Olive Kitteridge

Una història bonica i trista. Real i quotidiana. Per somriure i plorar. Olive Kitteridge són tretze relats, tretze contes connectats entre ells, tretze capbussades a les profunditats de la naturalesa humana, tretze petites joies que emocionen en molts paràgrafs, t'arranquen el somriure en altres i meravellen de tan ben escrits i tan ben traduïts.

Tot gira al voltant de l'Olive Kitteridge, una mestra jubilada que viu en un poblet de Maine, a Nova Anglaterra. L'Olive no és una dona precisament afable sinó més aviat una mica àcida i amb un caràcter peculiar, els seus alumnes la recorden amb por. Està casada amb en Henry Kitteridge, el farmacèutic del poble, i tenen un fill, en Christopher, amb qui l'Olive hi té una relació difícil.

L'obra d'Elizabeth Strout és també una reflexió sobre el pas del temps i el procés d'envellir. La novel·la va ser guardonada amb el prestigiós Premi Pulitzer l'any 2009. Precisament ahir, en el suplement de Cultura de l'Avui, hi havia una entrevista a doble pàgina amb l'escriptora.

La complexitat, lucidesa i vitalitat de l'Olive m'han tingut captivat en una de les millors lectures en molt temps.

Una nit freda de juny els Kitteridge van viure un episodi terrible. En aquell moment, en Henry tenia seixanta-vuit anys i l'Olive en tenia seixanta-nou i, malgrat que no eren una parella especialment juvenil, tampoc feien cara de vells ni tenien aspecte malaltís. Tot i això, un any després la gent d'aquest poblet costaner de Nova Anglaterra estava d'acord en una cosa: aquell episodi els havia fet canviar tots dos.