Maleït karma

Humor alemany. Oxímoron? En principi, els alemanys no es caracteritzen especialment pel seu sentit de l'humor. Però encara que no ho sembli, alguns en tenen. David Safier (Bremen 1966) és escriptor i novel.lista tot i que va començar com a periodista. Va treballar a ràdio i televisió i, des del 1996, treballa com a guionista. El 2007 va publicar la seva primera novel.la Meises Karma.
La presentadora de televisió Kim Lange està en el millor moment de la seva carrera quan pateix un accident i mor aixafada pel lavabo d’una estació espacial russa. És aleshores que la Kim s’assabenta que el mal karma al llarg de tota la seva existència l'hacondemnada a ser una formiga. En aquesta aventura, la Kim estarà acompanyada per un altre humà de mal karma que també s'ha reencarnat en un animal, el famós seductor Giacomo Casanova.
Maleït karma és una història lleugera, fàcil i divertida. Plena d'ironia i, a estones, gasta un bon sentit de l'humor. Ningú no podrà negar que és original. M'ha arrencat més d'un somriure i m'ha entretingut i divertit. No hi trobareu alta literatura però segur que no us avorrirà.
Si deixem de banda la part més evident (animals, reencarnacions, ironia...) el que realment persegueix la història és donar un missatge al final de la faula, una lliçó que faci reflexionar el lector, una moralina que ens faci adonar de la importància del dia a dia.

Que les formigues podien somiar encara no ho havia constatat cap científic. De fet, els científics no serveixen per a res. Si no, ja faria temps que haurien inventat un cafè instentani que fos bo. En comptes d'això, deixaven caure estacions espacials al cap de persones innocents. Sí, moltes gràcies. Em vaig imaginar com ruixava amb àcid fòrmic la cara dels científics russos que eren responsables de la meva mort.

L'hort dels cirerers

L’obra d’Anton Thèkhov, en versió de David Mamet i direcció de Julio Manrique, s'ha estrenat fa cosa d'una setmana al Teatre Romea. Aquesta obra, la darrera de Thèkhov, fou estrenada el 1904 amb la presència del propi autor. Poc després, Thèkhov va morir a Alemanya.
L’obra explica la decadència d’una família benestant russa que veu com els deutes els fan perdre la seva propietat més preuada: una casa amb un gran hort amb cirerers. L'obra està plena de metàfores que parlen dels conflictes entre un passat enyorat i un present ignorat.
L'elenc de l'obra és extens i ple de grans noms
(Guallar, Selvas, Rañé...) i en molts moments són tots dalt l'escenari oferint un moviment escènic molt dinàmic.
És una obra amb una forta personalitat en la direcció, arriscada i innovadora. Perfecte perquè la crítica l'afalagui i el públic la suspengui. Sospito que se'n parlarà: bé o malament. De fet, ja ha esclatat una polèmica sobre l'obra i la llei antitabac. Personalment, em va agradar per les seva valenta posada en escena. Així i tot, em temo que no serà una obra de masses.

Un milió de girafes

El 6 de juny del 2009, l'Ola Helland i el Jorgen estaven fent una birra en algun lloc de Noruega. La conversa es va anar embolicant i l'Ola va dir que era capaç de reunir un milió de girafes. Una idea estrafolària, a priori. El Jorgen li va dir que no ratllava fi. Totes les girafes havien de ser fetes manualment i la gent n'havia d'enviar proves. El termini era el 31 de desembre de 2010. La campanya de recollida de girafes va començar una mica freda però ràpidament va agafar una volada espectacular fins al punt que, en només 440 dies i molt abans del termini, ja tenia el milió de girafes. Jorgen was wrong.
El que va començar com una conya, avui té fins i tot el seu propi llibre, un recull de les millors girafes que ha rebut l'Ola. Evidentment, es pot comprar per Internet. I entrevistes a mitjans de comunicació de tot el món on l'Ola explica petites històries curiosíssimes sobre les girafes que ha rebut.
És un exemple claríssim d'una idea que enganxa i de l'excel.lent aprofitament dels recursos de la xarxa. Féu un volt per www.onemilliongiraffes.com
La història no és nova però no n'havia sentit res fins fa pocs dies. El mestre Ganyet en va parlar en una conferència. Quan expliques aquesta història a algú bàsicament hi ha dues reaccions que mostren claríssimament l'escletxa digital de la societat. Hi ha qui respon I per què? i uns altres diuen Com mola! De quin grup ets tu?

