Com Déu mana

Normalment, als llibres els dono, com a máxim, un terç de vida. Si arribo a la tercera part i no hi he trobat res d'interessant els abandono definitivament. No és pas el cas de Com Déu mana. Al contrari. Aquest ja m'ha interessat des de les primeres pàgines. No vull pretrendre jutjar el llibre i dir si és bo o no, bàsicament perquè no hi entenc. No sóc crític literari ni ho pretenc. Simplement, llegeixo com a afició, entreteniment, plaer. I sí que sé què m'agrada i què no. I Com Déu mana m'agrada.
Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és un dels autors més respectats de la literatura italiana actual. Va debutar el 1994 amb la novel.la Branchie. Com Déu mana és la seva última novel.la amb la qual va guanyar el Premi Strega, el 2007, el guardó literari amb més prestigi d'Itàlia.

Com Déu mana (2006) és un retrat cru d'un microcosmos marginal en un suburbi de Varrano (crec que és una ciutat inventada i desconec si està inspirada o no en una ciutat real). Rino i Cristriano, pare i fill, sobreviuen com poden en la societat que els ha tocat viure. La història és una mescla d'un humor fi amb les situacions més tristes i decadents. La vida dels personatges és molt depriment però les peripècies surrealistes li donen a la història un punt de comèdia. Hi ha episodis on se t'escapa el riure inevitablement. I llavors penses, "com te'n pots enriure d'aquests desgraciats?" Un drama amb tocs còmics.

Ja se n'està preparant la pel.lícula, dirigida per Gabriele Salvatores, guanyador d'un Oscar el 1991 per haver dirigit Mediterraneo.
En fi, un molt bona lectura.

- Fill de puta malparit! Deixa'm en pau, ¿entesos? Tu no em coneixes. Em deixaràs estar ¿d'acord? - En Cristiano va brandaar de nou el garrot -. Si no em deixes en pau et mataré.- Tenia un desig ardent de clavar-li un altre cop, d'esberlar el cap d'aquell malparit-. Et penses que ets qui sap qui i ets un merda.- Va empassar-se la saliva-. Un pobre desgraciat.