També he caigut. M'he deixat endur per l'onada mediàtica. "La novel.la més esperada després de El codi Da Vinci", "És impossible deixar de llegir El símbol perdut" i bla bla bla. Accepto que la pressió mundial per llegir aquesta novel.la és fortíssima però això no vol dir necessàriament que el llibre no valgui res.
Al seu moment, em vaig negar a llegir El codi da Vinci. Però sí que he llegit Àngels i dimonis i El gran engany. Quan he llegit Dan Brown m'ho he passat bé. Especialment recomanable és Àngels i dimonis si es té algun viatge programat a Roma.
Ja sé que a Dan Brown no li donaran mai el Nobel de Literatura. Perquè no se'l mereix. Però si ets conscient d'allò que estàs a punt de llegir, no et decepciona. És fidel al seu estil que l'ha convertit en best-seller: capítols curts, intercalant històries paral.leles i relacionades, el Robert Langdon desxifrant enigmes i jugant al límit. Simbologia, masons, societats secretes, rituals obscurs, conspiracions...
Semblen novel.les escrites pensant ja en la seva adaptació en imatges. Acabes un capítol i penses ara vénen els anuncis.
Washington. L’expert en simbologia Robert Langdon és convocat inesperadament per Peter Solomon, maçó, filantrop i el seu antic mentor, per fer una conferència al Capitoli. Però el segrest de Peter i la troballa d’una mà tatuada amb cinc enigmàtics símbols canvien dràsticament el curs dels esdeveniments. Ja tenim l'aperitiu. Això serà El símbol perdut.
