Mirar enrere

Això de celebrar aniversaris sempre m'ha produït una sensació estranya d'alegria-enyorança. Comences a buscar fotos, reviure anècdotes i riure de l'ahir. I a l'hora t'adones que allò mai no tornarà. El temps s'escola entre les mans. Sents la il.lusió d'un futur prometedor però també la nostàlgia d'un passat que s'esvaeix. Una amalgama de sentiments que colpegen amb força.
Tanmateix, de tant en tant, és imprescindible obrir l'àlbum dels records. Per saber qui som hem de saber qui vam ser. Mirar enrere per anar endavant.

Richard Cheese

Escoltar la ràdio a hores intempestives en cap de setmana pot arribar a ser interessant, encara que no ho sembli. Jo hi vaig descobrir Richard Cheese. És un cantant-humorista que actua a Las Vegas fent un tipus de concert-gala-xou amb molt èxit. Canta el tipus de música coneguda com a lounge, ritmes sensuals amb instrumentacions recarregades. Una variació del jazz amb influències del swing i la big band dels 50. Doncs al lounge d'en Richard Formatge, s'hi afegeix la sàtira.
Richard Cheese es el nom artístic de Mark Jonathan Davis. El conegut comediant triomfa a Las Vegas, com ho van fer Frank Sinatra o Michael Bublé. Malgrat que les versions que canta són provocadores i catxondes, el seu estil musical és refinat i els arrenjaments estan molt ben fets. I el paio canta molt i molt bé. Ja ha tret 6 àlbums al mercat però només s'han distribuït als EEUU. A fora, només és conegut gràcies a Internet.

L'acompanya una banda formada per Bobby Ricotta (piano), Frank Feta (bateria i percussió) i Chazz American (contrabaix).

S'ha especialitzat en fer versions de grups populars de rock, pop, hip-hop... portant els ritmes, sons i fins i tot les lletres, al seu terreny. Són interessants les versions d'Another brick in the Wall (Pink Floyd), Sunday Bloody Sunday (U2), Rape me (Nirvana) o el tema de la sèrie Friends. A mi m'agrada la versió de Creep, de Radiohead:

Volta la Maria

Aquest diumenge 20 de setembre s'ha disputat la 1a cursa de muntanya d'Avià. 15 km i 616 metres de desnivell positiu per corriols del nord del municipi, cap a Coforb, les muntanyes que són conegudes com "les maries". Podeu consultar el mapa de la cursa aquí.
Uns 120 corredors hem pres la sortida a 2/4 de 10 del matí des de la plaça de l'Ateneu. La cursa l'ha guanyada Joan Freixa amb un temps d'1 hora i 9 minuts. Personalment, 1 hora i 29 minuts, el 37è de la classificació general. Bé, dintre dels plans. Vaig anar a dormir massa tard i al cos li ha costat una mica d'entendre que era en una cursa. Però content.
Crec que la cursa s'acabarà consolidant: pel recorregut i per l'organització. Hi ha gent amb molta capacitat i empenta al darrera i els entorns d'Avià valen molt la pena.
El vídeo de la cursa, made in Engarrista:

Sobre Spotify

Suposo que a aquestes alçades ja tothom sap més o menys què és Spotify. Està claríssim que el món de la música fa anys que ha començat una revolució sense aturador. Quan vau comprar l'últim CD?
No sé si serà l'iTunes o l'Spotify o quin altre invent però en el futur escoltarem el què voldrem on voldrem. No sé si pagant o no.
Ja fa temps que remeno la versió gratuïta d'Spotify. No hi trobes tot el què hi busques (hi falta molta música en català), t'has d'empassar una mica de publicitat entremig... però què es pot exigir si no pagues res?
Segur que no conec ni la meitat del que s'hi pot fer. Una de les potencialitats és la capacitat per compartir. Es poden trobar llistes de tot tipus en diverses webs o al Twitter. Jo també m'hi afegeixo i he anat jugant a fer de DJ fent algunes llistes de reproducció. Continuarem investigant.
Si voleu una mica de música per relaxar-vos, unes quantes cançons:

Pica d'Estats

La Pica d'Estats, amb 3.143 m, és el sostre de Catalunya. Ha esdevingut una muntanya de culte per l'excursionisme del nostre país, havent-se convertit en un símbol. El s.XIX hi havia poca tradició muntanyenca pel vessant sud dels Pirineus, és per això que Jacint Verdaguer va ser el primer català a pujar a la Pica d'Estats el 1883 i ho va fer per l'Arieja, on ja hi havia oberta una via d'ascenció des del 1864. En l'actualitat, la ruta clàssica pels catalans és pujar per la Vall Ferrera, pels plans i estanys del Sotllo. Hi ha altres vies menys conegudes com la ruta dels 6 "tres-mils". Nosaltres vam pujar per la vessant francesa, passant pel refugi de Pinet.
És una excursió llarga que la majoria la planifiquen en dues etapes fent nit al Refugi de Pinet, al Refugi de Vallferrera o fent vivac a mig camí. Per fer-la en un sol dia s'ha de matinar i tenir un mínim de preparació física i, així i tot, acabes força rebentat. Des de Vallferera a Pinet és un tram molt interessant per on passa la ruta La porta del cel.
Tot i ser un tres-mil, la Pica d'Estats no és gens díficil tècnicament. Hi ha pics més baixos i molt més complicats. Però aquest requereix moltes hores. Des de l'Artigue, on vam deixar el cotxe, se superen 2.000 metres de desnivell positiu. Dimarts 8 de setembre, dia esplèndid. A quarts de 12 féiem cim i les vistes eren impagables. Tot als nostres peus.

