Futbol per la llibertat

Com diuen els espanyols: esport i política no s'han de barrejar (només quan juga "la Roja"). Doncs que no llegeixin Futbol per la llibertat perquè els sortirà urticària al veure les desenes de casos d'instrumentalizació i de la mescla inevitable entre política i esport. Tenia pendent fa molt temps el 27è Premi d'Assaig Josep Vallverdú 2010, obra de Ramon Usall. Ja el puc treure de la llista.

El llibre mostra el paper rellevant que ha tingut el futbol en la majoria dels esdeveniments polítics del nostre temps i la instrumentalització que n'han fet i que en fan, en benefici propi, tots els poders estatals, tant els totalitaris com els democràtics.
Futbol per la llibertat parla d'un esport molt allunyat dels actuals "no hay rival fácil" i "sí, bueno ¿no?". Hi va haver i hi ha futbolistes compromesos amb la llibertat de les seves causes. Com el Xavi i el Puyol, per exemple. NO! Sempre m'ha impressionat molt la història dels ucraïnesos del Dinamo de Kíev (o FC Star) sota ocupació nazi. El llibre HHhH també en parla. O la història del desconegut Rino della Negra i el FC Saint-Ouent, club que actualment malviu a les categories tenebroses del futbol francès. L'excel.lent extrem dret d'origen italià combinava les internades per la banda amb la militància francesa antinazi, fusell en mà. O el partit de la vergonya: Xile marcant a porteria buida i classificant-se pel Mundial del 74.

En uns temps on les cultures i llengües que no tenen un Estat propi estan condemnades a desaparèixer, el futbol és dels instruments més potents de projecció d'una nació oprimida.
I mentre el Sergi Serra no es decideixi a publicar el seu llibre sobre futbol de tercera (regional) o alguna altra perla que té guardada sota la calba, Futbol per la llibertat és el millor llibre de futbol que he llegit. Exceptuant Romario, rey del gol, és clar.