Una història catalana

Entro al teatre poc condicionat. Ningú no m’ha parlat de l’obra, no n’he llegit ni escoltat cap opinió i no he vist cap reportatge a l’Ànima o al TN. Una història catalana sorpèn. Comença de manera diferent, segueix diferent i acaba diferent.

Jordi Casanovas va estrenar Una història catalana a la Sala Tallers (avui tancada) del Teatre Nacional de Catalunya, dins del Projecte T6. El 2013 ha fet el salt a la Sala Gran, amb alguns canvis de guió i molts canvis en el repartiment. Tres històries que s’entrellacen sense forçar. A l’estil de 21 gramos. De fet, les fonts són molt diverses i hi veig tocs de Reservoir Dogs, El gran Lebowski  o Tor. Tretze cases i tres morts. Ah! El final del 2n acte és per posar-se dempeus, treure's el barret i dir "Sí, senyor". Western per la vena. Només hi manca un garbuix de branques rodolant empeses pel vent. Corre Joe!
El canvi de registre i accent dels actors és notable i, en el cas de David Bagès, excel.lent. Noms consagrats i joves talents com Vicky Luengo. I un plaer veure'ls tots ells des de primera fila, a pocs centímetres. Va anar d'un pèl que no m'aixeco i redueixo el Cala amb tres moviments ràpids. L'hauria agafat per sorpresa. I li hauria fet veure a la Mercedes que allò era una història impossible. Gir inesperat de guió.
El text de Jordi Casanovas demostra que encara queda molt bon teatre per escriure. El desenllaç és a l'alçada de les expectatives generades en els dos primers actes. Bravo.
El TNC mig ple. O mig buit. No cessen els assots de l'IVA i les retallades .