El caçador d'estels

Hi ha títols que sonen bé. El caçador d'estels. M'agrada. Evidentment no és garantia d'un bon contingut. El caçador d'estels el vaig trobar un títol molt suggerent malgrat que tot el que m'havia portat a imaginar el títol del llibre no té res a veure amb el contingut del mateix.
Doncs què hi tenen a veure els estels a l'argument? Justament el llibre agafa ritme amb una competició molt seguida a l'Afganistan. Els nois de Kabul competien entre ells per aconseguir que el seu estel fos l'últim a mantenir-se volant en el cel. Sense normes. Valia tot per tallar la corda dels altres estels. Un cop de canell, sec, ràpid, precís, i l'estel es precipitava a terra. Aleshores calia caçar-lo. Caçar els estels que anaven caient era motiu d'orgull i de gran celebració. I caçar l'últim que queia, molt més. I en Hassan era molt bo.
Khaled Hosseini (Kabul, 1965) és un metge i novelista afgano-nordamericà. Va publicar The Kite Runner (El caçador d'estels, en català i Cometas en el cielo, en castellà) el 2003. El seu pare fou diplomàtic del Ministeri d'Afers Exteriors de l'Afganistan i la seva mare, mestra d'institut. El 1976 van anar a viure a París. El 1980 volien tornar a Kabul però la invasió soviètica els va fer demanar asil polític als Estats Units. Khaled Hosseini va fer tots els estudis als EEUU i hi viu actualment. El 2007 es va estrenar la pel.lícula The Kite Runner dirigida per Marc Foster.

«Em vaig estremir, com si m’haguessin clavat una bufetada. El cor se’m va encongir i vaig estar a punt de confessar la veritat. Però llavors ho vaig entendre: era l’últim sacrifici d’en Hassan per mi. Si hagués dit que no, el baba l’hauria cregut, perquè tots sabíem que en Hassan no mentia mai. I si el baba l’hagués cregut, llavors jo seria l’acusat; hauria hagut d’explicar què havia fet i m’hauria delatat com el que realment era. El baba no m’hauria perdonat en tota la vida. I allò encara deixava entendre una altra cosa: en Hassan ho sabia. En Hassan sabia que havia vist tot el que havia passat en aquell carreró, que jo m’havia quedat allà amagat i que no havia fet res. Ell sabia que l’havia traït i, tot i això, em rescatava un cop més, potser per última vegada. El vaig estimar en aquell moment, el vaig estimar més del que havia estimat mai ningú, i volia dir a tothom que jo era la serp amagada a l’herba, el monstre del llac. No era mereixedor d’aquell sacrifici. Era un mentider, un trampós, i un lladre. I ho hauria dit si no fos perquè una part de mi estava content. Content perquè aviat s’acabaria tot. El baba els acomiadaria, els faria una mica de mal, però la vida continuaria. I jo volia allò, continuar, oblidar, començar de cap i de nou, net. Volia poder tornar a respirar.»

Joan XXI

Joan XXI (Lisboa 1215-Viterbo 1277) va ser Papa de l'Església Catòlica del 1276 al 1277. Poc més de 8 mesos. Vaja, de Nadal a Sant Esteve. El récord del Papat mes curt el té Urbà VII al segle XVI: 13 dies. Víctima de la malària. Joan XXI, de nom Pedro Julião i més conegut com a Pedro Hispano, és considerat l'unic Papa portuguès de la història.
No és que m'interessin especialment les històries de Papes però, en la darrera estada a Itàlia vaig descobrir el seu final original.
Va morir el 20 de maig de 1277, 8 dies després de patir un greu accident a la seva habitació del Palau Papal a Viterbo. Probablement, és l'únic Papa que ha mort per un accident. Joan XXI era gran aficionat a la ciència i li agradava experimentar. Sembla que, arrel d'un experiment dels seus, l'habitació li va caure al damunt provocant-li unes ferides que el portarien a la mort. No està clar quina mena d'experiment estava fent però me l'imagino en una habitació plena de tubs d'assaig amb líquids estranys fumejant i... Irònicament, el Papa escrivia sovint al Sagrat Col.legi de Cardenals i els deia que el seu papat seria llarg perquè ell era un metge expert i sabia com mantenir-se saludable.
Joan XXI fou un Papa força estimat. És l'únic Papa que Dante va col.locar al Paradís a la Divina Comedia. La seva tomba es pot visitar actualment a la catedral de Viterbo, una ciutat propera a Roma amb un casc antic medieval interessant i amb tota l'herència d'haver estat seu Papal. Un cartellet explica la seva peculiar història.

