Traduir és fàcil

Que no sabem francès? Cap problema. Que no sabem anglès? Cap problema. Que no sabem espanyol? Bé, aquesta última no calia. Que volem traduir la nostra web a una altra llengua? Cap problema. Només a un clic.

Els traductors en línia permeten presentar la teva web o el teu bloc en més llengües d'aquella en la qual està escrita. I també a la inversa: tradueixen al català altres webs. Encara que la traducció automàtica té molt camí per davant, crec que ja dóna prou bons resultats.

Un traductor automàtic del català a altres llengües molt útil és el de la Generalitat de Catalunya. El problema és que, per inserir un enllaç que tradueixi automàticament, cal seguir un procés una mica complicat, per a usuaris avançats. Per això, des de bloctum, van desenvolupar una solució fàcil, amb la qual només cal afegir un enllaç en una pàgina, a diverses, o a totes; no s'ha de fer cap més canvi.

Crec que si només parlés espanyol, o només anglès, o francès, m'autoentendria la traducció del meu bloc "Even so". Allò que no és capaç de traduir t'ho deixa en vermell. Però és qüestió de temps que la tècnica vagi millorant i es trenquin les barreres lingüístiques de la xarxa.

Jean-Claude Izzo

De tant en tant, m'agrada agafar una d'aquelles històries on hi apareix un mort, el detectiu, una investigació, ambients marginals, confidents, una copa, fum de tabac, música de saxo. Novel.la negra, vaja. El meu preferit és Andrea Camilleri. També he fet pessics a l'obra de Donna Leon, Massimo Carlotto i Vázquez Montalbán. Però el que més m'ha sorprès ha estat Jean-Claude Izzo.
Izzo (1945-2000) fou un escriptor nascut a Marsella, amb alguna arrel italiana i espanyola. Poeta, periodista, militant comunista i un dels escriptors francesos de novel.la negra amb més talent. Va ser redactor en cap de la revista comunista La Marseillaise. Un gran analista i documentalista de la màfia de la ciutat. Va morir massa jove víctima d'una malaltia.
No va ser fins al 1995 que va començar a recollir els seus millors èxit amb la publicació de Total Khéops, el primer dels tres capítols amb el detectiu Fabio Montale. Després de Keops total (amb adaptació cinematogràfica inclosa) i Xurmo, Soleà tanca l'anomenada Trilogia de Marsella, una creació de gran qualitat literària i humana. Les tres estan traduïdes al català per Límits editorial. Val la pena llegir-les en ordre i no com jo, que vaig començar per Soleà. Izzo descriu Marsella amb una cruesa i estimació a la vegada, que t'alimenten les ganes d'agafar el cotxe i arrencar a visitar-la. Retrata de meravella els barris perifèrics, la immigració, les urbanitzacions de xalets, els locals genuïns. I els personatges. La Lole, la Sonia, el Manu, l'entranyable Honorine. I també hi ha alguna investigació policial... Però, ben mirat, al costat de com transmet la caòtica realitat marsellesa, la trama detectivesca passa a un segon terme, sense desmerèixer-la.

"Jo no havia matat mai. Però avui me'n sentia capaç. De matar. O de morir. De matar i de morir. Perquè matar és sempre morir. Ara ja no tenia res més a perdre."

En un instant

En un instant és la cançó dedicada a Josep M.Isanta, assassinat la Patum del 2005 a Berga. Oxigen és l'últim disc de Gossos, per a mi, el més rodó. Hi sobresurten dues cançons: Corren i, sobretot, En un instant.
El videoclip és dirigit per Àlam Raja.

