Trobo que córrer és una bona manera d'acabar l'any. A Berga ja fa 10 anys que ho fem amb la tradicional Cursa de Sant Silvestre. L'última tarda de l'any, just abans d'anar a sopar. Enguany, temperatura agradable i una mica de plujeta al final. Per fi m'he tornat a penjar el dorsal. Han passat més de 2 mesos. La cursa és organitzada pel Club Atlètic Berga i compta amb una nombrosa participació. Han dit que érem 400? L'ambient és distès i són pocs els que van a competir. És fàcil veure-hi gent ordinària i vulgar vestida amb complements del panxut de la barba. Altres amb molt més bon gust en el vestir corren disfressats de xais. Són només 5 km totalment urbans amb sortida i arriba al Passeig de la Indústria. Els 5 km són una distància assequible per tothom qui faci uns mínims d'esport. Em sembla que hem fet un temps de 23 minuts. Vinga, una dutxa i cap a sopar amb aquella colla tan maca. M'autoconvenço que tots els excessos que vinguin aquesta nit no seran tan greus: jo ja he corregut a la tarda.
Els Pastorets de Girona són un muntatge del Grup Proscenium i tenen unes 3 dècades d'història. El text parteix del que va escriure Mn. Francesc Gay, rector de La Pinya (Olot), els anys trenta del segle passat. Actualment, l'espectacle musical i familiar el composen més d'un centenar d'actors i una munió de col·laboradors, tècnics, ajudants i pares i mares que s'apleguen durant setmanes a la Sala La Planeta, (seu habitual de Grup Proscenium) per a la preparació dels Pastorets.
L'obra es representa 7 dies (amb molt bona resposta de públic) al Teatre Municipal de Girona, un teatre antic però remodelat fa pocs anys, situat just al centre de la ciutat i amb l'equipament més modern. És un dels millors teatres del país, sens dubte. Pel que fa al fil argumental, la parella còmica són Batus i Aram, Llucifer és el rei de l'infern, Josep de Natzaret té molt protagonisme i un cas particular d'aquests Pastorets és la Belcebuna, una diablessa que procura servir tan bé com pot Llucifer però tot li acaba sortint malament. El to general de l'obra és massa histriònic, còmic, infantil pel meu gust. Només algunes escenes de Josep i Maria ho compensen. La comparseria i els cants tenen molt protagonisme. Fer moure tanta gent alhora representa un esforç afegit a l'hora d'assajar. La durada és excessiva: 3 hores i 15 minuts, amb una mitja part inclosa. Amb una relectura dels Pastorets, es podria plantejar una bona retallada, que crec que és necessària. Els Pastorets de Girona són els únics que es fan a Girona ciutat i són els Pastorets d'una gran capital. Això es nota en la infraestructura sobretot, però també en l'edició de materials, en recursos tècnics, en les institucions que hi aposten. Les comparacions són odioses però inevitables. Els Pastorets de Girona i els de Berga són la nit i el dia. Tots fem el mateix però de maneres molt diferents. I així anem enriquint el teatre i la cultura del país.
Reposen ordenadament al magatzem la trona, el portal, la banyera, les escales del temple, la taula del casament, l'olla, la fera. A l'hora acordada, els dimonis van arribant al teatre per passar per perruqueria i maquillatge. Després els pastors. Després els tramoia. 5 minuts per tenir el Satan penjat a dalt la gàbia. Micros a punt que obrim sala. L'actor repassa paper mentalment penjat del pont de llums mentre, als seus peus, el públic va omplint les butaques. Últimes paraules del director abans de. Tothom als seus llocs. Música i comencem. Com cada Nadal, Pastorets. Ara sí: Bon Nadal.
Era el meu retorn a les curses després de gairebé 2 mesos. Diumenge gèlid i molt concorregut a Súria. Trobada de motos, fira de Nadal amb les parades al carrer, cursa de muntanya... i manifestació de miners! Després de moltes feines per entrar al poble i aparcar, arribo a la zona de la sortida de la cursa i ja veig que s'hi respira un ambient carregat. Un membre de l'organització ens avisa, en petits grups, que uns manifestants a la línia de sortida tenen la intenció de posar problemes a la cursa.
Són les 11 del matí, hora de la sortida de la Santa Barbara Race 2009, organitzada per l'Ajuntament de Súria i l'empresa Iberpotash. L'arc de sortida està bloquejat per treballadors de l'empresa. Càntics, petards i soroll. Els corredors anem fent saltets per fer-nos passar el fred. Van trascorrent els minuts. Finalment es dóna la sortida però... per on hem de passar? L'organització intenta anar-nos explicant la situació però és difícil que la informació arribi als més de 300 corredors. En aquell moment, no sé de què es queixen exactament els miners. Ho he hagut de mirar avui als mitjans de comunicació. Uns 40 minuts després de l'hora oficial de sortida, desapareix qualsevol opció de fer la cursa. Els manifestants només criden i són incapaços de dialogar. Alguns atletes es posen a córrer per Súria en petits grups formats espontàneament i molts altres tornem als nostres punts d'origen. No estic d'acord amb l'actitud dels manifestants. A mi m'hauria semblat bé que haguéssin retardat l'inici de la cursa i fins i tot que s'hagués suspès. Però al cap de 10-20 minuts de protestes ens haurien d'haver deixat córrer, ni que fós sense cronometrar. Ells haurien aconseguit que se sentís la seva veu i nosaltres hauríem pogut córrer. Però la seva protesta era destructiva i intransigent. El meu suport pels miners i perquè millori la seva situació però, de vegades, s'ha de trobar l'equilibri entre la rauxa i el seny. Vaig acabar corrent igualment pels voltants de casa meva. Quatre hores després d'haver començat aquest matí accidentat.
