Olor de Colònia

Sílvia Alcàntara va néixer a Puig-reig el 1944 i, als anys 60, es va traslladar a Terrassa, on viu actualment. Va créixer en una època en què no va poder aprendre a escriure en català. Ho va fer de gran, en un taller d'escriptura. Anys després, Olor de Colònia n'és l'exquisit fruit, la seva primera novel.la, que s'ha guanyat a pols ser un dels llibres de moda d'aquest 2009.
Ficció però basada en fets viscuts per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records, l'autora en teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi mor l'escrivent i això fa que les relacions de poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable.
Un entramat interessant de personatges on no hi falten el director, l'escrivent, el mossèn, el campaner, el fuster, la canalla, les monges... un petit món en una colònia tèxtil als anys 50.
No sé on vaig llegir que comparaven Olor de Colònia amb Rodoreda. L'estil narratiu, aquell escriure-ho tot seguit amb pocs diàlegs explícits, capítols curts... potser sí que recorden una mica La plaça del diamant, salvant les distàncies.

Passà per davant de la quadra dels telers automàtics, les finestres ennegrides encara parlaven de la desgràcia, però a dins, amb tots els llums encesos, una quadrilla d'homes treballaven sense parar perquè tot tornés a la normalitat ben aviat. Va treure el cap a la quadra dels telers petits, els de garrot, allà el foc no hi havia arribat i ja tornaven a funcionar com sempre. Sort en tindrien per poder servir les comandes més urgents.


10 km urbans de Manresa

Diumenge 25 d'octubre de 2009 es van disputar els sisens 10 km urbans de Manresa, un circuit íntegrament per dins de la ciutat. Les inscripcions es van haver de tancar dies abans del previst degut a la gran demanda. Quan em vaig voler apuntar ja havia fet tard, però igualment vaig córrer sense xip ni dorsal. La cursa és organitzada pel Club Atlètic Manresa.
Uns 700 atletes preníem la sortida a l'inici del Passeig Pere III, gairebé a dalt la Carretera de Vic. Després d'alguna volta al Passeig, enfilàvem Carretera de Vic sentit nord, La Salle, Av.Bases de Manresa (UPC), Carrer Barcelona, cap a baix a la Joviat i tornar a pujar cap al Passeig on acabàvem a Crist Rei. 10 km de circuit força ràpid.
La cursa la va guanyar Pol Guillén amb un temps de 30:05. Personalment, vaig fer un temps de 42:04, corrent una mica per sobre dels 4 min/km. Això significaria la posició 165 dels 640 arribats. En els 10 km, els 40 minuts marquen la barrera entre els que estan molt forts i els aficionats del "pelotón". Córrer per sota dels 4 min/km és anar molt de pressa i haver entrenat molt. Ara per ara, no és al meu abast.
Era el meu comiat temporal de les curses. Estaré una temporada fora de joc.

A la platja de Chesil

Ian McEwan (1958) és un novel.lista britànic rebatejat per alguns com a Ian Macabre degut a la naturalesa de les seves primeres obres. És un autor força controvertit ja que sovint parla de sexe, mort o perversions. La temàtica de les seves creacions, el seu talent narratiu i el seu original sentit de l'humor l'han convertit en un dels autors més respetactats de la narrativa anglesa actual. El 2002, McEwan va descobrir que tenia un germà que havia estat donat en adopció durant la 2a Guerra Mundial. Aquest fet es va fer públic el 2007. Ian McEwan i David Sharp (6 anys més gran que Ian) mantenen contacte regular.
A la platja de Chesil és la seva desena i més recent novel.la, escrita el 2008. Una història tendra, però molt depriment. Principis dels anys 60 a Oxford. Una parella de joves cultes s'acaba de casar, tots dos són verges, tots dos s'estimen i es preparen per a viure la seva nit de noces. No poden imaginar com una sola nit arribarà a marcar els seus destins.
El relat és breu, reposat i subtil però molt tens. No hi sobra cap frase, ni cap adjectiu. Tot suma. Tot fa avançar la història i ens destapa les personalitats complicades de l'Edward i la Florence, un llicenciat en història que organitza concerts de rock i la violinista líder d'un d'un quartet de cordes.
Encara no sé si m'agrada o no. Tinc la sensació que és boníssim i que està magistralment escrit però costa avançar pàgines. Alguna cosa semblant m'ha passat amb altres llibres com Camí de sirga, per exemple. Penso que, com a lector, no estic al nivell per assaborir segons quina literatura. Així i tot, A la platja de Chesil i Ian McEwan en general ofereixen prou al.licients per tenir una oportunitat.