Jason Mraz

Jason Mraz és un cantautor nordamericà nascut el 1977 a Virginia. Mraz ha començat fa relativament poc la seva cursa en solitari. Encara és força desconegut malgrat que fa anys que toca acompanyant artistes reconeguts com Rolling Stones, Bob Dylan, Alanis Morissette o Jewel.
El 2007, un tema a la sèrie Ugly Betty i una versió seva que va fer un cantant de American Idol va donar-li popularitat als EUA.
Mraz té temes amb una influència molt variada d'estils: pop, folk, country i fins i tot hip hop. Una molt bona cançó és aquesta I'm yours:

El seu estil em recorda una mica a Jack Johnson, un altre artista molt interessant. Com a curiositat, Jason Mraz té un ull de cada color.

The Godfather

Què dir de The Godfather que no s'hagi dit ja. No pretenc descobrir res de nou de les millors pel.lícules de la història del cinema. En moltes llistes i rànkings, la primera part i la segona estan considerades autèntiques obres mestres. La Bíblia del cine, que és IMDB, també així ho diu. Cada cinc anys s'haurien de veure la triolgia. En el meu cas feia massa temps que les tenia abandonades i per això m'hi he posat.
The Godfather (1972) és una pel.lícula dirigida per Francis Ford Coppola i basada en el llibre de Mario Puzo. Va ser la primera d'una trilogia completada per The Godfather II (1974) i The Godfather III (1990). Va guanyar l'Oscar a la millor pel.lícula, millor guió i millor actor per a Marlon Brando. Totes tres pel.lícules són meravelloses en conjunt. La meva debilitat és el personatge de Michael Corleone i l'interpretació d'Al Pacino.
El novembre passat vaig estar uns dies a Sicília. Un dinar va ser a Corleone. Don Vito ni tant sols es deia Corleone de cognom, el seu cognom real era Andolini. I les imatges d'exteriors no es van gravar a Corleone ni als voltants sinó a Savoca i Forza d'Agro, a les afores de Taormina, a l'altra punta de l'illa. Allà hi ha el bar Vitelli i l'església on es casa Michael. El Corleone real és un poble deprimit d'uns 12.000 habitants, assetjat pels turistes que esperen trobar-hi un mafiós amb veu esquerdada per tirar-s'hi una foto. El problema de la màfia fa molta gràcia quan mire la trilogia però la realitat supera la ficció i no s'ha d'obviar que, encara actualment, hi ha massa gent que viu oprimida per estructures mafioses .
Doncs apa, play i continuem.

Oceà

Fa unes setmanes vaig descobrir per casualitat Alessandro Baricco, filòsof torinès i encara més coses. Tot un personatge. El conte-novel.la Seda em va entusiasmar i vaig decidir continuar llegint la seva obra. El fenomen Baricco no és nou, sóc jo que hi arribo tard.
Els personatges d'Oceà són excèntrics i plens de matisos. Coincideixen en l'estranya Fonda Almayer, un hostal a la vora del mar, un supervivent d'un naufragi, un científic entestat en descriure els límits de la naturalesa, una princesa amb una malaltia que el mar ha de guarir, una dona adúltera, un pintor obsessionat en retratar el mar. I els nens. Adams, Bartelboom, Elisewin, Ann Deverià, Plasson. Dira i els nens.

"La primera cosa és el meu nom, la segona aquells ulls, la tercera un pensament, la quarta la nit que arriba, la cinquena aquells cossos destrossats, la sisena és gana, la setena horror, la vuitena els fantasmes de la bogeria, la novena és la carn i la desena és un home que em mira i no em mata."

Oceà és una obra bella, plena d'agudesa, ingeni i poesia. La història sempre camina al límit entre l'oníric i el real. Baricco té una concepció molt personal del ritme narratiu i experimenta constantment amb variats i enginyosos girs i registres. Tant t'hi trobes diàlegs, pensaments, pregàries, o tocs de teatre. Sorprenent. És un llibre ple de frases per subratllar per als aficionats a subratllar frases als llibres (jo no ho faig mai). No és una novel.la "normal" d'aquelles que comencen aquí i acaben allà i tot és explicat de manera lineal i homogènia.
Amb una lectura serena i reposada es pot arribar a gaudir de la profunditat de l'obra, només comparable a la de l'oceà.