Des de 1973, el text de les quaranta-quatre garrofes que es reciten en les representacions dels Pastorets, surt d'un concurs obert a tothom. El veredicte s'ha donat en el sopar celebrat al Restaurant La Cabana, el dissabte 19 de desembre de 2009.
Els participants al concurs escriuen 44 quartetes, que fan una repassada irònica al més rellevant de l’actualitat de l’últim any, principalment de Berga però també a nivell nacional i internacional.
Setmana final d'assajos i preparacions per les representacions dels Pastorets de Berga. I ja fa 109 anys que l'Agrupació Teatral La Farsa representa El Bressol de Jesús, de Serafí Pitarra.
Després d'alguns anys recorrent el territori veient Pastorets, no sé si em quedaria amb els de Calaf o amb els de Mataró com els millors de Catalunya. Però els de Berga no es queden a gaire distància. També juguem a primera divisió. El fet és que, en els últims temps, s'ha produït un procés de dignificació i reconeixement del fenomen Pastorets. Part de responsabilitat deu tenir la Coordinadora de Pastorets de Catalunya. Són milers de persones que cada any mantenen la tradició, ja sigui com espectadors o participants actius, enriquint la cultura del país i fomentant l'associacionisme i el voluntariat. Doncs que així segueixi molts anys. En el compte enrere per alçar el teló, tot va prenent forma.
4760 persones han votat a Berga, el 32,46% del cens electoral, 97% dels vóts pel SÍ.
Més gent de Berga ha votat a favor de la Independència dels Països Catalans que de l'Estatut. Dades i més dades. Hi haurà temps per fer-ne anàlisis. El que ja no ens treu ningú és que avui hem guanyat. Hem guanyat a les urnes, en festa, en música i en participació. Perquè no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.
Per què cal anar a votar? Doncs bàsicament per reclamar un dret que tenim com a poble i que l'estat espanyol ens nega sistemàticament. L’obligació de votar el proper 13 de desembre és l’obligació cívica d’enfrontar-se a la injustícia i a la imposició. Si estem convençuts que ningú no ens pot impedir d’expressar la nostra opinió, el 13D tenim l’obligació de votar.
El proper 13 de desembre els independentistes d’aquest país viurem una jornada que anhelàvem però que no acabàvem de veure arribar mai. Ja ho sé, el referèndum no és vinculant. Però no ens podran negar la il·lusió i el desacomplexament que aquests dies experimentem. I a Berga - com en tants altres municipis catalans - s'ha fet molta feina. Driblant tots els entrebancs en el camí, Berga decideix ha fet possible que diumenge poguem votar allò que somiàvem de fa molts anys. L'important és que molta gent voti. Però, a les urnes, n'estic fart d'anar sempre als bàndol dels perdedors. I aquesta vegada sí: guanyarem.
Feia molt temps que no em passava allò d'agafar un llibre i llegir-lo de manera compulsiva, amb un punt de golafreria, aprofitar qualsevol moment per obrir-lo i cruspir-me algunes pàgines. Una màquina d'espavilar ocells de nit m'ha atrapat i me l'he polit en un tres i no res. I m'ha captivat per dos motius: perquè està molt ben escrit i per la temàtica tracatada.
Jordi Lara (Vic, 1968) va començar en el món de la sardana a la Cobla Canigó i dirigeix Nydia a TV3, aquell programa sobre la música i la dansa catalanes que el fan hores de màxima audiència (dissabtes al matí, diumenges de matinada...) Una màquina d'espavilar ocells de nit (Edicions de 1984) és un recull de vuit narracions interrelacionades i autobiogràfiques que ens parlen de músics famosos o anònims relacionats amb la sardana. El llibre és com un extens article d'opinió convertit en un treball fascinant de profunditat i entreteniment a la vegada. Una narració que avança i recula en el temps, combinant l'humor sorneguer amb la tendresa dels temps passats. Per a qui no en sap ni un borrall de cobla i sardana, penso que és igualment interessant.
