El sol dels Scorta

Per casualitat, he descobert una novel.la delíciosa que estic assaborint pàgina a pàgina. El sol dels Scorta va guanyar el Premi Goncourt el 2004 i és obra de Laurent Gaudé, un jove novel.lista i dramaturg francès.
La crítica deixa el llibre pels núvols, la majoria el qualifica d'obra mestra. L'argument no té gaire res de nou: explica la vida de membres de les generacions d'una mateixa família en un petit i calorós poble al sud d'Itàlia. En aquest sentit, em recorda a Cien años de soledad i els Aurelianos. Tot succeeix entre el 1875 i l'actualitat. Diverses generacions dels Scorta centren l'acció a Montepuccio, un poble miserable del sud d'Itàlia. El poblet està situat sobre el mar, rodejat de quatre turons i unes quantes oliveres sobre les quals cauen els implacable però nutrients rajos de sol.

Prison Break

Prison Break és una sèrie de televisió dramàtica dels EEUU que va estrenar la cadena Fox el 2005. Un home és sentenciat a pena de mort per un crim que no va cometre i el seu germà elabora un pla per salvar-lo.

Continuo cercant una sèrie que m'atrapi una mica del que em va atrapar Lost. Ja he fet un tast de The Sopranos, també he passat per 24 i ara és el torn de Prison Break.

La primera temporada consta de 22 episodis. Lincoln Burrows és acusat d'assassinar el germà de la vicepresidenta dels EEUU. Lincoln ho nega però és sentenciat a mort i enviat a Fox River per complir-hi la condemna fins al dia de l'execució. Michael Scofield, germà petit de Lincoln, està convençut de la innocència del seu germà. Atraca un banc i es deixa agafar per portar a terme el pla per alliberar Lincoln. A la presó haurà de superar molts obstacles. Mentrestant, fora de la presó, Veronica Donovan, amiga de la infància dels germans, fa tot el possible per aclarir la conspiració que va sentenciar Lincoln. Uns agents secrets fan el possible per entorpir la feina de Veronica.
Una sèrie molt interessant i entretinguda. D'aquelles que acabes un capítol i te'n poses un altre. Ja està en marxa la 4a temporada. De moment, em miraré tota la primera. Molt recomanable.

Que no estem tan malament!

Des de 1973, el text de les quaranta-quatre garrofes que es diuen en les representacions dels Pastorets, surt d'un concurs obert a tothom, proclamant-se les guanyadores en un sopar dies abans de Nadal.
En realitat les Garrofes, any darrera any, esdevenen un resum particular i satíric de la història local i general, de referència obligada per tal de saber allò que s'ha viscut a la ciutat en un determinat moment i el seu impacte.
Durant les representacions dels Pastorets de Berga, el Garrofa -com a alcalde-, després de tornar de l'infern amb la missió encomanada, i també fracassada, de convèncer Satanàs que els deixi tranquils, responent a la curiositat de tothom, explica com és, el què hi ha vist…allò que l'ha sorprés.
Els participants al concurs escriuen 44 quartetes, que fan una repassada irònica al més rellevant de l’actualitat de l’últim any, principalment de Berga però també a nivell nacional i internacional.

Que no estem tan malament! ha estat el treball guanyador del XXXVI Concurs de Garrofes del 2008, segons el jurat.

El programa

Santa Bàrbara Race

Diumenge de pluja, neu i fred. I diumenge de cursa. Feia massa setmanes que no em penjava un dorsal i, sense objectius, m'és molt difícil obligar-me a sortir a córrer.

Súria. 11 del matí. Fred. Plugim. 300 corredors. Comença la Santa Bàrbara Race organitzada per Iberpotash i l'Ajuntament de Súria dins els actes de celebració de Santa Bàrbara, patrona dels miners. Abans de començar a córrer, en dies així fa molta més mandra posar-s'hi. L'inici dels 12,5 km és planer, voltant els camps propers a Súria. A partir del km 4 la cursa entra de ple en terreny de muntanya, amb fortes rampes i trams de lleuger descens. Pistes forestals plenes d'aigua. Costa avançar amb el fang que es va acumulant sota els peus. Al km 9 s'arriba al punt més alt i, vorejant les instal.lacions d'Iberpotash tot va avall fins la plaça de Sant Joan de Súria. Paro el cronòmetre amb 1 hora i 1 minut. El primer classificat ho ha fet amb 46'39''.

Ja vaig fer aquesta cursa el 2007 i aquest 2008 han millorat molt el recorregut. Té una característica estranyíssima: és gratuïta, l'única que conec. L'any anterior érem una seixantena i avui, malgrat el temps, 300 participants.

Acabo l'any en bona forma. Ja hi haurà temps per plantejar-se els reptes del 2009.

Quiet

A Quiet, Màrius Serra escriu sobre els set anys de vida del seu fill Lluís. El Llullu, com li diuen, va néixer amb una encefalopatia que els metges no han pogut diagnosticar i que li provoca una discapacitat del 85 %. Però, contràriament al que es pugui pensar, Quiet no és un llibre trist, sinó un relat tranquil, molts cops amb sentit de l’humor, on l’autor repassa la seva vida i la de la seva família des del naixement del Llullu.

Màrius Serra (Barcelona, 1963) és un conegut escriptor, periodista, autor de mots encreuats, traductor i enigmista. Tot i que ja comptava amb algunes obres publicades, es va donar a conéixer l'any 1994 amb la novel·la Mon oncle. Va presentar el programa sobre llibres Alexandria al Canal 33. Col·labora habitualment amb el diari Avui. Estudiós i col·lecionista d'enigmes, jocs de paraules i tots els fenòmens de la ludolingüística. Fa els jeroglífics del concurs de TV3 Bocamoll. El 2002 va fundar Verbàlia.com, el pais dels verbívors.
Crec que l'autor ha aconseguit donar una visió diferent d'un fet tan dur com tenir un fill rendint un 15%, sense abusar del sentimentalisme. A Quiet hi ha més moments graciosos que tristos i, així i tot, aconsegueix que t'adonis de la duresa de la situació. És admirable com Màrius Serra i la seva família han afrontat la situació. Escoltar-lo encomana serenitat.

