L'últim patriarca

Per Sant Jordi va caure el llibre de la Najat El Hachmi, L'últim patriarca, la novel.la guanyadora del Premi Ramon Llull 2008. El llibre en català més venut aquest 23 d'abril, segons diuen.
Najat El Hachmi (1979) és una escriptora catalana d'origen amazic, estudià filologia àrab i presentà un programa a l'antiga Catalunya Cultura. Va néixer a la ciutat amaziga de Nador quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va venir a viure a Vic degut al reagrupament familiar.
L'últim patriarca és la història d'una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d'anys. Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per capgirar-ho tot.
Aquesta és una història familiar, una història de contradiccions internes. Una història definida pel trencament que suposa la separació. Àgil de llegir. Una novel.la valenta pel què s'hi diu. Amb estil propi: sense cursives, punts i a part, guionets ni cometes. La narració flueix sense massa floritures.
A continuació, el vídeo del veredicte del Premi Ramon Llull a TV3:

Memorial Ricard Cuadra 2008

No falta tant. D'aquí quatre dies ja hi serem. Els músics ja fa dies que hem tret la pols dels instruments. I com cada any un bon aperitiu de la Patum és el Memorial Ricard Cuadra. El dissabte abans de Corpus, el 17 de maig a la plaça de Sant Pere, concert de Patum. Aquest any ens acompanyarà la Companyia Elèctrica Dharma. Per als barcelonins i barcelonautes i per aquells que vulgueu desplaçar-vos torna el concert al Centre Artesà Tradicionàrius. El nou CAT, després d'unes obres de remodelació, va ser inaugurat el passat 4 d'abril. La Patum al CAT serà el dijous 15 de maig, a Gràcia.

Per altra banda, el divendres 25 d'abril es presenta el llibre Músiques de la Patum, un recull de partitures compilades per l'historiador Ramon Felipó i per Sergi Cuenca. Amb aquest llibre les velles partitures de la Patum es posen a l'abast de tothom. Un pas més en la dignificació d'un element fonamental i sovint poc valorat de la festa: la seva música.

Library Thing

Feia molt temps que ho buscava i, finalment, ho he trobat. Es tracta de Library Thing. És un catàleg de llibres virtual que et posa en contacte amb gent d'arreu del món que té els mateixos gustos de lectura que tu. Quantes vegades m'ha passat allò d'acabar un llibre i no saber per quin continuar? Potser amb Library Thing l'encertaré més.

Ja hi ha catalogats més de 25 milions de llibres. La llibreria més gran del món. I existeix una versió en català, que sempre és d'agraïr.
És un projecte que pinta molt bé. Amb votacions, ressenyes, comentaris, perfils i tantes eines que encara no dec haver descobert. Serà qüestió d'anar experimentant.

Corrent pel País Basc

Diumenge 13 d'abril, una representació berguedana va disputar la Mitja Marató de Muntanya de Bera. La sortida de la cursa era el diumenge a les 9.30 h. Més de 400 corredors, 21 quilòmetres, més de 2.400 metres de desnivell acumulat, un gran ambient esportiu i festiu, una organització perfecta. El dinar organitzat per després del lliurament de premis va ser la cirereta del pastís, la culminació d'un munt de feina ben feta.
La cursa la va guanyar Fernando Etxegarai amb un temps d'1:46:41. Amb 2 hores i 27 minuts, jo vaig complir el meu objectiu de sempre que és ser dels del mig. El dia es llevava amb boira. Aquella boira que no saps si amaga sol o pluja al seu darrere. Va tocar sol. Un dia esplèndid ja a la sortida. Preparats, llestos, ja.
El recorregut comença amb un quilòmetre per dins de Bera i de seguida el terreny s'inclina amunt cap al Manttale. Una primera pujada força dura on ja es marquen diferències. Puges uns 600 metres en els 4 primers quilòmetres. Les vistes del mar Cantàbric a una banda i de les muntanyes a l'altra són espectaculars. Un tram de ascensos i descesnsos et condueix fins a Ladagaineta, km 9'5, als peus del Larun. Aquí comença la diversió. Unes pujades amb uns desnivells bestials però gent a tot el recorregut animat-te sense parar. La pujada al Larun es fa en dos trams. El primer tram és dur. El segon és duríssim amb un últim quilòmetre infernal. T'hi has d'agafar amb les mans, hi ha cordes de seguretat i algun tram una mica aeri. Però fins al racó més impensat et trobes algú cridant "Aupa!" o donant-te la mà per ajudar-te a pujar. Des del cim del Larun (una espècie d'observatori ple d'antenes) comença un descens pronunciat de 7 quilòmetres que condueix fins a Bera. Pistes, camins, corriols on és inevitable enfangar-te fins les orelles... i gent animant a tot arreu! Els últims 700 metres són per Bera. Amb l'estelada i entre els aplaudiments del nombrós públic entro a meta.
La cursa era l'objectiu principal del cap de setmana però també hi va haver temps per descobrir una de les parts autèntiques i profundes d'Euskal Herria. Parades durant el camí a Foix, Saint Girons i Tarbes. Un dinar a Baiona i un sopar a Lesaka. Bera és l'últim municipi al nord de Navarra, a la vall del Bidasoa, tocant al País Basc francès i sota Irun, Hernani i Hondarribia, a Guipuzkoa. On els Pirineus deixen de ser muntanya per fondre's amb el mar.
Per tornar-hi.

