Mitja Marató de Muntanya de Casserres

Una altra al sac. La Mitja Marató de Muntanya de Casserres, dins la III Triangular de Mitges Maratons Rurals del Baix Berguedà. El 13 d'abril hi ha la cursa de Gironella i el 27 del mateix mes, la de Puig-reig. Una bona excusa per descobrir el Baix Berguedà, conèixer els pobles, trobar racons sorprenents i veure com el bosc s'està recuperant lentament després dels terribles incendis del 94.
La cursa és d'uns 20 quilòmetre amb 1.360 metres de desnivell acumulat. Hem baixat fins al Guixaró i amunt que fa pujada. 1 hora i 48 minuts corrent. Bones sensacions. Aquí hi ha la classificació.
A Engarrista hi ha una bona crònica i el vídeo de la cursa.
És una gran satisfacció quan arribes sencer en una cursa on t'hi has esforçat, hi has patit i ho has donat tot. I aquella olor de bosc i la coïssor de les esgarrixades amb l'aigua calenta de la merescuda dutxa.
Propera estació: Bera.

15 anys sense Guillem

La matinada de l'11 d'abril de 1993 Guillem Agulló fou assassinat a Montanejos (Alt Millars). Era Setmana Santa, de vacances amb els amics. Un grup d'ultradeta va sortir amb ganes de gresca i la nit va acabar de la pitjor manera.
El judici realitzat a Castelló de la Plana va ser molt polèmic i controvertit. El jutge condemnà un sol acusat a 14 anys de presó. Pedro Cuevas en va complir només 4. Fins i tot a les eleccions del 27 de maig de 2007 aquest individu es va presentar a les llistes electorals del partit ultradretà Alianza Nacional, de número 4 per Xiva. 15 anys més tard les constants agressions semblen no tenir fi al País Valencià. La trista realitat és la inacabable impunitat.
El 12 d'abril s'organitzen una sèrie d'actes a Burjassot, ciutat natal d'Agulló. Els Obrint Pas no hi faltaran, ni tampoc No tingues por. Tot força i energia.

Aquests són uns bons dies per tornar a agafar el llibre La mort de Guillem. Jaume Fuster narra l'abans, el durant i el després d'aquella nit de vacances de Setmana Santa. Un bon llibre per no oblidar. Fuster ho explica així:

La ganivetada penetra en el pit, buscant el bessó de la vida. Quatre centímetres d’acer en ple cor. I la nit de Montanejos es congela, Guillem, i s’escapa amb el doll de la teva sang, esclata en una blancor fosca i definitiva que desbloca els rellotges, arriba españa, i enceta el ritme dels braços alts… con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer, que s’allunya, s’allunya, es fon… volverán banderas victoriosas, i tornes a l’habitació orejada i lluminosa, amb la senyera estelada, la silueta del país -països- que estimes, les fotos de Wembley, el llibre de la Roig, la cinta dels Pets, els cartells dels actes reivindicatius, l’escalfor de la mare, la fermesa del pare, l’alegria enjogassada de les germanes… impasible el ademán.

L'Allegretto de la 7a simfonia

La veritat és que comptades vegades escolto música d'abans de mitjans de segle XX. Ho faig massa poc però hi ha algunes peces que les trobo una autèntica delícia. És el cas de l'Allegretto de la 7a Simfonia de Beethoven.
El segon moviment, en la tonalitat de La menor, sona "lent" malgrat que el tempo marcat per Beethoven sigui un Allegretto. En realitat resulta lent en comparació amb els altres tres moviments, molt ràpids. És el moviment més destacat de la simfonia i un tema molt popular des de la seva estrena a Viena, el 1813. S'hi pot identificar perfectament l'ostinato (figura rítmica repetida) que, en aquest cas, consisteix en una negra, dues corxeres i dues negres.

