La importància de ser Frank

L'actor, director i dramaturg Ivan Campillo ha adaptat el clàssic d'Oscar Wilde La importància de ser Frank, una crítica satírica de l'època victoriana amb molts nexes amb la societat actual. Des del 5 d'agost al Teatre Gaudí, unes instal.lacions petites, humils però acollidores i amb el públic situat als quatre costats de l'escenari. Les representacions s'han prorrogat fins el 30 d'octubre.

La història gira al voltant de John, que es fa passar per Frank per a poder escapar-se del camp i anar a la ciutat. Allà es reuneix amb Algernon, qui està esperant la visita de la seva tieta Lady Bracknell i la filla d’aquesta, Miss Prism, de la que John està enamorat. Tot el que comença sent una típica història romàntica canvia el ritme a mitja obra i es converteix en un disbarat quan John descobreix com d’important és dir-se Frank si vol tirar endavant les seves pretensions amoroses. Vuit actors dónen vida al magnífic text d'Oscar Wilde.

Els jocs de paraules esquitxen tot el text com es pot comprovar en el mateix títol, que juga a la confusió amb el nom Frank i l'adjectiu franc. En la versió original, The Importance of Being Earnest,  earnest (que sona igual que el nom propi Ernest) significa seriós i, per tant, el títol vindria a ser una cosa així com La importància de ser seriós. Penso que la traducció al català és molt encertada.
Durant l'hora i mitja de durada, constantment tens ganes de treure una llibreta i anar apuntant les enginyoses frases de Wilde que els personatges van desgranant.
Com vols que me'n vagi sense menjar res? Això no ho fa ningú! Només els vegetarians i aquesta classe de gent!

Cop de Rock

Dagoll Dagom ha tornat al Teatre Victòria amb un musical de creació pròpia. Cop de Rock recull les cançons més conegudes i repassa la història del rock català, però també tracta temes com les segones oportunitats o els amors i desamors. Roger Berruezo, Mariona Castillo i Paula Vives, entre d’altres, donen vida al grup de joves que creen un grup de rock als anys 90. La música s’interpreta en directe amb una banda amb un pianista, un bateria, dos guitarristes i un baix.

Joan Lluís Bozzo dirigeix l’obra, de la qual també n'ha elaborat el guió. La coreografia va a càrrec de Cristina Allande i la producció musical, de Toni i Xasqui Ten.
La tria dels temes és discutible. Suposo que cadascú hi posaria les seves. Deu ser impossible ser objectiu. El que més sobta és que no n'hi hagi ni una de Sangtraït. La llista amb totes les cançons.
Confesso que hi anava amb força prejudicis, pensant que veuria una obra carrinclona i xirucaire. I ha superat les expectatives que en tenia. Cop de Rock té un toc còmic marca Dagoll Dagom i les cançons encaixen - generalment - amb encert dins la història que flueix. M'ha convençut especialment Mariona Castillo, amb experiència als musicals Mamma Mía i Què o les sèries Majoria absoluta i Temps de silenci, entre d'altres. Una veu encisadora i una interpretació excel.lent.
Un musical pensat i produït en català. No només per aixó, però es un dels motius perquè el públic s'apropi al Victòria a veure i escoltar una història amb la banda sonora de les nostres vides. Canto en la llengua en què somio. Jo també.

El casament dels petits burgesos

Dissabte, 10 de setembre. Segona obra de la 38a edició dels Festivals d'Estiu de Teatre de Berga. L'obra de Bertolt Brecht en versió de la companyia Gataro i sota la direcció de Víctor Álvaro. El muntatge s'ha representat més de mig any a l'Almería Teatre de Barcelona i ha gaudit de bona acollida en el circuit independent de la capital. Gataro és una companyia de poc més d'un any de vida formada per actors joves. A Berga, han hagut de fer una adaptació del format degut a les grans diferències entre el Teatre Municipal i l'Almería.

Bertolt Brecht no és un autor fàcil de portar a escena. El muntatge de Gataro és histriònic i la història d'aquestos nuvis acabats de casar és representada per uns personatges estrafets i volgudament sobreinterpretats. Nou actors i actrius que canten, ballen, toquen i actuen. Penso que, al públic berguedà, no li ha entrat bé el que es volia transmetre. Un públic massa conservador i poc predisposat a veure produccions arriscades.
Jo no he estalviat cap aplaudiment. M'agraden les noves i valentes maneres d'entendre i representar teatre. Sempre s'aprèn.

FiraTàrrega

Del 8 a l'11 de setembre de 2011 se celebra la 31a edició de la FiraTàrrega. Los Galindos, amb l’espectacle inaugural Entròpic, van convertir l’espai Hort del Barceloní en un gran circ de carrer, amb tres escenaris, vint artistes, música en directe i més de 5.000 espectadors.

La FiraTàrrega inclou espectacles d'àmbit nacional i internacional,  propostes de 28 països diferents, 260 funcions d'un centenar de companyies.