“Lui dice che scrivere a qualcuno è l´unico modo di aspettarlo senza farsi male. E io ti ho scritto. Tutto quello che ho dentro di me l´ho messo in questa lettera.”

"Diu que escriure a algú és l'única manera d'esperar-lo sense fer-se mal. I t'he escrit. Tot el que tinc a dins meu ho he posat en aquesta carta."

No vaig triar

Avui m'he retrobat amb una d'aquelles cançons que tenim al fons d'un calaix. Oblidades de fa temps. Molt temps. Massa temps. Pendents que algú les torni a escoltar. Doncs la casualitat, en el moment i lloc més inesperats, m'ha fet tornar a sentir les notes d'aquesta bella cançó.

Lost.SI Lost.NO

Al món hi ha dues classes de persones: els que miren Lost i els que no. Probablement acabo de dir una immensa tonteria però queda contundent. I m'agrada com sona.
Aquesta sèrie enganxa de veritat. És difícil (impossible?) començar-la a mirar des del principi i que no et desperti interès. Planteja interrogants i misteris de manera brillant i el ritme narratiu és excel.lent. D'una història que, en principi, el plantejament és força vulgar (accident d'avió i uns quants supervivents en una illa deserta) se n'acaba creant tot un mite al seu voltant. No serà tant, deveu pensar. Mireu-vos les 3 primeres temporades i jutgeu.
Per seguir Lost és impossible fiar-vos de TVE, que pitjor no ho podia fer. S'han de recórrer a altres mitjans com comprar els DVD o fer el pirata per Internet.
El 31 de gener es va començar emetre la 4a temporada als USA. Els dos primers capítols són igual o millors que els de les temporades anteriors. De moment, el nivell es manté o augmenta! El mèrit de mantenir el llistó tan alt durant tan temps és innegable.
El tràiler de la 4a temporada:

Cronenberg

L'actor i director canadenc David Cronenberg és un dels més interessants cineastes d'avui en dia. Fa uns quants anys vaig anar al cine a veure Crash (1996) i recordo que en vaig sortir força escandalitzat. De fet, encara la recordo i la vaig veure fa 12 anys! eXistenZ (1999) em va agradar com a una joguina de la ciència ficció. Però sobretot les dues últimes m'han acabat de convèncer. Una historia de violencia (2005) és una gran pel.lícula, personatges ben construïts, bona narració, interessant argument. I Promesas del este (2007) no es queda gaire enrere. En les dues, el protagonista és un enorme Viggo Mortensen. Són pel.lícules que no escatimen la duresa de les escenes, la càmera no es desvia cap a un racó mentre se senten els crits. I d'una durada raonable. No cal que durin 3 hores per ser bones pel.lícules!
A Promesas del este, la guapíssima Naomi Watts acompanya a Mortensen. Per cert, Watts serà Vittoria Vetra al costat de Tom Hanks (Robert Langdon) en l'adaptació cinematogràfica que dirigirà Ron Howard de Angels & Demons, el bestseller de Dan Brown. El llibre em va agradar. I una setmana després revivia els escenaris a Roma i el Vaticà. A veure si no espatllen massa la història convertint-la en pel.lícula.

Viatges a Itàlia

Alguns dels millors viatges els he fet a Itàlia. La primera vegada que vaig anar a aquest país ja em va captivar. A mesura que n'he anat visitant diverses parts l'he anat coneixent, hi he anat trobant matisos. I el que encara em falta.
Sovint escric un petit quadern sobre els llocs visitats. També és el cas d'algunes de les escapades italianes.

L'Alguer i Sardenya
Novembre de 2005
L'Alguer, Sassari, Castelsardo, Porto Cervo, Olbia, Bosa.