Donar sang

Cada tres mesos sento la obligació moral de donar sang. I si no ho puc fer, per motius de salut o pel què sigui, ho trobo a faltar. Sóc donant convençut: en dono des dels 18 anys i ho faré fins que pugui i sempre que pugui. Crec que és un deure envers els altres, una actitud solidària i altruïsta. La sang no es pot fabricar i qui sap si demà jo o els meus no necessitarem la dels altres. I sento que aquesta solidaritat l'he d'exercir sempre, no només quan hi ha alguna emergència.

Quan es dóna sang, gairebé mig litre per donació, s'ajuda com a mínim a tres persones. Això passa perquè cada bossa de sang se separa en tres bosses diferents, cadascuna de les quals anirà a parar a una persona. Els tractaments de càncer, la cirurgia complexa, els accidents de trànsit, els transplantaments d'òrgans, etc. serien impossibles sense donacions de sang. En fi, el llistat de les bones raons seria molt llarg. Al Banc de Sang i Teixits hi trobareu tota la informació.
I per què la gent no dóna sang? Primer de tot hi ha les raons objectives: per edat, pes o ranos mèdiques, per exemple. Però encara hi ha massa gent que no en dóna per mandra o per pors infundades. No vull jutjar ningú i cadascú s'ho sap però.
Amb el temps de fer un cafè dónes una sang que pot salvar una vida. No és motiu suficient?

Gomorra, la pel.lícula

El film de Matteo Garrone, a partir de la novel·la de Roberto Saviano Gomorra, continua recollint elogis i fa pocs dies va ser el gran triomfador de la 21a edició dels premis del Cinema Europeu, a Copenhaguen.

Tenia moltes ganes de veure la pel.lícula. I és amb aquesta predisposició que s'han de començar a mirar les més de 2 hores de crua realitat. Acabes tocat. No se'n treu res de comparar la pel.lícula amb el llibre. Garrone ha fet una adaptació del llibre de Saviano i el resultat és excel.lent. Però crec que molta gent sortirà decepcionada del cine. No agradarà. Perquè no és una pel.lícula convencional.
L'adaptació cinematogràfica està constituida per cinc històries independents que transcorren principalment a Nàpolls. No se centra en una figura totpoderosa, un Padrino o un gran Cappo. L'escenari no és cap paisatge romàntic de la badia de Nàpols, ni Capri, ni el Vesubi. L'acció transcorre en el malviure quotidià dels barris, en la putrefacció que se sustenta en la pobresa, l'atur i la ignorància.
La història d'un sastre explotat, la de dos nois capbuits que van a la seva i es creuen els reis del món, la de l'empresari de l'eliminació de residus, la del preadolescent que comença a introduir-se en el tràfic de drogues i la de don Ciro, el correu que reparteix els diners a jubilats, vídues o familiars amb camorristes a la presó.
Quan Roberto vol sortir del joc brut i dóna l'esquena a Franco, aquest li diu: Vés a fer pizzes i no creguis que ets millor que jo! Hi ha esperança?

Doña Manolita

Parlar de Doña Manolita és parlar de la Loteria de Nadal. La gran quantitat de premis que ha repartit ha donat la fama a aquesta administració de la Gran Via de Madird.
Manolita va néixer el 1879 i va obrir la seva primera administració de loteries el 1904. Amb el seu carisma i bellesa es va guanyant clientela de mica en mica, sobretot estudiants. A més a més, Manolita comença a repartir premis amb força freqüència, cosa que suposarà l'arrancada definitiva i imparable del negoci. En una època que les dones estaven apartades a un segon pla a nivell social, Manolita es converteix en una pròspera empresària i també en musa d'artistes. Va morir als 72 anys després d'haver repartit premis i il.lusions.
Avui, Madrid viu una febre per comprar loteria de Nadal de Doña Manolita, o de qui sigui. És espectacular la quantitat d'administracions i de venedors més o menys estrafolaris que es concertren a la Puerta del Sol. És un circu! La Meca de la carrincloneria. Rius de gent fent cua, buscant aquell número que han somiat, fent quilòmetres expressament fins al Quilometro Cero, l'epicentre d'aquesta Espanya de pandereta. El poble supersticiós no es fonamenta en la raó sinó en la ignoràcia. Caram, no sé de qui és però sona molt contundent.
Molt sovint cauen a milions a Madrid i Catalunya. El premi sempre està molt repartit i va a parar a barris de gent humil i treballadora. I què té de paranormal que toqui on més es ven? Deu ser qüestió de probabilitat no? El que seria estrany és que la Grossa toqués a Sant Jaume de Frontanyà. Si la Bruixa d'Or i Doña Manolita venen números com xurros és evident que tenen moltes més probabilitats. Però quant ven Doña Manolita? Quin percentatge sobre el total? Quina és realment la despesa mitjana de la població en Loteria de Nadal? Quines zones de l'Estat gasten més? I quines recuperen més la inversió? I qui hi surt guanyant en tot aquest tingladu? I per què els periodistes no fan reportatges seriosos en comptes d'alimentar creences no fonamentades? Uff, quantes preguntes. Estic cansat.

Apa, que la suerte i doña Manolita os acompañen. A mi, segur que no em toca.