Una màquina d'espavilar ocells de nit

Feia molt temps que no em passava allò d'agafar un llibre i llegir-lo de manera compulsiva, amb un punt de golafreria, aprofitar qualsevol moment per obrir-lo i cruspir-me algunes pàgines. Una màquina d'espavilar ocells de nit m'ha atrapat i me l'he polit en un tres i no res. I m'ha captivat per dos motius: perquè està molt ben escrit i per la temàtica tracatada.

Jordi Lara (Vic, 1968) va començar en el món de la sardana a la Cobla Canigó i dirigeix Nydia a TV3, aquell programa sobre la música i la dansa catalanes que el fan hores de màxima audiència (dissabtes al matí, diumenges de matinada...) Una màquina d'espavilar ocells de nit (Edicions de 1984) és un recull de vuit narracions interrelacionades i autobiogràfiques que ens parlen de músics famosos o anònims relacionats amb la sardana. El llibre és com un extens article d'opinió convertit en un treball fascinant de profunditat i entreteniment a la vegada. Una narració que avança i recula en el temps, combinant l'humor sorneguer amb la tendresa dels temps passats. Per a qui no en sap ni un borrall de cobla i sardana, penso que és igualment interessant.

Jordi Lara parla de les batalletes al Ripollès i Osona en els seus inicis a la cobla. Molt divertit. M'hi he sentit identificat en molts fragments. I la seva visió crua i real sobre la sardana:

Una festa desangelada de la qual només en restava la mecànica del ritual: esperar la furgoneta de les cadires, seure i desenfundar, canviar de lloc perquè ens han posat a ple sol, fer una escala descendent per comprovar que les notes hi són totes (i naturalment no hi són mai totes, però on són, maleïdes notes?), esperar la particel.la, queixar-se que la peça escollida és molt pesada, localitzar una balladora guapa per clissar-la als compassos de silenci, no trobar-ne cap i baixar el llistó, esperar el flabiol, tocar sense masegar-se el llavi i arribar a baix sense aspirar a cap aplaudiment - o no deixar-se ensibornar pels escarafalls d'aquell fotut golafre que vol que bisem. (...) Sempre vaig preguntar-me per què en deien "audicions" de sardanes si, fet i fet, el que és escoltar, no ens escoltava gairebé ningú.

I sobre la tenora, aquella bèstia que a mi també m'ha fet patir tant i m'ha fotut el llavi enlaire. L'instrument més ingrat que he tingut el goig de bufar.

Encara em fa por; fins i tot així, desmantellada en tres cossos dins la pelfa verda de l'estoig, cansada però no rendida, com supervivent d'una guerra. L'agafo amb molta cura; em tomba una fortor de bavalla resseca i fustam d'envelat, de l'aire de totes les places respirades que un dia van circular pel canó fosc de l'instrument. Són tres quarts de quilo de fusta seca, tallada en lluna plena perquè no es corqui, i un quart de quilo d'alpalca repolsada per a la campana i la quinzena de claus. M'agrada que pesi. La torna esquívola, emprenyadora. si em vols, em tindràs, però et costaré. I així i tot mai no la tens completament. No t'hi pots amorrar més d'un minut seguit sense haver de reposar, desfets el llavi i el polze. És excessiva. Una mala peça. Em fascina.

Lara parla sobre els grans noms de la història de la cobla: Pep Ventura, Juli Garreta, Manel Saderra Puigferrer, Ricard Viladesau... Tracta desenfadadament el tema sardanístic. I ho fa sense complexes, defugint els tòpics (els joves no ballen sardanes, la sardana desapareixerà, la sardana no interessa perquè està passada de moda...). Segons s'atribueix a Joan Parnau al llibre, Si al segle vint la sardana va salvar la cobla al vint-i-u serà la cobla que salvarà la sardana - deia. Doncs jo també ho crec. Les tradicions evolucionen i no hem de voler aspirar que la sardana del 2009 sigui com la dels anys 50. Avui en dia, hi ha poca gent que balli sardanes. I què? La qualitat coblística i en composició és altíssima. Potser el futur està més en la música que no pas en la dansa.

Avui, la música de cobla es debat entre la vitalitat creativa i la incomprensió comercial, i una vinculació històrica amb la dansa de la sardana que té avantatges i incovenients: si, per una banda, el sardanisme continua sent-ne el principal consumidor i garanteix la supervivència de les cobles, per l'altra, el coblisme s'ha reconegut una personalitat pròpia, exultant, de remarcable relleu artístic, i malda per desempallegar-se dels problemes d'engatjament social que la sardana com a dansa té.

Jo no sóc d'aquells que llegeix amb un llapis a la mà per anar subrallant però amb Una màquina d'espavilar ocells de nit m'hauria fet molt servei. El llibre m'ha servit per reafirmar el meu orgull de formar part del món coblístic i sardanístic.

M'exalta la sonoritat escabellada de la cobla, sobretot les canyes udolant; em posa els sentits a cent, a rebentar d'harmònics, de brutalitat atàvica, de sexualitat sonora.