Roma-Firenze-Venezia
Setembre de 2006
Roma, Arezzo, Siena, San Gimignano, Volterra, Firenze, Bologna, Ferrara, Mantova, Sirmione, Verona, Vicenza, Venezia, Treviso.

Costa adriàtica
Abril de 2007
Rimini, San Marino, Urbino, Pesaro, Ancona, Macerata, Assisi, Perugia, Bologna, Modena, Imola, Ravenna.

Llombardia
Octubre de 2007
Brescia, Cremona, Busetto, Parma, Milano, Monza, Bergamo.

Sicilia
Novembre de 2007
Palermo, Monreale, Caccamo, Cefalú, Piazza Armerina, Caltagirone, Siracusa, Noto, Ragusa, Comiso, Agrigento, Corleone, Tràpani, Èrice.

Per qui toquen les campanes

Per què decidim llegir un llibre, mirar una pel.lícula o visitar un determinat lloc? Sovint són recomanacions o interessos diversos. En el meu cas però, tenia la curiositat de llegir Hemingway evidentment perquè és un dels escriptors amb més talent de la història de la literatura (Premi Nobel el 1954) però també per dues de les seves passions: els Sanfermines i els còctels. Curiós però és així. I dit i fet, un Hemingway a les meves mans.
Per qui toquen les campanes? és una novel·la d'Ernest Hemingway publicada el 1940. La història s’articula a l’entorn de Robert Jordan, un americà especialista en explosius que lluita en el bàndol republicà. Li encarreguen la destrucció d’un pont per evitar la contraofensiva feixista durant la batalla de Segovia. Jordan arriba a la zona, darrere les línies enemigues. Allí hi troba la banda que l’ha d’ajudar. També hi troba María.
El 1943 es va fer l’adaptació cinematogràfica de For whom the bells tolls, amb Gary Cooper i Ingrid Bergman de protagonistes.
La novel·la m’ha agradat tot i que hi ha capítols que passen lentament. Són realment impactants les pàgines on es relata l’assassinat dels feixistes d’un poble. No pots parar de llegir i se't posen els pèls de punta. Sembla que l’autor es va inspirar en uns fets que van passar a Ronda, el 1936. En fi, un molt bon llibre per endinsar-se en les crues històries de la Guerra Civil espanyola.

Twin Peaks

Diane, són les 16.29 pm i sento la fresca d’aquesta tarda d’hivern. El sol anuncia que aviat serà capvespre. Diane, et vull explicar que Twin Peaks és una sèrie de televisió creada per David Lynch i Mark Frost. La sèrie transcorre en el poble fictici de Twin Peaks al nord-oest de Washington. Es va emetre entre el 1990 i 1991 i tingué 30 episodis al llarg de dues temporades. A l’estat espanyol es va emetre a Telecinco, amb una gran campanya publicitària i un gran èxit d’audiència. Aprofitant l’impuls de l’onada, el 1992, Lynch va dirigir la pel·lícula Twin Peaks, fire walk with me.

De fet, no recordo haver vist la sèrie quan la feien a Telecinco. Sí que recordo vagament allò de “¿Quién mató a Laura Palmer?” o coses així. Així doncs, per què em miro Twin Peaks 17 anys després? Doncs perquè Twin Peaks és una de les millors sèries que s’han fet mai, el referent de les bones sèries que es fan avui en dia, la primera gran sèrie moderna. Imprescindible. Abans de Twin Peaks les sèries eren un passatemps frívol, un entreteniment sense qualitat per a les nits buides de contingut (moltes ho continuen sent actualment) Llavors va arribar en David Lynch (autor també de Blue Velvet o Mulholland Drive) per posar-ho tot potes enlaire i demostrar que es podia fer una obra d’art per a la televisió.

