Kytäjä-Jukola

L'orientació a Catalunya encara no està gaire arrelada. La majoria no entén què fa un grup de gent amb un mapa a la mà corrent amunt i avall sense un sentit aparent. Així i tot, mica en mica aquest esport de pensar i córrer va guanyant adeptes. No fa gaire, en aquest reportatge del Temps d'aventura ho van explicar molt bé.

Als països nòrdics, l'orientació és un dels esports nacionals, d'una gran importància a Finlàndia, Suècia i Noruega. Milers i milers de practicants. La cursa més important del món d'aquest esport es disputa a Finlàndia. És la Jukola, amb 62 anys d'història. Aquest any hi ha hagut récord de participació amb 1556 equips (10.892 corredors) en la Jukola Relay. Si hi sumem les corredores dels 1107 equips de la Venla Relay, més de 15.000 participants en la prova. Impressionant. Fins i tot fan la cursa en directe per la televisió amb uns bons índex d'audiència.
La cursa del 2010 la feien el 19 i 20 de juny a Kytäjä, a 8 km de Hyvinkää. Tan sols a uns 60 km al nord de Helsinki. Cada any van canviant la zona de la cursa. Estan programades fins el 2016. Al mig del bosc, aixequen una ciutat-campament durant 3 dies per a desenes de milers de persones. Una autèntica demostració de bona organització.
Tres equips catalans van competir-hi en categoria masculina (dos del Club Orientació Berguedà i el Catalonia Team) i dos equips en categoria femenina (el COB i el Catalonia Team). El 80 o 90% eren equips escandinaus. Alguns russos, alguns anglesos, uns bascos, cap espanyol.

La Venla Relay és la cursa per a les noies. Comença el dissabte a les 2 del migdia i els equips són de 4 rellevistes. El primer equip, el Tampereen Pyrintö (FIN), va acabar amb un temps de 3:07:12. El Catalonia Team va fer-ho amb 4:02:38 en la posició número 100 i el COB Catalunya, amb 7:25:05 i en la posició 919 de 997 finalitzats.

La classificació completa de la Venla Relay 2010

En la Jukola Relay comença quan el sol es pon, concretament a les 22:55 h. Oficialment, torna a ser de dia a quarts de 4 malgrat que els conceptes de dia i nit en aquesta zona queden una mica diluïts, amb capvespres i albades molt llargues. La victòria de la cursa va ser per als noruecs Halden SK amb un temps de 8:32:41. El Catalonia Team es va classificar en la 347a posició (13:08:58), el COB Catalunya 2 en la 756a (15:52:55) i el COB Catalunya 1 en la 1129a (19:05:24). Van finalitzar la prova 1231 equips.

La classificació completa de la Jukola Relay 2010

Més enllà de una millor o pitjor classificació, la participació dels catalans va ser tot un èxit. Tots ells van acabar la prova malgrat les dificultats del terreny, la pluja i l'alt nivell dels nòrdics.

La meva intenció inicial era corre, però entre la lesió i la poca experiència en curses d'orientació va quedar descartat mesos enrere. Hauria estat un autèntic despropòsit si hi hagués participat. Em falta molt rodatge. D'espectador ha estat una molt bona experiència.

En verd i blanc

Un any més, i ja en van 35, l'estiu és verd i blanc.

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

Llucia Ramis (1977) és mallorquina i, amb 18 anys, va arribar a Barcelona per estudiar periodisme a la UAB. Actualment és col·laboradora de cultura a l’edició catalana d’El Mundo. El 2008 va sorprendre amb Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. La seva segona novel·la Egosurfing, ha resultat guanyadora recentment del Premi Josep Pla 2010.

El títol de la novel.la ho diu tot: allò que et passa a Barcelona amb 30 anys. Una espècie de retrat generacional ple de referències cinematogràfiques, dibuixos animats, calcomanies que sortien als xiclets i aquests rotllos. Que amb 30 anys s'és massa jove per fer segons quines coses i massa gran per altres. A priori, fot una mica de ràbia. Però s'ha de reconèixer que està molt ben narrat, amb acidesa i humor. Vas passant les pàgines que ni te n'adones.
El llibre està situat en una realitat totalment allunyada de la meva. No em sento gens identificat amb els gafapastes postmoderns que van a bars guais de Gràcia i escolten Moby. Em sembla que jo no en tinc res d'urbanita. Així tot, he passat una bona estona traslladant-me a aquest altre món.

A la fi, m'estir un moment a la cadira, em faig una cua i em poso les ulleres. Ja puc enllestir l'article. Escric "La novel.la històrica va fer història ahir". Somric, que dolent. Seleccion, esborr, escric: "Malgrat que els cartells de la propera campanya electoral brotaven a la Rambla". No, no, no. Seleccion, esborr, escric: "La calor". Quina calor? A qui cony li importa la calor? Tothom se'n recorda, que avui ha fet calor. Seleccion, esborr, escric: (...) "La puta merda dels collons del Sant Jordi va omplir els carrers de gent, i la Rambla estava més impossible que de costum. Guanyaren els de sempre, els turistes fliparen molt, i després arribà el drac, fins als collons de ser l'etern secundari, i ho arrasà tot d'una rebufada de foc, Liceu restaurat inclòs. Per cert, li pudia l'alè". Selecciona, esborr. Sospir. No escric.

