Once és una pel.lícula irlandesa dirigida per John Carney. És la història d'un cantant i compositor que interpreta les seves cançons pels carrers de Dublín i d'una immigrant txeca que ven flors per tirar endavant amb la seva mare i la seva filla petita. La pel.lícula és senzilla, modesta, emocionant, tendra i crua a la vegada. Amb menys d'una hora i mitja veus una pel.lícula i escoltes unes cançons boníssimes. 2x1: cine i música a la vegada.
Els protagonistes no són superestrelles de Hollywood que van a lluïr tipus. Són dos músics sense una carrera interpretativa. Ell és Glen Hansard, el líder del grup irlandès The Frames i ella és Markéta Irglová, cantant i pianista txeca. El director és un exmembre de The Frames. Amb aquesta sòlida base, les cançons donen el sentit al drama i en resulta un molt bon producte musicocinematogràfic. Una història simple però sincera i emotiva.
Tots els temes de Once són força homogenis - per tant, molt recomanable la banda sonora sencera- però si en sobresurt un és, sens dubte, Falling Slowly, una grandíssima cançó. Si a algú no li va aquest tipus de música indie, no cal que perdi el temps amb Once.
1 comentari/s:
Xavi, compendràs que la meva oïda sorda i les meves paraules, sovint nècies, estaven esperant el teu comentari sobre Once...
El cine era més ple de l’habitual, més que sovint tant sols l’habitem l’arxiconeguda colletadelsdilluns, en el sentit més ampli de la paraula colleta, i també per tant hi havia més sorolls de crispetes rosegades i de bosses de plàstic furgades a més a més de l’habitual fregidora que els de projecció es deixen encesa…
Tot i així vaig trobar-la una pel•lícula fantàstica, del millor que he vist ultimament, però…sobretot la música! No puc parar d’escoltar un parell de cançons: If you want me, i la idea del torment que et porta a escriure una lletra d’una cançó desesperada i també When your mind’s made up, té tanta força. Genials!
Si senyor, una pel•lícula rodona, he de reconèixer que per mi el guió de Once es basa en les lletres de les cançons…segurament l’incorporaré a la meva banda sonora i continuaré investigant sobre aquest pèl roig de mirada perduda, que em recorda molt al meu adorat Van Gogh!
Publica un comentari a l'entrada