Els neguits de la Florence eren més greus, i hi va haver moments durant el viatge des d'Oxford en què va tenir la sensació que estava a punt d'armar-se de prou coratge per dir el que pensava. Però el que l'atribolava era inenarrable, i amb prou feines podia verbalitzar-ho per a si mateixa.

Identitat digital

Per què la gent es preocupa de qui és a la societat "tradicional" i sembla que a la majoria no els importi gens la seva imatge al món digital? Per què ara em ve al cap aquesta pregunta? No ho sé. Per res en concret.
L'exemple més clar és el Facebook: tothom s'atreveix a llançar-s'hi sense tenir ni idea de com funciona ni preocupar-se de qui veu aquella foto o aquell comentari. Pocs saben que pots evitar que t'enviin correus-e avisant-te, que es poden ocultar aplicacions (galletas de la suerte, mi nombre en chino, etc) o amistats al propi mur, que es poden ocultar dades personals (data de naixement, p.e.), que pots evitar que t'etiquetin en imatges, etc. Però per què perdre temps en acotar què volem que sàpiguen els altres?
Per què la gent queda per sopar a un lloc i una hora i tant li és que ho vegi tothom? Ens mirem abans el Facebook que el mòbil? Per què a molts no els importa que tothom vegi les seves imatges en determinats moments d'una nit de festa?
El Twitter encara no ha acabat d'arribar però ja ho farà. És un dels buscadors més instantanis d'informació a nivell global. Per no parlar de Youtube, Vimeo, Netvibes, Google Reader, Google Calendar (i tots els productes de Google) Delicious, Flickr, LinkedIn... la llista és llarguíssima. T'hi perds. I quan arribi el Google Wave - que encara no se sap exactament què és - ja serà la bomba. Serà el final del correu-e tal i com el coneixem?
Buscar el propi nom al Google. Potser sóc un bitxo raro però jo ho he fet. A la vida real vull poder decidir la meva privacitat; en la meva vida digital, el mateix. Ens és igual que qualsevol persona amb un nivell bàsic, posant el nostre nom al Google, trobi fotos, adreces, dates de naixement i tot tipus de dades personals? De vegades no està al nostre abast (això seria un altre tema) però moltes altres som nosaltres mateixos qui donem - conscient o inconscientment - totes les nostres dades al món.
Són una pèrdua de temps aquestes tecnologies anomenades web 2.0? Depèn de l'ús que se'n faci. Jo crec en les seves aplicacions positives i m'agrada estar-ne al dia. Continuaré reflexionant-hi.

