Jo confesso

Jo confesso és una llarga novel·la de 1000 pàgines, plena de secrets escampats de cap a cap de sis segles i connectats amb la vida del protagonista, Adrià Ardèvol. Amb elegància exquisida s'entrellacen les històries de Nicolau Eimeric, Ali Bahr, Felix Morlin i Aribert Voigt. Temps diferents, personatges distints i un violí: el Vial. 

Han passat vuit anys des que Jaume Cabré va començar a escriure Jo confesso, en fa set que va aparèixer la novel·la anterior, Les veus del Pamano, i durant tot aquest procés de creació, Cabré ha esdevingut un escriptor internacional, un escriptor europeu, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Es pot pensar que 8 anys són molts per escriure un llibre però quan el llegeixes te n'adones potser són pocs.
Jo confesso que m'ha costat molt llegir la novel.la. És una obra exigent, que demana un esforç de concentració important al lector, amb continus canvis de temps, d'espai i de persona. No és un llibre per llegir 10 minutets cada dia. És una novel.la tan potent que tinc la sensació que algun dia necessitaré fer-ne una segona lectura.

- La meva decisió és aquesta. T'hi hauràs de posar fulles - vaig gosar dir.
Això era una declaració de guerra. Però no  podia fer-ho de cap altra manera. Vaig sortir del despatx del pare sense mirar enrere.
- Hau.
- Sí?
- Ja et pots pintar la cara amb els colors del guerrer que entra en batalla. Negre i blanc de la boca a les orelles i dues ratlles grogues de dalt a baix.
- No fotis conya. que estic tremolant.
L'Adrià es va tancar a la seva habitació, disposat a no cedir ni un pam. si era la guerra, era la guerra.