Les veus del Pamano

Fa alguns mesos vaig llegir una d'aquelles novel.les que les assaboreixes durant i després. La prova és que ja ha transcorregut uns mesos i la recordo bé. I això no sempre em passa. Es tracta de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Des de la seva publicació, el gener de 2004, s'ha convertit en una de les novel.les catalanes més llegides, recomanades i difoses.
Jaume Cabré (1947) és filòleg i va treballar durant molts anys en l'ensenyament a Barcelona, Vila-real i Terrassa. També ha fet incursions a la televisió creant i escrivint tres sèries: La Granja (TV3, 1988-1991), Estació d'Enllaç (TV3, 1994-1998) i Crims (TV3, 1999).
Les veus del Pamano narra les extraordinàries aventures de l'Oriol Fontelles i l'Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm), la Tina Bros i el Jaume Serrallac, les històries dels habitants de Torena, plens de silencis, misteris, odis i rancúnies. En una època i un indret de misèries i de resistència, la postguerra a les muntanyes del Pallars.
Malgrat que ja fa un temps de la seva publicació, Les veus del Pamano està prenent més volada cada dia que passa, nous lectors, noves traduccions, noves edicions. I merescudament.

Armengou i Marcó

Van passant el dies i poques vegades fixem els ulls al calendari per mirar quin dia és. Fa poc es van complir dos aniversaris de dues morts, la de Martí Marcó (26/01/79) i la de Mn.Josep Armengou (21/01/76) que, si bé desconec connexions directes entre ells, tenien en comú l'insaciable lluita en defensa del país en uns anys molt difícils.
Martí Marcó (1959-1979) va militar a diversos moviments polítics i grups independentistes. Va participar a la fundació de Terra Lliure. El 26 de gener de 1979 fou mort per la policia quan intentava fugir amb Quim Pelegrí i Frederic Bentanachs amb un cotxe. Fa vint-i-nou anys.
Va escriure aquest poema, musicat anys després pel duet Titot i David:
Digueu-me: Podeu veure
a la primera llum de l'alba
allò que hem hissat amb orgull
a l'hora del crepuscle?
La senyera estelada i llistada
surarà triomfant
sobre la terra dels lliures
i la pàtria dels valents.

Mossèn Josep Armengou (1910-1976) va néixer, viure, escriure i morir a Berga. Al 1979 es publica, a títol pòstum, el seu llibre màxim Justificació de Catalunya, de ressò nacional, publicat clandestinament el 1958. També és autor del llibre La Patum de Berga, publicat per primera vegada el 1968 i del text dels Pastorets infantils que encara avui dia es representen al Teatre Patronat. Capellà, músic, escriptor, pensador i gran defensor de la cultura berguedana i catalana. Mossèn Armengou va morir el 21 de gener de l’any 1976. Fa trenta-dos anys.
Que el record dels qui han lluitat pel país no caigui en l'oblit.

El senyor Perramon

Dissabte a la nit es va representar El senyor Perramon al Teatre Municipal de Berga, gairebé ple. L'obra la va escriure Josep Maria de Sagarra, el 1959 perquè l'interpretés el gran Joan Capri, basant-se en L'avar de Molière.
S'obre el teló i contemplem un bar típic dels anys 60-70, amb la ràdio (sonant Torroella, vila vella), nevera del Frigo, futbolí, vitrina de trofeus, telèfon penjat a la paret... Una única escenografia molt treballada. L'obra gira a l'entorn de Boris Ruiz, el senyor Perramon, un avar amb totes les lletres. El seu físic i la seva interpretació fan molt creïble el paper. L'acompanyen en el repartiment una sèrie de bons actors que, tret del Miquel Gelabert i algun altre, no són els de sempre: aquells de El Cor de la ciutat i Ventdelplà. Alguns són actors amb llarga trajectòria però no són televisius. S'agraeix veure cares "noves". L'obra té punts molt divertits sense arribar a mantenir un ritme alt i constant durant l'hora i mitja que dura. Acaba desembocant en un vodevil d'aquells que resulta que un és el fill, l'altre es pensa que té els diners, embolics, malentesos... i al final tot es resol.
Es posa bé una comèdia per riure i desconnectar. Una bona estona de teatre. Però no passarà a la història com una obra de capçalera.
El Teatre Municipal tancarà les portes a mig febrer per remodelacions i no tornarà a obrir fins a principis d'abril. Haurem d'esperar per veure-hi Viatge a Califòrnia, amb Àlex Casanovas, i Intimitat, amb Joel Joan i Clara Segura.

