una dimensió mística i mesclada amb la història d'una noia que arrossega a la perdició. L'obra va provocà un escàndol enorme en el seu moment.

Fa dues dècades, Lluís Pasqual va dirigir Eduard Fernández. Ara és Julio Manrique qui dirigeix Pablo Derqui. I set actors més que donen vida a diversos personatges d'un ambient fosc, desgraciats malvivint en la marginalitat. M'ha recordat a Com déu mana, d'Ammaniti. El personatge de Roberto Zucco és d'aquells que marquen tota una carrera teatral. Pablo Derqui està immens. M'ha agradat tornar a veure la Rosa Gàmiz i descobrir Maria Rodríguez, per exemple.
Dues hores sense mitja part. Escenografia original (tipus 13, Rue del Percebe) i unes cançons encertadíssimes per a cada ambient. El mòbil que sona en el moment menys oportú tampoc no hi ha faltat.
Mitja entrada al Romea. M'omple de ràbia contemplar com els assassins culturals que ens governen aconsegueixen buidar les butaques dels teatres.
Serà difícil que vegi alguna obra millor aquest 2013. El nivell és molt amunt.

Pastorets de l'Ametlla de Merola

Parlar de l'Ametlla de Merola és parlar de Pastorets, emblema d'aquesta colònia amb personalitat pròpia. Ja el 1878 es feien unes primeres representacions durant la Missa del Gall. L'any 1975 es va crear l'Agrupació Cultural Esplai, que els impulsa en l'actualitat. Diumenge 20/01/13, amb el dinar a mig païr, autocar dels Pastorets de Berga cap al sud de la comarca.

Tornen a fer Pastorets després de 3 anys amb el teatre en obres. Tenint en compte que aquest any s'ha arribat pels pèls a poder recuperar els Pastorets al teatre, és comprensible que a nivell tècnic no acabi d'anar com es voldria. Sobretot el so. Entendre què diuen la majoria de actors es fa realment complicat i exigeix un nivell de concentració massa alt a l'espectador.

Uns Pastorets amb molt Antic Testament i amb molt playback de Nadales. Bon nivell general entre els actors. I atenció al nen que debutava en el paper de Rabadà. Només 5 anys. Apunta maneres.

Com va dir el director Moisès Boixadera a l'inici de la funció, avui en dia tenen gran importància les arrels i aquí us presentem les nostres. Més que uns Pastorets, els de l'Ametlla són arrels i bandera d'un poble amb ganes de ser-ho. Per molts anys.

Ball de titelles

El director Ramon Simó recupera Ball de titelles, una obra dels anys 30 de Ramon Vinyes i Cluet, un prolífic dramaturg berguedà més conegut a Colòmbia, on va viure llargs exilis, que no pas a la seva terra. L'obra és una àcida sàtira social, molt vigent malgrat que va ser escrita fa 80 anys. Transcorre al bordell d'un poble de muntanya (no s'especifica mai però és Berga, a mi no m'enganyareu), on els senyors més distingits i representants del poder es reuneixen per celebrar la nit de Nadal. Un àngel cau abatut per uns trets, et voilà! ja tenim comèdia.

Una claca formada 70 berguedans érem a les butaques de la Sala Petita, el dijous 10 de gener. Autocar de La Farsa i alguns exiliats a la capital que s'han afegit al grup. Entre el públic, hi havia la Remei, la Mirte i algun altre personatge de l'estrena de Ball de titelles el 1978, al Teatre Patronat de Berga. En general, molta satisfacció entre la parròquia berguedana. Que al Nacional escenifiquin un autor del teu poble provoca estarrufament. Xovinisme a la berguedana.

Magnífics el maquillatge i el vestuari. I completíssimes escenes de conjunt on 17 actors omplen l'escenari de tal manera que no tens temps de captar-ho tot. Em caldria tornar a veure l'obra per absorbir cada detall, per fixar-me en el segon i tercer pla de l'acció.

Amb Sergi Belbel al capdavant del TNC, s'han rescatat dramaturgs catalans massa oblidats. En les darreres temporades s'han estrenat obres d'Ambrosi Carrión, Pous i Pagès i Ramon Vinyes. Aposta impensable en una sala privada.

... per cada parell d'ales hi ha deu mil tisores disposades a tallar-les.