Els personatges són riquíssims, plens de matisos i enigmàtics. A cada capítol tens ganes de saber més coses d’ells i de la sèrie. La informació que ens dóna la sèrie es dosifica i va guanyant interès. Destaquen l’agent especial Dale Cooper (Kyle MacLachlan), el pilar de la sèrie, i personalment, m’ha enamorat la guapíssima i seductora Audrey Horne (Sherilyn Fenn). Però també el xèrif Truman, l’ajudant Andy, Ben Horne, Leland Palmer i tants altres. Els tocs delirants i surrealistes marca de la casa, propis de Lynch, no hi falten i no deixen indiferent.

Passo per la meitat dels capítols però en tinc prou per entendre perquè Twin Peaks va triomfar entre el públic i la crítica i perquè va ser tot un fenomen social.

Diane, espero que ara puguis comprendre una mica més la màgia i l’encant d’aquest poble de muntanya i els seus habitants. Hora d’inici de la gravació 16.29, hora final: 16.38

Dimecres de Cendra

Des de Dijous Gras, molts indrets del país estan vivint dies de disbauxa i alegria desbocada. Però avui el Rei Carnestoltes estira la pota. S'acaben els excessos i comencen les 7 setmanes de Quaresma, temps de dejuni i abstinència. Encara es fa a les escoles allò de pintar i retallar la Vella Quaresma amb 7 cames? Totes aquestes tradicions d'origen religiós s'han anat adaptant als nous temps. El Dimecres de Cendra se celebra de diverses maneres arreu del país. A Solsona, per exemple, avui despengen el ruc i la imatgeria balla enmig de la multitud a ritme del Bufi, de les 10 fins les 12 en punt de la nit. Els valents i soferts músics bufen el Bufi durant dues hores seguides!

Des de l'inici de la democràcia alguns Carnavals han agafat molta volada. És el cas de Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sallent, Tarragona, Solsona o Platja d'Aro. A Solsona es va recuperar la festa el 1971 i ha esdevingut un Carnaval una mica diferent a la majoria. No és com el de Sitges o Platja d'Aro, amb clara influència dels grans Carnavals de Tenerife o Río. A Solsona no hi trobareu vistoses comparses, carrosses espectaculars i noies ballant samba. Hi trobareu una festa autèntica, amb història, estimada pels solsonins i viscuda intensament pels visitants. Sota els braços del Gegant Boig o les cames del Tòfol-Nano.

Mitja Marató de Granollers

A les 8 de matí, diumenge de Carnestoltes, cap a Granollers. La Mitja Marató amb més prestigi de Catalunya s'ha celebrat aquest matí amb un gran èxit de participació, amb 5.000 corredors inscrits. La cursa l'ha guanyada l'atleta de Kenya Samuel Wanjiru amb amb un temps de 59 minut i 26 minuts. El récord del món el té ell mateix amb un cronòmetre de 58:35. Amb els 59:26 ha batut el récord de la prova vallesana en mans, fins ara, de Haile Gebrselassie. El prestigi de La Mitja es deu, en part, a la presència de grans estrelles de l'atletisme. En l'edició del 2007, per exemple, hi van participar Stefano Baldini, campió olímpic de Marató, i Marta Domínguez.
En l'edició d'aquest any hi ha hagut uns temps molt bons. Cal destacar que mai abans ningú no havia corregut per sota de l'hora en cap mitja marató, ni a Catalunya i a l'estat espanyol. Les quatre primeres posicions les han ocupades quatre kenyans, el 5è lloc ha estat per Txema Martínez i el 6è per Roger Roca. Però l'altra cursa la correm tants i tants aficionats com jo que fem el que podem. Jo vaig fer els 21.097 m. amb 1:31:28, en la posició 1094. Les meves espectatives eren baixar de l'hora i mitja però vistes les circumstàncies, em dono per satisfet. Crec que tinc aquest objectiu a tocar. Dissabte a la matinada al ball del pavelló ja firmava la cursa que he corregut.
Cames carregades i cansament acumulat però content d'haver-me superat. Una vegada més.