L'estel de Natzaret o els Pastorets de Mataró

A la Sala Cabañes de Mataró, s'hi representen uns dels millors Pastorets de Catalunya. El text L'estel de Natzaret és de Ramon Pàmies i es va representar a Mataró per primera vegada el 1916. És un espectacle, amb orquestra i cants en directe, on hi intervenen unes 350 persones. Tanta quantitat dóna molta força però suposo que també problemes de coordinació. Per tirar endavant tot això segur que hi ha un equip de gent molt capacitada. De fet, a la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, els de Mataró són una de les veus importants.
Destaco el tracte rebut per part dels mataronins. Després de l'espectacle ens van fer una visita i explicació detallada de l'obra i la sala. Vam parlar amb els responsables de tramoia, atrezzo, maquinària. Un tracte molt amable i atent. Se'ls veia contents de mostrar els seus Pastorets. I nosaltres interessats en conèixe'ls.
Artísticament, em va agradar molt la interpretació femenina de Sant Miquel i em va cansar l'extremada comicitat del Mataties i Jonàs, els dos pastors protagonistes. Les coreografies dels balls estan molt treballades i integrades dins l'espectacle. Em van agradar especialment el Ball de Pedredes (a la casa de Naïm) i el de les dimònies a l'infern (són d'alguna escola de dansa, oi?). El vestuari és molt bonic i adient.
Són més uns Pastorets que una obra de teatre: molta gent participant-hi, segurament famílies senceres, una durada llarguíssima (3 hores i mitja), adreçat sobretot al públic infantil, més aviat conservadors i tradicionalistes, reticents a grans canvis. Els de Mataró són aquells Pastorets clàssics de tota la vida. Però ben fets.

Seda

Alessandro Baricco (Torino, 1958) és novel.lista, dramaturg, periodista i filòsof. Té un caràcter introvertit, poc amic del circ mediàtic. També ha participat a diversos programes de televisió i fins i tot ha col.laborat amb el grup de música electrònica Air. El polifacètic autor italià va escriure la seva obra de més èxit el 1996: Seda.
És la història d'Hervé Jouncour, situada a la segona meitat del segle XIX. Una lectura curta, ràpida i intensa. Plena de metàfores, emocions i secrets per descobrir. Difícil de no acabar-la d'una tirada. D'aquells llibres que no et faria res tornar-lo a rellegir.
Seda és un conte o una faula de sentiments. És la història d'un amor. El relat t'embolcalla suaument com una tela de fina seda.
Els seus ulls no eren orientals, i el seu rostre era el rostre d'una noieta.

Diderot, el llibertí

Diderot, hoste del baró d'Holbach, està descansant en una habitació del castell. Una dona fascinant i provocadora, la pintora Madame Therbouche, intenta fer un retrat del filòsof. Així és com comença El llibertí, amb Ramon Madaula i Laura Conejero a l'escenari. Eric-Emmanuel Schmitt és l'autor d'aquesta comèdia intel.ligent, profunda i sensual. I molt divertida. Durant 1 hora i 40 minuts cal estar concentrat per assaborir cada detall.
L'estrena al Poliorama va ser el 7 de setembre i ja hi han prorrogat la seva estada. Tindrà llarga vida perquè té molts elements per atraure el públic. El més sorprenent és com aquesta obra triomfa entre tanta gent tenint la filosofia com a eix temàtic. Quantes contradiccions entre la raó i el desig!
Text excel.lent, grans interpretacions (també dels secundaris), bon ritme, escenografia, vestuari... Totalment recomanable.

