
Jo sóc corredor de muntanya. M'agraden els camins irregulars, els desnivells, els trams tècnics i córrer envoltat de verd. Així i tot, tasto l'asfalt de tant en tant. He fet curses/marxes de molta més distància per muntanya però em falta completar una cursa en pla de 42.195 metres. I és per això que m'ha caigut la baba més d'un cop llegint Córrer per ser feliç.
Pel moment personal, m'ha cridat especialment l'atenció el capítol de les lesions. És contraproduent negar el problema, cal paciència perquè el cos es recuperi i prudència per no recaure. Però com es troba a faltar quan no pots córrer!
L'Arcadi, des de la seva posició de personatge públic, ha ajudat a dignificar l'atletisme popular. En aquest aspecte, tots els corredors anònims li devem que hagi contribuït a difondre la nostra passió. El de l'Ametlla de Merola ha aparegut a tots els mitjans de comunicació explicant que correm perquè ens fa sentir millor, perquè ens fa guanyar qualitat de vida. Correm per ser feliços.
(...) el corredor de fons popular corre perquè hi troba un punt de llibertat i felicitat, que l'ajuda en la seva vida personal, en el seu dia a dia, que inclou tota una colla d'ocupacions i preocupacions particulars, familiars, laborals, socials...
Correm perquè ens agrada. I punt. El que agrada contribueix a augmentar la nostra sensació de felicitat.
Correm perquè ens agrada. I punt. El que agrada contribueix a augmentar la nostra sensació de felicitat.
0 comentari/s:
Publica un comentari a l'entrada