Aquesta melodia m'ha acompanyat tota la vida. Crec que, fa molts anys, n'havia cantat una adaptació per coral a tres veus, anomenada "Nit a muntanya". Si no ho recordo malament. De tant en tant, la tonada em ve a la memòria. La segona veu ornamentada és tan o més preciosa que la primera.
Jacques Loussier (1934) és un famós pianista i compositor francès. Ha treballat conjuntament amb Pink Floyd, Elton John i Sting. Va començar a triomfar fent interpretacions jazzístiques de la música barroca de Bach. Va continuar amb Debussy, Ravel, Vivaldi, Chopin, etc. El 2003, Loussier i el seu trio van editar Beethoven: Allegretto from Symphony No. 7: Theme and Variations

A l'àlbum hi trobareu fins a 10 variacions. Aquest és el tema principal:

Mitja Marató de Muntanya de Bera, a la vista

Nou repte a la vista. De moment, ja hi ha la inscripció feta per la mitja marató de muntanya de Bera, l'últim poble al nord de Navarra, al sud d'Irun.
Bera acollirà el proper diumenge 13 d'abril, la 4a edició de la mitja marató de muntanya. La cursa, que el 2006 fou la primera prova puntuable de la Copa d'Euskal Herria, el 2007 va ser seu del Campionat d'Euskadi i aquest any fa un nou pas amb l'objectiu de consolidar-se com una prova de referència en el calendari de l'especialitat.
La cursa, de 21 quilòmetres, té 2.420 metres de desnivell acumulat. Corona els pics Manttale i Larun i comença i acaba a Bera. Ja s'ha arribat al màxim de corredors i les inscripcions estan tancades.
Els expedicionaris catalans intentarem fer un bon paper però, sobretot, viure un bon cap de setmana de turisme i esport al País Basc.

El fenomen Moccia

Tinc a les mans Perdona si et dic amor l'últim llibre de Federico Moccia, un escriptor italià que ha revolucionat la novel.la romàntica i està triomfant espectacularment entre el públic italià.
La història de l'autor ja seria una novel.la per ella mateixa. El 1992 va escriure Tre metri sopra il cielo. Aigua. No la va voler cap editorial. El mateix autor en va publicar 2.000 exemplars. L'obra va sobreviure durant anys a base de fotocòpies fins que un exemplar pirata va anar a parar a mans d'un director de cine. Se'n va fer la pel.lícula i una de les editorials més potents d'Itàlia va publicar la novel.la. Ho voglio di te és la segona, també amb adaptació cinematogràfica. El protagonista de la pel.lícula, Riccardo Scamarcio, és un autèntic ídol d'adolescents, les hormones es disparen. Scusa ma ti chiamo amore està en procés de rodatge sota la direcció del mateix Moccia. Dels seus 3 llibres se n'han venut més de 3 milions d'exemplars. I els que se'n vendran.
En la segona novel.la Ho voglia di te, els dos protagonistes sellen el seu amor penjant un candau al Ponte Milvio. Milers de parelles imiten el gest col.locant el seu candau a les faroles del pont romà i llançant la clau al Tíber, prometent-se així amor etern. Es diu que la quantitat de candaus fa perillar l'estructura del pont. No ho tinc contrastat. Suposo que és part de l'exageració per engrandir la llegenda. De totes maneres, és indubtable la magnitud del fenomen Moccia.
Ambientades als romàntics carrers de Roma, les novel.les són una involuntària guia alternativa de la ciutat. Joves de tot el món busquen els consells que apareixen disseminats per tot el llibre per descobrir on menjar les millors pizzes o assaborir els gelats més exquisits.
Perdona si et dic amor és el primer llibre de Moccia traduït al català. Un llibre gruixut, de més de 600 pàgines, d'aquells que fa una mica de mandra agafar-t'hi. Però no és el que aparenta, ben al contrari. És àgil, divertit, amb capítols curts, molts diàlegs. Crec que és una novel.la escrita pensant en fer-ne la pel.lícula. Niki és una jove madura i responsable que cursa el seu últim any de secundària. Alessandro és un publicista d’èxit de trenta-set anys a qui acaba de deixar la seva xicota de tota la vida. Un bon dia les seves vides es creuen i.
No és una literatura de saló, culta i refinada, d'aquella només per a uns quants. És un llibre per a tothom. I, si ha servit perquè milers de joves i no tan joves trobessin el plaer per la lectura, em sembla perfecte.
Pronostico un èxit rotund de la novel.la per Sant Jordi.
Per fer boca, aquí en podeu llegir el primer capítol.

Once

Once és una pel.lícula irlandesa dirigida per John Carney. És la història d'un cantant i compositor que interpreta les seves cançons pels carrers de Dublín i d'una immigrant txeca que ven flors per tirar endavant amb la seva mare i la seva filla petita. La pel.lícula és senzilla, modesta, emocionant, tendra i crua a la vegada. Amb menys d'una hora i mitja veus una pel.lícula i escoltes unes cançons boníssimes. 2x1: cine i música a la vegada.
Els protagonistes no són superestrelles de Hollywood que van a lluïr tipus. Són dos músics sense una carrera interpretativa. Ell és Glen Hansard, el líder del grup irlandès The Frames i ella és Markéta Irglová, cantant i pianista txeca. El director és un exmembre de The Frames. Amb aquesta sòlida base, les cançons donen el sentit al drama i en resulta un molt bon producte musicocinematogràfic. Una història simple però sincera i emotiva.
Tots els temes de Once són força homogenis - per tant, molt recomanable la banda sonora sencera- però si en sobresurt un és, sens dubte, Falling Slowly, una grandíssima cançó. Si a algú no li va aquest tipus de música indie, no cal que perdi el temps amb Once.

Si és possible, ha de ser molt millor veure-la en versió original (com sempre, vaja...) però més en aquest cas ja que adaptar-te a dues veus per personatge, la del diàleg i la de les cançons, es pot fer força feixuc.

Mitja Marató de Berga

Avui a les 10 del matí s'ha donat la sortida a la Mitja Marató de Berga. El circuit transcorre per dins de Berga en els 7 primers quilòmetres i tot seguit enfila la carretera cap a Avià i l'Espunyola. El recorregut no és gaire pla i compta amb força desnivells. Això fa que els temps aconseguits no siguin massa bons. La prova és organitzada pel Club Atlètic Berga i forma part del 2n Challenge de Mitges Maratons Gran Premi Diputació de Barcelona.
Personalment, estic molt satisfet de la cursa que he fet. Com a tota cursa sempre hi ha un però. En el meu cas és que he sortit massa fort, a 4 minuts per quilòmetre, un ritme que sabia que no podia mantenir. Falta d'estratègia. Però ho he defensat bé. La classificació oficial em marca un cronòmetre de 1:30:18, un temps excel.lent que no preveia de cap manera. Torno a rebaixar en més d'un minut el meu millor temps en Mitja Marató. I em quedo a les portes de baixar de l'hora i mitja. Bones sensacions, bon matí d'esport i satisfet de com m'he trobat i haver-me superat una vegada més.

Més viatges

Fa uns anys, em va agafar per escriure sobre els llocs visitats. Per diversos motius. Un és purament egoista: per assaborir més el viatge, les ganes de saber i de recordar, de repassar les guies i mapes quan tornes a casa. Al cap d'uns anys, et serveix per transportar-te en el temps i en l'espai i navegar pels records. Com quan mires fotos. L'altre motiu és més altruïsta. Potser a algú li servirà. O potser no.

Estats Units. Desembre 2006
Boston, Salem, Providence, Las Vegas. Grand Canyon Colorado
Lisboa. Novembre 2006Egipte. Octubre 2005
Aswan, Abu Simbel, Esna, Luxor, El Caire
Escòcia. Octubre 2004
Stirling, Dunkeld, Inverness, Portree (Illa d'Skye), Fort William

Blau de Prússia

Blau de Prússia és una novel·la de l'escriptor andorrà Albert Villaró apareguda l'octubre de 2006. Va estar guardonada amb el Premi Carlemany de novel·la que es concedeix al Principat d'Andorra. Ha estat editada per Columna Edicions.