Continuarà -  "Ball de titelles"

I fins aquí els Pastorets

Un any més, des del 1900, hem tornat a posar a escena els Pastorets. Després de passejar-me per diversos Pastorets del país, valoro més encara el tresor que tenim a Berga. 150 persones de l'Agrupació Teatral la Farsa ho han fet possible. I 1700 espectadors que han donat sentit a tot plegat.

Un plaer formar part de la família que fa possible aquesta Patum d'hivern, que deia Mossèn Armengou. Hi tornem el Nadal vinent.

I fins aquí els Pastorets. Jesús és nat, els pastors han arribat al portal, Satanàs ha estat vençut. L'obra, doncs, toca a la fi. Amb nova emoció, el Nadal vinent, reviurem aquesta mateixa història. 

Abans, però, haurem escoltat el Ball de l'Àliga, rememorat el vot del poble per Sant Marc, celebrat els Elois i ens haurem aplegat al peu de l'arbre sagrat de la pàtria. 

I tornarà a arribar Nadal. Prendran nova vida les figures del pessebre. Les campanes ens recordaran de bell nou el misteri de Betlem i, en tants indrets de la nostra Catalunya, reviuran els personatges dels Pastorets. 

Que sigui el nostre un any ple de pau, resguardats al peu de la serralada de Queralt, sota l'atenta mirada de la verge somrient.

Els Pastorets de Granollers

Continuant el tour dels darrers anys, toca Granollers. La llista comença a ser llarga: Mataró, L'Ametlla de Merola, Calaf, Sabadell, Girona, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Manresa.

El Teatre Auditori de Granollers fa patxoca. Inaugurat el febrer de 2002. 700 butaques.

Després de 10 anys sota la direcció de Txell Roda, el seu germà Frederic n'ha agafat el relleu aquest 2012. Recupera escenes de Getsè i potencia els mitjans audiovisuals. 

2 hores i 30 minuts amb entreacte inclòs. Durada acceptable si ho comparem amb les maratons inacabables que són la majoria de Pastorets. Una versió gens ensucrada del conegut text de Folch i Torres. Uns dimonis estil Laberinto del Fauno. Molts nens damunt l'escenari i bones escenes de conjunt. Els Xics de Granollers també participen a l'espectacle. El vestuari d'Amadeu Ferrer (el mateix que va fer el vestuari dels Pastorets de Berga) dóna personalitat a l'espectacle i no deixa indiferent. La Marta i el Jeremies són molt apallassats, en el bon sentit. M'ha agradat aquest Jeremies tan Tortell Poltrona i amb un toc de Charlie Rivel.
Bona tarda a Granollers. I gràcies a la família de la fila del darrere que no han estat ni dos minuts sense comentar en veu no baixa tot el que passava a escena.

El carril vianant

Dissabte 22 de desembre es va celebrar al Restaurant La Cabana el Sopar de les Garrofes. Durant el sopar es va llegir el veredicte del 40é Concurs de les Garrofes. El meu treball, "El carril vianant" va obtenir el 3r premi. Un repàs, en 44 quartetes, de fets locals i nacionals del 2012.

Felicitats a tots els participants. Només aquell qui ha intentat posar-s'hi sap la dificultat que comporta escriure 44 garrofes.

Els millors treballs seran recitats durant les representacions dels Pastorets de Berga, quan el Garrofa (el pastor protagonista) torna de l'Infern i explica tot el que allí hi ha vist.

Cliqueu aquí per descarregar l'arxiu.

Els Miserables, a La Passió

Sí, sí, ni Les Misérables ni Los Miserables. Així, amb l'article masculí i plural en català. La primera vegada que l'obra es representa en català de dalt a baix. Per cloure els actes de celebració del 25è aniversari del Teatre La Passió i del 10è aniversari de l’Escolania i Cor Jove d’Olesa, les dues entitats han representat Els Miserables, el musical de Claude-Michel Schönberg. El 15 i 16 de desembre, a Olesa de Montserrat, sota la direcció escènica d’Oriol Garrido i Esther Baró i la direcció musical d’Eduard Vila. Una proposta molt agosarada que només pot sortir de temeraris inconscients o d'algú que els té molt ben posats.
Després de Londres i Barcelona, Olesa de Montserrat. D'aquí a uns dies cauran els meus quarts Miserables.

