El caçador d'estels

Hi ha títols que sonen bé. El caçador d'estels. M'agrada. Evidentment no és garantia d'un bon contingut. El caçador d'estels el vaig trobar un títol molt suggerent malgrat que tot el que m'havia portat a imaginar el títol del llibre no té res a veure amb el contingut del mateix.

Doncs què hi tenen a veure els estels a l'argument? Justament el llibre agafa ritme amb una competició molt seguida a l'Afganistan. Els nois de Kabul competien entre ells per aconseguir que el seu estel fos l'últim a mantenir-se volant en el cel. Sense normes. Valia tot per tallar la corda dels altres estels. Un cop de canell, sec, ràpid, precís, i l'estel es precipitava a terra. Aleshores calia caçar-lo. Caçar els estels que anaven caient era motiu d'orgull i de gran celebració. I caçar l'últim que queia, molt més. I en Hassan era molt bo.

Khaled Hosseini (Kabul, 1965) és un metge i novelista afgano-nordamericà. Va publicar The Kite Runner (El caçador d'estels, en català i Cometas en el cielo, en castellà) el 2003. El seu pare fou diplomàtic del Ministeri d'Afers Exteriors de l'Afganistan i la seva mare, mestra d'institut. El 1976 van anar a viure a París. El 1980 volien tornar a Kabul però la invasió soviètica els va fer demanar asil polític als Estats Units. Khaled Hosseini va fer tots els estudis als EEUU i hi viu actualment. El 2007 es va estrenar la pel.lícula The Kite Runner dirigida per Marc Foster.

«Em vaig estremir, com si m’haguessin clavat una bufetada. El cor se’m va encongir i vaig estar a punt de confessar la veritat. Però llavors ho vaig entendre: era l’últim sacrifici d’en Hassan per mi. Si hagués dit que no, el baba l’hauria cregut, perquè tots sabíem que en Hassan no mentia mai. I si el baba l’hagués cregut, llavors jo seria l’acusat; hauria hagut d’explicar què havia fet i m’hauria delatat com el que realment era. El baba no m’hauria perdonat en tota la vida. I allò encara deixava entendre una altra cosa: en Hassan ho sabia. En Hassan sabia que havia vist tot el que havia passat en aquell carreró, que jo m’havia quedat allà amagat i que no havia fet res. Ell sabia que l’havia traït i, tot i això, em rescatava un cop més, potser per última vegada. El vaig estimar en aquell moment, el vaig estimar més del que havia estimat mai ningú, i volia dir a tothom que jo era la serp amagada a l’herba, el monstre del llac. No era mereixedor d’aquell sacrifici. Era un mentider, un trampós, i un lladre. I ho hauria dit si no fos perquè una part de mi estava content. Content perquè aviat s’acabaria tot. El baba els acomiadaria, els faria una mica de mal, però la vida continuaria. I jo volia allò, continuar, oblidar, començar de cap i de nou, net. Volia poder tornar a respirar.»