Dels espectacles vistos el primer dia - dijous 8 de setembre - en destaco 3:

{DayDream} de NuyanWorks. Primer treball del videocreador Jordi Guim que, mitjançant tècniques digitals, crea projeccions sobre façanes d'edificis. Original i modern. La tecnologia com a font de creació artística. 

Somni d'una nit d'estiu, de Parking Shakespeare, companyia catalana que porta obres del dramaturg anglès als parcs, places i espais exteriors. La versió d'aquest clàssic de Shakespeare, de poc més d'una hora, és d'un nivell interpretatiu excel.lent.

The Wolves, de la companyia basca Deabru Beltzak. Espectacle itinerant amb titelles mecanitzats i robotitzats de gran format i molts efectes especials. Em va recordar el tipus d'espetacle Cavalls de Menorca, de Tutatis Productora.

Sukkwan Island

Un pare i un fill, per voluntat del pare, se’n van a viure un any en una cabana atrotinada a Sukkwan Island, enmig del no-res i del fred d’Alaska. Des de l'inici, ja s'intueix que allò no seran precisament unes vacances idíl·liques; més aviat al contrari. La tècnica narrativa ens ajuda a penetrar en les relacions pare-fill i també a endinsar-nos en el pensament de l’adolescent i de l’home adult. El paisatge i el clima extrem dibuixen un escenari perfecte per a aquesta tragèdia en tota regla.
David Vann debuta amb aquesta novel.la crua i esfereïdora. Sukkwan Island comença amb un ritme pausat que ajuda a entrar a l’escenari, un indret remot amb l’aclaparadora naturalesa envoltant-ho tot, i amb en Jim i en Roy que de mica en mica s’adonen que estan ben poc preparats per afrontar els reptes que els planteja la vida lluny de la civilització.

Hi ha llibres que els acabes i el record es va desdibuixant fins a gairebé a esborrar-se, al cap d'un temps. Aquest és diferent, colpeja de valent. El recordaré durant força temps. Prohibida la seva lectura durant fredes tardes depriments d'hivern.

Una poderosa novel.la que alimenta com un bistec de carn sense patates, ni amanida, ni cap tipus d'acompanyament. No hi ha ni una mica de compassió perquè el lector pugui relaxar-se i confortar-se.

Els dos dies següents, sota la pluja, van tallar els pals per al sostre i per a un segon sostre més petit. Van serrar els troncs a la mida justa i els van netejar de branques amb una destral. En Roy observava aquell pare de rostre adust i mal afaitat mentre treballava, amb l'aigua freda de la pluja que li regalimava de la punta del nas.

Desclassificats

L'obra de Pere Riera ha encetat la 38a edició dels Festivals d'Estiu de Teatre. Tres obres de primera fila seran al Teatre Municipal de Berga els tres primers dissabtes de setembre. La segona obra és un clàssic, El Casament dels Petitburgesos de Bertolt Brecht, el 10 de setembre. I el 17 de setembre es podrà veure la tercera obra programada, Pedra de Tartera, de Maria Barbal, una producció del TNC.

Desclassificats la protagonitzen tres dels grans noms del teatre català: Abel Folk, Emma Vilarasau i Toni Sevilla. Luxe dalt l'escenari. La millor periodista del país s'enfronta al president del govern en una entrevista compromesa per totes les parts. La tensa relació entre el periodisme i el poder i com la vida personal influeix en la professional.

S'ha fet curta. Una hora i quart que et deixen amb ganes de més. Però una hora i quart de bon teatre i excel.lents interpretacions.

Monte d'Oro

El Monte d'Oro (2.389 m) és un dels grans cims de l'illa de Còrsega. Es tracta d'una ascensió moderadament difícil, amb un desnivell de 1500 m positius, on cal certa experiència alpinística i unes quantes hores per davant per fer els 16 km d'excursió.

Còrsega té prop de 50 cims que superen els 2.000 metres, la majoria d'ells són visibles de la costa. El més alt és el Monte Cintu (2.706 m) però també tenen anomenada el Monte Renoso, el Monte Rotondo o l'Incudine. L'illa és una muntanya dins del mar. Té una orografia molt accidentada i un terreny molt pedregós i agrest. El bosc desapareix a poca alçada i la pedra pren tot el protagonisme. Costa avançar quilòmetres perquè cada passa l'has de suar de valent.

Vam fer l'excursió pujant per la cara nord (per Puzzatelli) i de baixada vam enllaçar amb el famós GR20 que travessa l'illa, tan apreciat pels excursionistes. De baixada vam gaudir d'un fantàstic bany a les Cascade des Anglais, innumerables gorgs d'aigua cristal.lina. La presència de més i més banyistes t'indica que et vas apropant a la carretera. Sortida i arribada: Vizzavona.
L'excursió és molt més dura del que sembla. Per distància i desnivell, seria comparable a la Pica d'Estats, per Pinet o Vallferrera.