Tenint en compte la naturalesa del muntatge i que els actors són amateurs, alerta amb Joan Gil fent de Thénardier i Xavier Gil, de bisbe i d'Enjolràs. A algun graó per sobre la resta. Si no són professionals ho podrien ben ser. I dos moments a destacar: l'encertada i espectacular resolució de la complexa escena de la barricada i el fantàstic tot del casament de Màrius i Cosette, amb el cor de dansa i els Thénardier. Una feinada al darrere de tot plegat.

Ser a l'escenari al final d'una obra i tenir una platea amb 1500 persones dempeus i ovacionant-ne ha de ser una sensació molt bemparida. Un tresor per guardar amb clau al calaix dels grans records. El sou dels aficionats.

Oliver! al Bord Gáis Energy Theater

Oliver! es va estrenar el 1960 al West End. El 1968 se'n va fer la pel.lícula. El 2009 es va tornar a representar a Londres, amb Rowan Atkinson en el paper de Fagin. Del 2011 al 2013 està de gira per diverses ciutats del Regne Unit. La producció professional és com Oliver! El musical, al Teatre Municipal de Berga, més o menys.

Oliver! es representa a Dublin del 12 de desembre al 13 de gener de 2013. Al Bord Gáis Energy Theatre, espectacular i modern, a tocar del riu Liffey. El teatre va obrir portes el març de 2010 i té capacitat per a més de 2000 persones. El muntatge està produït per l'històric Cameron Mackintosh.

Quatre nens entre 9 i 12 anys fan el paper de Dodger i quatre més el d'Oliver. Vaig veure Jaydon Vijn i Sebastian Croft en acció. Un altre dels Dodgers, Daniel Huttlestone és Gavroche a l'esperada pel.lícula Les Misérables, que s'estrena ben aviat. Samantha Barks, la potent Nancy a Oliver!, també surt a la pel.lícula de Tom Hooper, en el paper d'Èponine. El popular Neil Morrisey, molt conegut al Regne Unit pels seus papers a la televisió, brilla amb llum pròpia en el paper de Fagin.

L'obertura amb Food glorious food ja et deixa amb la boca oberta. Magnífica coreografia amb un parell de desenes de nens i nenes. I els dos millors moments: Consider yourself i Who will buy? Necessitaria veure les peces deu vegades per poder gaudir de tots els detalls. Tot es mou a escena, espectacle aclaparador. Per altra banda, no m'ha impactant tant My name de Bill Sykes, més recitat que cantat.
Un musical molt estimat i que ha arrelat fort. Ho prova el públic cantant alguns dels temes més coneguts o l'espontani que s'anticipa i demana des del pati de butaques: I want some more

El nom

Sobre l’escenari del Teatre Goya tenim un piset de Ciutat Vella on viuen el matrimoni del Pere i la Isabel. Tenen fills, semblen feliços. En Vicenç és a punt de ser pare per primera vegada. En Claudi és un bon amic de la infantesa. Mentre tots quatre esperen l’Anna, la companya del Vicenç, aquest és interrogat sobre la seva paternitat. Però, quan sobtadament li pregunten si ja ha escollit un nom pel nen, comença la gresca.

El nom està basat en el text original dels francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière que van escriure per fer la pel·lícula Le prénom que ells mateixos van dirigir. Amb versió de Jordi Galceran i direcció de Joel Joan, l’espectacle és una reflexió plena d’humor sobre el que pensem realment sobre els nostres amics. Molt bon text i bona adaptació. Hora i mitja sense entreacte.
Feia temps que no anava a teatre a Barcelona. Perquè no s'havia escaigut i perquè amb els preus que tenen les obres s'han de buscar descomptes i promocions on sigui. L'IVA a les pistes d'esquí és un 10%. Al teatre, un 21%. Gràcies.
El nom no m'ha tan riure com a la resta de la sala. No m'ha semblat una comèdia lleugera sinó una obra amb molta profunditat. I m'ha agradat especialment la interpretació del trio masculí: Xavi Mira (que em recorda molt a Alberto San Juan), Joel Joan i Lluís Villanueva.

El sopar dels idiotes

Després de 8 mesos al Teatre Apolo, El sopar dels idiotes està acabant la gira. Al Kursaal de Manresa van fer unes de les darreres representacions. El 16 de setembre, David Fernández se'n va cap a Madrid a fer la mateixa obra i el mateix paper al Teatro Reina Victoria.

