Córrer o morir

Després d'anys i panys de triomfs i èxits, per fi sembla que els grans mitjans de comunicació comencen a fer una mica de cas al millor esportista català de tots els temps i un dels millors a nivell mundial. Per als aficionats a la muntanya no ens descobreixen res de nou.

Córrer o morir és el diari d'un guanyador, una filosofia de vida, una lliçó i un exemple per a tots. Hi ha descripcions magnífiques. Et fa sentir els paisatges a través les paraules. Un domini del llenguatge molt per sobre de l’esportista comú i el futbolista sobrevalorat que no sap fer una O amb un got. Quedo bocabadat que ho hagi escrit tot ell.
El llibre no és exactament una biografia. Sí que parla d'experiències d'infància, de família, de curses. Però també sobre passió, natura, l'art de córrer. Ens explica els seus secrets, les seves tècniques, els seus trucs. Ens fa preguntes, ens interroga sobre les qüestions més essencials de la nostra existència. Com una persona tan jove pot arribar a certes reflexions!
És motiu de cesse si algú, a aquestes alçades, encara no sap qui és Kilian Jornet. Però mai no és tard. Nascut el 1987, va passar els primers anys de la seva vida al refugi del Cap del Rec i ja de ben jove es va interessar per l’esquí i el món de l’alta muntanya. És l’actual campió mun­dial de skyrunning, una de les proves físiques més dures del planeta. Ha pujat i ha baixat el Kilimanjaro més ràpidament que cap altra per­sona al món, ha guanyat la Zegama-Aizkorri. Ha fulminat totes les millors marques mun­dials en cada repte que s’ha proposat: l’Ultra Trail del Mont Blanc, la Transpirenaica, la volta al llac Tahoe… Viatja per tot el món destrossant rècords i deixant un record d’humanitat i senzillesa allà on trepitja.
Córrer o morir encara fa més gran Kilian Jornet. Feia temps que no gaudia tant amb un llibre. Sempre podré presumir que un dia vaig córrer uns quilòmetres al seu costat en una cursa a Bellver o que el vaig veure guanyar la seva primera Ultra Trail del Montblanc a Chamonix.

www.kilianjornet.cat
A Facebook
A Twitter
Contra de La Vanguardia 30/03/2011

He vist gent seure al terra en creuar la meta de l'UTMB i quedar-se asseguts durant hores amb la mirada perduda, amb el més gran somriure dintre seu, encara sense creure's que el que acaben de fer no forma part d'una trampa de la ment. Sabent que en despertar-se podrien dir-se que sí, que ho van aconseguir, que van vèncer tots els temors i que van baixar dels somnis per fer-los realitat. He vist persones que, tot i arribar quan els primers ja han tingut temps de dutxar-se, de dinar i fins i tot de fer una bona migdiada, se senten vencedors, i no canviarien el que senten per res del que els poguessis oferir. I els envejo, perquè, en el fons no correm per això? (...) La victòria no és ser capaços de posar el nostre cos i la nostra ment al límit per descobrir que aquests límits ens han portat a descobrir-ne de nous? I empènyer, a poc a poc, els nostres somnis?