Ja he perdut el compte dels llibres de Camilleri que he llegit. Novel.les sense grans pretensions però en necessito una dosi de tant en tant.
El joc de pistes comença amb una escena trepidant. Els ancians Gregorio i Caterina Palmisano són dos avis missaires que, de mica en mica, s'han anat tancant a casa i no en surten ni per comprar. Un bon dia comencen a disparar de forma indiscriminada des del balcó de casa. L'argument va prenent interès quan el comissari Montalbano comença a rebre cartes plenes d'endevinalles i pistes que van emboicant la troca. Quan una de les pistes arriba acompanyada per un cap de xai, el comissari sap que el joc és poc innocent.
Andrea Camilleri (1925) continua explotant la saga del comissari Montalbano, un policia que es fa gran i té les seves dificultat per assumir-ho.
Tal com era previsible, a mitjanit Televigata va emetre un reportatge en profunditat sobre el cas Palamisano.
No cal dir que no es van estalviar les imatges d'en Montalbano enfilant-se per l'escala mentre en Gregorio li engegava un tret des de la terrassa, i la veritat és que l'escena donava la raó a en Catarella: semblava ben bé que no el pogués aturar ningú, amb aquella determinació amb què saltava la barana pistola en mà i ordenava que apaguessin el canó de llum.
0 comentari/s:
Publica un comentari a l'entrada