El vigilant en el camp de sègol

El vigilant en el camp de sègol és una novel.la de l'escriptor nord-americà JD Salinger (Nova York, 1919). Publicada per primer cop als EEUU el 1951, va ser traduïda al català el 1990. Explica el retorn d'un adolescent, Holden Caulfield, des de l'internat de Pencey, d'on ha estat expulsat, fins a Nova York, on viu la seva família. Els seus pares no saben ni que ha estat expulsat ni que ha tornat a la ciutat. Holden és un jove amb greus problemes de relació i algun tret psicòtic. El vigilant en el camp de sègol narra tres dies de la vida d'en Caulfield en els quals posa de manifest el seu odi cap a la societat en general i per tot tipus de relació amb els companys i antics coneguts, als quals considera uns hipòcrites, egocèntrics, capullets i tota la pesca. Només li agrada la seva germana Phoebe, a qui estima de veritat, així com l'Allie, un altre germà que va morir, a qui recorda positivament.

Quan es va publicar aquesta obra va aixecar molta controvèrsia per l'ús de paraulotes i pel retrat que fa de la sexualitat i l'angoixa. És una novel.la diferent. Està escrita en primera persona, els pensaments d'en Holden tal i com ragen: barrejant temes dins la línia principal de la història, repetint coses que ja ha dit - el que vull dir és que repeteix coses que ja ha dit- i utilitzant molt (massa?) recursos al final de les enumeracions com i tota la pesca, i tot això, i tota la resta. És igual, el que vull dir és que està escrit d'una manera molt peculiar.

En alguns fragments m'he hagut d'aguantar el riure si estava llegint en llocs públics. D'altres trossos se m'han fet pesats. Així i tot, en global m'ha agradat. Com que parla dels adolescents, ha estat (és?) lectura obligatòria a secundària. Segur que els capullets d'institut troben que aquest llibre és avorrit, un pal, una merda i tota la pesca.

Des de principis dels seixanta, Salinger viu amagat del món, ha prohibit que apareguessin les seves fotos -o qualsevol altra il·lustració- a les reedicions dels seus llibres i s'ha negat a vendre els drets d'autor al cinema. Allunyat de premsa sensacionalista, el tio està reclòs i sembla que continua escrivint novel·les que guarda en cofres. Suposadament després de la seva mort, la familia en publicarà una selecció.

Hi vaig arribar molt aviat, o sigui que vaig seure en un d'aquells sofàs de pell al costat del rellotge del vestíbul i em vaig mirar les noies. Molts instituts ja havien començat les vacances, i hi havia cap a un milió de noies assegudes o dretes per allà, esperant que compareguessin les seves parelles. Noies amb les cames plegades, noies amb les cames sense plegar, noies amb cames precioses, noies amb cames fastigoses, noies que feien cara de ser fabuloses, noies que feien cara de ser males putes si les arribaves a conèixer. Era un paisatge molt interessant, si és que m'enteneu. En certa manera, també era una mica depriment, perquè et preguntaves quin coi de cosa els esperava a la vida. Quan acabessin de l'institut i la universitat, vull dir. T'imaginaves que la majoria segurament es casarien amb tios cretins. Tios que sempre parlen de quants quilòmetres per litre fa el seu cony de cotxe. Tios que agafen emprenyades de collons, com criatures, si els guanyes al golf o fins en algun joc estúpid com el ping-pong. Tios que són molt malparits. Tios que mai no llegeixen llibres. Tios que són molt pesats...