La lluna de paper

Andrea Camilleri narra un nou cas de Montalbano. El comissari ja s’ha fet gran, veu passar el temps al seu davant: pensa que algun dia pot començar a perdre la memòria, algun dia es pot morir… Però s’intenta convèncer que a ell no li passarà. Entre records i més records va a parar en les paraules que el seu pare li dirigia quan era infant: “la lluna que veus al cel és feta de paper”. Ara, amb la seva cinquantena al damunt torna a creure en la lluna de paper.
Dues dones el torturen: una ben extravertida i descaradament sensual; l’altra, plena de secrets i alhora amb uns morbosos ardors. Entre les dues dames, polítics de pes, professors, regals, grans quantitats de diners, claus… el comissari es troba enmig d’un enrevessat cas. Un crim passional? Un crim per venjança?
Fa uns dies em vaig polir La pista de sorra i he seguit aquesta línia. Camilleri m'enganxa. Em fa riure. No descarto continuar gaudint de la lectura agafant alguns titols més seus.

Un cop la Michela va ser fora li va faltar temps per tancar la porta i córrer cap a l'estudi. El comissari sempre havia tingut molt bona memòria fotogràfica: quan entrava, posem per cas, en una estança desconeguda, d'un sol cop d'ull era capaç de fotografiar no tan sols la disposició del mobiliari sinó també els objectes que hi havia al damunt. I de recordar-se'n molt de temps.