Jordi Lara parla de les batalletes al Ripollès i Osona en els seus inicis a la cobla. Molt divertit. M'hi he sentit identificat en molts fragments. I la seva visió crua i real sobre la sardana:
Una festa desangelada de la qual només en restava la mecànica del ritual: esperar la furgoneta de les cadires, seure i desenfundar, canviar de lloc perquè ens han posat a ple sol, fer una escala descendent per comprovar que les notes hi són totes (i naturalment no hi són mai totes, però on són, maleïdes notes?), esperar la particel.la, queixar-se que la peça escollida és molt pesada, localitzar una balladora guapa per clissar-la als compassos de silenci, no trobar-ne cap i baixar el llistó, esperar el flabiol, tocar sense masegar-se el llavi i arribar a baix sense aspirar a cap aplaudiment - o no deixar-se ensibornar pels escarafalls d'aquell fotut golafre que vol que bisem. (...) Sempre vaig preguntar-me per què en deien "audicions" de sardanes si, fet i fet, el que és escoltar, no ens escoltava gairebé ningú.
I sobre la tenora, aquella bèstia que a mi també m'ha fet patir tant i m'ha fotut el llavi enlaire. L'instrument més ingrat que he tingut el goig de bufar.
Encara em fa por; fins i tot així, desmantellada en tres cossos dins la pelfa verda de l'estoig, cansada però no rendida, com supervivent d'una guerra. L'agafo amb molta cura; em tomba una fortor de bavalla resseca i fustam d'envelat, de l'aire de totes les places respirades que un dia van circular pel canó fosc de l'instrument. Són tres quarts de quilo de fusta seca, tallada en lluna plena perquè no es corqui, i un quart de quilo d'alpalca repolsada per a la campana i la quinzena de claus. M'agrada que pesi. La torna esquívola, emprenyadora. si em vols, em tindràs, però et costaré. I així i tot mai no la tens completament. No t'hi pots amorrar més d'un minut seguit sense haver de reposar, desfets el llavi i el polze. És excessiva. Una mala peça. Em fascina.
Lara parla sobre els grans noms de la història de la cobla: Pep Ventura, Juli Garreta, Manel Saderra Puigferrer, Ricard Viladesau... Tracta desenfadadament el tema sardanístic. I ho fa sense complexes, defugint els tòpics (els joves no ballen sardanes, la sardana desapareixerà, la sardana no interessa perquè està passada de moda...). Segons s'atribueix a Joan Parnau al llibre, Si al segle vint la sardana va salvar la cobla al vint-i-u serà la cobla que salvarà la sardana - deia. Doncs jo també ho crec. Les tradicions evolucionen i no hem de voler aspirar que la sardana del 2009 sigui com la dels anys 50. Avui en dia, hi ha poca gent que balli sardanes. I què? La qualitat coblística i en composició és altíssima. Potser el futur està més en la música que no pas en la dansa.
Avui, la música de cobla es debat entre la vitalitat creativa i la incomprensió comercial, i una vinculació històrica amb la dansa de la sardana que té avantatges i incovenients: si, per una banda, el sardanisme continua sent-ne el principal consumidor i garanteix la supervivència de les cobles, per l'altra, el coblisme s'ha reconegut una personalitat pròpia, exultant, de remarcable relleu artístic, i malda per desempallegar-se dels problemes d'engatjament social que la sardana com a dansa té.
Jo no sóc d'aquells que llegeix amb un llapis a la mà per anar subrallant però amb Una màquina d'espavilar ocells de nit m'hauria fet molt servei. El llibre m'ha servit per reafirmar el meu orgull de formar part del món coblístic i sardanístic.
M'exalta la sonoritat escabellada de la cobla, sobretot les canyes udolant; em posa els sentits a cent, a rebentar d'harmònics, de brutalitat atàvica, de sexualitat sonora.
El dilluns 30 de novembre se celebrava a Sevilla el X aniversari de la companyia sevillana Síndrome Clown. Durant el mes de desembre es podran veure les obres d'aquests 10 anys als teatres de Sevilla per celebrar l'aniversari. El tret de sortida era l'última producció Estocolmo (se acabó el cuento) al Teatro Lope de Vega. Aprofitant l'estada a la capital andalusa, hi vaig treure el cap.
El Teatro Lope de Vega data de 1929. Es va contruir en motiu de la Exposición Iberoamericana d'aquell mateix any. Després de diverses reformes i canvis de mans, el teatre és el que és des de 1988. És una peça fonamental en l'activitat cultural de la ciutat. Cada temporada programa més de 180 representacions i supera cada any els 100.000 espectadors. Un teatre molt bonic, com aquells d'abans.
Estocolmo (se acabó el cuento) gira entorn dels contes de Chéjov. De fet, la representació només comença amb els contes d'Anton Chéjov perquè de sobte es converteix en un segrest. Representa que els dos clowns (el líder espavilat i el tonto graciós) han lligat i amordaçat els dos veritables actors als camerinos. Dos clowns i un duet de corda damunt l'escenari. I molt d'humor sevillà. El públic estava entregadíssim, rient a cada gag. A mi, em va agradar però no em va agradar molt. Deu ser que el seu tipus d'humor no fa per a mi. La majoria d'acudits els vaig trobar molt suats, altres sí que em van fer somriure. Una bona estona però només això.
Trobo que córrer és una bona manera d'acabar l'any. A Berga ja fa 10 anys que ho fem amb la tradicional Cursa de Sant Silvestre. L'última tarda de l'any, just abans d'anar a sopar. Enguany, temperatura agradable i una mica de plujeta al final.