La novel·la és construeix a partir d'un crim tranfronterer que un policia andorrà, que acaba de sortir d'una depressió per la mort de la dona, ha de resoldre. El narrador és el mateix Andreu Boix, o Andreu el Vidu. En aquesta tasca comptarà amb l'ajut de personatges. A poc a poc anirà lligant caps, tot fent un retrat de la societat andorrana. En el teló de fons sempre hi haurà l'incendi de Meritxell del 1972, que el protagonista recorda de quan era nen i el seu pare va voler que ho veiés.

És una novel.la policíaca amb tots els tòpics, sense novetats, però molt interessant pel fet que l'acció està situada en un lloc conegut i proper. Una cosa és que et parlin de Venècia (Donna Leon), Marsella (Izzo) o Vigata (Camilleri) i l'altra és que llegeixis sobre l'avinguda Carlemany, les parròquies andorranes, els passos fronterers del Pas de la Casa i de la Seu d'Urgell o referències a les colònies d'AINA de Canillo.

També m'ha agradat el sentit de l'humor d'alguns passatges. Segurament no passarà a la història com una de les grans novel.les policíaques però he passat molt bones estones amb la seva lectura.

- Ara foten Ducados rossos? Quina mariconada. Ara sí que em puc morir. No val la pena viure en un món on els Ducados ja no són el que eren. Ja és mala llet que la que ha estat potser l'última pipada de la meva vida hagi estat d'aquesta puta merda.

Va llençar-lo a terra, amb una ganyota de disgust.

A te

Jovanotti és el nom artístic de Lorenzo Cherubini (1966), tercer de quatre germans d'una família toscana traslladada a Roma. És el cantant italià més versàtil, soprenent, inquiet i indefinible musicalment. Ha experimentat amb estils musicals molt diferents. Em va arribar per primer cop la seva música a mitjans dels 90, amb Penso positivo, un rap alegre i enèrgic. Els seus discos han anat passant per diversos estils amb temes com Piove, L'ombelico del mondo, Bella, Tanto, Mi fido di te, Fango, etc. Ha col.laborat amb U2, Pavarotti, Ben Harper, Jorge Drexler, Pau Donés o Quimi Portet. Actualment, viu a Cortona, lloc d'origen de la seva família.
A te és el segon single de l'últim disc Safari, íntim i relaxat, aparegut el gener. La cançó fa hores que em volta pel cap. És d'aquelles que te les escoltes una vegada i una altra. I una altra. I quan acaba la tornes a posar al començament. I quan la deixes d'escoltar continues cantant aquella melodia interiorment. Després he sabut que la cançó està dedicada al seu germà Umberto, mort en accident aeri l'octubre de 2007, quan pilotava un monomotor.

A te che sei
Semplicemente sei
Compagna dei giorni miei
Sostanza dei sogni miei

This is England

Finalment, he vist This is England, una pel.lícula que dia a dia augmenta la col.lecció d'elogis i crítiques favorables. Totalment recomanable. La història d'en Shaun, un nen de 12 anys, que és "adoptat" per uns skinheads a l'Anglaterra del 1983, la de la Tatcher, la de la guera de les Malvinas (Falklands, per a ells). Al cap d'unes setmanes arriba Combo i el grup es divideix entre els que segueixen la originària línia interracial dels skinheads i els que es dirigeixen cap a les idees nacionalistes i xenòfobes de Combo.La pel.lícula és força completa però en destaquen el protagonista i la música. Thomas Turgoose és el petit de quatre germans. En el moment que el van descobrir en un càsting, el trapella Turgoose estava seguint un pla per a joves desavantatjats a Grimsby, al seu poble. Thomas no havia actuat mai abans. La seva mare va morir el desembre de 2005, abans de l'estrena. La pel.lícula li està dedicada.
La música s'adapta perfectament a les imatges. O potser és a l'inrevés. L'inici de la pel.lícula amb, 54-46 Was my number dels Toots & the Maytals, ja m'ha emocionat. Música jamaicana, música "negra" en el moviment skinhead. També hi sonen Dexy's Midnight Runners i The Smiths. I la gran Pressure Drop.