K.L.Reich

El dissabte 22 de novembre es va representar al Teatre Municipal de Berga K.L.Reich, basat en la novel.la homònima de Joaquim Amat Piniella amb direcció de Frederic Roda.
Tres homes (interpretats per Òscar Intente, Víctor Alvaro i Armand Villén) es reuneixen, passats cinc anys, en una habitació sense adreça d'un lloc inconcret. Parlen, recorden, comparteixen, són. Encara són. K.L.Reich explica la vida de l'Emili, un jove periodista català, durant els anys que va ser presoner als camps d'extermini nazi. El dia a dia, la quotidianitat, els records que són la més crua de les veritats, però també les paraules de la supervivència i l'esperança.
L'escriptor manresà Joaquim Amat Piniella va escriure K.L.Reich (que vol dir Konsentrations Lager Reich) molt poc temps després de sortir-ne en vida. L'obra és un testimoni viu i esfereïdor de les penalitats, tortures i humiliacions sofertes per milers de presoners als camps nazis. És també la història sobre la capacitat de resistència de la naturalesa humana, sobre el manteniment de la dignitat i sobre l'esperança de la victòria final de l'Home davant de la barbàrie feixista. Amat hi descriu, en tercera persona, la seva pròpia experiència i la d'alguns dels seus companys. Amb similituds amb Si això és un home, de Primo Levi, i tants altres autors que van donar el seu testimoni de l'holocaust.
Al teatre hi devia haver un centenar de persones. No és una obra per a les grans masses. En una època on el públic busca riure i passar-ho bé des de la seva butaca, no ve massa de gust entrar en una història crua com aquesta. Però va ser una experiència molt intensa. A l'acabar l'obra es va obrir un interessant col.loqui amb els actors i director. De vegades sembla que, de tant que n'hem sentit i n'hem vist, tot el que va passar als camps d'extermini s'hagi convertit en un gènere de ficció. I convé fer memòria per adonar-se, una vegada més, que no va ser un somni.
El teatre té mil cares. Tant serveix per fer musicals, com teatre de l'absurd, com teatre popular, comèdia... o aquest K.L.Reich, un gran exemple de teatre documental.

Tretze tristos tràngols

Tretze tristos tràngols és l'últim llibre d'Albert Sánchez Piñol. Són relats molt ben travats, que pel títol ja es pot endevinar què tenen en comú: personatges que passen per tràngols ben tristos. Malgrat ser històries curtes, hi ha tocs d'humor que m'han fet somriure en més d'un moment.
Cada un dels contes és una història independent. Tant a nivell argumental com estilístic. En comú tenen la temàtica fantasiosa (en casos, fregant la ciència ficció) i l’estil ben propi de Sánchez Piñol: ambientació africana, personatges que apareixen del no res per sorpresa, història que canvia de cop quan menys t’ho esperes, societats llunyanes i desconegudes…
Què més hi trobem? Homes amb potes d’elefant, un esquimal que persegueix un ós, una mulata devorada per un armari, espantaocells que parlen, … i altres històries fantàstiques.
Em costen molt els contes i he deixat molts llibres d'aquesta temàtica inacabats. Ho he provat amb Quim Monzó, Empar Moliner, Sergi Pàmies i no hi ha hagut manera. Aquest l'he acabat. És un llibre per passar una bona estona. I curtet: 167 pàgines. Però em van agradar molt més les dues novel.les: Pandora al Congo i, sobretot, La pell freda.

«Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir ammigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls. Per això les dones l'odiaven, i com més l'odiaven, més guapa la feien. Ell es deia Alfred i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d'aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat. Es van comprometre.»