Com Déu mana

Normalment, als llibres els dono, com a máxim, un terç de vida. Si arribo a la tercera part i no hi he trobat res d'interessant els abandono definitivament. No és pas el cas de Com Déu mana. Al contrari. Aquest ja m'ha interessat des de les primeres pàgines. No vull pretrendre jutjar el llibre i dir si és bo o no, bàsicament perquè no hi entenc. No sóc crític literari ni ho pretenc. Simplement, llegeixo com a afició, entreteniment, plaer. I sí que sé què m'agrada i què no. I Com Déu mana m'agrada.
Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és un dels autors més respectats de la literatura italiana actual. Va debutar el 1994 amb la novel.la Branchie. Com Déu mana és la seva última novel.la amb la qual va guanyar el Premi Strega, el 2007, el guardó literari amb més prestigi d'Itàlia.

Com Déu mana (2006) és un retrat cru d'un microcosmos marginal en un suburbi de Varrano (crec que és una ciutat inventada i desconec si està inspirada o no en una ciutat real). Rino i Cristriano, pare i fill, sobreviuen com poden en la societat que els ha tocat viure. La història és una mescla d'un humor fi amb les situacions més tristes i decadents. La vida dels personatges és molt depriment però les peripècies surrealistes li donen a la història un punt de comèdia. Hi ha episodis on se t'escapa el riure inevitablement. I llavors penses, "com te'n pots enriure d'aquests desgraciats?" Un drama amb tocs còmics.

Ja se n'està preparant la pel.lícula, dirigida per Gabriele Salvatores, guanyador d'un Oscar el 1991 per haver dirigit Mediterraneo.
En fi, un molt bona lectura.

- Fill de puta malparit! Deixa'm en pau, ¿entesos? Tu no em coneixes. Em deixaràs estar ¿d'acord? - En Cristiano va brandaar de nou el garrot -. Si no em deixes en pau et mataré.- Tenia un desig ardent de clavar-li un altre cop, d'esberlar el cap d'aquell malparit-. Et penses que ets qui sap qui i ets un merda.- Va empassar-se la saliva-. Un pobre desgraciat.

El dia que vaig néixer

Per on passava el món el dia que vaig néixer? Algunes curiositats es poden trobar a la web kakorama.
El dia del meu naixement era un dijous, els Bee Gees ocupaven el primer lloc de les llistes d'èxit i, aquell any, una dels meus films de culte, The Deer Hunter, guanyava l'Oscar a la millor pel.lícula. També he descobert que Umberto Eco, Diane Keaton i Marilyn Manson van néixer el mateix dia que jo. I la base de dades no deu tenir moltes entrades espanyoles i catalanes perquè se'ls ha escapat que el rei Juan Carlos II, el Campechano, també va néixer aquell dia.
La lluna estava creixent aquell dia i, en l'astrologia egípcia el meu signe seria el Nil. Molt interessant.
Si hagués nascut a Mart, tenint en compte que un any té 687 dies, jo només tindria 16 anys. A Mercuri tindria 125 anys i el meu proper aniversari seria l'11 de maig de 2008.
Ara viuré més tranquil amb tota aquesta informació relativa al meu naixement.

The Butterfly Effect

Què és l'efecte papallona? Ho explico amb un exemple. Si deixem caure una pilota sobre l'aresta de la teulada d'una casa moltes vegades, petites desviacions en la posició inicial poden fer que la pilota caigui per un o altre costat, conduint a trajectòries de caiguda i posicions de repòs final completament diferents. Canvis minúsculs que porten a resultats totalment divergents.
Però no vull parlar d'aquesta teoria sinó de la pel.lícula del 2004: The Butterfly Effect. Sense un director ni protagonistes coneguts però amb un molt bon guió. És un thriller original i diferent. Una gran estona d'entreteniment garantitzada. Una història que parla de la relació entre causa i efecte, l'espai i el temps, els universos paral.lels. M'ha recordat algunes de les teories que intenten explicar Lost.
I que bons, els Oasis. És d'aquelles pel.lícules que et quedes al cine fins que han acabat de passar tots els crèdits. Qui diu el cine diu el sofà de casa. Escoltant la música idònea que algú ha encertat plenament en col.locar com a cirereta final del pastís. I com m'agradaven, els Oasis! Stop crying your heart.