Els nois d'història

El dissabte 5 de setembre, la platea plena del Teatre Municipal de Berga va veure la representació de Els nois d'història.
L'obra, d'Alan Bennett, va ser estrenada el 2004 a Londres i , el 2006, va rebre el premi Tony a Broadway com la millor obra de l'any.
Josep Maria Pou dirigeix la funció i la protagoniza juntament amb un enèrgic grup d'estudiants, vuit joves actors, i els més experimentats Maife Gil, Pep Minguell i Jordi Andújar. Els nois d'història parla de l'educació, la cultura, els llibres, la lectura, els poetes, el cine d'abans i de les ganes d'aprendre. És una comèdia intel.ligent i divertida. Té alguns punts que recorden El club de los poetas muertos.
El jove grup de actors es mou amb gran ritme. Em van agradar molt les cançons cantades en directe i algunes acompanyades amb piano. La música queda totalment integrada en l'espectacle. El noi d'història més famós és Ferran Vilajosana, el Roc del Club Súper3. Quan l'obra no estava de gira també hi actuava Nao Albet. Tanmateix, el nivell global del grup de vuit és molt alt.
Vaig passar-me tota la funció intentant situar temporalment l'acció. I encara no ho tinc clar. Per una banda, diria que és principi dels 80: cartells dels Beatles o The Clash, vestuari... però per l'altra parlen de la Thatcher en passat (va governar fins el 1990) o canten It's a sin de Pet Shop Boys (cançó del 1987). Per tant m'inclino a pensar que l'acció se situa a mitjans dels anys 90. Així i tot, hi coses que no m'hi quadren.
Una obra culte, intensa i amb molta teca, plena de missatges i de referències. L'hauria de tornar a veure per gaudir-la més.

1 comentari/s:

balma ha dit...

Molt gran, aquest fragment:

"Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva."

P.D.: i a mi també em recorda molt a El club de los poetas muertos.