Córrer per la muntanya

De sempre, el nostre ha estat un país de muntanya. L'excursionisme compta amb una llarga història al nostre país. Últimament, aquesta afició ha pres un nou impuls i no paren de néixer i consolidar-se noves associacions, clubs esportius, activitats, participants i competicions. La Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) està més activa que mai.
El proper 11 de maig se celebrarà la V Marató de Muntanya de Berga que serà la primera prova de la Copa del Món de Curses de Muntanya. El recorregut compta amb un desnivell acomulat de 2.960m, començant a Berga, a gairebé 700 m, i arribant al punt més alt Gallina Pelada (2.327 m) i Refugi d’Ensija (2.200 m). 42'195 km que només poden completar aquells realment preparats. Una prova d'aquesta envergadura no s'organitza amb dos dies i l'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà ja fa temps que hi està posant temps i esforços. La cursa és la primera i la més dura de les 6 puntuables per la Copa del Món (Buff Skyrunners World Series). El 2007 Catalunya es va imposar en la classificació equips i Kilian Jornet es va proclamar campió del món individual.
L'any passat l'última prova de la Copa del Món va ser la cursa de Zegama-Aizkorri. El programa de TV3 Temps d'aventura en va fer un bon reportatge. Aquest 2008, la cursa de Zegama l'han passada al 25 de maig i no puntua per la Copa del Món.

Pels que anem a donar el vol de tant en tant per la muntanya és un plaer veure com es mouen aquests súperatletes.

Fugir o morir

A El País Semanal d'aquest diumenge hi havia un interessant reportatge sobre Oymyakon, a la república russa de Yakutia, el lloc més fred de la Terra. El 1926 van arribar a la temperatura més baixa que s'ha enregistrat mai en un lloc habitat: 71,2 graus sota 0. També és una de les regions més riques i compta amb grans reserves de platí, plata, or, urani, carbó, petroli o gas. A l'est de Yakutia hi trobem la península de Kamchatka i l'estret de Bering i, al sud, el llac Baikal. El riu més important de la zona és el Lena (4.310 km).
Durant la 2a Guerra Mundial, en aquesta zona de la Sibèria els russos hi van desplaçar milers de presoners comdemnats a treballs forçats. L'autopista de Kolyma, que porta a la capital, és coneguda com a "carretera dels ossos", nom que recorda la gran quantitat de condemnats que van perdre la vida construint-la i van ser enterrats allà mateix. Diuen que hi ha un mort cada 4 metres. Dos llibres basats en fets reals situen l'acció precisament en aquesta freda zona de l'est de Rússia. Es tracta de La llarga caminada i Tan lluny com els peus em portin. Són llibres que descriuen fugides aparentment impossibles. Com acaben les històries és fàcil d'endevinar. Si no, no s'haurien pogut explicar.
Tan lluny com els peus em portin va ser escrit per Josef Martin Bauer (1901-1970) i publicat el 1955. Bauer va fer llargues entrevistes al protagonista abans de donar l'obra per acabada. Descriu l'extraordinari viatge del tinent alemany Clemens Forell, pseudònim del protagonista, condemnat a 25 anys de treballs forçats en una mina de la Sibèria. En 3 anys, va completar 14.000 quilòmetres a peu, en una fugida impossible a través del desert gelat. El 2001 es va fer una adaptació cinematogràfica, de producció alemanya. Al meu parer, la pel.lícula no arriba al gran nivell emotiu del llibre. Devalua i deforma massa la història. I em va decebre.
Temps després he sabut que hi havia una altra història amb moltes similituds: La llarga caminada, escrit per Slavomir Rawicz i publicat el 1956. El 19 de novembre de 1939, Slavomir Rawicz, un jove oficial de cavalleria polonès fou detingut pels russos, acusat d'espionatge. Després de patir tortures i de sotmetre'l a una farsa de judici, fou condemnat a 25 anys de treballs forçats al Camp 303, prop de Yakutsk, capital de la república de Yakutia.
Són dos molt bons llibres d'aventures. Impacta la duresa de les fugides. Són històries semblants però amb diferències significatives. En el primer cas la fugida és en solitari, en el segon, en grup. Forell travessa la Sibèria cap a Iran, Rawicz i el seu grup cap al sud, per Mongòlia. En tot cas, emociona llegir com els protagonistes decideixen arriscar-se a fugir i com se sobreposen i sobreviuen a les misèries més inimaginables.

