Per què la gent es preocupa de qui és a la societat "tradicional" i sembla que a la majoria no els importi gens la seva imatge al món digital? Per què ara em ve al cap aquesta pregunta? No ho sé. Per res en concret.L'exemple més clar és el Facebook: tothom s'atreveix a llançar-s'hi sense tenir ni idea de com funciona ni preocupar-se de qui veu aquella foto o aquell comentari. Pocs saben que pots evitar que t'enviin correus-e avisant-te, que es poden ocultar aplicacions (galletas de la suerte, mi nombre en chino, etc) o amistats al propi mur, que es poden ocultar dades personals (data de naixement, p.e.), que pots evitar que t'etiquetin en imatges, etc. Però per què perdre temps en acotar què volem que sàpiguen els altres?
Per què la gent queda per sopar a un lloc i una hora i tant li és que ho vegi tothom? Ens mirem abans el Facebook que el mòbil? Per què a molts no els importa que tothom vegi les seves imatges en determinats moments d'una nit de festa?
El Twitter encara no ha acabat d'arribar però ja ho farà. És un dels buscadors més instantanis d'informació a nivell global. Per no parlar de Youtube, Vimeo, Netvibes, Google Reader, Google Calendar (i tots els productes de Google) Delicious, Flickr, LinkedIn... la llista és llarguíssima. T'hi perds. I quan arribi el Google Wave - que encara no se sap exactament què és - ja serà la bomba. Serà el final del correu-e tal i com el coneixem?
Buscar el propi nom al Google. Potser sóc un bitxo raro però jo ho he fet. A la vida real vull poder decidir la meva privacitat; en la meva vida digital, el mateix. Ens és igual que qualsevol persona amb un nivell bàsic, posant el nostre nom al Google, trobi fotos, adreces, dates de naixement i tot tipus de dades personals? De vegades no està al nostre abast (això seria un altre tema) però moltes altres som nosaltres mateixos qui donem - conscient o inconscientment - totes les nostres dades al món.
Són una pèrdua de temps aquestes tecnologies anomenades web 2.0? Depèn de l'ús que se'n faci. Jo crec en les seves aplicacions positives i m'agrada estar-ne al dia. Continuaré reflexionant-hi.
2 comentari/s:
La primera vegada que vaig sentir una persona reconèixer obertament que s'havia autobuscat al google vaig al·lucinar, però a la llarga he comprovat que la rara era jo per no haver-m'hi buscat mai!
http://estardivolploure.blogspot.com/2008/05/la-recerca-dun-mateix.html
Jo també m'hi he buscat, i tant!! I també he buscat la paraula "Google" al Google! Hahaha!
Ara seriosament, subscric tota l'entrada, Xavi. Particularment, sóc molt conscient de què penjo i què dic (encara que de vegades sembli mentida!), però hi ha altra gent (potser joves, sobretot) que fan servir el Facebook com una mena de Messenger, sense acabar de ser del tot conscients del que, efectivament i sàviament, tu dius en la teva entrada.
Però potser fins i tot intentant evitar això, tothom pot saber on vivim (les Pàgines Blanques per internet, per exemple) o bé què fem (buscant el teu nom per internet, és "fàcil" trobar referències a la teva feina, amistat... de coses que s'han penjat a la xarxa). Això de l'internet, que a l'inici estava pensat per a activitats de caire militar i dels serveis d'intel·ligènncia del Mossad i la CIA, efectivament ha entrat en l'àmbit popular i en certa maneraa ha aconseguit l'objectiu per al qual va ser creat: disposar d'informació de (quasi) tot i del màxim de gent.
De vegades encara dubto que siguem posseïdors de la nostra intimitat a la xarxa. De fet, quan mires pàgines o et descarregues coses, la IP del nostre ordinador queda emmagatzemada en una base de dades... No ho sé, és complicat però a la vegada també m'agrada que algú altre (i en som més, és clar) reflexioni sobre aquest aspecte. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada