Live alone, die together

S'ha acabat Lost. Jo vaig ser un dels malalts que es van llevar a quarts de 7 del matí per veure el final de la millor sèrie de la història. I va valdre la pena. A mi sí que em va agradar el final. I com més hores passen, més m'agrada. Les espectatives eren massa altes i aquells qui esperaven que s'expliqués tot amb pèls i senyals no estaran satisfets.

Havent fet la digestió de tot plegat, intento fer-ne una valoració global. Recordo tot el que he gaudit durant anys, envejo aquells qui encara no han acabat de mirar la sèrie i em fot pena la gent que critica Lost sense haver-ne vist mai res. No conec ningú que l'hagi començat a mirar amb continuitat des de l'inici i s'hagi sentit decepcionat. Sí que és veritat que la 4a i 5a temporada no estan al mateix nivell que la resta però, en conjunt, és el millor que s'ha fet mai. A veure qui ho supera.

Per acabar, una última reflexió. Els dos capítols finals van ser els primers que vaig mirar sencers per la televisió. Vull dir que els hàbits de consum estan canviant. Jo ja fa temps que miro el que vull quan vull i, amb els anys, aquest fet s'anirà generalitzant.
No hi haurà setena temporada. L'únic que em queda és recordar amb enyorança imatges que em van fer vibrar.