Nàpols i les escombraries

Aquests últims dies he anat seguint per Internet la notícia de l'acumulació d'escombraries a Nàpols i altres indrets de la Campània. Tones i tones de brutícia s'han anat acumulant a la tercera ciutat d'Itàlia - darrere de Roma i Milà -, hi ha hagut cremes incontrolades per part dels mateixos ciutadans, comerços tancats, suspensió de classes en alguns centres d'ensenyament, etc. Els abocadors de l'àrea de Nàpols són plens i l'obertura d'una incineradora, prevista pel 2007, no s'ha fet. La situació és greu i l'exèrcit ha hagut de sortir al carrer per conservar la calma. Sembla que, finalment, 500 tones de deixalles s'han desplaçat fins a Càller, la capital de l'illa de Sardenya, i es comença a desencallar la situació.
L'origen de tot el problema jo tampoc no el veig clar. Sovint es diu que la Camorra hi té a veure i aquí acaben totes les explicacions. No sé qui hi té responsabilitats. Sé que estan poc clares.
Evidentmet que cal solucionar amb urgència el tema de la brossa a la Campània però també s'ha de mirar a llarg termini, la sostenibilitat del sistema de la gestió dels residus.
Potser sóc jo que he estat una mica desconnectat però em sorprèn el poc seguiment en els mitjans "d'aquí". Perquè avui ha estat a Nàpols i demà ens pot tocar ben a la vora.

Lost

El proper 31 de gener, si la vaga de guionistes ho permet, es començarà a emetre als USA i Canadà la 4a temporada de Lost (Perdidos). És una sèrie de televisió, emesa per primer cop el 2004, que narra les aventures d'un grup de supervivents d'un accident aeri en una misteriosa illa de l'Oceà Pacífic. La sèrie combina el drama, el suspens i l'aventura. Les tres primeres temporades han tingut un èxit aclaparador arreu del món i han obtingut numerosos premis. A Espanya, TVE s'ha encarregat de destruir el producte per complet. Parades, canvis d'horaris, de dia d'emissió i una publicitat molt insuficient han fet que, ni que volguéssis, no poguessis seguir la sèrie per aquesta cadena. La solució era comprar-la en dvd o fer el pirata.
La sèrie la formen episodis d'uns 40 minuts que acostumen a combinar l'acció a l'illa amb flashbacks relatius a alguns dels personatges. Aquests flashbacks permeten anar coneixent més les seves vides a mesura que la sèrie avança. Els capítols solen contenir també una multitud d'enigmes i situacions sense una explicació aparent.
L'univers friqui creat entorn de la sèrie és impressionant i es troben enllaços, enllaços i més enllaços a la xarxa. Fins i tot una wiki només de Lost. Sense arribar a la malaltia, a mi també em va captivar la sèrie i estic esperant la 4a temporada. Ja està anunciat que només hi haurà 6 temporades i s'acabarà el 2010. Si no en sabeu res més val que les imatges us sorprenguin sense tenir-ne massa informació. Una gran sèrie que molts qualifiquen com la millor que s'ha fet mai.

Hamalahí

La tarda i vespre del 5 i el matí del 6 vaig rebre una ràfega continuada d'emocions. Vaig estar immers en una espècie d'alegre estat ebri. De difícil digestió. Ja han passat unes hores i ho vaig païnt a poc a poc. Ha estat una experiència inoblidable. I saber que és irrepetible encara ho ha fet més gran.
Em guardo una pila de moments d'aquells que se't fa un nus a la gola, l'estómac se t'estreny, la llàgrima amenaça en saltar i no trobes paraules per reaccionar. Jo n'he gaudit molt però encara m'omple més saber que, a moltes cases, els Reis Mags hi han deixat bones dosis d'il.lusió.