Una bona excursió. Ja vaig tancant la meva particular llista de cims i llocs emblemàtics de Catalunya i els Pirineus. Tanmateix i per sort, les muntanyes mai no s'acaben.

Els nois d'història

El dissabte 5 de setembre, la platea plena del Teatre Municipal de Berga va veure la representació de Els nois d'història.
L'obra, d'Alan Bennett, va ser estrenada el 2004 a Londres i , el 2006, va rebre el premi Tony a Broadway com la millor obra de l'any.
Josep Maria Pou dirigeix la funció i la protagoniza juntament amb un enèrgic grup d'estudiants, vuit joves actors, i els més experimentats Maife Gil, Pep Minguell i Jordi Andújar. Els nois d'història parla de l'educació, la cultura, els llibres, la lectura, els poetes, el cine d'abans i de les ganes d'aprendre. És una comèdia intel.ligent i divertida. Té alguns punts que recorden El club de los poetas muertos.
El jove grup de actors es mou amb gran ritme. Em van agradar molt les cançons cantades en directe i algunes acompanyades amb piano. La música queda totalment integrada en l'espectacle. El noi d'història més famós és Ferran Vilajosana, el Roc del Club Súper3. Quan l'obra no estava de gira també hi actuava Nao Albet. Tanmateix, el nivell global del grup de vuit és molt alt.
Vaig passar-me tota la funció intentant situar temporalment l'acció. I encara no ho tinc clar. Per una banda, diria que és principi dels 80: cartells dels Beatles o The Clash, vestuari... però per l'altra parlen de la Thatcher en passat (va governar fins el 1990) o canten It's a sin de Pet Shop Boys (cançó del 1987). Per tant m'inclino a pensar que l'acció se situa a mitjans dels anys 90. Així i tot, hi coses que no m'hi quadren.
Una obra culte, intensa i amb molta teca, plena de missatges i de referències. L'hauria de tornar a veure per gaudir-la més.

X Pujada i baixada a Queralt

Diumenge 6 de setembre, a 2/4 de 10 del matí. 120 corredors sortim des del Passeig de la Indústria de Berga en direcció al santuari de Queralt. La cursa és organitzada pel Club Atlètic Berga. Una cursa que ja ha arribat a la desena edició.
Normalment, s'arribava a Queralt per la terrible pujada de Garreta i es baixava passant per Sant Pere de Madrona. Però aquest any s'ha fet al revés: pujar per Sant Pere i baixar per Garreta (per tant, el perfil no és exactament aquest). El mapa de la cursa tampoc no és exactament el que hi ha a Internet.
Als primers i últims quilòmetres hi ha asfalt, també hi ha trams amb molt pendent, una baixada força tècnica... una mica de tot. Són 1000 metres de desnivell acumulat, 500 pujant i 500 baixant. Al cap i a la fi, pujar i baixar a Queralt des de Berga és dur t'ho agafis per on t'ho agafis.
Personalment he baixat de l'hora pels pèls, amb un últim quilòmetre apretant tot el què he pogut per aconseguir-ho. Yes! El 22è classificat. La victòria se l'ha endut Francesc Galera amb 51:04. Feia 2 o 3 anys que no feia aquesta cursa i, evidentment, és el meu millor temps. Estic en un estat de forma que em permet gaudir molt de les curses. Vaig molt còmode i em trobo bé.

The Big Bang Theory

The Big Bang Theory és una sèrie còmica que la CBS nordamericana emet des del setembre del 2007. El setembre del 2009 estrenen la 3a temporada.
Leonard i Sheldon són dos joves físics que comparteixen treball i apartament a Califòrnia, però malgrat tenir coeficients intel.lectuals altíssims, les seves habilitats no els són útils per interactuar amb gent normal i corrent, sobretot amb dones. Són uns autèntics friquis, aficionats als videojocs, còmics i a la ciència-ficció. Acostumen a jugar al Halo i al World of Warcraft, són fanàtics de Superman, Star trek, Flash, El senyor dels anells i de molts altres. Evidentment, coneixen perfectament el klingon. Uns friquis que viuen en un món de friquis dins del món real.
La sèrie comença quan l'atractiva Penny es muda al pis de davant del replà d'en Leonard i en Sheldon. Aquests dos, juntament amb els seus amics Howard i Rajesh, encara més friquis que els dos primers, veuen com la seva realitat trontolla. Es manifesten les dificultats que tenen per relacionar-se amb persones fora del seu entorn social i es donen en un seguit de situacions còmiques.
Aquesta sitcom fa constants referències a la cultura geek. Una sèrie que no s'hauria de perdre cap estudiant universitari d'informàtica, fisica o similar. Com tampoc l'anglesa The IT Crowd. D'aquesta no n'he vist res.
Anys enrere, alguns dels protagonistes havien coincidit a Roseanne. John Galecki (Leonard a The Big Bang Theory) era David a Roseanne, el xicot sensible de la Darlene. La sarcàstica Darlene era interpretada per Sara Gilbert, que també apareix a The Big Bang Theory com a secundària. I una altra secundària: Laurie Metcalf (la mare de Sheldon) era la Jackie a Roseanne.
Són capítols curtets de 20 minuts. Pur entreteniment. M'agrada el seu sentit de l'humor. Una deliciosa metàfora de com som els humans i que les coses importants no s'aprenen als llibres o a Internet sinó convivint amb altres éssers humans.
Com gairebé sempre, molt millor en versió original: