Quemar después de leer

Una comèdia idiota. Un argument enrabessat, destartalat i divertit. Un altre exemple que amb una hora i mitja n'hi ha prou per fer una bona pel.lícula.

Ozzie Cox és un agent de la CIA que escriu les seves memòries i ho guarda en un CD. La seva dona li roba el CD, que va a parar a uns empleats d'un gimnàs, no massa llestos, que intenten fer xantatge a Cox. La història es va complicant cada vegada més fins a arribar a ser esperpèntica.

La meva sessió al cine era comentada. A la fila del darrere hi tenia 5 o 6 dones-senyores comportant-se com adolescents. No passaven ni dos minuts que no fessin un comentari que a elles els semblava molt graciós. Quan surt el Brad Pitt?, Oita'l com tremola!, On se'n compren d'aquestes?, Em sembla que l'estan espiant. Senyora, fa 20 minuts que s'han donat indicis claríssims a l'espectador que l'estan espiant! Aquella colla em van recordar unes altres dones que tenia a la fila del darrere veient la Passió d'Esparraguera. En el moment que Judes va aparèixer a escena es va sentir: Mira el hijoputa ése!

Tornant al tema, la pel.lícula és d'Ethan i Joel Coen i el guió també, basat en la novel.la d'Stansfield Turner. No en tinc ni idea de qui és però ha de ser ben estranyot per crear una història com aquesta. El trio d'actors és esplèndid i, a més, fent papers agraïts on poder-s'hi lluir. Malkovich, Pitt, Clooney. Jo els poso per aquest ordre. Entre els tres asos, també destaca la Frances McDormand, guanyador de l'Oscar a la millor actriu per Fargo (1996).

Gravació d'Objectiu Pastorets

Ja s'han començat a gravar els programes d'Objectiu Pastorets. Ben aviat els podrem veure a TV3. Dels centenars d'actors que es van presentar al càsting en van quedar 60 i, d'aquests 60, els 17 finalistes, entre ells un representant dels Pastorets de Berga. A cada programa en van eliminant 3 fins a arribar als 8 que tindran els papers protagonistes dels Pastorets escrits per Bru de Sala i que es podran veure a la televisió pels volts de Nadal.

De moment, Objectiu Pastorets ja té el mèrit d'haver estat un espai de trobada per aprendre i compartir experiències. Presentat per Roger de Gràcia, dirigit per Abel Folk, Coco Comín treballant les coreografies i una música encertadíssima de Joan Vives. Els professionals que hi treballen són d'una gran talla i segur que qui ha participat en els càstings n'haurà tret molt profit.
Anar de públic a un programa de la televisió (al carrer de la TV3) és una experiència que val la pena. De tant en tant. A la gravació, tot era gent d'aquest mundillu i es respirava un ambient sa. 4 hores assegut en una cadira, repeticions i més repeticions, "és bona" i tot plegat per uns 50 minuts que durarà cada programa. No sé quin serà el resultat final. La veritat és que em fa una mica de por un cop viscut l'enregistrament. Espero que Objectiu Pastorets contribueixi a donar una imatge digne del què són els Pastorets. Ja es veurà.

A Ràdio Berga, en van parlar:

Gomorra

Feia massa temps que tenia pendent encetar Gomorra de Roberto Saviano, el llibre sobre la camorra del jove investigador napolità. És un llibre escrit amb una valentia que posa els pèls de punta. Saviano sabia que posava la seva vida en perill amb aquest relat revelador i compromès. Fa temps que vivia escortat i fa només uns dies que va prendre la decisió d'abandonar Itàlia davant les pressions i les amenaces reals de mort que ha rebut. Amb una carta ho anunciava.

Gomorra es va editar l'octubre del 2006. Saviano se serveix de la literaura i el reportatge per transmetre la realitat. Descriu clarament el modus operandi de la camorra naplitana, a partir de les declaracions de colaboradors de la justícia i informadors dels carabinieri. Evidentment, a molta gent no ha agradat massa allò que explica.
Saviano ha estat molt valent, ha fet que se'ns obrissin les finestres a una dura realitat. La llàstima és la derrota, la sensació que l'han deixat sol i abandonat. I al final el faran callar i tot continuarà igual. Sóc un enamorat d'Itàlia. El trobo un país fascinant. Però llegint Gomorra i sabent tot el que envolta el llibre se'm queda el cor glaçat i l'ànima trista.
Matteo Garrone ha portat el llibre al cinema i la pel.lícula la podrem veure ben aviat als cinemes de casa nostra. Gomorra ja va guanyar el Gran Premi del Jurat aquest 2008 en el prestigiós Festival de Cannes.

The Sopranos

Quina és la millor sèrie de televisió? Sembla que no hi ha dubte que The Simpsons és la millor. En personatges de carn i ossos, tothom es posa d'acord que és Lost. Jo ho reafirmo. Després d'aquestes dues, la cosa ja no està tan clara. Històricament, Twin Peaks va marcar un abans i un després. Les sèries van deixar de ser pur entreteniment per ser un producte de qualitat. Ben entrat el segle XXI es poden veure moltes grans sèries. Després de veure Lost sé que poques em podran atrapar tan apassionadament. Però ho continuo intentant.
The Sopranos és una sèrie nordamericana, creada per David Chase i produïda per HBO. Es va estrenar el 1999 i es va acabar el 2007. En total, 6 temporades (l'última dividada en dues). Aviat m'hauré polit la primera.

És una sèrie entretinguda sobre la màfia. A partir de la teràpia que fa Tony Soprano - capo de New Jersey - amb la Dra.Melfi es va desgranant la història. Les situacions i els fets no es presenten en safata: els gestos, mirades, silencis són part del guió. L'espectador crea a partir d'aquests detalls. L'altre fet diferencial de la sèrie és que cadascun dels capítols està enfocat de manera diferent, posseeix una estructura i disposició d'escenes independent: en un capítol hi ha flashbacks, en l'altre hi ha somnis, en un hi ha introducció, etc Això fa The Sopranos una sèrie versàtil i original.

Els personatges són molt ben construïts: el pare mafiós, la mare que sap coses i calla, el fill bandarra com el pare, la filla adolescent, solista de la coral i que treu tot excel.lents, el nebot capullo, l'àvia de caràcter difícil, l'oncle vanitós. Malgrat no ser una comèdia, la sèrie gasta bon sentit de l'humor.
Per als amants del cine sobre mafiosos, hi ha moltes referències a la trilogia El Padrino, El precio del poder, Uno de los nuestros i moltes altres.

No sé si seguiré veient les temporades següents però és una sèrie que està molt bé. On la fan o on l'han feta? Ni idea. L'ideal en una sèrie o pel.lícula és mirar-la on, quan i com vulguis. I en versió original. Si he d'estar pendent de les televisions no jugo.
Algun dia continuaré per altres sèries que sembla fan bona pinta: Prision Break, 24 o Fringe. House i Grey's Anatomy no m'interessen. I amb Herois ja em vaig marejar a la primera temporada quan la intentava seguir per TV3.
De Ventdelpà em fa mandra parlar-ne. Ho trobo tan decadent que no n'aguanto ni 5 minuts. El cor de la ciutat em va de perles alguns dies per fer una becaineta. És soporífer. El millor que ha sortit de TV3 últimament és Porca Misèria, sens dubte. Però les sèries de producció pròpia serien un altre tema i ja n'hi ha d'altres que en parlen.

Mitja Marató de Roda de Ter

Avui s'ha disputat la XXV Mitja Marató de Roda de Ter. Arribar a 25 edicions no és gens fàcil. S'ha de valorar l'esforç de molta gent que segur que han treballat per aquesta cursa al llarg dels anys. Al mateix temps també es disputava una cursa de 10 quilòmetres i un Cross escolar. La Mitja de Roda també forma part de la 3a Challenge de Mitges Maratons Gran Premi Diputació de Barcelona, un conjunt de Mitges Maratons homologades per la Federació Catalana d'Atletisme.

Personalment em queda un sabor agredolç. Per una banda estic molt satisfet perquè la distància de 21.097 metres no m'espanta i ja porto unes quantes mitges maratons a les cames. Per altra banda, he sortit amb l'objectiu de baixar de l'hora i mitja i no ho he aconseguit. He aguantat el ritme fins al 15 o 16. Però no he pogut aguantar-lo. Els 10 km els he fet amb 43 minuts. Cap al km 17, quan he vist que no aconseguia el temps que m'havia fixat m'he deixat anar i he acabat fent 1:33. De totes maneres és un molt bon temps, per sota dels 4'30'' al quilòmetre. Per baixar de l'hora i mitja em caldrien entrenaments més específics i un recorregut més favorable (el de Roda no para de baixar i pujar, ideal per no agafar un ritme constant).
Prefereixo mil vegades més la muntanya però, de tant en tant, no em fa res tastar les curses d'asfalt. A descansar i a pensar en la propera.

L'òmnibus de la mort

L'òmnibus de la mort: parada Falset és un llibre d’història o de periodisme històric. L’obra reconstrueix la ruta en òmnibus que va fer la Brigada de la Mort, una de les bandes d'incontrolats més cèlebres de l’estiu de 1936, en els primers mesos de la guerra civil. El Fresquet i la seva tropa van sembrar el pànic pel Baix Aragó, la Terra Alta i el Priorat. El punt de partida de la història és la parada que el bus dels brigadistes de la mort va fer a Falset, on van assassinar 27 veïns del poble en una sola nit.

I tot plegat des de la perspectiva d’un periodista que inicia una investigació sense tenir ni idea on s’acabarà i per quins camins el portarà. Es combina la narració dels fets estudiats amb l'explicació del procés de la investigació. Una mica com el conegut llibre de Carles Porta Tor: tretze cases i tres morts. En ocasions, Orensanz ha d'ometre posar nom a alguns dels personatges. Ell mateix explica que és per no causar-li més problemes. Malgrat que els fets tenen més de 70 anys, tot plegat encara és massa tendre.