En globus per la Garrotxa

A finals del s.XVIII l'home va conquerir el cel. Fins aleshores, per aconseguir volar, només hi havia hagut alguna temptativa de fabricar-se unes ales per semblar un ocell. El cert és que el primer estri volador amb cara i ulls va ser un globus. Els germans Montgolfier van fer la primera demostració pública el 1783 a Versalles, davant Lluís XVI, Maria Antonieta i 130.000 persones. Un gall, una ovella i un ànec van ser els primers tripulants. El primer vol amb humans data de l'octubre del mateix any.

Molts d'altres estris han anat ocupant l'espai aeri però els globus continuen surcant majestuosos l'aire. A la Garrotxa, per exemple. La tria és molt gran però especialment atractiva per sobrevolar és la zona volcànica olotina. Les vistes del volcà Santa Margarida i el Croscat són magnífiques. A més de la vista del Golf de Roses, el Canigó, Puigmail, Taga, Cadí, Pedraforca-Ensija-Rasos de Peguera, el Far i Collsacabra... la vista des de 1500 d'alaça és impressionant. Hem sortit de Santa Pau i hem aterrat molt a prop de Banyoles. Uns 22 km en 1h 25min. Avui ha anat així. Els vols en globus mai no saps ni on ni quan els acabes.
L'empresa responsable de fer-nos volar ha estat Vol de coloms. Molt professionals i agradables. Especialment trempat, el conductor i guia Francesc. L'activitat ha començat a les 7 del matí inflant veles i ha acabat a quarts d'una del migdia amb un esmorzar-dinar exquisit amb els fesols de Santa Pau.

Barcelona té sang

Barcelona acollirà el Dia Mundial del Donant de Sang el proper dilluns 14 de juny de 2010, que se centrarà en promoure la donació de sang entre els més joves amb el lema "Nova sang per al món". Barcelona té sang.

Si Barcelona us queda una mica lluny, dijous 10 i divendres 11 de juny, de 4 a 8 del vespre al Casal de la Gent Gran de Berga, teniu la oportunitat de fer un petit gest d'altruisme i solidaritat.

Segons les dades del 2009, el Berguedà - amb un índex del 36,41 per mil - es troba per sota de la mitjana catalana que és de 39,33 donacions per cada mil habitants. Hem baixat força des del 2008. La comarca líder és la Terra Alta (84,22) i els cuers són els del Baix Llobregat (17,85). Nosaltres som a mitja taula mirant avall.
Al Berguedà, els líders absoluts són els de Borredà amb un índex de 120,52 donacions per cada mil habitants. A Berga ens quedem en un 41,67, lleugerament per sobre la mitjana catalana.
Els avenços científics en medicina possibiliten avui dia salvar moltes vides i recuperar la salut gràcies a les transfusions de sang o derivats. A Catalunya, això ho fa possible el Banc de Sang i Teixits. La Federació Catalana de Donants de Sang complementa tota aquesta activitat difonent, promovent i conscienciant tot el voluntariat i la societat en general de la importància de l’acte de la donació, que respon al criteris d’altruisme i responsabilitat cívica. Fa cosa d'un any vam crear l'Associació de Donants de Sang del Berguedà.

La Patum dels músics

Sovint es diu allò que cadascú viu la Patum a la seva manera, que hi ha tantes patums com patumaires. Doncs una Patum particular és la dels músics. A Berga, hi ha molts músics per metre quadrat. No sé si algú s'ha estat mai a comptabilitzar-ho científicament. Aquest fet és per culpa o gràcies a la Patum. Molts infants que comencen a estudiar música somien tocar la Patum algun dia. També és veritat que molts assoleixen aquest objectiu i s'acaba en sec la carrera musical. Una llàstima.

Els músics no són una comparsa com podrien ser els Gegants o les Guites o tantes altres. Sovint no se'ls té per res ni se'ls demana la opinió. Però sense músics no hi hauria Patum. Són els únics integrants tradicionals de la Patum que no s'han desprofessionalitzat com sí que ha passat amb els balladors i integrants dels entremesos. És a dir, cobren per a fer una determinada feina. L'únic músic que forma part d'una comparsa és el tabaler. I no aniria malament que fós un músic amb formació. Estem tan acostumats a sentir el Tabal a deshora que se'ns faria estrany que anés a temps.

Cobren - tard i malament - però la gran majoria de músics toquen perquè ho senten. Aquell que només hi va per la pela no acostuma a repetir. No és una feina fàcil: hores i hores bufant rebent empentes, sense poder anar a sopar còmodament, anar al lavabo quan vols o seure una estona durant una passada pels carrers de 8 hores. I tocant i tocant fins a gairebé aconseguir fer desaparèixer el tradicional crit de vaaagos dedicat als músics que no toquen prou.

També es diu allò que a la Patum costa molt fer-hi canvis. Doncs els canvis més importants que s'hi han fet en els últims anys ha estat en el camp musical, gràcies en part al Concert de Patum i a l'empenta de tants músics berguedans i patumaires. Actualment, es toca la millor Patum de la història. Sens dubte. Una altra cosa és que soni la millor Patum de la història. Penso que l'amplificació podria ser molt millor però això, esclar, al 99% de la plaça li és ben igual.

Amb els anys, de Corpus a Corpus, s'ha anat creant una manera pròpia de viure la festa per aquest col.lectiu: la Patum dels músics.