Herois

Em va tocar. Vaig anar al cine sense esperar res i vaig sortir amb molt. Amb ganes de saber més sobre Herois i sobre Pau Freixas. Ànima 25/10/11 (min 29), per exemple.
Tots els qui vam viure els 80 tenim una pel.lícula plena de referents: aquell moneder cilíndric que es penjava al coll per portar monedes, ulleres enormes de pasta, samarretes del Mundial 82, bicicletes BH amb seient encoixinat en forma de L... Imatges que recorden a ET, Cuenta conmigo, els Goonies o Verano azul. Les cançons escollides per banda sonora hi van que ni pintades. (Forever Young és la gran cançó de la pel.lícula però atenció a Ti amo d'Umberto Tozzi). I tot ben empastat amb gust. Una petita joia, lluminosa i vital.
Només l'Eva Santolària hi sobra i el final el vaig trobar excessivament ensucrat pel meu gust. Així i tot, en conjunt, és una pel.lícula recomanable que ha de confiar en el boca-orella ja que no gaudirà de les promocions multimilionàries dels pastelorros americans que la majoria va a veure al cine. Si és que encara queda algú que vagi al cine.


Volta en bici a Lanzarote

Combinació d'esport i turisme. Uns 250 km en bicicleta de muntanya voltant les illes de Lanzarote i la Graciosa en 5 etapes. No cal ser un crack en matemàtiques per veure que això dóna uns 50 km per etapa. Teníem temps per endavant i tant era invertir-hi 4 o 10 dies. Vam parar un parell de dies a Famara per fer unes pràctiques de surf i ho vam allargar uns dies més al final. Vam anar al nostre aire, amb tot a sobre i parant cada dia on ens venia de gust. La nostra ruta:

Etapa 1: Puerto del Carmen - Arrieta
Etapa 2: Arrieta - La Graciosa
Etapa 3: La Graciosa - Famara
Etapa 4: Famara - Playa Blanca
Etapa 5: Playa Blanca - Puerto del Carmen



Els atractius més grans de la volta són la petita illa de la Graciosa (especialment Pedro Barba i la preciosa, enorme i solitària Playa de las Conchas), la zona volcànica del Parc del Timanfaya, la població surfera de Famara i la Playa de Papagayo, al sud. La costa oriental, de Playa Quemada a Costa Teguise i Playa Blanca al sud són un circ per a guiris. Em vaig quedar amb les ganes de conèixer millor la Geria, la zona de les vinyes.



Val la pena? Suposo que, en conjunt, sí. Hi ha zones espectaculars per fer en BTT però no vaig gaudir de la totalitat dels quilòmetres: molts camins impossibles de pedalar-los dalt de la bici, carretera d'asfalt i trams com els Ajaches que s'han de fer per acabar de donar la volta però tenen poc atractiu.

Recomanacions i observacions:
- S'han de portar els tracks en GPS. Hi ha trams que no estan massa ben senyalitzats.
- Atenció a l'etapa que travessa els Ajaches (entre Playa de Papagayo i Playa Quemada). És curta però complicada pel terreny, la calor i les constants pendents.
- No hi ha ni un arbre ni un riu o rierol. Plou poquíssim. Aigua a dojo als bidons.
- És normal que bufi vent. Creueu els dits perquè no sigui massa fort.
- Es pot dormir en apartaments molt ben equipats i a preus molt assequibles (10 €/nit)
- Hi ha poquíssimes botigues de bicis. A la capital Arrecife i poc més.
- Imprescindible quedar-se un dia a la Graciosa. Magnífica illa sense asfalt de poc més de 500 habitants i només 29 km2.
- L'aeroport de Lanzarote no està preparat per rebre turisme en bicicleta. Empaquetar la pròpia bicicleta ens va portar força problemes.
- Aquestes rutes de dies (tant en bici com caminant) penso que el millor és fer-les en grups de 3 o 4 persones.

Més informació a:

L'any de la plaga

Un thriller preapocalíptic, així defineix Marc Pastor L'any de la plaga. Després de l'èxit de La mala dona, l'autor presenta la seva tercera novel.la.
Víctor Negro és el protagonista de la història, un treballador social abandonat de fa poc per la Irene, la seva parella. Tot comença a canviar en el moment que algunes persones grans comencen a suïcidar-se. A les cases dels morts hi apareix una planta d'eucaliptus anomenada Eucalyptus gengsikhanensis. Les actituds d'amics i familiars són d'una passivitat molt sospitosa. Què està passant realment? En qui es pot confiar?
Les constants referències cinematogràfiques, literàries i musicals m'han fet gaudir encara més. No sé exactament l'edat de Víctor Negro però segur que som companys de generació.
M'ho he passat molt bé llegint la novel.la. No cal anar a buscar bons llibres a Suècia, ben a la vora trobem escriptors molt interessants.

Aquella setmana vaig viure en un món artificial de rèpliques d'edificis europeus, rius navegables enmig de la ciutat, palmeres dins de vestíbuls i luxe per obligació. Era tan fals que feia basarda. Tan prefabricat perquè semblés perfecte que no era real. Era una impostura, pura façana, un cos sense ànima. Era Matrix, sense les bales a càmera lenta però amb moltes ulleres de sol per dissimular les ressaques. Un monstre nascut del no-res al mig del desert, gros, fort, poderós i amb faccions reconeixibles. Però un monstre que no sabia de què parlar, ni tenia un creador concreta a qui poder culpar. Un Frankenstein orfe, desorientat i extremament atractiu.