El 24 de març de 2007, Lluís Llach baixava de l'escenari literalment i es fonia amb el públic. Potser no tornarà a composar i a fer gires però el seu llegat perdurarà eternament. De tant en tant, trec dels calaixos polsosos aquelles cançons oblidades. I de Llach, hi ha tant per triar que no em puc quedar només amb una.
Avui obro el calaix i en trec Amor particular. Encara que no ho sembli, és un tema dedicat al públic. Sembla que Llach va prendre el títol d'una obra de teatre que en aquells moments estava representant Josep M. Flotats, Una jornada particular, amb la qual cosa es va crear tota una rumorologia de si la lletra la va fer més pensant en Flotats que no pas en el públic... Les grans cançons ja acostumen a tenir una llegenda al darrere. Com també moltes grans cançons tenen aquests dobles jocs, que cadascú se les pot fer seves i portar-les molt més enllà del seu significat inicial. Sobretot els últims anys, Llach no acostumava a interpretar-la en els concerts.
Ens trobem davant d'una immensa cançó d'amor, molt ben trabada. No hi ha cap dubte que, amb el pas dels anys, formarà part del repertori de cançons tradicionals d'amor d'aquesta petita cultura nostra.
Musicalment és la cançó perfecta, la que tot compositor o cantautor voldria haver escrit, i segurament és un tema d'aquells que marquen diferències entre un cantautor i un grandíssim cantautor. En mi major, la successió d'acords és magnífica. El tema va in crescendo amb el moment culminant, de clímax, en els aguts finals. D'impacte. Si el Lluís fos dels Estats Units, aquesta cançó seria al top ten de les millors balades i s'hauria convertit en un himne mundial.
Avui obro el calaix i en trec Amor particular. Encara que no ho sembli, és un tema dedicat al públic. Sembla que Llach va prendre el títol d'una obra de teatre que en aquells moments estava representant Josep M. Flotats, Una jornada particular, amb la qual cosa es va crear tota una rumorologia de si la lletra la va fer més pensant en Flotats que no pas en el públic... Les grans cançons ja acostumen a tenir una llegenda al darrere. Com també moltes grans cançons tenen aquests dobles jocs, que cadascú se les pot fer seves i portar-les molt més enllà del seu significat inicial. Sobretot els últims anys, Llach no acostumava a interpretar-la en els concerts.
Ens trobem davant d'una immensa cançó d'amor, molt ben trabada. No hi ha cap dubte que, amb el pas dels anys, formarà part del repertori de cançons tradicionals d'amor d'aquesta petita cultura nostra.
Musicalment és la cançó perfecta, la que tot compositor o cantautor voldria haver escrit, i segurament és un tema d'aquells que marquen diferències entre un cantautor i un grandíssim cantautor. En mi major, la successió d'acords és magnífica. El tema va in crescendo amb el moment culminant, de clímax, en els aguts finals. D'impacte. Si el Lluís fos dels Estats Units, aquesta cançó seria al top ten de les millors balades i s'hauria convertit en un himne mundial.
Recordo l'emocionant final de la primera temporada de Porca Misèria, quan la Laia marxa cap a Utah. El comiat a l'aeroport. Pell de gallina. La versió d'en Manu Guix porta el tema a un terreny més baladístic, amb una mica més de tempo i amb la bateria marcant més el ritme. Però la original és la original.
2 comentari/s:
No hi puc afegir res. Jo si que dic que és la millor cançó de Lluís Llach. No em canso d'escoltar-la.
Brutal.
Vaig a escoltar la versió de Big Mama que la trobo de 10.
Hi estic d'acord, Xavi i Teti. Si el Llach fosa estatunidenc, probablement aquesta cançó sortiria en els crèdits d'alguna pel·lícula del Robert Altman o del James Stewart, si encara fos viu. Una gran cançó i un gran autor. "Laura" també és una cançó homenatge bastant brutal.
Publica un comentari a l'entrada