Una colla d'amics organitzen cada setmana un sopar al qual conviden la persona més estúpida que han conegut. L'objectiu és enriure-se'n del convidat. Francesc Pinyol és l'escollit però el sopar no s'arriba a celebrar i la troca cada vegada s'embolica més amb trucades, amants, inspectors d'hisenda i la compra dels drets per fer una pel.lícula. Tenim els drets! Tenim els drets!

Comèdia de 2 hores amb alts i baixos però que em va fer riure uns quants cops. Les dots còmiques de David Fernández són innegables.

Per cert, enveja sana de la programació del Kursaal. Com a Berga, més o menys. No us perdéssiu per res del món Incendis. Cancel.leu tot el que hagueu de fer el 17 de novembre i compreu l'entrada ja, si encara en queden. He dit.

Cyrano de Bergerac

Una nit esplèndida de teatre. Per l'ambient, pel lloc, pels actors i per l'obra. A la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, al cor del Raval de Barcelona, Cyrano de Bergerac. Producció de La Perla 29. Drama heroic en vers i la mateixa versió que Xavier Bru de Sala va fer per a Josep Maria Flotats l'any 1985. Un text magnífic d'Edmond Rostand i una traducció que flueix amb naturalitat. Entrades esgotades.

En aquesta ocasió és Pere Arquillué qui llueix el nas de Cyrano i posa dempeus el pati de butaques al final de l'obra. Marta Betriu - a qui no havia vist abans - és Rosaura i Bernat Quintana és Christian. Fins a un total de 10 actors. Hi destaca també Jordi Figueras. Tots sota la direcció d'Oriol Broggi, que aprofita l'espai escènic d'una manera brillant.

Aquesta temporada he vist quatre produccions que m'han fet sortir del teatre amb la boca oberta: Incendis (per sobre de totes), Agost, Los Miserables i, ara, Cyrano de Bergerac.

Un clàssic renovat. I una història eterna d'amor, d'un nivell similar a la de Romeo i Julieta. Magnífica l'escena dels enamorats en la fosca de la nit. Christian s'apropa a allà. Rosaura és al balcó. Cyrano rimarà guardat en la foscor. Christian parla confós, tímidament bramula
indecís, tremolós.
Cyrano el subtitula.

Aquest vespre, amor meu,
és tan meravellós,
que parlo i m'escolteu.
Només nosaltres dos.

Bravo Oliver!

El repte era ambiciós, majúscul, sense precedents. I la nota final ha estat excel.lent. Èxit rotund. Aplaudiments unànims. Una demostració més que, quan treballem conjuntament, podem fer-ho tot.

El resultat d'hores de feina ben feta i de la il.lusió de molts. I a un nivell artístic altíssim. No em sorprendria que alguna de les joves promeses acabés dedicant-s'hi professionalment. El talent hi és.

No recordo l'última vegada que un espectacle va omplir dos dies seguits el Teatre Municipal de Berga. Fins la bandera. I tot això a un preu regalat: 11 euros! He pagat el doble i el triple per obres de molta menys qualitat que l'Oliver berguedà.

Felicitats a l'Escola de Música de Berga, l'Escola de Ballet M.Alba i l'Agrupació Teatral la Farsa. Un plaer haver aportat la meva petita part en aquest projecte que recordarem anys enllà.

Oliver! El musical

Al Berguedà sabem fer musicals? Diumenge 17 a les 6 i dilluns 18 a les 9 teniu l'oportunitat de comprovar-ho. L'Escola Municipal de Música de Berga, l'Agrupació Teatral la Farsa i l'Escola de Ballet M.Alba han unit esforços i estrenen aquest cap de setmana al Teatre Municipal de Berga. Més de cent persones entre músics i actors.

En uns temps on és molt difícil portar al Teatre Municipal produccions externes, ens haurem d'espavilar nosaltres mateixos. Si els berguedans volem cultura no podem esperar només que ens la portin de fora. Les entitats culturals locals són la base del nostre ric patrimoni. I si aquestes treballen de bracet les unes amb les altres prenen encara molta més força. Aquest cap de setmana l'escenari s'omplirà de llum altra vegada i el millor reconeixement serà una platea plena contemplant el treball de mesos. Tot el respecte per a tothom qui farà possible un altre petit miracle.

Tertúlia a Ràdio Berga (14/06/12) A partir del min.37