El millor regal

Una història d'amor

Probablement els més veterans d'Internet segur que heu rebut aquesta història via correu-e d'aquell parent o conegut que no para d'enviar-nos powerpoints i vídeos­ sobre el poder de l'amor. El cas és que aquests dies he recordat i reviscut una història emocionant de superació gràcies a David Llorens. En la seva secció del Tu diràs, a RAC1, del dimecres 2 de gener va parlar en uns 10 minuts memorables sobre el ‘Team Hoyt’, on va oblidar el seu sarcasme i sentit de l'humor habituals per parlar seriosament. I el divendres 4 de gener hi havia l'escrit a la contraportada de El Mundo Deportivo.
És la història d'un pare, Dick, que participa en triatlons i altres curses acompanyant el seu fill Rick, nascut el 1962 amb paràlisi cerebral. Pare i fill de Massachusetts han completat 216 triatlons, 6 Ironman, 65 maratons (25 vegades la de Boston, una de les més cèlebres), 81 mitges maratons, etc. La seva millor marca en Marató és 2:40:47. Una marca impressionant! Ja fa uns quants anys que fan quilòmetres però amb la globalització de la informació la seva llegenda ha crescut meteòricament.
Si avui és un dia d'aquells que necessiteu una dosi extra de motivació i relativitzar els problemes, dediqueu uns minuts a veure el vídeo. El primer cop que el vaig veure se'm va fer un nus a l'estómac. Gràcies a qui me'l va fer descobrir.




Demà hauria de començar una nova edició del Ral.li Dakar. La primera etapa hauria de sortir de Lisboa i l'aventura acabaria el 20 de gener a la capital del Senegal. Els noms dakarians més coneguts pels aficionats catalans són probablement els de Marc Coma, Nani Roma, Jordi Arcarons o Isidre Esteve. Sense perdre de vista tots aquests, jo sempre m'he fixat i he seguit la cursa del Gerard Farrés. El pilot de motos de Manlleu, amb arrels i vincles bagencs i berguedans, hauria d'afrontar el seu segon Dakar. Des de la modèstia, forma part de l'equip Repsol KTM junt amb Marc Coma i Jordi Viladoms.
Però tot el que hauria d'haver estat finalment no serà.

La plaça del Diamant

El tió va ser generós i savi i va cagar unes entrades per anar a veure La plaça del diamant al TNC. El 2008 és l'Any Rodoreda, commemorant així el centenari del naixament d'una de les escriptores catalanes més internacionals. Al mateix temps que representaven l'obra al Teatre Nacional, per TV3 feien un programa especial sobre l'autora i la seva obra cabdal.
Sense massa pretencions us diré que l'obra teatral adaptada per Benet i Jornet em va satisfer. M'havia rellegit el llibre setmanes abans i crec que l'adaptació és força fidel i encertada. La durada (gairebé 4 hores amb 2 descansos) és l'únic però. No sé com es podria escurçar més, no hi ha res que hi sobri. Però és llarga, sí. Tècnicament és espectacular. Com belluguen els elements de l'escenografia i com acompanyen els efectes audiovisuals . I un nivell artístic altíssim sense arribar a ser brillant. La Sílvia Bel fa un treball grandiós però no em va fer vibrar. Qui destaca més - i es va endur més aplaudiments - és la Mercè Arànega en el paper d'Enriqueta. I una personal predilecció que tinc per Carles Martínez i Anna Sahun.
En l'altra crònica diria que Barcelona és molt maca però... ja m'està bé només anar-hi de tant en tant. Cues per entrar a l'FNAC, per demanar informació, per pagar, per sortir, per entrar al metro (degut a la vaga d'autobusos)... tot amanit amb un llefiscós plugim. A l'entrada al teatre que es plantegin donar caramels per a la gola o que Iniston regali unes mostres. I, per acabar, la millor frase de la jornada. Una adolescent amb aspecte d'Spice Girl al final de l'obra: Lo que hay que hacer pá aprobar la sele y no leerse el libro...