No sabeu pas

Andrea Camilleri va néixer a Porto Empedocle, a la vora d'Agrigento, el 1925. Ha publicat assajos, cròniques i diverses narracions ambientades en la Sicília de la segona meitat del s.XIX. A partir del 1994, amb la creació del comissari Montalbano (nom triat com a homenatge Manuel Vázquez Montalbán) i la seva sèrie de novel·les policíaques, aquest autor es va convertir en un dels escriptors de més èxit al seu país. De la sèrie Montalbano n'he llegit El gos de terracota i és una bona novel.la negra. Però el que m'ha agradat més de Camilleri no és de la sèrie del detectiu, és La presa de Macallè.
El llibre que ara tinc a les mans, No sabeu pas, parla obertament de la màfia. És un diccionari que desvetlla l'alfabet amb què el capo mafiós Bernardo Provenzano - detingut l'11 d'abril de 2006 - es comunicava amb la seva organització. Cada capítol és una paraula i la descripció de cada paraula va teixint la història de l'últim capo dei capi. Aquest particular diccionari està escrit basant-se en la manera com Provenzano governava i contactava amb els seus subordinats abans no l'enxampessin: notetes de paper plegades i rebregades. El mètode més rudimentari possible. Però el més segur, a la vegada. Camilleri hi va tenir accés i en va sortir aquest No sabeu pas. Precisament, quan Cortese va arrestar Provenzano a Montanga dei Cavalli, el capo va replicar: No sabeu pas què esteu fent.

«RELIGIOSITÀ. Molts mafiosos, per estrany que sembli, són religiosos.
N'hi havia un de Misilmeri molt sanguinari, Momo Grasso, que cada any representava el paper de Jesús a la Passió del seu poble. I n'estava tant que qualsevol que hagués pretès pispar-li el paper hi hauria pogut deixar la pell.»

«MÀFIA: A cap noteta d’en Provenzano hi ha el més mínim rastre d’aquesta paraula.»

24

Continuo la meva particular cerca de sèries de televisió que s'apropin una mica a l'alçada de The Simpson i Lost. Ara és el torn de 24. En porto uns quants capítols vistos i comença a posar-se interessant.
24 tracta sobre la vida de l'agent federal Jack Bauer (interpretat per Keifer Sutherland) de la UAT (unitat antiterrorista) de Los Ángeles. Amb una estructura narrativa innovadora, en la qual s'observa l'acció a temps real: cada temporada consta de 24 capítols que equivalen a les 24 hores d'un únic dia. Cada episodi equival a una hora contínua d'acció. El primer capítol comença a les 12 de la nit, el segon capítol a la 1 de la nit i així anar tirant. Original. Tanmateix, cada capítol dura 40 minuts i només s'arriba a l'hora de durada si es compten els talls comercials.
El 2001 es va emetre per primera vegada. Als USA ja s'ha emès la 6a temporada i estan assegurades la 7a i la 8a.
Durant un capítol, es mostren diverses accions que succeeixen simultàneament. És freqüent que la pantalla es parteixi i es mostrin a la vegada situacions diferents. Sempre acompanyat d'un rellotge digital que recorda contínuament quina hora és i crea una sensació d'urgència.
M'ha sorprès que 24 apostés per Keifer Sutherland com a protagonista. Habitualment, a les sèries de televisió no hi ha superestrelles, més aviat hi ha actors poc coneguts que arriben a l'estrellat gràcies a la sèrie.
Doncs que vagin passant els capítols de la 1a temporada. Si és a temps real, els protagonistes no dormen en tot un dia? Com s'ho faran? Play.


III Cursa Montserrat Nord

Diumenge, 9 de novembre. 9:30 del matí. Monistrol de Montserrat. Més de 300 corredors surten de la plaça de l'Ajuntament fins a Sant Jeroni per fer 22,8 km. És la III Cursa Montserrat Nord.
Un dels principals motius que em va fer apuntar-me a la cursa és per descobrir Montserrat. "Tan a prop que ho tinc i tan poc que ho conec" Doncs amb el pack de la cursa hi entra un matí d'esport i competició més una descoberta de Montserrat i els seus entorns.
El recorregut és força dur i tècnic. No apte per als que no els agraden els corriols plens de pedres o les pujades on t'has d'ajudar amb les mans. La cursa comença guanyant alçada moderadament per corriols estrets i on és molt difícil avançar. Em quedo frenat en els taps. Però això ho agrairé més endavant. Al km 7,4 s'arriba a Santa Cecília, a 682 m. Des d'aquest punt s'agafa una canal amb una pendent fortíssima, amb trams amb cordes per agafar-t'hi. No pares de pujar i pujar fins al km 9,2, cim de Sant Jeroni, a 1237 m. La vista és espectacular. I a partir d'aquí, avall que fa baixada. Un ràpid descens pel Torrent de Sant Maria et porta al Funicular de Sant Joan. En alguns trams vas veient el Monestir als teus peus. Un enllaç et dirigeix fins al Camí dels 3/4 i vas perdent alçada ràpidament fins a Monistrol, a 160 m d'altitud. La baixada és per corriol estret, pedres per tot arreu i arbres i arbustos que tapen el camí. Més d'una caiguda i més d'una esgarrinxada o rascada. És un tram on jo baixo encara amb forces i puc anar a més. A partir del quart de cursa agraeixo haver-me quedat tapat a l'inici. Amb 2:35:05 arribo altre cop a Monistrol. El 120è a la classificació. La cursa la guanyen Ricard Hierro (1:54:22) i Mònica Ardid (2:17:03).
Bon ambient, bona organització, bon recorregut. Per repetir.