Existeix un bloc-web dedicat al llibre. Val la pena treure-hi el cap. Entre moltes coses interessants hi ha un completíssim recull de premsa.
Encara hi ha molt per escriure sobre la Guerra Civil i queden pocs anys, malauradament, per poder parlar amb alguns testimonis que ho van viure amb primera persona.

La Vicky (i la Cristina)

Saps que el Woody Allen ha fet una pel.lícula centrada a Barcelona? Ah, sí? I hi surt el Bardem, l'Scarlet i la Penélope Cruz... la Pedrera, la Sagrada Família, l'aeroport, el Clínic... Ah, sí? Doncs trobo que se n'ha parlat poc. Jo hauria fet més especials, entrevistes, connexions en directe, suplements monotemàtics. D'una cosa així se n'ha de parlar més. Què toca aquest l'Allen? La flauta?

Per casualitat a mi també em va arribar que l'Allen havia estrenat Vicky Cristina Barcelona. I cap al cine. Tan parlar de l'Scarlet i la Penélope i jo em quedo amb la Rebecca Hall. Personatge clau dins del guió i amb molts més minuts de pantalla que la Penélope o el mateix Bardem. Guapíssima ella, em recorda moltíssim a l'Evangeline Lilly, la Kate de Lost. La Rebecca Hall era la gran tapada!

No passarà a a la història per ser la millor pel.lícula d'Allen però és una comèdia divertida i una bona pel.lícula. L'abans, el durant i el després han aixecat molta polsegueura. El resultat final m'ha agradat. L'escenari de la història és com anar a un quiosc de les Rambles i seleccionar les millors postals de Barcelona. A Manhattan o Match Point, Allen també retrata les ciutats on transcorre la història mostrant-ne els indrets més emblemàtics.
La Cruz molt divertida, el Bardem molt bé, l'Scarlet guapíssima... però tot això ja se sabia. Insisteixo: la sorpresa és la Vicky.

50 anys de Farsa

El 2008 és l'any del 50è aniversari de L'Agrupació Teatral La Farsa. L'obra de celebració ha estat El retaule del flautista amb dues representacions: al juny i al setembre. I el diumenge 28 de setembre es va fer una recepció a l'ajuntament i un dinar amb tots els portagonistes d'aquests 50 anys.
La presidenta en parla a Ràdio Berga:

Però La Farsa és una entitat viva i la màquina no s'atura: Els Pastorets ja estan en marxa. I prometen canvis una altra vegada. Des de fa dos anys i de la mà de Frederic Roda l'obra va experimentar una revolució important. D'idees noves no en falten, ni tampoc ganes de posar-les a la pràctica. Abans dels assajos - que començaran a mitjans d'octubre - ja s'estan fent altres feines (cartell, decorats, vestits, repartiment, etc) A veure què en surt.

Unes imatges del dinar i el parlament del secretari:

Llach particular

El 24 de març de 2007, Lluís Llach baixava de l'escenari literalment i es fonia amb el públic. Potser no tornarà a composar i a fer gires però el seu llegat perdurarà eternament. De tant en tant, trec dels calaixos polsosos aquelles cançons oblidades. I de Llach, hi ha tant per triar que no em puc quedar només amb una.
Avui obro el calaix i en trec Amor particular. Encara que no ho sembli, és un tema dedicat al públic. Sembla que Llach va prendre el títol d'una obra de teatre que en aquells moments estava representant Josep M. Flotats, Una jornada particular, amb la qual cosa es va crear tota una rumorologia de si la lletra la va fer més pensant en Flotats que no pas en el públic... Les grans cançons ja acostumen a tenir una llegenda al darrere. Com també moltes grans cançons tenen aquests dobles jocs, que cadascú se les pot fer seves i portar-les molt més enllà del seu significat inicial. Sobretot els últims anys, Llach no acostumava a interpretar-la en els concerts.
Ens trobem davant d'una immensa cançó d'amor, molt ben trabada. No hi ha cap dubte que, amb el pas dels anys, formarà part del repertori de cançons tradicionals d'amor d'aquesta petita cultura nostra.
Musicalment és la cançó perfecta, la que tot compositor o cantautor voldria haver escrit, i segurament és un tema d'aquells que marquen diferències entre un cantautor i un grandíssim cantautor. En mi major, la successió d'acords és magnífica. El tema va in crescendo amb el moment culminant, de clímax, en els aguts finals. D'impacte. Si el Lluís fos dels Estats Units, aquesta cançó seria al top ten de les millors balades i s'hauria convertit en un himne mundial.

Recordo l'emocionant final de la primera temporada de Porca Misèria, quan la Laia marxa cap a Utah. El comiat a l'aeroport. Pell de gallina. La versió d'en Manu Guix porta el tema a un terreny més baladístic, amb una mica més de tempo i amb la bateria marcant més el ritme. Però la original és la original.

És interessant una visita per Un bloc sobre Lluís Llach