Un món de notes

World Beat Music és un simpàtic mapa del món realitzat exlusivamente amb notes musicals. És una obra de James Plakovic, un artista que combina la música i l'art visual. Plakovic viu a Texas i és també professor de psicologia. Té altres obres realment impressionants.
Per a qui sàpiga llegir una partitura, el mapa es tracta d'una composició musical original que pot ser totalment interpretada. Blanques, silencis i corxeres que van dibuixant els continents. De totes maneres, és més una composició més visual que musical. Per veure el món en termes musicals.
Per desgràcia, el món no és un lloc precisament harmoniós. Aquest mapa és una manera poètica de cohesionar-lo. Amb dissonàncies i acords arriscats, però un món en harmonia.
Si teniu curiositat per saber com sona ho podeu comprovar aquí o aquí.

Cicle de Muntanya del Berguedà

Des d'avui dilluns 3 de març i fins el diumenge 9 tindrà lloc a les poblacions de Puig-Reig, Gironella i Berga el XXV Cicle de Muntanya del Berguedà, organitzat conjuntament pel Centre Quitxalla Excursionista, el Centre Alpí Gironella i Club Esquí Berguedà. La programació del cicle es basa en l'elecció d'algunes de les activitats alpinístiques més rellevants realitzades durant aquest any, presentades sempre pels seus protagonistes i reservant un espai als personatges de la comarca que destaquin per la realització d'activitats relacionades amb el muntanyisme.
El programa és molt interessant:
Dilluns 3 de març - Iban Bessa: Ladakh, trekking i ascensions al Tíbet indi.
Dimarts 4 de març - Iñaki Cabo: Escalada en gel.
Dimecres 5 de març - Armand Ballart: Gran escalador català, escalades d'aventura per la península.
Dijous 6 de març - Sergi Fernandez: 7 deserts en bicicleta i en solitari.
Divendres 7 de març - Kilian Jornet: Campió del món d'esquí de muntanya i curses de muntanya.
Dissabte 8 de març - Alain Robert: L'increïble home aranya, escalada lliure en edificis.
Diumenge 9 de març - Marc Batard: Un dels millors alpinistes mundials de la dècada dels 80.
La figura mediàtica d'aquesta edició és, sens dubte, Alain Robert, conegut per tothom. Però també hi haurà altres actes molt interessants i segur que el cicle serà tot un èxit.

Sagi Rei

Sol ser habitual que es facin versions dance (sovint gens afortunades) de cançons d'estil poc ballables. No és tan freqüent el procés a la inversa. Doncs és precisament el que fa Sagi Rei, un artista isrealià que transforma temes de discoteca en peces senzilles però impecables, tan sols amb la seva veu i guitarra acústica. Va publicar "Emotional songs" el 2005 i poc després "Emotional songs II" (2007), una mica més treballat musicalment. Sagi Rei és nascut a Tel Aviv el 1975 però viu a Itàlia des del 1989. Va formar part d'un grup de gospel però ben aviat va començar com a solista en diversos locals del nord d'Itàlia. En un d'aquests locals, el va descobrir un productor i en aquest punt és quan va començar a gestar-se el seu èxit.
En els dos discos de versions n'hi ha de boníssimes, Freed from desire, All around the world o Lady, per exemple. Però per a mi, la millor és la versió del gran èxit de Gigi d'Agostino L'amour toujours. Si havíeu ballat - o intentat ballar - aquest tema s'us posaran els pèls de punta.