Un dia d'aquests farà dos anys. Fou just després de la Mitja Marató de Gavà, al final de la preparació per a la Marató de Barcelona. El meu cos no va aguantar tanta acumulació de quilòmetres en poques setmanes. Fascitis plantar, la sentència.
Des de llavors, no he tornat a córrer assíduament. Només faig, de tant en tant, una cursa curta per matar el cuc i alguna pujadeta a Queralt. He après a nedar i vaig molt més en bici que abans.
He perdut el compte dels metges visitats. Fa mesos que ja no en veig cap. Les molèsties a la planta del peu continuen dos anys més tard. Hi ha hagut èpoques que semblava que sí.... però no. Metges especialistes, podòlegs, fisioterapeutes, algun pseudometge, plantilles, gel, estiraments, infiltracions, tapings, quilòmetres amb el cotxe, hores, paciència i diners.
Hi ha qui em diu que, un dia, el dolor desapareixerà. S'agraeixen els ànims. Fa temps que tinc assumida la cronicitat de la lesió i que mai no tornaré a córrer com ho feia. No ho hagués triat mai però tampoc no és tan greu: només es tracta de encarar nous reptes i trobar bones dosis de motivació.
Com em va dir un dels molts bates-blanques que he trobat pel camí: "Com menys corris a la vida, millor" En el context atlètic, suposo.
0 comentari/s:
Publica un comentari a l'entrada