FlashForward

FlashForward és una sèrie americana de ciència-ficció de la cadena ABC. Es va estrenar el 24 de setembre als EEUU i, el 6 d'octubre, Cuatro l'estrenava a l'estat espanyol amb molt bones audiències. Primera temporada de 22 capítols d'uns 40 minuts.
En el transcurs de la quotidianitat d'un dia, durant 2 minuts i 17 segons, es produeix una pèrdua de coneixement global dels humans. Tot el món alhora cau desplomat. Durant aquest temps, cadascú veu el seu futur, 6 mesos endavant de la seva vida. Per alguns és un futur positiu, per altres negatiu, altres no veuen res. Uns voldran evitar aquest futur, altres l'anhelaran. Un inici molt interessant que obre diversos interrogants a resoldre.
L'agent de l'FBI de Los Angeles Mark Benford (Joseph Fiennes) investigarà el què ha passat ajudant-se del seu flash, on va poder veure tots els punts vitals de la investigació en un tauler penjat a la paret. Los Angeles i agent de l'FBI: molt poc original.
FlashForward l'han estat comparant des de la seva gestació amb Lost. Té alguns punts en contacte (grans interrogants que fan la sèrie molt addictiva, alguns actors com Sonya Walger o Dominic Monaghan...) però sempre hi sortirà perdent amb aquestes comparacions. Els 2 primers capítols de FlashForward prometen una bona sèrie. Evidentment, no la miro a Cuatro. No sé ni quin dia la fan i, ni que ho sabés, no trigaran a canviar-lo. La televisió: per Internet, en versió original, on jo vull i quan jo vull. L'episodi pilot:



Urtain

Barcelona. Teatre Romea. Diumenge a la tarda. El pati de butaques és ple per veure Urtain. Sobre un text escrit per Juan Cavestany i sota la direcció d'Andrés Lima, la companyía Animalario ha elaborat una peça que no es limita a ser una biografia del boxejador sinó que retrata cruamente la sociedat franquista que va fer d'Urtain un heroi 'made in Spain' i que el va deixar a l'estacada quan ja no interessava.
En España, al corazón lo llamamos cojones. Aquesta i moltes altres perles retraten l'Espanya de la pandereta, del toro, del farbalà, del conyac, de l'arreglar-ho tot a hòsties. L'espectacle comença amb la mort d'Urtain el 1992 i va tirant enrere fins a la vida en família de José Manuel Ibar Azpiazu "Urtain" i la mort del seu pare. La seva carrera com a boxejador li va donar gran fama durant els 70 però un cop retirat no va saber trobar el seu lloc i es va acabar suïcidant 4 dies abans de començar els Jocs Olímpics del 92.
El paper que fa Roberto Álamo com a Urtain és per guanyar un Òscar, un Goya, una Medalla d'Or, una Creu de Sant Jordi i un títol de Patumaire d'Honor junts. Xapó! L'acompanyen 7 grans actors més entre els quals destaco Marc Martínez i Alfonso Lara (aquest alterna el paper amb Albert San Juan)
Després d'1 hora i 50 minuts sense interrupció, el públic esclata en un sincer i merescut aplaudiment en reconeixement a un excel.lent treball. La gent, emocionada, es va aixecant mica en mica per agraïr tot el que ha rebut. Pell de gallina. Roberto Álamo (Urtain) deté l'ovació per donar les gràcies i demanar que corri la veu, que la gent vagi al teatre. Doncs això: aneu-hi. No us decebrà.


El silenci dels arbres

No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres.

El violinista Andreas Hymer obté un permís especial per entrar a la seva ciutat, ara assetjada per la guerra, on ha estat convidat a fer un concert. La seva carrera de solista primer i la guerra després l’han separat de la pianista Amela Jensen, el gran amor de la seva vida. L'Andreas torna decidit a enfrontar-se amb el seu passat. Un cop a la ciutat, coneix Ernest Bolsi, un luthier misteriós que, desafiant les bombes, fa de guia en un museu buit i explica històries als visitants per distreure’ls de la mort. Paral.lelament llegim les cartes de veus anònimes que ens expliquen el dia a dia d’una ciutat en guerra.
Eduard Márquez (Barcelona, 1960) és autor de llibres de poesia, reculls de contes i novel·les per a nens i adults. Té un estil propi: l'objectiu és narrar amb els mínims elements possibles, assolir una llengua transparent i nítida en què no sobri res, l'austeritat, trobar la paraula justa. M'agrada.
El silenci dels arbres (2003, finalista del Premi Llibreter 2004) és una relectura contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa. Una història sobre el poder de la música i la força de l'amor. Un llibre molt ben construït. Al principi, despista una mica amb tants salts temporals i tants personatges però, amb poca estona de lectura, hi acabes trobant la coherència. I només 150-200 pàgines amb lletra grossa! No hi ha excusa per no llegir-lo.

10 km a Santpedor (i Cavalls del Vent)

Dissabte 3 d'octubre. Toca matinar per ser a punta de dia a Bagà, on comença la Salomon Nature Trails Cavalls del Vent, 80 km de desafiament donant la volta al Parc Natural Cadí Moixeró. Una travessa que ja coneixia, però en cursa i d'una tirada. A partir de les 8 calia donar dorsals, material, controls de firma... I a les 11 des de la Plaça Porxada de Bagà, sortida i cap amunt. Organització exemplar. Al pas pel Refugi de Rebost encapçalaven la prova Jessed Hernandez, el basc Txus Romon i Miguel Angel Heras (germà del ciclista Roberto Heras), que han fet aquesta primera pujada amb 52 minuts. Dia esplèndid.
I a la tarda cap a Santpedor, mentre els 350 valents encara corrien pel Cadí. La Penya Blaugrana de Santpedor organitzava la XVII Cursa de 10 km. Els 4 primers quilòmetres són per dins de Santpedor i continua el recorregut per una pista amb petits desnivells, que se m'han posat molt bé. La prova l'ha guanyada Pol Guillén amb un temps de 29:14. Personalment, he fet 40:22, el 154 de 645 arribats.
La cursa de Santpedor està plenament consolidada però crec que l'organització ha de fer una bona revisió de molts aspectes que fallen: cues per recollir material, cues a l'arribar per agafar un got de líquid, no se sentia res de la megafonia, els quilòmetres o no estaven tots marcats o no es veien, sense xip per controlar els temps, segons alguns corredors amb GPS el recorregut feia menys de 10 km... Molta feina a fer. O millorar tots aquests aspectes o tallar les inscripcions a molts menys corredors.

L'emperador o l'ull del vent

L'1 de juliol de 2009 va morir a Barcelona l'escriptor, periodista i crític literari Baltasar Porcel. El d'Andratx va cultivar tots els gèneres i va guanyar tants premis que ja en devia perdre el compte. Com a personatge opinador o com a articulista de La Vanguardia em queia com em queia. Però tenia ganes de descobrir-lo com a escriptor. És per això que he agafat un dels seus llibres de nom: L'emperador o l'ull del vent (2001). La novel.la va guanyar el premi Ramon Llull el mateix 2001.
L'emperador o l'ull del vent es basa en l'estada a Cabrera de milers de presoners napoleònics, tancats durant anys en aquesta illa deserta (potser el primer camp de concentració de la història?) on fins i tot es va practicar el canibalisme. Sobre aquesta base sorgeix un personatge singular i misteriós: Gérard de Fleury. Gérard és vist a través d'un prisma èpic i la seva història es va construint amb les explicacions de diversos testimonis.
Després d'haver llegit gairebé només traduccions durant les últimes setmanes (bàsicament, Larsson) vaig començar L'emperador o l'ull del vent i creia estar en una altra dimensió. No té res a veure llegir literatura pensada i escrita en català amb llegir traduccions d'històries de crims i investigacions. En les primeres pàgines no m'hauria anat malament tenir un diccionari al costat per buscar la quantitat de paraules que no sabia ni que existien en la meva llengua.

De Cabrera, en recordo perenne el xiscle aspre de les gavines giravoltant dalt del cel, com si els ogres les enviessin de més amunt per amenaçar-nos; l'obsessiva magnificència del mar, com les goles dels somnis: semblava que les aigües es poguessin obrir per qualsevol lloc, que el mar et clavaria queixalada; l'espantosa fetor humana: t'acostaves a un cos i li pudien l'alè, el sexe, les mans, reconeixies cada persona per la seva pesta peculiar més que no pas pels trets, que tothom ja havia perdut demacrat i febrós, o per la veu ja convertida també en roncs balbucejos. I recordo Gérard de Fleury voraginós...