Godot vas tard

L’escriptor berguedà Jordi Cussà i la companyia Anònim Teatre van estrenar el dissabte 1 de novembre Godot vas tard, al Teatre Municipal de Berga. L'obra és escrita i dirigida per Cussà i és una continuació o revisió del clàssic Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. Obra que Anònim Teatre ja havia representat anys enrere. És una obra plena de jocs de paraules, diàlegs delirants i comicitat surrealista. Teatre de l'absurd.
A Godot vas tard hi van intervenir 5 actors. Vaig quedar impressionat de les dots interpretatives de tots 5 i el gran treball que hi han posat en la preparació de l'obra. No pretenc fer cap tipus de crítica simplement perquè sóc un ignorant en el tema. Sí que sé que m'ho vaig passar molt bé. Qui va anar al Teatre Municipal esperant una obra convencional amb plantejament, nus i desenllaç segur que en va sortir decepcionat. Jo simplement vaig anar a gaudir del que m'oferís l'obra i els actors, no pretenia entendre ni trobar explicacions de res.
Feia dos anys que Anònim Teatre no estrenava un obra. La darrera va ser Íntima tragèdia que es va representar per darrera vegada fa un any a Berga.
Aquest 2008, Anònim Teatre celebra el seu trentè aniversari. Tràfec Teatre està de gira amb la seva obra Frederic..a i La Farsa celebra el seu cinquantè aniversari amb gran vitalitat. El teatre passa per molt bon moment a Berga.

Mocca

Sens dubte, entre tots els grups indonesis, el meu preferit és Mocca. El grup és format per la veu suggerent d'Arina (piano, flauta...), la guitarra de Riko, el baix de Toma i la bateria d'Indra. Músics provinents del jazz.
No tenia ni idea de l'existència d'aquest quartet. Els vaig sentir anomenar per primera vegada en algun programa de ràdio - és a dir, RAC1 - que els deixaven força bé.
Aquests dies fan uns bolos per Jakarta. Si algú s'anima.
És música senzilla però ben feta, sense complicacions però de qualitat. Música alegre i optimista. Amb cançons lleugeres d'aquelles que se't fiquen al cap i no pots parar de cantar-les interiorment durant hores. Com The best thing in the world o aquesta I remember:



Marató de Nova York

Avui és el dia de la 39a edició de la Marató de Nova York. La Marató de Nova York no és la més multitudinària (ho és la de Chicago), ni la més antiga (és la de Boston), ni on s'aconsegueixen els millors temps (es registren a Londres i Berlín). Però la Marató de Nova York és la més prestigiosa. El somni de tot atleta amateur de fons és córrer algun dia alguna d'aquestes 5 grans maratons.
La cursa transcorre pels 5 barris de Nova York (State Island, Queens, Brooklyn, Bronx i Manhattan) Les inscripcions són limitades i gairebé 60.000 corredors s'han quedat fora. Per evitar les aglomeracions a la sortida, la novetat d'aquest any és fer 3 sortides diferents per calaixos cada 20 minuts. A les 9:40, a les 10:00 i a les 10:20.
Els favorits sónel kenyà Paul Tergat (explusmarquista mundial) i la britànica Paula Radcliffe. Però la llista de possibles vencedors és àmplia.
La cursa es pot seguir en directe per Internet.

El cartell